🗣️ El Gir a les Converses amb Famílies
Hi ha un moment a gairebé totes les tutories amb famílies d’alumnes de l’ESO on la conversa fa un gir. Comencem parlant de l’ordre del dia: les notes, el comportament a l’aula, si porta el material o si participa prou. Però, tard o d’hora, arribem a un punt mort on les dades acadèmiques ja no expliquen res. És aleshores quan apareix la pregunta de fons, la que de veritat preocupa, normalment formulada amb una barreja de frustració i desconcert: “És que ha canviat tant…”, “ja no sé qui tinc a casa”, “sembla una altra persona”. En aquest instant, la tutoria es transforma. Ja no parlem de notes, parlem de la vida. Deixem de ser només un professor i uns pares per convertir-nos en dos adults intentant entendre l’univers complex i en plena explosió que és un adolescent.
🗺️ La Necessitat d’un Mapa per a un Territori Desconegut
Ens adonem que el veritable tema no és si ha suspès les socials, sinó la potent metamorfosi subterrània que està sacsejant el seu món. Per poder acompanyar-los, tant a ells com a les seves famílies, necessitem un mapa d’aquest territori. Per això, quan he tingut accés a una anàlisi detallada sobre els canvis psicològics i socials de l’adolescència, he sentit que rebia una eina essencial per a aquestes converses. L’adolescència no és un simple “pont” cap a l’edat adulta; és una reconfiguració total de l’individu. I entendre’n la mecànica interna no ens dona una vareta màgica, però ens ofereix una cosa molt més poderosa: una nova mirada, més empàtica i estratègica.
📏 El Terratrèmol de Créixer a Ritmes Diferents
El primer xoc de realitat que aquest mapa ens mostra és la brutal asincronia del desenvolupament. A la mateixa aula, tenim un noi amb cos i veu d’infant assegut al costat d’una noia que físicamente podria passar per una estudiant universitària. Biològicament és normal, però socialment és un terratrèmol. Aquesta disparitat alimenta una comparació constant i ferotge que té un impacte directe en l’autoestima. Quan aquell alumne brillant però físicament immadur no s’atreveix a parlar en públic, potser no és timidesa, sinó la por a sentir-se inadequat en un cos que no compleix les expectatives del grup.
🎭 Actuant per a un Públic Imaginari
Un altre concepte que ressona amb força a les parets de qualsevol institut és el de l’“audiència imaginària”. L’adolescent actua convençut que tots els focus l’apunten, que cada error, cada granet a la cara o cada paraula mal triada és analitzada per un públic exigent. Aquesta idea és clau per entendre per què es neguen a llegir en veu alta, per què una crítica constructiva la viuen com un atac personal o per què la seva preocupació per la imatge sembla eclipsar-ho tot. No és vanitat; és una conseqüència directa del seu nou desenvolupament cognitiu. Estan sota una pressió (imaginària, però real per a ells) que nosaltres, els adults, ja hem oblidat.
🧠 Un Cervell amb l’Accelerador a Fons i el Fre a Mig Construir
Però la revelació més potent és la que prové de la neurociència. La paradoxa de l’adolescent —més intel·ligent que mai, però més impulsiu que mai— té una explicació física. El seu cervell es desenvolupa a dues velocitats: el sistema límbic (l’accelerador de les emocions i la recompensa immediata) va a tota marxa, mentre que el còrtex prefrontal (el fre del control d’impulsos i la planificació) encara està en construcció. Aquesta imatge d’un cotxe amb un accelerador a fons i un fre a mig construir hauria de canviar per sempre la nostra manera de gestionar els conflictes. Quan un alumne pren una mala decisió, no sempre és per desafiament; sovint és perquè, neurològicament, la recerca de la sensació forta guanya la batalla a la prudència. Això no els eximeix de responsabilitat, però sí que ens obliga a adoptar un enfocament més formatiu.
🔮 El Dol per la Infància Perduda
Entendre que estan de “dol” per la infància perduda i que han de “matar” simbòlicament els seus pares idealitzats per poder créixer, també ens ressitua a nosaltres. De cop, el professor es converteix en un nou referent adult, una figura sobre la qual projectar la seva necessitat de qüestionar l’autoritat, de provar els límits o, fins i tot, de trobar un nou model a seguir.
✨ La nostra Eina Més Potent: L’Empatia
No podem aturar aquesta metamorfosi, ni hem de fer-ho. És inevitable i necessària. El que sí que podem fer és deixar de lluitar contra els seus símptomes i començar a acompanyar el procés. Conèixer aquest mapa no ens dona les respostes a tots els problemes, però ens canvia les preguntes. En lloc de preguntar-nos “per què aquest alumne em desafia?”, podem començar a preguntar-nos “quina necessitat està intentant cobrir amb aquest comportament?”. Aquest canvi de perspectiva ho és tot. És el que ens permet respondre amb saviesa on abans només reaccionàvem amb frustració. I això, sens dubte, és el que ens fa millors professors.
Webgrafia:
