3. El Repartiment del Món 🗺️

❓ Pregunta Guia: Com és possible que catorze homes blancs, reunits en un palau de Berlín un hivern de 1884, decidissin el destí de tot un continent que la majoria no havia trepitjat mai, dibuixant línies rectes sobre un mapa que ignoraven la geografia, la història i les ètnies locals?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Explicar el context de la “Cursa per l’Àfrica” (Scramble for Africa) i el paper desencadenant de l’Estat Lliure del Congo.
2. Analitzar els acords de la Conferència de Berlín (1885), especialment el principi d’Ocupació Efectiva.
3. Identificar els principals eixos d’expansió: l’eix Nord-Sud britànic (“El Cap al Caire”) i l’eix Oest-Est francès, i els seus punts de xoc (Fashoda).
4. Avaluar com el traçat de fronteres artificials va sembrar la llavor de conflictes ètnics futurs.

IMATGE. L’imperialisme a Àfrica.

Fins al 1880, la presència europea a l’Àfrica era limitada. Els europeus controlaven només alguns enclavaments costaners (factories comercials) i el nord d’Algèria i Sud-àfrica. L’interior del continent, el misteriós “cor de les tenebres”, romania majoritàriament inexplorat i sota control de regnes i societats africanes indígenes. Però en només vint anys, aquesta situació va canviar radicalment. Es va produir la “Cursa per l’Àfrica” (Scramble for Africa).

1. L’Espurna: El Congo de Leopold II

El detonant d’aquesta cursa va ser l’ambició personal d’un home: el rei Leopold II de Bèlgica. Obsessionat amb tenir una colònia, va contractar l’explorador Henry Morton Stanley perquè explorés la conca del riu Congo i signés tractats enganyosos amb els caps locals. Leopold II va crear una ficció legal, l’Associació Internacional del Congo, per reclamar un territori immens al centre d’Àfrica com a “propietat privada”.

Això va alarmar les altres potències. França va enviar els seus propis exploradors (Brazza) al nord del riu Congo; Portugal va reclamar els seus drets històrics a la desembocadura; i el Regne Unit temia pel seu control comercial. El risc d’una guerra colonial entre potències europees era real.

2. L’Àrbitre: La Conferència de Berlín (1884-1885)

Per evitar el conflicte, el canceller alemany Otto von Bismarck, l’home que movia els fils de la diplomàcia europea, va convocar una conferència internacional a Berlín. Hi van assistir representants de 14 països (les principals potències europees, més els EUA i l’Imperi Otomà). Dada clau: Cap representant africà no hi va ser convidat. El destí del continent es va decidir sense la veu dels seus habitants.

L’objectiu teòric era organitzar el comerç i la navegació pels rius Níger i Congo, i “civilitzar” el continent. La realitat va ser el repartiment sistemàtic del territori. La Conferència va establir una nova norma jurídica internacional que ho canviaria tot: la doctrina de l’Ocupació Efectiva.

Fins aleshores, una potència podia reclamar un territori només dient que l’havia descobert o que tenia un port a la costa (dret de descobriment). Berlín va canviar les regles: per reclamar sobirania sobre un territori, calia demostrar que es controlava de facto (administració, exèrcit, policia). Això va accelerar la invasió. Ja no n’hi havia prou amb pintar el mapa; calia enviar tropes, construir fortins i sotmetre la població per demostrar l’ocupació. Es va donar el tret de sortida a la conquesta militar de l’interior (hinterland).

3. El Mapa del Repartiment: Eixos i Conflictes

Després de Berlín, el mapa d’Àfrica es va convertir en un trencaclosques de colors europeus, traçat amb escaire i cartabó sobre els despatxos, sovint tallant pel mig territoris ètnics o regnes històrics.

• • L’Imperi Britànic (L’Eix Nord-Sud): El gran somni britànic, defensat pel magnat Cecil Rhodes, era construir un imperi continu “del Cap al Caire” (de Sud-àfrica a Egipte), unit per un ferrocarril. Controlaven les zones més riques en recursos (or i diamants al sud, el Nil al nord).
  • L’Imperi Francès (L’Eix Oest-Est): França dominava l’Àfrica Occidental i el Magrib. El seu somni era unir l’oceà Atlàntic amb el mar Roig (de Dakar a Djibouti), travessant el Sàhara i el Sahel.
  • Alemanya: Va arribar tard (“les sobres del pastís”), però va aconseguir territoris a l’Àfrica Oriental (Tanzània), el Sud-oest (Namíbia) i el Camerun, trencant la continuïtat dels imperis rivals.
  • L’Estat Lliure del Congo: Leopold II va aconseguir que li reconeguessin el seu domini personal sobre el Congo, prometent lliure comerç. A la pràctica, va instaurar un règim de terror basat en l’esclavitud i la mutilació per extreure cautxú.

4. El Xoc d’Imperis: Fashoda i els Bòers

La cursa no va ser pacífica. Les ambicions territorials van provocar incidents greus:

• • L’Incident de Fashoda (1898): Va ser el moment de màxima tensió. L’exèrcit francès (que avançava d’oest a est) i l’exèrcit britànic (que baixava pel Nil des d’Egipte) es va trobar a Fashoda, al Sudan. El xoc dels dos grans eixos imperials va estar a punt de provocar una guerra mundial. Finalment, França, conscient de la seva inferioritat naval, es va retirar. Això va deixar el camí lliure al domini britànic del Nil.
  • Les Guerres dels Bòers (1899-1902): A Sud-àfrica, els colons d’origen holandès (bòers o afrikaners) tenien dues repúbliques independents (Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange) riques en or i diamants. L’Imperi Britànic va voler annexionar-les. Va ser una guerra llarga i cruel, on els britànics van inventar els primers camps de concentració moderns per tancar-hi la població civil bòer i tallar el subministrament a les guerrilles.

El 1914, només dos països africans mantenien la seva independència: Etiòpia (que havia derrotat els italians a la batalla d’Adwa) i Libèria (protegida pels EUA). La resta del continent era propietat d’Europa.

🔑 Concepte Clau: Ocupació Efectiva

L’Ocupació Efectiva és el principi de dret internacional establert a l’Acta General de la Conferència de Berlín (1885). Estipulava que, perquè una potència europea pogués reclamar la sobirania sobre un territori africà, no n’hi havia prou amb la “descoberta” històrica o el control de la costa. Calia demostrar que s’exercia una autoritat real sobre el territori, és a dir, que hi havia presència administrativa, militar i control de les rutes comercials a l’interior (hinterland). Aquest principi va tenir una conseqüència directa i sagnant: va obligar les potències a llançar campanyes militars de conquesta cap a l’interior del continent per “fer efectiva” la seva reclamació, accelerant el procés de colonització i l’ús de la violència contra les poblacions indígenes.

📜 La Veu del Passat: L’Arrogància del Mapa (Lord Salisbury)

Lord Salisbury, primer ministre britànic, va descriure amb un cinisme exquisit com es feien els tractats de fronteres entre les potències europees. Aquestes paraules resumeixen la total desconnexió entre la realitat africana i els despatxos europeus.

“Ens hem dedicat a regalar-nos muntanyes, rius i llacs els uns als altres, només obstaculitzats pel petit impediment que mai no hem sabut exactament on eren aquestes muntanyes, rius i llacs.”Discurs de Lord Salisbury, 1890.

També és rellevant l’article 34 de l’Acta de Berlín:

“La potència que d’ara endavant prengui possessió d’un territori a les costes del continent africà […] acompanyarà l’acta respectiva d’una notificació dirigida a la resta de potències signatàries […], a fi de posar-les en condicions de fer valer, si s’escau, les seves reclamacions.”

