2. L'Era de les Màquines: Les Revolucions Industrials 🤖

❓ Pregunta Guia: Quins ingredients únics tenia la Gran Bretanya per encendre la primera guspira de la industrialització?

Objectius de la Sessió

1. Descriure les transformacions clau de la “revolució agrícola” (Sistema Norfolk i enclosures).
2. Explicar les causes i conseqüències de la “revolució demogràfica”.
3. Valorar la importància del sistema polític i la mentalitat empresarial britànica.
4. Identificar els avantatges geogràfics i els recursos naturals que van afavorir el canvi.

IMATGE. La collita de Brueghel el Vell.

La Revolució Industrial no va ser un esdeveniment sobtat ni un accident. Va ser el resultat d’una “tempesta perfecta” de transformacions que van coincidir en un lloc i un moment concrets: la Gran Bretanya de mitjans del segle XVIII. Cap altre país del món reunia, en aquell moment, la combinació de factors que ho van fer possible.

En primer lloc, tot va començar al camp, amb una autèntica revolució agrícola. A diferència dels camps oberts i comunals de l’Edat Mitjana (els open fields), a la Gran Bretanya es va generalitzar el sistema d’enclosures (camps tancats). Els grans propietaris van poder tancar les seves terres i invertir-hi per millorar-ne la productivitat. Es va abandonar el guaret gràcies a la introducció del Sistema Norfolk, un mètode de rotació quadriennal de conreus (blat, naps, ordi, fòrbes) que no esgotava la terra i permetia, a més, produir aliment per al bestiar. Més bestiar significava més fems (adob), i més adob significava collites més abundants. Aquesta revolució va tenir dues conseqüències capitals: 1) Va augmentar la producció d’aliments, i 2) Molts camperols van perdre l’accés a la terra i es van veure forçats a marxar a les ciutats, iniciant l’èxode rural i creant una bossa de mà d’obra disponible per a les futures fàbriques.

En paral·lel, i gràcies en gran part a aquesta millora en l’alimentació, es va produir la revolució demogràfica. La Gran Bretanya va ser el primer país a trencar el règim demogràfic antic. La taxa de mortalitat va caure en picat gràcies a la millor dieta i a alguns avenços higiènics i sanitaris (com la vacuna de la verola). Com que la natalitat es va mantenir alta, la població va experimentar un creixement exponencial. Més població significava dues coses essencials per a la indústria: més treballadors (mà d’obra) i més consumidors (un mercat intern creixent).

Però el “maquinari” (més gent, més menjar) no hauria funcionat sense el “programari” adequat: un context polític i econòmic únic. Anglaterra no era una monarquia absoluta. Des de la revolució del segle XVII, tenia una monarquia parlamentària on la burgesia i la noblesa terratinent (els gentry) tenien representació al Parlament. Aquest parlament legislava a favor dels seus interessos: protegia la propietat privada (com amb les lleis d’enclosures), impulsava el comerç i no posava traves a la innovació. Això va fomentar una potent mentalitat empresarial, on la inversió i la cerca del benefici eren vistos com una virtut.

Finalment, la geografia hi va ajudar. La Gran Bretanya és una illa, fet que la protegia d’invasions i facilitava el comerç marítim. El seu territori estava ple de canals navegables (molts construïts durant el segle XVIII) que connectaven els centres de producció amb els ports, creant un mercat nacional unificat i de baix cost. I, sobretot, el seu subsòl era ric en allò que seria el combustible de la revolució: abundants jaciments de carbó mineral, sovint situats a prop de jaciments de ferro. A més, posseïa un vast imperi colonial que li proporcionava matèries primeres barates (com el cotó de l’Índia o Amèrica) i un mercat captiu on vendre els seus productes manufacturats.

Va ser la suma de tots aquests factors —agrícoles, demogràfics, polítics i de recursos— el que va convertir aquella illa humida i boirosa en el “taller del món”.

🔑 Concepte Clau: Enclosures (Camps Tancats)

Les Enclosures (o “tancaments”) van ser el procés legal i físic pel qual les terres comunals i els camps oberts (open fields) tradicionals a Anglaterra van ser privatitzats i tancats amb tanques o murs pels grans propietaris. Aquest procés, impulsat pel Parlament britànic, va permetre als propietaris invertir en noves tècniques (com el Sistema Norfolk), introduir maquinària i augmentar dràsticament la productivitat. Va ser la fi de l’agricultura de subsistència i el naixement de l’agricultura capitalista, però també va suposar l’expulsió de milers de famílies camperoles cap a les ciutats.

📜 La Veu del Passat: L’Elogi dels Tancaments per Arthur Young (1771)

“Sóc un defensor fervent del sistema de tancaments (enclosures). Els beneficis que se’n podrien derivar són immensos. Si els camps oberts de Marham (Norfolk) fossin tancats i gestionats com les terres que ja s’han tancat, el seu valor es duplicaria immediatament.

Allà on abans només creixien brucs i falgueres, ara es veuen camps fèrtils de cereals. El vell sistema de guaret, una pràctica de mandrosos, està desapareixent. Gràcies als nous conreus de naps i fòrbes, es pot mantenir el bestiar durant l’hivern, i els seus fems enriqueixen la terra. Un camp ben adobat produeix el triple que un camp esgotat pel vell mètode.”

Arthur Young, “A Six Months Tour Through the North of England”, 1771 (Adaptat).