❓ Pregunta Guia: Com van reaccionar els antics imperis asiàtics davant l’agressió occidental? Per què la Xina, el gegant mil·lenari, es va enfonsar sota el pes dels tractats desiguals, mentre que el Japó va ser capaç de transformar-se, imitar l’enemic i convertir-se ell mateix en un depredador imperialista?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Comparar el model colonial britànic a l’Índia (la “Joia de la Corona”) amb el model francès a la Indoxina.
2. Explicar el mecanisme de les Guerres de l’Opi i els Tractats Desiguals com a eina de dominació econòmica sobre la Xina.
3. Definir les Zones d’Influència a la Xina i les reaccions nacionalistes violentes (Revolta dels Bòxers).
4. Analitzar l’excepcionalitat del Japó: la Restauració Meiji i la seva ràpida industrialització i militarització.

IMATGE. Primera guerra de l’opi. 

L’imperialisme a Àsia va tenir unes característiques diferents del de l’Àfrica. Aquí, els europeus no es van trobar tribus disperses, sinó Estats forts, cultures antigues i estructures socials complexes (Índia, Xina, Japó). Per tant, el domini va requerir estratègies més sofisticades, que oscil·laven entre l’administració directa i la submissió econòmica forçosa.

1. La Joia de la Corona: L’Índia Britànica

L’Índia va ser la colònia més important de l’Imperi Britànic, la font de la seva riquesa i el símbol del seu poder. Fins al 1857, el territori havia estat administrat per una empresa privada, la Companyia de les Índies Orientals (East India Company), que disposava del seu propi exèrcit de mercenaris indis (sipais).

L’explotació econòmica i el menyspreu cultural van provocar la Revolta dels Sipais (1857), un aixecament sagnant que va fer trontollar el domini britànic. La resposta de Londres va ser contundent: va dissoldre la Companyia i la Corona va assumir el govern directe (The Raj). La reina Victòria va ser proclamada Emperadriu de l’Índia el 1876.

L’Índia es va convertir en el mercat captiu perfecte. L’economia índia, tradicionalment exportadora de teixits de qualitat, va ser desmantellada per obligar-la a comprar els teixits de cotó industrials de Manchester. L’Índia va ser transformada en una immensa plantació de matèries primeres (cotó, te, jute) per a la metròpoli, unida per una extensa xarxa ferroviària construïda pels britànics per extreure els recursos i moure tropes.

2. La Tragèdia de la Xina: L’Imperi Esmicolat

La Xina no va ser colonitzada oficialment per ningú, però va ser saquejada per tothom. Aquest és el model de les Zones d’Influència. A principis del segle XIX, la Xina era un imperi tancat que venia te, seda i porcellana a Europa, però no comprava res a canvi. Això generava un dèficit comercial per als britànics. La solució de Londres va ser immoral però efectiva: el narcotràfic d’Estat. Van començar a introduir massivament opi (conreat a l’Índia) a la Xina.

Quan el govern xinès va intentar prohibir el comerç de la droga, Gran Bretanya va declarar la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842). La derrota xinesa va ser total. El resultat va ser el Tractat de Nanquín, el primer dels anomenats Tractats Desiguals. Les conseqüències van ser devastadores per a la sobirania xinesa:

1. 1. Cessió de Hong Kong a Gran Bretanya.
   2. Obertura de ports al comerç internacional.
   3. Drets d’extraterritorialitat (els europeus no podien ser jutjats per lleis xineses).

La feblesa xinesa va provocar que altres potències (França, Alemanya, Rússia, Japó) es llancessin sobre “el pastís xinès”, exigint les seves pròpies zones d’influència (territoris on tenien drets exclusius de comerç i explotació de mines i ferrocarrils). L’humiliació constant va provocar esclats de nacionalisme violent i xenòfob, com la Revolta dels Bòxers (1900), una societat secreta d’arts marcials que matava missioners i estrangers, i que va ser aixafada per una coalició militar internacional.

3. El Model Francès: La Unió Indoxinesa

França, buscant prestigi i una ruta cap a la Xina pel sud, va ocupar l’actual Vietnam, Laos i Cambodja, formant la Unió Indoxinesa. A diferència del model britànic (que sovint utilitzava el govern indirecte a través de prínceps locals), el model francès tendia a la centralització i a l’assimilació cultural, intentant imposar la llengua i cultura franceses a les elits locals. Indoxina es va convertir en una gran explotació d’arròs i, sobretot, de cautxú (plantacions Michelin).

4. El Miracle Japonès: La Restauració Meiji

El Japó és l’excepció fascinant. A mitjans del segle XIX, era una societat feudal, tancada al món i governada pels samurais i el Shogun (dictador militar). El 1853, una flota de guerra nord-americana (Comodor Perry) va entrar a la badia de Tòquio i, sota amenaça de bombardeig, va obligar el Japó a obrir-se al comerç.

El Japó va veure el que li passava a la veïna Xina i va prendre una decisió radical: per no ser colonitzat, havia de fer-se tan fort com els occidentals. El 1868, una revolució va enderrocar el Shogun i va retornar el poder a l’Emperador Mutsuhito. És l’inici de l’Era Meiji (“govern il·luminat”).

La Restauració Meiji va ser una modernització “des de dalt”, vertiginosa i dirigida per l’Estat:

• • Política: Es va aprovar una Constitució inspirada en l’alemanya (autoritària però parlamentària).
  • Societat: Es va abolir el feudalisme i els privilegis dels samurais, occidentalitzant la vestimenta i l’educació.
  • Economia: L’Estat va crear indústries estratègiques i grans conglomerats empresarials familiars (Zaibatsu) com Mitsubishi, imitant la tecnologia occidental.
  • Exèrcit: Es va crear un exèrcit nacional modern, amb consellers prussians, i una marina de guerra estil britànic.

El resultat va ser sorprenent. En trenta anys, el Japó va passar de l’edat mitjana a ser una potència industrial. I, com a potència, va necessitar el seu propi imperi (per manca de recursos a les illes). El Japó es va llançar a la conquesta de Corea i la Xina. El xoc definitiu va arribar amb la Guerra Russo-Japonesa (1904-1905). Per primera vegada en l’era moderna, una potència “no blanca” derrotava humiliantment una gran potència europea (Rússia). El Japó va demostrar al món que l’hegemonia europea no era invencible.

🔑 Concepte Clau: Tractats Desiguals

Els Tractats Desiguals són una sèrie de tractats firmats al llarg del segle XIX i principis del XX entre les potències occidentals (Gran Bretanya, França, EUA, etc.) i països d’Extrem Orient com la Xina (dinastia Qing) i el Japó (abans de la Restauració Meiji). S’anomenen “desiguals” perquè eren imposats sota amenaça militar (“diplomàcia de la canonera”) i obligaven els països asiàtics a fer concessions massives sense rebre res a canvi. Les clàusules típiques incloïen: la cessió de territoris (com Hong Kong), l’obertura forçosa de ports al comerç, la fixació d’aranzels ridículament baixos per als productes occidentals i, crucialment, l’extraterritorialitat, que permetia als ciutadans estrangers viure a la Xina sense obeir les lleis xineses. Aquests tractats van convertir la Xina en una “semicolònia” sense sobirania econòmica.

📜 La Veu del Passat: Carta de Lin Zexu a la Reina Victòria (1839)

Lin Zexu, el comissari imperial xinès encarregat d’aturar el tràfic d’opi, va escriure una carta oberta a la reina Victòria apel·lant a la seva consciència moral. La carta mai no va rebre resposta; la resposta van ser els vaixells de guerra britànics.

“Ens hem assabentat que en el vostre propi país l’opi està prohibit amb la màxima severitat i rigor: això és una prova clara que sabeu perfectament com n’és de nociu per a la humanitat. […] Si no permeteu que faci mal al vostre propi país, com podeu permetre que el dany passi a altres països, i encara menys a la Xina? De tot el que la Xina exporta a països estrangers, no hi ha res que no sigui beneficiós per a la gent… Prenguem el te i el ruibarbre, per exemple; els països estrangers no poden viure ni un dia sense ells. […] D’altra banda, els articles que venen dels països estrangers només són útils si no fan mal. Però n’hi ha un, l’opi, que s’introdueix amb l’únic propòsit de seduir i enganyar la gent i destruir la vida humana… La riquesa de la Xina s’utilitza per satisfer la cobdícia dels bàrbars.”

❓ Pregunta Guia: Va ser l’Imperialisme una “missió civilitzadora” que va portar la modernitat a Àfrica i Àsia, o va ser un gegantí saqueig organitzat que va destruir cultures mil·lenàries i va condemnar el Sud Global a la dependència econòmica eterna?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Analitzar la transformació econòmica de les colònies: de l’agricultura de subsistència al monocultiu d’exportació i l’economia d’espoli.
2. Explicar el concepte d’aculturació i la pèrdua d’identitat de les societats indígenes.
3. Descriure la segregació social i racial imposada a les noves ciutats colonials.
4. Avaluar el llegat geopolític: com les fronteres artificials són la causa de molts conflictes actuals.

IMATGE. L’Imperialisme a l’Àfrica.  

L’impacte de l’imperialisme sobre els territoris dominats va ser total i irreversible. No va ser només un canvi de bandera; va ser la reestructuració completa de la societat, l’economia i la ment dels pobles colonitzats per servir exclusivament els interessos de la metròpoli. Les conseqüències d’aquest procés, tant les “positives” (modernització tècnica) com les negatives (destrucció cultural i econòmica), encara defineixen el nostre món avui dia.

1. L’Impacte Econòmic: L’Economia d’Espoli

La metròpoli no buscava desenvolupar la colònia, sinó explotar-la. Això va donar lloc a una economia d’espoli (Raubwirtschaft) que va destruir els sistemes econòmics tradicionals:

• • L’Expropiació de Terres: Les millors terres de conreu van ser arrabassades als indígenes i entregades a companyies blanques o colons per crear grans plantacions.
  • Del Policultiu al Monocultiu: L’agricultura tradicional de subsistència (conrear una mica de tot per menjar) va ser substituïda per l’agricultura de mercat basada en el monocultiu. Es va obligar regions senceres a produir un sol producte que Europa necessitava: cacau a Ghana, cotó a l’Índia, cautxú a Indoxina, cacauets al Senegal.
    • Conseqüència: Això va fer les colònies extremadament vulnerables. Si el preu mundial del cacau baixava, el país s’enfonsava en la fam, ja que havien deixat de produir els seus propis aliments bàsics. Va néixer la dependència econòmica.
  • Infraestructures Extractives: Es diu sovint que “els europeus van construir trens i carreteres”. És cert, però tenien un disseny radial: anaven de les mines o plantacions directament al port, per treure els recursos. No connectaven les regions del país entre si. No eren infraestructures per al desenvolupament intern, sinó tubs de drenatge de riquesa cap a Europa.
  • Artesania Destruïda: La introducció massiva de productes industrials barats europeus (tèxtils) va arruïnar l’artesania local (com a l’Índia), impedint que les colònies s’industrialitzessin. Se’ls va assignar el paper de “perifèria”: venedors de matèries primeres barates i compradors de productes elaborats cars.

2. L’Impacte Demogràfic i Social: Segregació i Desequilibri

La introducció de la medicina occidental (vacunes, mesures higièniques, hospitals) va tenir un efecte doble i paradoxal:

• • Reducció de la Mortalitat: Inicialment, el contacte amb els europeus va portar malalties desconegudes que van delmar la població. Però, a la llarga, les mesures sanitàries van fer caure la mortalitat dràsticament.
  • Explosió Demogràfica: Com que la natalitat es mantenia molt alta, la població va créixer de manera explosiva. Però com que l’economia local havia estat desarticulada (monocultiu), no hi havia prou aliments per a tothom. Això va trencar l’equilibri població-recursos, generant fam crònica.

Socialment, es va trencar l’estructura tribal. Els antics caps van ser substituïts o convertits en funcionaris titelles. A les ciutats, es va imposar una segregació racial estricta. Les ciutats colonials estaven dividides en dos mons:

1. 1. La Ciutat Blanca (o Europea): Barris luxosos, nets, amb serveis i jardins, on vivien els funcionaris i colons.
   2. La Ciutat Indígena (o Medina): Barris amuntegats, bruts i sense serveis, on vivia la mà d’obra barata, sovint separats per murs o zones de seguretat sanitària.

3. L’Impacte Cultural: El Drama de l’Aculturació

Aquesta és la ferida més profunda. L’imperialisme no només volia dominar el cos, sinó també l’ànima. Es va produir un procés d’aculturació: la pèrdua de la cultura pròpia per imposició de la cultura dominant.

• • Llengua i Educació: Les llengües europees (anglès, francès, portuguès) es van imposar com a úniques llengües de cultura, administració i ascens social. Les llengües natives van quedar relegades a l’àmbit domèstic o considerades “dialectes” inferiors. L’escola ensenyava la història i la geografia de la metròpoli (“els nostres avantpassats, els gals”, repetien els nens africans a les escoles franceses).
  • Religió: Les missions cristianes van combatre les creences animistes i tradicionals, titllant-les de supersticions salvatges.
  • L’Impacte Psicològic: El més greu va ser la interiorització de la inferioritat. Es va educar les elits indígenes per creure que la seva pròpia cultura era bàrbara i endarrerida, i que l’única manera de ser “civilitzat” era imitar l’home blanc. Això va crear una crisi d’identitat profunda.

4. El Llegat Geopolític: Les Fronteres de la Sang

Finalment, el mapa dibuixat a Berlín (sessió 3.2) va ser una bomba de rellotgeria. Les potències van crear fronteres artificials (línies rectes) que:

• • Dividien Ètnies: Un mateix poble (com els somalis o els ioruba) quedava partit entre dos o tres països diferents.
  • Unien Enemics: Ètnies històricament rivals eren obligades a conviure dins d’un mateix Estat artificial.

Aquest disseny va impedir la creació d’Estats-nació cohesionats. Quan les colònies es van independitzar dècades més tard, aquestes fronteres van ser l’origen d’incomptables guerres civils i conflictes ètnics que encara dessagnen el continent africà i l’Orient Mitjà.

🔑 Concepte Clau: Aculturació

L’Aculturació és el procés sociològic i cultural pel qual un grup humà (en aquest cas, els pobles colonitzats) rep i adopta, sovint de manera forçada o sota forta pressió, els elements culturals d’un altre grup dominant (la metròpoli imperialista), perdent en el procés els seus propis trets culturals originals. En el context de l’Imperialisme, això va implicar la imposició de la llengua europea, la religió cristiana, les formes de vestir, les lleis i els valors occidentals. L’aculturació va generar una “despersonalització” de les societats indígenes, destruint la seva autoestima col·lectiva i creant elits locals occidentalitzades que se sentien estrangeres al seu propi país.

📜 La Veu del Passat: La Denúncia de Ho Chi Minh (1924)

Molt abans de liderar la guerra del Vietnam contra els EUA, un jove Ho Chi Minh vivia a París i escrivia denúncies ferotges contra el colonialisme francès a la Indoxina. En aquest text, exposa la hipocresia de la “missió civilitzadora”.

“El capitalisme és una sangonera amb dues ventoses: una xucla la sang del proletariat a la metròpoli, l’altra la del proletariat a les colònies. […] Ens diuen que han vingut a civilitzar-nos. Però, què hem vist? Ens han enverinat amb l’opi i l’alcohol per atontar-nos i controlar-nos millor. Han construït més presons que escoles. Han robat les nostres terres d’arròs per plantar-hi el seu cautxú. Sota la màscara de la democràcia, han instaurat el treball forçat. […] L’home blanc ha matat la nostra cultura, ha violat les nostres dones i ara ens demana gratitud. No hi ha justícia francesa a Indoxina, només hi ha la justícia de la força.”