VÍDEO. Evolució de la població mundial. 

❓ Pregunta Guia: Com va aconseguir el vapor moure primer el fil i després el ferro, transformant els dos pilars de l’economia?

Objectius de la Sessió

1. Valorar la importància de la màquina de vapor de James Watt com a motor de la revolució.
2. Descriure les principals innovacions tècniques en la indústria tèxtil (filadores i telers mecànics).
3. Explicar la transformació de la indústria siderúrgica gràcies al carbó de coc i els nous sistemes de producció de ferro.
4. Relacionar el creixement mutu d’ambdós sectors.

IMATGE. Fàbrica textil.

Si la Revolució Industrial va tenir un cor, aquest va ser la màquina de vapor. Fins al segle XVIII, la humanitat només disposava de quatre tipus de força: la humana, l’animal, l’eòlica (vent) i la hidràulica (aigua). Aquestes forces eren limitades, inconstants o depenien de la geografia. La gran revolució va arribar quan es va trobar la manera de convertir la calor (cremant carbó) en moviment. Encara que màquines com la de Newcomen ja s’usaven per bombar aigua a les mines, va ser James Watt qui, el 1769, va patentar un model que perfeccionava el disseny, reduïa el consum de carbó i el feia molt més eficient. Per primer cop, es disposava d’una font d’energia potent, constant i que es podia instal·lar a qualsevol lloc.

Aquesta nova energia va transformar radicalment els dos sectors clau: el tèxtil i el del ferro.

La Revolució Tèxtil: El Regnat del Cotó La indústria tèxtil va ser la primera a industrialitzar-se. La creixent demanda de teixits, especialment de cotó (importat de les colònies, més barat i fàcil de rentar que la llana), va crear un repte. Els vells mètodes artesanals no donaven l’abast. La primera innovació clau va ser la llançadora volant de John Kay (1733), que permetia als teixidors treballar molt més ràpid. Això va crear un “coll d’ampolla”: es necessitava filar molt més de pressa per proveir els ràpids telers.

La resposta va venir amb les filadores mecàniques. Invents com la Spinning Jenny de Hargreaves (que filava diversos fils alhora) i la Water Frame d’Arkwright (moguda per la força de l’aigua) van multiplicar la producció de fil. La Mule Jenny de Crompton va combinar les dues, produint un fil de gran qualitat. Ara, el coll d’ampolla s’havia invertit: sobrava fil i faltaven teixidors. La solució definitiva va ser el teler mecànic d’Edmund Cartwright (1785), que podia ser mogut, finalment, per la màquina de vapor. La producció es va disparar.

La Revolució Siderúrgica: L’Era del Ferro Res d’això hauria estat possible sense ferro per construir les màquines, i més tard, els ferrocarrils. La indústria siderúrgica (la producció de ferro) tenia un problema greu: utilitzava carbó vegetal (fusta) per a les fargues, un procés lent, car i que estava provocant una desforestació massiva.

La primera gran innovació va ser la d’Abraham Darby (1709), que va començar a utilitzar carbó de coc (un derivat del carbó mineral, molt abundant a Anglaterra) en els alts forns. Aquest carbó tenia un poder calorífic molt més gran i permetia produir ferro colat de millor qualitat i en grans quantitats.

El segon pas va ser la pudelació, inventada per Henry Cort (1784). Era un mètode per refinar el ferro colat, eliminant-ne impureses (com el carboni) i obtenint un ferro forjat molt més resistent i mal·leable. Més endavant, el convertidor Bessemer (1856) permetria la producció massiva d’acer (un aliatge de ferro i carboni) a un preu molt baix, convertint-lo en el veritable material de la Segona Revolució Industrial.

Aquests dos sectors es van retroalimentar: la siderúrgia proporcionava les màquines i les bigues per a les fàbriques tèxtils, i la indústria tèxtil, amb la seva enorme demanda, impulsava la innovació en la producció de ferro. La màquina de vapor era el motor que ho movia tot.

🔑 Concepte Clau: Màquina de Vapor

La màquina de vapor, perfeccionada per James Watt el 1769, és la invenció emblemàtica de la Primera Revolució Industrial. No era una màquina per produir coses, sinó una màquina per crear força motriu. Transformava l’energia calorífica (cremant carbó per bullir aigua) en energia de moviment (un pistó que pujava i baixava). Aquesta força motriu, constant i molt més potent que la humana o animal, es va aplicar primer a les bombes d’aigua de les mines i, de seguida, a les filadores i telers de la indústria tèxtil, donant naixement a la fàbrica.

📜 La Veu del Passat: L’Impacte de les Noves Màquines Tèxtils (1780)

“La invenció més admirable, que ha reduït tant el preu del cotó, és la màquina de filar anomenada ‘Water Frame’ [de Richard Arkwright]. Gràcies a ella, un sol home pot filar tanta quantitat de fil com la que abans necessitava el treball de noranta filadores.

Aquesta màquina, moguda primer per cavalls, i ara per la força de l’aigua [i aviat pel vapor], s’ha estès per tot el regne. […] Milers de bosses de cotó de les nostres colònies són transformades en fil, i d’aquest fil se’n fan teixits. Tota la nació n’obté un benefici immens; els nostres comerciants exporten a tot el món un producte que, per la seva qualitat i baix preu, venç qualsevol competència.”

Basat en R. Guest, “A Compendious History of the Cotton Manufacture”, 1780 (Adaptat).