❓ Pregunta Guia: Com és possible que Europa, que vivia el seu moment de màxima esplendor cultural i econòmica (la Belle Époque), es preparés conscientment i industrialment per al seu propi suïcidi? Era la guerra una fatalitat inevitable o el resultat d’un mecanisme diplomàtic dissenyat per fallar?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Definir el concepte de Pau Armada i la paradoxa de la Belle Époque.
2. Identificar la formació dels dos blocs antagònics: la Triple Aliança i la Triple Entesa.
3. Analitzar la Cursa d’Armaments com l’aplicació de la Revolució Industrial a la guerra.
4. Localitzar i explicar els punts de fricció previs: les Crisis Marroquines i, sobretot, el Polvorí dels Balcans.

IMATGE. La Belle Époque.

Entre 1890 i 1914, Europa va viure en una estranya contradicció. A la superfície, era l’era de la Belle Époque: prosperitat econòmica, fe cega en el progrés, cabarets plens a París i Viena, i una burgesia que gaudia de la vida. Però al subsòl, les potències estaven cavant la seva tomba. Aquest període es coneix com la Pau Armada: una època sense guerres directes entre les grans potències, però on totes es preparaven frenèticament per a un conflicte que consideraven inevitable.

Les causes que ens portarien al desastre del 1914 es poden agrupar en tres grans processos:

1. La Diplomàcia de Blocs: Un Mecanisme de Rellotgeria

Després de la unificació alemanya (1871), el canceller Bismarck havia dissenyat una xarxa d’aliances per aïllar França. Però quan el nou Kàiser Guillem II va pujar al tron (1890), va destituir Bismarck i va llançar la Weltpolitik (Política Mundial), una estratègia agressiva per aconseguir l’hegemonia global i un imperi colonial per a Alemanya.

Això va espantar la resta de veïns i va forçar la creació de dos blocs militars rígids i antagònics:

• • La Triple Aliança (Les Potències Centrals): Formada per Alemanya, l’Imperi Austrohongarès i Itàlia (tot i que aquesta última era un soci poc fiable). Era un bloc compacte al centre d’Europa.
  • La Triple Entesa (Els Aliats): Va ser la resposta a l’agressivitat alemanya. Primer, la republicana França i l’autocràtica Rússia van signar una aliança antinatural (1892) amb un únic objectiu: envoltar Alemanya amb dos fronts. Després, el Regne Unit, veient amenaçada la seva hegemonia naval per la flota alemanya, va sortir del seu aïllament i es va unir a ells (1904 i 1907).

El perill: Aquestes aliances eren defensives i secretes. Si un membre era atacat, els altres tenien l’obligació d’entrar en guerra. Això significava que qualsevol incident local (per petit que fos) podia activar automàticament una reacció en cadena que arrossegaria tot el continent a la guerra.

2. La Cursa d’Armaments: La Indústria de la Mort

La Segona Revolució Industrial (sessió 2.5) es va posar al servei de la guerra. Els estats van augmentar els seus pressupostos militars de manera exponencial.

• • Tecnologia: Es van inventar armes noves i terribles: canons de gran abast (Gran Berta), metralladores, cuirassats d’acer (Dreadnoughts), submarins i els primers avions. La guerra ja no seria un art, sinó una indústria de matar.
  • Servei Militar: Es va generalitzar el servei militar obligatori (excepte al Regne Unit). Els exèrcits permanents es van duplicar. Alemanya i França tenien milions d’homes entrenats i llestos per ser mobilitzats en qüestió de dies.
  • Propaganda: Els governs van utilitzar l’escola i la premsa per exaltar el nacionalisme i l’odi al veí. Als alemanys se’ls ensenyava que estaven “encerclats”; als francesos, que havien de recuperar Alsàcia i Lorena (el revengisme). La societat estava psicològicament preparada per a la guerra.

3. Les Guspires: Crisis Colonials i Balcàniques

Abans de l’incendi final, hi va haver diversos conats de foc que van tensar la corda al límit.

• • Les Crisis Marroquines (1905 i 1911): Alemanya va intentar trencar l’aliança entre França i el Regne Unit desafiant el control francès sobre el Marroc. El Kàiser va visitar Tànger i després va enviar un canoner (Panther) a Agadir, amenaçant amb la guerra. El resultat va ser el contrari del que esperava: Londres va donar suport a París, i l’aliança de l’Entesa es va enfortir.
  • El Polvorí dels Balcans: Aquesta era la zona més perillosa. L’Imperi Otomà (“el malalt d’Europa”) s’estava desintegrant i perdia territoris. Dues potències volien omplir el buit:
    • Àustria-Hongria: Volia expandir-se cap al sud per tenir sortida al mar Adriàtic i Egeu.
    • Rússia: Es presentava com la protectora dels pobles eslaus (paneslavisme) i volia controlar els estrets del Bòsfor per sortir al Mediterrani.

Enmig, va sorgir una petita potència regional molt agressiva: Sèrbia. Aliat de Rússia, Sèrbia somiava amb unir tots els eslaus del sud (iugoslaus) en un sol estat. Això era una amenaça mortal per a Àustria-Hongria, que tenia milions d’eslaus dins el seu imperi.La tensió va esclatar en tres actes:

1. 1. 1. Crisi de Bòsnia (1908): Àustria es va annexionar Bòsnia-Hercegovina. Rússia i Sèrbia, humiliades, van haver d’acceptar-ho, però van jurar venjança.
      2. Guerres Balcàniques (1912-1913): Els petits estats balcànics van expulsar els turcs gairebé del tot d’Europa i després es van barallar entre ells. El resultat: Sèrbia va doblar el seu territori i es va sentir prou forta per desafiar Àustria.

L’any 1914, l’atmosfera a Europa era irrespirable. Els estats majors tenien els plans d’atac preparats (com el Pla Schlieffen alemany per envair França ràpidament). Tothom sabia que la guerra arribaria; l’única pregunta era quan i on saltaria la guspira definitiva.

🔑 Concepte Clau: Pau Armada

La Pau Armada és el període de la història europea comprès aproximadament entre 1890 (dimissió de Bismarck) i 1914 (esclat de la Primera Guerra Mundial). Es caracteritza per l’absència de conflictes bèl·lics directes entre les grans potències, però sota aquesta aparent tranquil·litat es desenvolupava una intensa carrera armamentística i una preparació psicològica per a la guerra. Durant aquesta fase, les nacions van agrupar-se en dos blocs d’aliances militars rígides (Triple Aliança i Triple Entesa) i van orientar la seva potent indústria siderúrgica cap a la producció d’armament modern. És, en essència, una “guerra freda” abans de la lletra, on la pau no es mantenia per la voluntat de concòrdia, sinó per la por mútua a la destrucció (dissuasió).

📜 La Veu del Passat: L’Informe del Coronel House (1914)

El maig de 1914, pocs mesos abans de la guerra, el coronel Edward House, assessor del president dels EUA Woodrow Wilson, va viatjar a Europa per intentar mediar. El seu informe secret al president descriu amb una claredat esgarrifosa la situació límit del continent.

“La situació és extraordinària. És un militarisme embogit. Si no fos perquè és cert, semblaria increïble. […] Tota Alemanya està carregada d’electricitat com si fos una tempesta a punt d’esclatar. Tothom pensa que la guerra és inevitable, i molts la desitgen per acabar amb aquesta tensió insuportable. […] Anglaterra no la vol, però no pot permetre que França sigui aixafada. França no la vol, però viu amb la por constant a Alemanya. Rússia és una incògnita. Només cal una guspira per fer volar tot això pels aires.”

❓ Pregunta Guia: Com va poder un assassinat maldestre a Sarajevo desencadenar una guerra mundial en només 37 dies? I per què, a l’agost de 1914, milions de joves van marxar al front cantant i somrients, convençuts que tornarien a casa “per Nadal”?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Descriure la reacció en cadena diplomàtica que va portar de l’atemptat de Sarajevo a la guerra generalitzada (el mecanisme de les aliances).
2. Analitzar el concepte d’“Unió Sagrada” i l’entusiasme nacionalista inicial que va neutralitzar l’oposició obrera.
3. Comparar les estratègies militars inicials: el Pla Schlieffen alemany vs. el Pla XVII francès.
4. Explicar el fracàs de la Guerra de Moviments a la Batalla del Marne i l’inici de l’estancament.

IMATGE. Assassinat de Sarajevo.

L’estiu de 1914 va ser un dels més calorosos i bonics que es recordaven a Europa. La gent omplia les platges i els balnearis. Ningú sospitava que aquell seria l’últim estiu de la vella Europa. El mecanisme de rellotgeria que s’havia construït durant la Pau Armada (sessió 3.5) estava a punt d’activar-se.

1. L’Espurna: Sarajevo (28 de juny de 1914)

Tot va començar a Sarajevo, la capital de Bòsnia (recentment annexionada per l’Imperi Austrohongarès). L’Arxiduc Francesc Ferran, hereu de l’imperi, hi va anar de visita oficial. Era una provocació per als nacionalistes serbis, que volien alliberar Bòsnia del jou austríac.

Un grup de joves terroristes de l’organització secreta Mà Negra (finançada per Sèrbia) l’esperava. Després d’un primer intent fallit amb bomba, l’estudiant Gavrilo Princip es va trobar per casualitat el cotxe de l’Arxiduc aturat davant seu. Va disparar dos trets: un va matar l’Arxiduc i l’altre la seva dona, Sofia. Àustria-Hongria va veure l’oportunitat perfecta per aixafar Sèrbia definitivament. Amb el suport incondicional d’Alemanya (el famós “xec en blanc”), va enviar un Ultimàtum humiliant a Sèrbia. Sèrbia el va rebutjar parcialment. El 28 de juliol, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia.

2. La Setmana Negra: El Mecanisme de les Aliances

Si el conflicte s’hagués limitat als Balcans, hauria estat la Tercera Guerra Balcànica. Però el sistema d’aliances automàtiques (sessió 3.5) va convertir l’incident en un incendi global en només una setmana:

1. 1. Rússia es mou (30 de juliol): Per protegir Sèrbia, el Tsar Nicolau II va ordenar la mobilització general del seu exèrcit.
   2. Alemanya respon (1 d’agost): Alemanya va exigir a Rússia que aturés la mobilització. Com que el Tsar s’hi va negar, Alemanya va declarar la guerra a Rússia.
   3. França s’activa (3 d’agost): França, aliada de Rússia, va mobilitzar les seves tropes. Alemanya no va esperar a ser atacada i va declarar la guerra a França.
   4. L’Error Fatal (4 d’agost): Per atacar França ràpidament, Alemanya va envair Bèlgica, un país neutral. Això va ser el detonant per al Regne Unit, que tenia el deure de protegir la neutralitat belga (i la por de tenir els alemanys al canal de la Mànega). Londres va declarar la guerra a Berlín.

En una setmana, tota Europa estava en guerra. Itàlia, traint la Triple Aliança, es va declarar neutral (entraria el 1915 amb els Aliats).

3. L’Esperit de 1914: La Il·lusió de la Guerra Curta

Contràriament al que podríem pensar, la notícia de la guerra no va ser rebuda amb pànic, sinó amb eufòria patriòtica. A Berlín, París, Londres i Viena, les multituds van omplir les places cridant visques a la nació. Es va produir el fenomen de la Unió Sagrada: els partits polítics de cada país van deixar de banda les seves diferències per donar suport al govern. Fins i tot els socialistes, que havien jurat fer una vaga general internacional contra la guerra, van votar els crèdits de guerra. El nacionalisme va pesar més que la classe.

Hi havia una convicció generalitzada: “Tornarem a casa per Nadal”. Tots els plans militars es basaven en una guerra ràpida, ofensiva i decisiva. Ningú no imaginava una guerra de quatre anys.

4. La Guerra de Moviments (Agost-Setembre 1914)

La primera fase del conflicte es coneix com la Guerra de Moviments. Es basava en grans ofensives ràpides per noquejar l’enemic.

• • El Pla Schlieffen (Alemanya): Era el pla mestre alemany. Assumia que Rússia trigaria setmanes a mobilitzar-se. L’objectiu era concentrar tot l’exèrcit a l’Oest, travessar Bèlgica com un llamp, entrar a França pel nord, envoltar París i aixafar l’exèrcit francès en 6 setmanes. Un cop derrotada França, girarien els trens cap a l’Est per derrotar Rússia.
  • El Pla XVII (França): Era molt més simple i suïcida. Es basava en l'”ofensiva a ultrança”: atacar directament la frontera alemanya per recuperar Alsàcia i Lorena. Van fracassar estrepitosament davant les metralladores alemanyes (Batalla de les Fronteres).

El Pla Schlieffen semblava funcionar. Els alemanys van arrasar Bèlgica i el nord de França. A principis de setembre, eren a només 40 km de París. El govern francès va fugir a Bordeus. La victòria alemanya semblava imminent.

5. El Miracle del Marne i la Cursa cap al Mar

Però el pla alemany tenia un punt feble: les tropes estaven esgotades de caminar i les línies de subministrament s’havien estirat massa. El general francès Joffre, amb una sang freda extraordinària, va veure que els alemanys exposaven el seu flanc dret.

• • La Batalla del Marne (5-12 de setembre): Joffre va ordenar una contraofensiva general desesperada. Va ser una batalla gegantina (2 milions d’homes). Per portar reforços al front des de París, els francesos van requisar tots els taxis de París (un episodi llegendari). Els alemanys, sorpresos i esgotats, es va haver de retirar. París s’havia salvat. El Pla Schlieffen havia fracassat.

Després del Marne, cap dels dos exèrcits no va poder derrotar l’altre. Van intentar rodejar-se mútuament cap al nord, en l’anomenada “Cursa cap al Mar”, fins que van topar amb el Canal de la Mànega. A finals de 1914, el front es va congelar. Des de Suïssa fins al Mar del Nord, els soldats, esgotats i incapaços d’avançar davant la potència de foc enemiga (metralladores), van començar a cavar forats per protegir-se. La guerra ràpida havia mort. Començava l’infern de les trinxeres.

🔑 Concepte Clau: Guerra de Moviments

La Guerra de Moviments és la primera fase de la Primera Guerra Mundial (agost-novembre de 1914). Es va caracteritzar per l’intent dels exèrcits d’aconseguir una victòria ràpida i decisiva mitjançant grans ofensives i maniobres de desplaçament veloç en territori enemic. L’exemple paradigmàtic és el Pla Schlieffen alemany (invasió ràpida a través de Bèlgica). Aquesta fase va fracassar a causa de la potència de les noves armes defensives (metralladora, artilleria), que feien impossible l’avanç a camp obert sense patir baixes massives. El fracàs d’aquestes ofensives (aturades a la Batalla del Marne) va portar a l’estabilització del front i a l’inici de la Guerra de Posicions o de Trinxeres.

📜 La Veu del Passat: L’Eufòria d’un Món Perdut (Stefan Zweig)

A les seves memòries El Món d’Ahir, l’escriptor austríac Stefan Zweig descriu l’ambient a Viena l’agost de 1914. És un testimoni essencial per entendre per què la gent va anar a la guerra feliç.

“A tot arreu hi havia grups que es manifestaven de sobte… desfilades pels carrers amb banderes, música i cançons. […] Cal confessar que en aquesta primera embranzida de les masses hi havia alguna cosa majestuosa, captivadora i fins i tot seductora, de la qual va ser difícil sostreure’s. […] Totes les diferències de rang, llengua, raça i religió van quedar negades per aquell moment desbordant de fraternitat… Cada individu experimentava una exaltació del seu jo: ja no era l’home aïllat d’abans, s’havia incorporat a la massa, era poble. […] Què en sabien de la guerra, l’any 1914, després de gairebé mig segle de pau? No la coneixien. Amb prou feines hi pensaven. Era una llegenda, i justament la distància l’havia convertit en quelcom heroic i romàntic. […] Els joves temien sincerament que els faltés aquell esdeveniment meravellós i apassionant a les seves vides; per això corrien impetuosament cap a les banderes i cridaven i cantaven als trens que els portaven cap a l’escorxador.”