VÍDEO. La revolució del cotó. 

❓ Pregunta Guia: Què va passar quan el rellotge i la sirena de la fàbrica van substituir el sol com a mesura del dia?

Objectius de la Sessió

1. Definir el sistema fabril (factory system) i els seus tres components essencials.
2. Diferenciar el treball artesanal (controlat pel gremi) i el domèstic (dispers) del nou treball a la fàbrica (concentrat).
3. Explicar el concepte de disciplina laboral i la nova relació de submissió de l’obrer a la màquina.
4. Identificar les primeres grans conseqüències socials de la concentració fabril.

IMATGE. La dona a la fàbrica. 

Les invencions de les quals vam parlar a la sessió anterior —la màquina de vapor, les filadores mecàniques, els telers— van canviar què es produïa, però ara canviarien el com, el on i el qui. El món artesanal dels gremis era petit i urbà; el sistema domèstic era dispers, a les cases dels camperols. Cap dels dos sistemes no podia acollir les noves màquines. Eren grans, pesades, cares i, sobretot, necessitaven una font d’energia centralitzada (primer l’aigua i, definitivament, el vapor). La solució a aquest repte organitzatiu va ser la fàbrica.

La fàbrica és la gran protagonista d’aquesta era, la veritable “catedral” de la nova societat industrial. El naixement del sistema fabril (factory system) va suposar un canvi radical en la manera d’entendre el treball. Aquest sistema es basa en la concentració en un únic edifici dels tres pilars de la producció:

1. Capital: L’edifici, les matèries primeres i la maquinària, propietat d’un empresari (burgès).
2. Energia Motriu: La màquina de vapor, que alimenta tota la maquinària.
3. Mà d’obra: Els treballadors, que ja no són artesans, sinó obrers.

Aquest canvi va capgirar la relació entre l’ésser humà i el treball. En un taller artesanal, el mestre artesà controlava l’eina amb les seves mans i la seva habilitat. A la fàbrica, la relació s’inverteix: la màquina és la que controla l’obrer. El motor de vapor no es cansa, no s’atura, i imposa un ritme constant, ràpid i implacable. L’obrer s’ha de sotmetre a aquest ritme, convertint-se en un apèndix de la màquina, realitzant tasques repetitives i mecàniques.

Aquest nou model va donar lloc a un concepte desconegut fins aleshores: la disciplina laboral. El temps del camperol o de l’artesà era flexible, marcat pel sol, les estacions o les comandes. El temps de la fàbrica, en canvi, era rígid, abstracte i es mesurava amb el rellotge. La sirena de la fàbrica marcava l’inici i el final de jornades laborals extenuants de 12, 14 o fins i tot 16 hores diàries, sis dies a la setmana.

Per garantir el compliment d’aquest ritme, els propietaris de les fàbriques van imposar reglaments duríssims, sovint amb càstigs físics o multes. Es multava per arribar tard, per parlar, per seure o per un simple error. Es contractava massivament mà d’obra femenina i infantil (a partir dels 5 o 6 anys), ja que eren considerats més dòcils i, sobretot, se’ls podia pagar salaris molt més baixos.

L’impacte social va ser immens. Per primer cop en la història de la humanitat, es va separar el lloc de treball del lloc de residència (la llar), trencant la unitat familiar tradicional. Les noves fàbriques, amb les seves altes xemeneies, van atreure milers de persones expulsades del camp (l’èxode rural) i van crear nous paisatges: els barris obrers, suburbis insalubres, amuntegats i contaminats pel fum del carbó, que creixien caòticament al voltant d’aquestes noves catedrals del progrés.

🔑 Concepte Clau: Sistema Fabril (Factory System)

El sistema fabril és el nou mètode d’organització de la producció industrial nascut amb la màquina de vapor. Es basa en la concentració de la mà d’obra (els obrers), les màquines i l’energia motriu en un sol edifici (la fàbrica), propietat d’un empresari capitalista. Va substituir el sistema artesanal i el domèstic, i va imposar una nova disciplina laboral basada en horaris fixos, la divisió del treball i el ritme constant imposat per la màquina.

📜 La Veu del Passat: Reglament d’una Fàbrica de Filats (Manchester, c. 1820)

“Article 1: La jornada laboral comença a les cinc i mitja del matí i finalitza a dos quarts de vuit del vespre. Hi ha una única pausa de 30 minuts per dinar al migdia.

Article 2: Tota persona que arribi 10 minuts després que la màquina de vapor s’hagi engegat, perdrà una quarta part del seu jornal d’aquell dia.

Article 3: Queda absolutament prohibit a tot obrer introduir begudes alcohòliques a la fàbrica.

Article 4: Està prohibit parlar amb els companys, xiular, cantar o menjar durant les hores de treball.

Article 5: Qualsevol obrer que sigui sorprès abandonant el seu lloc de treball sense permís del supervisor serà multat.

Article 6: Qualsevol obrer que malmeti una màquina per descuit o intencionadament serà acomiadat i se li descomptarà el cost de la reparació del seu salari.”

(Adaptació de diversos reglaments de fàbriques angleses de l’època)

VÍDEO. Els infants durant la revolució industrial. 

❓ Pregunta Guia: Com va canviar el món quan, per primer cop, la velocitat ja no depenia de la força d’un cavall?