❓ Pregunta Guia: Com és possible que els exèrcits més poderosos i tecnològics del món quedessin atrapats durant tres anys en les mateixes línies, incapaços d’avançar més d’uns quants quilòmetres, mentre sacrificaven milions de vides per conquerir un pam de terra erma?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Definir la Guerra de Trinxeres (o de Posicions) i explicar la supremacia tecnològica de la defensa (metralladora) sobre l’atac.
2. Analitzar la nova estratègia de la Guerra de Desgast (War of Attrition), exemplificada en les batalles de Verdun i el Somme.
3. Descriure la vida quotidiana al front: les condicions físiques (fang, polls) i l’impacte psicològic (Neurosi de guerra o Shell Shock).
4. Identificar les noves armes introduïdes per trencar l’estancament: gasos tòxics, tancs, aviació i submarins.

IMATGE. Guerra de trinxeres.

A finals de 1914, la il·lusió de la “guerra ràpida” s’havia esvaït. Els exèrcits s’havien aturat. Per no ser escombrats per l’artilleria i les metralladores enemigues, els soldats van començar a cavar. En poques setmanes, una cicatriu gegantina va travessar Europa: una línia contínua de trinxeres de 800 quilòmetres, des de la frontera suïssa fins al Mar del Nord. Començava la Guerra de Trinxeres, un tipus de conflicte estàtic i industrial per al qual ningú no estava preparat.

1. L’Anatomia del Front: El Laberint de la Mort

El front no era una simple línia a terra. Era un sistema defensiu complex i profund, dissenyat per ser impenetrable:

• • L’Estructura: Hi havia la primera línia (de foc), seguida de trinxeres de suport i de reserva, connectades per passadissos de comunicació. Mai no es cavaven en línia recta, sinó en ziga-zaga, per evitar que, si queia una bomba o entrava un enemic, l’ona expansiva o les bales escombressin tota la galeria.
  • Terra de Ningú (No Man’s Land): L’espai entre les trinxeres enemigues. Podia fer des de 50 metres fins a un quilòmetre. Era un paisatge lunar, ple de cràters d’obusos, arbres cremats i cadàvers insepults, tot cobert per una densa xarxa de filferro espinós per frenar els atacs d’infanteria.
  • El Problema Tàctic: La tragèdia militar era que la tecnologia defensiva (la metralladora Vickers o Maxim, capaç de disparar 500 bales per minut) era molt superior a la tecnologia ofensiva (soldats corrent amb fusells). Qualsevol intent de “sortir de la trinxera” per creuar la Terra de Ningú era un suïcidi massiu.

2. La Vida al Fang: La Destrucció del Soldat

La vida a les trinxeres era una experiència de misèria física i terror psicològic constant:

• • Condicions Físiques: El gran enemic era el fang. A Flandes i al nord de França, la pluja convertia les trinxeres en pantans. Els soldats passaven setmanes amb els peus molls, provocant el “peu de trinxera” (gangrena per humitat que obligava a amputar). La higiene era inexistent: les rates (que s’alimentaven dels cadàvers) i els polls eren una plaga universal.
  • L’Impacte Psicològic: El pitjor no era el combat, sinó l’espera sota el bombardeig. L’artilleria pesant disparava milions d’obusos dia i nit. El soroll constant, la vibració de la terra i la visió de companys esquarterats van provocar una nova patologia: la Neurosi de Guerra (Shell Shock). Soldats forts quedaven paralitzats, tremolant incontroladament, incapaços de parlar o caminar. Molts van ser afusellats pels seus propis oficials acusats de “covardia”, quan en realitat estaven mentalment trencats.

3. L’Estratègia de la Carnisseria: La Guerra de Desgast

Davant la impossibilitat de trencar el front i avançar (ruptura), els generals van canviar d’estratègia. Van adoptar la Guerra de Desgast (War of Attrition). L’objectiu ja no era conquerir territori, sinó matar tants soldats enemics com fos possible fins que l’altre bàndol es quedés sense homes o es rendís per esgotament.

L’any 1916 va ser l’any de les grans carnisseries sota aquesta lògica macabra:

• • Batalla de Verdun (Febrer-Desembre 1916): Els alemanys van atacar la fortalesa francesa de Verdun. El general alemany Falkenhayn va dir que el seu objectiu era “sagnar l’exèrcit francès fins a deixar-lo blanc”. Els francesos, sota el comandament de Pétain, van resistir (“Ils ne passeront pas!“). Resultat: 300.000 morts i 700.000 baixes en total, per no moure la línia gairebé gens.
  • Batalla del Somme (Juliol-Novembre 1916): Els britànics van llançar una ofensiva massiva per alleujar Verdun. El primer dia de batalla (1 de juliol) van morir 20.000 soldats britànics en poques hores, segats per les metralladores alemanyes. Va ser el dia més sagnant de la història militar britànica. En 4 mesos, van avançar només 10 km.

4. La Tecnologia de la Mort: Nous Horrors

Per intentar trencar l’empat, els dos bàndols van recórrer a la ciència i la indústria per crear noves armes de terror:

• • Guerra Química: El 1915, a Ypres, els alemanys van usar per primer cop gas clor a gran escala. Després vindria el gas mostassa (que cremava la pell i els pulmons). Tot i el terror que provocava i l’obligació de portar màscares antigàs, no va ser decisiu, ja que depenia del vent.
  • El Tanc: Els britànics van introduir el tanc (Mark I) al Somme (1916). Era una màquina maldestra i lenta, dissenyada per aixafar el filferro espinós i protegir la infanteria de les bales. Inicialment poc fiables, serien decisius al final de la guerra.
  • L’Aviació: Els avions, inicialment usats per a reconeixement (veure on era l’enemic), van començar a armar-se. Van néixer els “caces” i els duels aeris (el Baró Roig), així com els primers bombardejos sobre ciutats (Zepelins).
  • La Guerra Submarina: Alemanya, bloquejada per la flota britànica i sense poder rebre aliments, va respondre amb els U-Boats (submarins). Van intentar enfonsar tots els vaixells que anessin cap a Gran Bretanya, fossin militars o civils (com el Lusitània). Aquesta tàctica seria l’error que portaria els EUA a la guerra.

🔑 Concepte Clau: Guerra de Desgast (War of Attrition)

La Guerra de Desgast és una estratègia militar consistent a esgotar l’enemic mitjançant pèrdues humanes i materials contínues, fins que la seva capacitat de continuar lluitant es col·lapsi per manca de recursos o de moral. A diferència de la guerra de moviments, no busca la conquesta ràpida de territori, sinó la destrucció física de l’adversari. Durant la Primera Guerra Mundial, especialment el 1916 (Verdun i Somme), aquesta estratègia es va traduir en batalles industrials massives on els generals acceptaven sacrificar centenars de milers de vides dels seus propis homes a canvi d’infligir un nombre similar de baixes a l’enemic, tractant els soldats com a material fungible en una equació matemàtica de la mort.

📜 La Veu del Passat: Una Generació Perduda (Erich Maria Remarque)

A la seva novel·la Res de nou a l’oest (1929), el veterà alemany Erich Maria Remarque va capturar com ningú l’alienació del soldat de trinxera, que se sentia més a prop de l’enemic (que patia el mateix fang) que dels civils del seu propi país.

“Sóc jove, tinc vint anys; però no conec de la vida més que la desesperació, la mort, la por i la més absurda superficialitat barrejada amb un abisme de sofriment. Veig que els pobles són llançats els uns contra els altres, i es maten sense dir res, sense saber res, follament, dòcilment, innocentment. […] Veig com els millors cervells del món inventen armes i paraules perquè tot això es faci d’una manera encara més refinada i duradora. […] Teníem divuit anys i començàvem a estimar el món i l’existència; ens han obligat a disparar contra tot això. La primera granada que va esclatar ens va encertar al cor. Estem al marge de l’activitat, de l’esforç, del progrés… Ja no creiem en res d’això; només creiem en la guerra.”