Objectius de la Sessió

1. Explicar la importància del ferrocarril per al transport de mercaderies (carbó, ferro) i la creació de mercats nacionals.
2. Descriure el paper del vaixell de vapor en l’escurçament de les distàncies globals i el creixement del comerç internacional.
3. Relacionar la revolució dels transports amb l’impuls decisiu a la indústria siderúrgica i al comerç.

IMATGE. El tren de vapor.

Les noves fàbriques (tèxtils i siderúrgiques) eren com bèsties famolenques. Necessitaven una quantitat ingent de matèria primera (carbó i ferro per a la siderúrgia; cotó per al tèxtil) per entrar, i generaven una quantitat igualment gegant de productes manufacturats per sortir. Els vells mètodes de transport —carros tirats per cavalls i barcasses lentes pels canals— s’havien convertit en un coll d’ampolla. De què servia produir milers de teixits en un dia si es trigava setmanes a portar-los al port? La Revolució Industrial necessitava, urgentment, la seva pròpia revolució en el transport.

La gran icona d’aquest canvi va ser el ferrocarril. Va ser la unió perfecta de les dues indústries que acabem de veure: la màquina de vapor (la locomotora) i la siderúrgia (els rails de ferro). L’enginyer George Stephenson va ser el seu gran impulsor. El 1829 va presentar la seva locomotora, The Rocket, que va guanyar el concurs per operar la primera línia ferroviària de passatgers i càrrega rellevant de la història: la línia Liverpool-Manchester (inaugurada el 1830).

Aquesta línia no va ser escollida a l’atzar. Era l’artèria vital del nou món: connectava el port on arribava el cotó cru de les colònies (Liverpool) amb la ciutat on es transformava en teixit (Manchester). L’èxit va ser tan espectacular que en poques dècades es va desfermar una autèntica “febre del ferrocarril” a la Gran Bretanya, Europa i els Estats Units.

L’impacte del tren va ser demolidor. Va tenir un efecte d'”arrossegament”:

1. 1. Va impulsar la siderúrgia: La demanda de ferro i acer per construir vies, locomotores i vagons es va disparar.
   2. Va crear un mercat nacional: Per primer cop, els productes de l’interior podien arribar a la costa (i viceversa) de forma ràpida i barata. Els preus es van unificar i el comerç interior va créixer exponencialment.
   3. Va moure persones: Va facilitar l’èxode rural cap a les ciutats i va permetre el moviment massiu de població.

El segon pilar va ser la navegació. La màquina de vapor també es va aplicar als vaixells. El vaixell de vapor, impulsat inicialment per l’enginyer nord-americà Robert Fulton (1807), va començar dominant els rius i els canals. Vèncer l’oceà va ser més difícil. Els primers vaixells de vapor (amb grans rodes de paletes) eren poc eficients, havien de carregar massa carbó i eren insegurs en alta mar.

La veritable revolució marítima va arribar a mitjans del segle XIX amb tres innovacions: la introducció de l’hèlix (molt més eficient que la roda de paletes), la construcció de bucs de ferro (més grans i resistents que els de fusta) i la millora de les màquines de vapor. Aquests canvis van permetre que els vaixells de vapor dominessin les rutes transoceàniques. El temps per creuar l’Atlàntic es va reduir de setmanes a pocs dies.

Així, mentre el ferrocarril creava els mercats nacionals, el vaixell de vapor creava el mercat mundial. Les matèries primeres d’Amèrica, Àsia i Àfrica arribaven a Europa a baix cost, i els productes industrials europeus s’exportaven a tot el planeta. El món s’havia “escurçat” definitivament.

🔑 Concepte Clau: Ferrocarril

El ferrocarril és el sistema de transport terrestre que va definir el segle XIX i va possibilitar la consolidació de la Revolució Industrial. Consisteix en la combinació de la màquina de vapor (la locomotora) i una via feta amb rails de ferro. La seva invenció (associada a George Stephenson i la línia Liverpool-Manchester el 1830) va permetre, per primera vegada, el transport massiu, ràpid, barat i fiable de grans volums de mercaderies (especialment carbó, ferro i productes manufacturats) i passatgers, trencant l’aïllament de les regions interiors i integrant els mercats nacionals.

📜 La Veu del Passat: El Xoc de la Velocitat (1830)

“Avui he tingut la meva primera excursió en ferrocarril, una experiència de les més extraordinàries. Vam pujar al vagó, destinat als passatgers, que anava unit a la locomotora. La màquina es va engegar… i [vam volar] a una velocitat de 35 milles per hora [uns 56 km/h]! […]

És impossible descriure la sensació de velocitat absoluta amb què ens movíem. No podia parlar, i durant el primer minut gairebé no podia ni respirar. Em sentia com si un mag m’estigués arrossegant, com si em portés el vent. Quan vaig poder començar a analitzar les meves sensacions, vaig notar que el moviment era perfectament suau. […] La gravetat semblava eliminada de la superfície de la terra.”

Fanny Kemble, actriu i escriptora, descrivint el seu primer viatge en la línia Liverpool-Manchester, 1830 (Adaptat).

VÍDEO. La màquina de vapor.

❓ Pregunta Guia: Com van aconseguir les fàbriques i els ferrocarrils forjar un sistema econòmic completament nou que dominaria el món?

Objectius de la Sessió

1. Definir els principis bàsics del liberalisme econòmic formulats per Adam Smith.
2. Explicar els pilars del capitalisme industrial (propietat privada, benefici, mercat).
3. Descriure el funcionament de les noves eines de finançament: els bancs i les societats anònimes (S.A.).
4. Comprendre per què la Gran Bretanya va ser anomenada el “taller del món”.

IMATGE. El món de les fàbriques. 

Les màquines de vapor, les fàbriques i els ferrocarrils no eren només invents aïllats; eren les peces d’un motor molt més gran: un nou sistema econòmic anomenat capitalisme industrial. Aquest sistema necessitava una ideologia que el justifiqués, i la va trobar en el liberalisme econòmic.

El pare d’aquesta doctrina va ser el filòsof escocès Adam Smith, qui, en la seva obra fonamental La Riquesa de les Nacions (1776), va establir les bases del pensament econòmic modern. Els seus principis eren revolucionaris per a l’època:

1. L’interès individual: Smith defensava que el motor de l’economia és l’interès propi. Quan un empresari busca el seu propi benefici, contribueix, sense voler-ho, al benestar general de la societat.
2. La “mà invisible” del mercat: El mercat s’havia de regular sol. Smith argumentava que no calia que el govern fixés preus (com feien els gremis). La llei de l’oferta i la demanda ho feia de manera natural: si un producte escasseja (poca oferta) i molta gent el vol (molta demanda), el preu puja. Si sobra (molta oferta) i ningú el vol (poca demanda), el preu baixa.
3. La no-intervenció de l’Estat (Laissez-faire): Segons Smith, l’Estat no havia d’intervenir en l’economia, sinó limitar-se a garantir l’ordre, la justícia i la defensa. Havia de “deixar fer” als empresaris.
4. El lliurecanvisme: Smith defensava l’eliminació dels aranzels (impostos de duana) entre països per fomentar el comerç internacional. Aquesta idea s’oposava al proteccionisme, que era la pràctica de posar aranzels per protegir la indústria local de la competència estrangera.

Aquests principis van donar forma al capitalisme industrial. En aquest sistema, els mitjans de producció (les fàbriques, les màquines, les matèries primeres) són de propietat privada i pertanyen a un grup reduït, la burgesia. L’objectiu principal de la producció no és satisfer la necessitat, sinó obtenir el màxim benefici (profit).

Aviat, però, va sorgir un problema: construir una fàbrica tèxtil era car, però construir una siderúrgia o, sobretot, una línia de ferrocarril, requeria una quantitat de diners (un capital) immensa, que un sol empresari no podia assumir. Per finançar aquestes grans inversions, el capitalisme va crear nous instruments:

• Els bancs moderns: Els bancs van deixar de ser simples magatzems de diners per convertir-se en bancs d’inversió. Recollien els estalvis de molta gent i els prestaven a les grans indústries a canvi d’un interès.
• Les Societats Anònimes (S.A.): Van ser la invenció financera clau. Una S.A. és una empresa on el capital es divideix en milers de petites parts anomenades accions. Qualsevol persona pot comprar aquestes accions, convertint-se en copropietari. Si l’empresa té beneficis, cada accionista rep una part (els dividends). Això permetia reunir capitals gegantins.
• La Borsa: És el “mercat” on es compren i venen les accions de les Societats Anònimes.

Aquest sistema va donar a la Gran Bretanya un avantatge aclaparador. Com que va ser la primera a industrialitzar-se, es va convertir en el “taller del món”. Dominava els mars amb els seus vaixells de vapor, importava matèries primeres barates de les seves colònies (com el cotó) i exportava productes manufacturats cars (com els teixits) a la resta del planeta, sovint arruïnant els artesans locals d’altres països.

🔑 Concepte Clau: Societat Anònima (S.A.)

La Societat Anònima (S.A.) és un tipus d’empresa fonamental del capitalisme industrial, dissenyada per acumular grans quantitats de capital. El seu capital total (els diners que necessita per funcionar) es divideix en petites parts iguals anomenades accions. Aquestes accions es posen a la venda a la Borsa, i poden ser comprades per molts inversors (els accionistes). L’avantatge per a l’inversor és que la seva responsabilitat es limita als diners que ha invertit: si l’empresa fa fallida, només perd el valor de les seves accions, no tot el seu patrimoni. Això va facilitar el finançament de projectes gegantins com les línies de ferrocarril.

📜 La Veu del Passat: La “Mà Invisible” d’Adam Smith (1776)

“No és de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner d’on esperem el nostre sopar, sinó de la seva consideració cap al seu propi interès. No ens dirigim a la seva humanitat, sinó al seu egoisme, i mai no els parlem de les nostres necessitats, sinó dels seus avantatges.

[…] Tot individu [que inverteix] només busca el seu propi guany, i en això, com en molts altres casos, és guiat per una mà invisible per promoure un fi [el bé comú] que no formava part de la seva intenció original.”

Adam Smith, “Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions”, 1776 (Adaptat).

❓ Pregunta Guia: Què va passar quan el vapor va deixar pas a l’electricitat i el ferro a l’acer?

Objectius de la Sessió

1. Diferenciar la Primera de la Segona Revolució Industrial (noves energies i indústries).
2. Identificar l’electricitat i el petroli com les noves fonts d’energia i les seves aplicacions.
3. Descriure el paper de les noves indústries clau: la siderúrgia de l’acer, la química i l’automoció.
4. Explicar els nous mètodes d’organització del treball (Taylorisme i Fordisme) i de concentració del capital.