❓ Pregunta Guia: Com és possible que el mateix any, 1917, la guerra semblés perduda per als Aliats amb la retirada de Rússia, i alhora es decidís la seva victòria final amb l’entrada dels Estats Units? Va ser la derrota d’Alemanya militar o va ser un col·lapse intern per esgotament?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Analitzar l’impacte de la Revolució Russa en la guerra: el col·lapse del front oriental i el Tractat de Brest-Litovsk.
2. Explicar les causes de l’entrada dels Estats Units (guerra submarina, telegrama Zimmermann, interessos econòmics) i el seu efecte decisiu.
3. Descriure la crisi de 1917: el cansament, les vagues i els motins militars a França i Alemanya.
4. Relatar el final del conflicte: del fracàs de l’ofensiva alemanya de 1918 al col·lapse intern i l’Armistici de Compiègne.

IMATGE. Revolució Russa.

L’any 1917 va ser l’any de la incertesa. Després de les carnisseries de Verdun i el Somme (sessió 3.7), la moral a Europa estava trencada. Els soldats estaven farts de morir per uns metres de fang, i la població civil patia fam a causa del bloqueig econòmic. En aquest clima de desesperació, dos esdeveniments simultanis van capgirar el tauler de joc.

1. El Col·lapse de l’Est: La Sortida de Rússia

L’Imperi Rus era el gegant amb peus de fang. Mal equipat i mal dirigit, havia patit milions de baixes. La fam i el desastre militar van provocar, el febrer de 1917, la caiguda del Tsar Nicolau II (Revolució de Febrer). El nou Govern Provisional va intentar continuar la guerra, però el poble rus ja no podia més.

L’octubre de 1917, els bolxevics liderats per Lenin van prendre el poder amb una promesa simple: “Pau, Pa i Terra”. Lenin sabia que per consolidar la revolució necessitava acabar la guerra immediatament, fos al preu que fos. El març de 1918, Rússia va signar el Tractat de Brest-Litovsk amb Alemanya. Va ser una pau humiliant: Rússia perdia territoris immensos (Ucraïna, Polònia, els Països Bàltics, Finlàndia), un 30% de la seva població i la major part de les seves mines de carbó.

• • Conseqüència Militar: Per a Alemanya, va ser un regal del cel. La guerra a dos fronts s’havia acabat. Va poder traslladar milions de soldats veterans de l’Est cap a l’Oest (França) per intentar un cop definitiu.

2. El Despertar del Gegant: L’Entrada dels Estats Units

Mentre Rússia sortia per la porta del darrere, els Estats Units entraven per la porta principal. Fins al 1917, el president Woodrow Wilson havia mantingut la neutralitat, tot i que la indústria nord-americana s’estava enriquint venent armes i aliments als Aliats (Regne Unit i França). Però tres factors van empènyer els EUA a la guerra:

1. 1. La Guerra Submarina Irrestricta: Alemanya, desesperada pel bloqueig britànic, va anunciar que els seus submarins (U-Boats) enfonsarien qualsevol vaixell que s’acostés a Europa, inclosos els mercants neutrals nord-americans. Això amenaçava el comerç dels EUA.
   2. El Telegrama Zimmermann: El gener de 1917, la intel·ligència britànica va interceptar un telegrama secret del ministre d’exteriors alemany (Zimmermann) a Mèxic. Alemanya proposava a Mèxic una aliança militar per atacar els EUA i recuperar Texas i Califòrnia. Quan es va fer públic, l’opinió pública nord-americana es va indignar.
   3. Els Interessos Econòmics: Els bancs americans havien prestat quantitats astronòmiques de diners a França i la Gran Bretanya. Si els Aliats perdien la guerra, no podrien tornar els préstecs i l’economia americana col·lapsaria.

L’abril de 1917, els EUA van declarar la guerra a Alemanya.

• • Conseqüència Militar: L’impacte no va ser immediat (van trigar un any a reclutar i enviar l’exèrcit), però va ser decisiu psicològicament i econòmicament. Els Aliats ara tenien accés a crèdits il·limitats i a una reserva inesgotable d’homes frescos, mentre Alemanya s’estava morint de fam.

3. La Crisi de 1917: El Límit de la Resistència

Abans que arribessin els americans, Europa va estar a punt de trencar-se per dins. L’esgotament va provocar una onada de protestes:

• • Al Front: Després del fracàs sagnant de l’ofensiva Nivelle, l’exèrcit francès va patir motins massius. Els soldats es negaven a atacar (“belem com xais a l’escorxador”). El general Pétain va haver de restablir l’ordre combinant execucions exemplars amb la promesa de millorar el menjar i els permisos.
  • A la Reraguarda: A Alemanya, l’escassetat d’aliments (el “Naps d’Hivern”) va provocar vagues massives a les fàbriques d’armament. El pacifisme creixia a tot arreu.

4. 1918: El Final de la Partida

L’any 1918 va ser una carrera contra rellotge. Alemanya havia de guanyar abans que els milions de soldats americans arribessin al front.

• • L’Ofensiva de Primavera (Ludendorff): El març de 1918, amb les tropes portades de Rússia, Alemanya va llançar un últim atac desesperat a l’Oest. Van trencar el front i van tornar a arribar a prop de París. Però els soldats alemanys, famolencs i esgotats, no tenien relleu. L’ofensiva es va quedar sense alè.
  • La Contraofensiva Aliada (Els 100 Dies): L’estiu de 1918, els Aliats, reforçats ja per 2 milions de soldats nord-americans i milers de tancs, van contraatacar. L’exèrcit alemany es va enfonsar i va començar a retrocedir cap a la frontera.

5. El Col·lapse Alemany i l’Armistici

Alemanya no va ser envaïda, però es va ensorrar per dins. Els mariners de la flota de guerra a Kiel es va amotinar negant-se a sortir a combatre. La revolta es va estendre per les ciutats (inspirada en la Revolució Russa). Els generals alemanys (Hindenburg i Ludendorff) van dir al Kàiser Guillem II que la guerra estava perduda i que calia demanar la pau immediatament per evitar una revolució comunista. El Kàiser va abdicar el 9 de novembre i es va proclamar la República (República de Weimar).

L’11 de novembre de 1918, a les 11 del matí, en un vagó de tren al bosc de Compiègne (França), es va signar l’Armistici. Els canons van callar. La Gran Guerra havia acabat.

🔑 Concepte Clau: Armistici

Un Armistici no és un tractat de pau, sinó un acord formal entre les parts bel·ligerants per aturar les hostilitats (l’alto el foc) de manera temporal o definitiva, mentre es negocien els termes de la pau. L’Armistici de Compiègne (11 de novembre de 1918) va posar fi als combats de la Primera Guerra Mundial. Tot i ser tècnicament un “alto el foc”, les condicions imposades pels Aliats a Alemanya eren tan dures (lliurament de l’artilleria, la flota i els presoners, retirada immediata dels territoris ocupats) que feien impossible que Alemanya pogués reprendre la guerra. A la pràctica, va ser una rendició incondicional, tot i que l’exèrcit alemany no havia estat destruït al camp de batalla, fet que alimentaria més tard el mite de la “punyalada per l’esquena”.

📜 La Veu del Passat: El Telegrama Zimmermann (1917)

Aquest és el text descodificat que va empènyer els EUA a la guerra. És un exemple perfecte de com un error diplomàtic pot canviar la història.

“Tenim la intenció de començar l’1 de febrer la guerra submarina sense restriccions. Tot i això, intentarem mantenir els Estats Units neutrals. En el cas que això no tingui èxit, proposem una aliança a Mèxic sobre les següents bases: fer la guerra junts, fer la pau junts, ajuda financera generosa i l’enteniment per part nostra que Mèxic ha de reconquerir els territoris perduts a Texas, Nou Mèxic i Arizona. […] Signat: Zimmermann”

❓ Pregunta Guia: Es pot construir una pau estable basada en la humiliació del vençut? Per què la Conferència de París de 1919, que tenia l’objectiu de crear un “món segur per a la democràcia”, va acabar dissenyant el mapa perfecte per a una segona guerra mundial?