A partir del 1870, el món industrial va fer un nou salt gegantí. Ja no es tractava només d’expandir el model del vapor i el carbó, sinó de transformar-lo amb noves fonts d’energia, nous materials i una organització del treball radicalment diferent. Aquesta fase és coneguda com la Segona Revolució Industrial.

Les dues grans protagonistes van ser l’electricitat i el petroli.

1. L’Electricitat: Anomenada la “fada electricitat”, va ser la innovació més versàtil. El seu gran avantatge era la facilitat per ser transportada a llargues distàncies i convertida en llum, calor o força motriu. Va revolucionar la vida quotidiana amb la invenció de la bombeta per Thomas Edison (permetent allargar la jornada laboral i la vida nocturna a les ciutats), el telèfon (Bell), el telègraf (Morse) i la ràdio (Marconi). A més, va transformar el transport urbà amb els tramvies i el metro.
2. El Petroli: Al principi s’utilitzava per a la il·luminació, però la seva veritable revolució va arribar amb la invenció del motor d’explosió (Daimler i Benz, 1885). Aquesta invenció va fer possible el naixement de la indústria de l’automòbil, liderada per figures com Henry Ford als Estats Units, canviant per sempre el transport individual i la geografia de les ciutats.

Aquestes noves energies van impulsar indústries noves i van transformar les velles.

• La Indústria Siderúrgica: El ferro va ser substituït per l’acer. El convertidor Bessemer (1856) va permetre fabricar grans quantitats d’acer de qualitat a baix preu. L’acer, més dur i elàstic que el ferro, va permetre construir gratacels, ponts més grans i vaixells més resistents.
• La Indústria Química: Va ser un sector completament nou. Es van començar a produir massivament productes com fertilitzants artificials (que van augmentar la producció agrícola), tints sintètics, productes farmacèutics (com l’Aspirina) i explosius (com la dinamita de Nobel).

Per gestionar aquesta producció a gran escala, calia una nova organització. L’enginyer F.W. Taylor va idear l’Organització Científica del Treball (o Taylorisme), un mètode per analitzar i cronometrar cada moviment de l’obrer per eliminar gestos inútils i augmentar l’eficiència.

Va ser Henry Ford qui va aplicar el Taylorisme de manera més radical, creant la cadena de muntatge (o Fordisme) a la seva fàbrica d’automòbils. Ara, el producte (el cotxe Ford T) es movia per una cinta transportadora i cada obrer es quedava quiet, realitzant una única tasca, petita i repetitiva, al ritme que marcava la màquina. El resultat va ser una producció en massa brutal i una reducció de preus que va permetre a molta més gent comprar un cotxe.

Aquesta nova escala industrial requeria capitals immensos. Les petites empreses familiars ja no podien competir. Es va produir una concentració empresarial en forma de:

• Càrtel: Acord entre empreses del mateix sector per fixar preus i eliminar la competència.
• Trust: Fusió de diverses empreses en una de sola per dominar el mercat.
• Hòlding: Una societat financera (sovint un banc) que posseeix accions de diverses empreses per controlar-les.

Aquesta Segona Revolució Industrial va canviar el mapa del poder mundial. La Gran Bretanya va començar a perdre el seu lideratge davant de les noves potències industrials: Alemanya, amb la seva potent indústria química i siderúrgica, i els Estats Units, amb la seva immensa capacitat de producció en massa.

🔑 Concepte Clau: Fordisme (Cadena de Muntatge)

El Fordisme és el sistema de producció en massa introduït per Henry Ford a la seva fàbrica d’automòbils (productora del Ford T) cap al 1913. És una aplicació extrema del Taylorisme. Es basa en la cadena de muntatge, una cinta transportadora que mou el producte (el cotxe) davant dels obrers, que estan estàtics. Cada obrer realitza una única tasca, molt simple i repetitiva, al ritme constant que li imposa la cadena. Aquest sistema va permetre una producció massiva (fabricant milers de cotxes a gran velocitat) i una reducció dràstica dels costos, convertint el cotxe en un producte de consum de masses.

📜 La Veu del Passat: Els Principis del Taylorisme (1911)

“En el passat, l’home ha estat el primer; en el futur, el sistema ha de ser el primer. L’objectiu principal de la direcció ha de ser assegurar la màxima prosperitat per a l’empresari, unida a la màxima prosperitat per a cada empleat.

Això no significa donar-los el que volen [als obrers], sinó formar i desenvolupar cada home fins al seu estat de màxima eficiència. L’Organització Científica del Treball consisteix a trobar el mètode més ràpid per a cada tasca, mitjançant l’estudi científic de cada moviment. L’obrer ja no ha de pensar; només ha d’executar el que el sistema li ordena, de la manera més ràpida possible. El treball d’un peó ha de ser tan uniforme com el d’una màquina.”

Frederick Winslow Taylor, “Els Principis de l’Organització Científica del Treball”, 1911 (Adaptat).

❓ Pregunta Guia: Com va dividir la riquesa, i no el naixement, la nova societat industrial?

Objectius de la Sessió

1. Definir la societat de classes i contrastar-la amb la societat estamental.
2. Descriure la composició i els valors de la burgesia com a nova classe dominant.
3. Definir el proletariat i descriure les seves dures condicions de vida i de treball.
4. Comprendre el concepte de “qüestió social” com el nou eix de conflicte.