Objectius de la Sessió:

En acabar aquesta sessió, seràs capaç de:

1. Identificar les postures divergents dels “Quatre Grans” a París: l’idealisme de Wilson vs. el revengisme de Clemenceau.
2. Analitzar el Tractat de Versalles i les dures condicions imposades a Alemanya (territorials, militars i econòmiques).
3. Definir el concepte alemany de Diktat i el seu impacte psicològic en la postguerra.
4. Descriure el nou mapa d’Europa sorgit de la desintegració dels grans imperis (Àustria-Hongria, Otomà i Rus) i l’aplicació selectiva del principi d’autodeterminació.

IMATGE. Conferència de París.

El gener de 1919, dos mesos després de l’Armistici, els representants de 32 països es van reunir a París per decidir el futur del món. L’atmosfera no era de reconciliació, sinó de venjança. La Conferència de Pau va tenir un defecte d’origen fatal: els països vençuts (Alemanya, Àustria, Turquia) no hi van ser convidats. No va ser una negociació; va ser una sentència. Tampoc hi va ser convidada la Rússia comunista.

Les decisions les van prendre els “Quatre Grans”, que tenien interessos contradictoris:

1. 1. Woodrow Wilson (EUA): L’idealista. Proposava una pau justa basada en els seus “14 Punts”, que defensaven el dret d’autodeterminació dels pobles i la creació d’una Societat de Nacions per evitar futures guerres. No volia destruir Alemanya.
   2. Georges Clemenceau (França): El “Tigre”. Representava la línia dura. França havia patit la guerra al seu territori i volia assegurar-se que Alemanya mai més pogués ser una amenaça. Exigia reparacions massives i desmembrar Alemanya.
   3. Lloyd George (Regne Unit): El pragmàtic. Volia que Alemanya pagués, però no volia enfonsar-la del tot, ja que la necessitava com a sòcia comercial i com a barrera contra el comunisme rus.
   4. Vittorio Orlando (Itàlia): Va tenir un paper secundari. Només volia els territoris promesos (“l’irredemptisme”). En no aconseguir tot el que volia (Dalmàcia), va parlar de “victòria mutilada”.

1. El Tractat de Versalles: El Càstig a Alemanya

Signat el 28 de juny de 1919 (exactament 5 anys després de Sarajevo) a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles (el mateix lloc on s’havia proclamat l’Imperi Alemany el 1871, una humiliació calculada), aquest tractat es va centrar exclusivament en Alemanya.

Les condicions van ser draconianes:

• • Responsabilitat Moral (Article 231): Aquesta va ser la clàusula més odiada. Alemanya havia de reconèixer que era la “única responsable” de la guerra. Això donava la base legal per exigir-li pagaments.
  • Pèrdues Territorials: Alemanya perdia el 15% del seu territori i el 10% de la seva població.
    • Retornava Alsàcia i Lorena a França.
    • Cedia territoris a Bèlgica i Dinamarca.
    • L’Imperi perdia totes les seves colònies, que es repartien entre els vencedors.
    • El Corredor Polonès: La pèrdua més dolorosa. Alemanya quedava partida en dues. Es cedia una franja de terra a la nova Polònia per donar-li sortida al mar, separant la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. La ciutat alemanya de Danzig esdevenia “ciutat lliure”.
  • Limitacions Militars: L’exèrcit alemany quedava reduït a una força policial de 100.000 homes. Se li prohibia tenir aviació, tancs, submarins i artilleria pesant. La regió de Renània (frontera amb França) quedava desmilitaritzada: cap soldat alemany hi podia entrar.
  • Reparacions de Guerra: Es va imposar a Alemanya el pagament d’una xifra astronòmica (fixada posteriorment en 132.000 milions de marcs-or) per pagar les destrosses de la guerra i les pensions dels viudes aliades.

Per als alemanys, això no era una pau, era un Diktat (una imposició humiliant). Aquest ressentiment seria la gasolina que Hitler utilitzaria anys després.

2. La Fi dels Imperis i el Nou Mapa

Els altres tractats (Saint-Germain, Trianon, Neuilly, Sèvres) van desmantellar els altres imperis derrotats, aplicant el principi d’autodeterminació dels pobles (un estat per a cada nació), però de manera imperfecta i sovint estratègica per afeblir els vençuts.

• • L’Imperi Austrohongarès va desaparèixer:
    • Àustria i Hongria van quedar reduïdes a petits estats sense sortida al mar.
    • Van néixer nous estats: Txecoslovàquia (unint txecs i eslovacs) i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (futura Iugoslàvia).
    • Polònia va renéixer com a gran estat, recuperant terres de Rússia, Àustria i Alemanya.
    • Romania va doblar la seva mida.
  • L’Imperi Otomà va ser trossejat: El Tractat de Sèvres (1920) va repartir l’Orient Mitjà entre França (Síria, Líban) i el Regne Unit (Palestina, Iraq, Jordània) sota la forma de Mandats. Turquia va quedar reduïda a la península d’Anatòlia. (Nota: Una revolta nacionalista liderada per Atatürk rebutjaria aquest tractat i fundaria la Turquia moderna).
  • El “Cordó Sanitari”: Per aïllar la Rússia comunista d’Europa, es va reconèixer la independència de Finlàndia i dels països bàltics (Estònia, Letònia, Lituània).

3. La Societat de Nacions (SDN)

La gran esperança de Wilson era la creació d’un organisme internacional per resoldre els conflictes de manera pacífica: la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Però va néixer morta per tres motius:

1. 1. Absència dels EUA: El Senat nord-americans (aïllacionista) es va negar a ratificar el Tractat de Versalles. El país que l’havia proposat no hi va entrar.
   2. Exclusió: Els vençuts (Alemanya) i l’URSS no hi van ser admesos inicialment. Semblava un “club de vencedors”.
   3. Sense Força: La SDN no tenia exèrcit propi per imposar les seves resolucions. Només tenia la “força moral”, insuficient per aturar els dictadors dels anys 30.

🔑 Concepte Clau: Diktat

Diktat és el terme alemany (que significa “dictat” o “imposició”) utilitzat pejorativament pels polítics, la premsa i l’opinió pública alemanya per referir-se al Tractat de Versalles de 1919. Reflectia la percepció que el tractat no havia estat fruit d’una negociació entre iguals, sinó una sentència imposada pels vencedors sense donar veu a Alemanya, que es va veure obligada a signar sota l’amenaça d’una invasió militar immediata. Aquest concepte englobava el rebuig a la pèrdua de territoris, les reparacions abusives i, sobretot, la clàusula de “culpabilitat de guerra”. El mite del Diktat va deslegitimar la nova República de Weimar (que va haver de signar-lo) i va ser utilitzat sistemàticament per la propaganda nazi per alimentar el revengisme i l’ascens de Hitler.

📜 La Veu del Passat: La Profecia Econòmica (John Maynard Keynes)

L’economista britànic John Maynard Keynes va assistir a la Conferència de París. Horroritzat per l’actitud de revenja de França i Gran Bretanya, va dimitir i va escriure Les conseqüències econòmiques de la pau (1919). El seu llibre va ser una profecia exacta del que passaria.

“Si el que ens proposem és que l’Europa Central quedi empobrida i passi fam… la venjança no trigarà a arribar. Res no podrà retardar molt de temps aquella guerra civil final entre les forces de la reacció i les convulsions desesperades de la revolució, davant la qual els horrors de l’última guerra alemanya no hauran estat res. […] La política de reduir Alemanya a la servitud durant una generació, d’envilir la vida de milions d’éssers humans i de privar de felicitat a tota una nació, hauria de ser avorrida i detestable… encara que fos possible, encara que ens enriquís a nosaltres, encara que no sembrés la decadència de tota la vida civilitzada d’Europa.”