Les revolucions liberals (com la Revolució Francesa) havien destruït les bases legals de l’Antic Règim, posant fi a la societat estamental, on la posició social venia determinada pel naixement (es naixia noble, clergue o tercer estat). En el seu lloc, la Revolució Industrial va consolidar un nou model: la societat de classes.

En aquesta nova societat, la posició d’un individu ja no depenia (en teoria) del seu llinatge, sinó de la seva riquesa i la seva propietat. El criteri que dividia la societat era econòmic: la possessió o no dels mitjans de producció (les fàbriques, les màquines, els bancs, les terres). Aquest sistema permetia, teòricament, la mobilitat social (es podia “pujar” o “baixar” a l’escala), però a la pràctica va crear dues grans classes antagòniques amb una diferència de riquesa abismal: la burgesia i el proletariat.

La Burgesia: Els Nous Senyors La burgesia va ser la gran vencedora de les revolucions industrial i liberal. Es va convertir en la nova classe dirigent, ja que no només tenia el poder econòmic (eren els propietaris dels mitjans de producció), sinó que ràpidament va conquerir el poder polític a través del sufragi censatari. No obstant això, la burgesia no era un grup homogeni:

• L’Alta Burgesia: Era el nivell més alt. Incloïa els grans banquers, els grans industrials (siderúrgics, tèxtils), els magnats del ferrocarril i els grans comerciants. El seu estil de vida imitava el de l’antiga aristocràcia, amb la qual sovint s’emparentaven mitjançant matrimonis. Residien en palaus o en els nous barris de luxe de les ciutats (com l’Eixample a Barcelona).
• La Mitjana Burgesia: Incloïa professionals liberals d’alt nivell (advocats, metges, enginyers), alts funcionaris i comerciants mitjans.
• La Petita Burgesia: Era la més nombrosa. Estava formada per petits comerciants (botiguers), artesans amb taller propi i empleats. Vivien de manera modesta, però els seus valors (l’estalvi, el treball dur, la propietat) eren burgesos i menyspreaven el proletariat, del qual temien caure-hi.

Els valors burgesos es van imposar com el model de la societat: la defensa de la propietat privada, el valor de l’esforç individual, la importància de l’estalvi i una moral familiar molt estricta.

El Proletariat: La Força del Treball A l’altre extrem de l’escala social hi havia el proletariat, la nova classe obrera. Aquest grup estava format pels camperols expulsats del camp (l’èxode rural) i els antics artesans arruïnats per les fàbriques.

El proletariat no posseïa res més que la seva força de treball i la seva prole (els seus fills, d’aquí el nom). Havien de vendre la seva força de treball a canvi d’un salari, gairebé sempre miserable. Les seves condicions de vida eren extremes, donant lloc al que es va anomenar la “qüestió social”:

• Condicions de treball: (Com vam veure a la sessió 2.4) Jornades laborals de 12 a 16 hores, disciplina fabril duríssima, salaris insuficients per sobreviure, absència total de seguretat laboral (accidents freqüents) i cap protecció social (acomiadament lliure, inexistència de jubilació o assegurança de malaltia).
• Condicions de vida: Vivien amuntegats en barris obrers insalubres, construïts sense cap planificació al costat de les fàbriques. Aquests barris no tenien clavegueram, aigua corrent ni enllumenat. El fum del carbó ho envaïa tot. L’alcoholisme, la prostitució i la delinqüència eren habituals. L’esperança de vida era molt baixa, i la mortalitat infantil, altíssima, a causa de la desnutrició i malalties com la tuberculosi o el còlera.

Aquesta fractura social, aquesta polarització extrema entre la riquesa de la burgesia i la misèria del proletariat, es va convertir en el principal eix de conflicte social de tot el segle XIX i XX, i serà l’arrel dels moviments que veurem a les properes sessions.

🔑 Concepte Clau: Proletariat

El proletariat és el terme que defineix la classe obrera industrial. El seu nom prové del llatí (proles), que significa “descendència”, ja que l’única riquesa que posseïen eren els seus fills. Es caracteritzen per no ser propietaris dels mitjans de producció (fàbriques, màquines). Per sobreviure, es veuen obligats a vendre la seva força de treball a la burgesia a canvi d’un salari, normalment molt baix, que amb prou feines cobria la seva subsistència.

📜 La Veu del Passat: Informe d’un Metge sobre els Barris Obrers (1842)

“He visitat els habitatges dels obrers més pobres a Manchester. Aquests carrers no estan pavimentats, estan plens de forats i de runa. No tenen clavegueram ni cap tipus de desguàs, de manera que les aigües brutes i el rebuig de les cases s’acumulen en tolls pestilents.

Les cases són velles, humides i brutes. Una sola habitació serveix de dormitori, cuina i sala d’estar. Hem trobat famílies de set o vuit persones dormint en un sol llit de palla, si és que en tenen. L’aire és irrespirable a causa de la pudor.

Com a conseqüència d’això, la taxa de mortalitat en aquests districtes és terriblement alta. He vist nens pàl·lids, escanyolits i malalts, sense cap mena de cura mèdica, que moren abans dels cinc anys. Aquestes són les condicions de vida que la nova indústria ha portat a la seva mà d’obra.”

Basat en informes mèdics de l’època, com els del Dr. Kay-Shuttleworth i Edwin Chadwick (Adaptat).

❓ Pregunta Guia: Com van passar els obrers de patir en silenci a organitzar-se col·lectivament per exigir els seus drets?

Objectius de la Sessió

1. Explicar les primeres reaccions obreres contra la industrialització (Luddisme).
2. Descriure el naixement de les primeres associacions obreres (Societats de Socors Mutus).
3. Definir què és un sindicat (Trade Union) i quines eren les seves principals eines de lluita.
4. Comprendre la importància del Cartisme com a primer moviment polític de la classe obrera.

Davant les terribles condicions de vida i treball que vam analitzar a la sessió anterior, la primera reacció dels obrers no va ser organitzada, sinó espontània i violenta. Aquest primer moviment va ser el Luddisme (principis del segle XIX). Els treballadors, molts d’ells antics artesans arruïnats, no culpaven el sistema capitalista (un concepte encara difús), sinó la màquina, que veien com la responsable directa de robar-los la feina i degradar les seves condicions. Liderats per la figura mítica del “Capità Ludd”, grups d’obrers van protagonitzar atacs nocturns a les fàbriques, destruint telers mecànics i filadores. El govern britànic va reaccionar amb una duresa extrema, declarant la pena de mort per la destrucció de màquines.

Ben aviat, el moviment obrer va entendre que el problema no era la màquina, sinó l’empresari que n’establia les condicions d’ús. Va néixer així la consciència de classe: la idea que els treballadors (el proletariat) formaven un grup social propi amb interessos comuns, i que aquests interessos eren oposats als de la burgesia (els propietaris).

La burgesia, que ara controlava el govern, veia aquestes associacions com una amenaça directa. A la Gran Bretanya, es van aprovar les Combination Acts (1799-1800), que prohibien explícitament qualsevol tipus d’associació de treballadors sota pena de presó. Això va obligar els obrers a organitzar-se en la clandestinitat.

La primera forma d’organització legal van ser les Societats de Socors Mutus. Oficialment, eren mútues d’ajuda: els treballadors pagaven una petita quota setmanal i creaven una “caixa de resistència”. Aquests fons s’utilitzaven per ajudar els membres que es posaven malalts, patien un accident laboral o es morien (per pagar l’enterrament). Tanmateix, a la pràctica, aquesta caixa també va servir per finançar les primeres vagues.

La pressió obrera va aconseguir finalment que les Combination Acts fossin derogades el 1824. Aquest va ser un moment decisiu: per primer cop, s’legalitzava el dret d’associació. Immediatament van néixer els primers sindicats (Trade Unions). Al principi, eren sindicats d’ofici (com els antics gremis, però d’obrers), però ràpidament van evolucionar cap a sindicats d’indústria (agrupant tots els treballadors d’un sector, com el tèxtil).

L’eina de lluita principal dels sindicats va ser la vaga: la paralització col·lectiva de la producció per forçar la burgesia a negociar. Les seves demandes principals (la “taula reivindicativa”) eren clares:

• Reducció de la jornada laboral (de 14-16 hores a 10 hores).
• Augment dels salaris.
• Regulació del treball infantil i femení.
• Millores en la higiene i seguretat a les fàbriques.

Cap al 1830, el moviment obrer britànic va fer un pas més enllà. Va entendre que la lluita econòmica (sindical) no era suficient si no tenien poder polític, ja que el Parlament, elegit per sufragi censatari, sempre legislava a favor dels burgesos. Va néixer així el Cartisme. Aquest moviment va redactar la “Carta del Poble” (People’s Charter, 1838), un document que exigia reformes polítiques democràtiques. La seva demanda clau era el sufragi universal masculí (el dret a vot per a tots els homes, independentment de la seva riquesa). Encara que el Parlament va rebutjar la Carta diverses vegades i el moviment va acabar fracassant, el Cartisme va ser el primer partit polític de la classe obrera i va demostrar que la lluita pels drets laborals era inseparable de la lluita pels drets polítics.

🔑 Concepte Clau: Sindicat (Trade Union)

Un sindicat (o Trade Union, el terme anglès original) és una associació permanent de treballadors assalariats (proletariat) que té com a objectiu la defensa dels seus interessos laborals i socials davant dels propietaris (la burgesia). Va néixer a la Gran Bretanya després de la legalització del dret d’associació (1824). La seva funció principal és negociar col·lectivament les condicions de treball (salari, horari, seguretat) i la seva principal eina de pressió és la vaga (la paralització de la producció).

📜 La Veu del Passat: Extracte de la “Carta del Poble” (Londres, 1838)

“Al Parlament del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Nosaltres, el poble treballador, veiem que la nostra misèria és la prova que el sistema actual no funciona. Vivim en un país on els nostres senyors ens diuen que som lliures, però com podem ser lliures si no tenim vot?

Som nosaltres els qui produïm tota la riquesa, però estem sotmesos al monopoli de la propietat i del poder polític.

Per tant, exigim que el poder de fer les lleis passi a mans de tots. Exigim que, en la creació de les lleis, la veu de tots sigui escoltada.

Exigim:

1. El sufragi universal per a tots els homes majors de 21 anys, sans de ment i que no hagin comès cap crim.
2. Que el vot sigui secret (vot per papereta).
3. L’abolició del requisit de propietat per ser elegit diputat.
4. Un salari per als diputats, per permetre que els homes treballadors puguin deixar la seva feina per servir al país al Parlament.”

(Extractes adaptats de la “People’s Charter”, 1838)