2. La Revolució Industrial i la nova societat de classes 🤖

❓ Pregunta Guia: Com una sola innovació tecnològica—la màquina de vapor—i una matèria primera—el cotó—van ser capaces de desmuntar segles de producció artesanal i construir un nou sistema mundial?

Objectius de la Sessió:

1. Descriure l’evolució de la màquina de vapor, distingint la innovació clau de James Watt.
2. Analitzar la cadena d’invents a la indústria tèxtil (filat i teixit) com una resposta al “sistema de colls d’ampolla”.
3. Explicar la connexió sinèrgica entre el carbó, el ferro i el vapor com el nucli de la nova indústria.
4. Comprendre per què el cotó va ser la matèria primera líder de la Primera Revolució Industrial.

IMATGE. Saló literari. Font Viquipèdia.

Si els factors que vam estudiar a la sessió 2.1 van ser les condicions (la llenya seca), les innovacions tecnològiques van ser l’espurna. La Revolució Industrial no va ser un invent, sinó un procés, una cadena d’innovacions on un avenç en un punt de la producció creava un desequilibri i feia urgent un nou avenç en un altre. Aquest és el sistema de colls d’ampolla, i el seu epicentre va ser la indústria tèxtil.

1. L’Espurna: La Revolució del Cotó

El motor del canvi no va ser la llana, la indústria tradicional britànica, sinó el cotó. La llana era costosa, el seu procés (controlat pels gremis) era rígid, i era difícil de manipular mecànicament. El cotó, en canvi, era una fibra vegetal importada de les colònies (especialment de l’Índia i, més tard, massivament de les plantacions esclavistes dels EUA), la qual cosa la feia barata, abundant, resistent i molt més fàcil de mecanitzar.

El procés tèxtil té dues fases: filar (crear el fil) i teixir (entrellaçar el fil per fer tela). La innovació va començar en el teixit:

• • La Llançadora Volant (John Kay, 1733): Aquesta simple innovació permetia al teixidor passar la llançadora pel teler amb una sola mà, duplicant la velocitat de teixit.
  • El Primer Coll d’Ampolla: De sobte, els teixidors eren rapidíssims, però els filadors (majoritàriament dones que treballaven a casa amb filoses manuals) no donaven l’abast. Es va crear una “fam de fil” i el preu del fil es va disparar. La pressió per innovar en el filat era immensa.

La resposta va ser una sèrie d’invents espectaculars:

• • La Spinning Jenny (Hargreaves, 1764): Una màquina que permetia a un sol operari filar amb múltiples fusos (primer 8, després desenes). Encara era manual i es feia a casa, però multiplicava la producció. El fil, però, era fi i es trencava fàcilment.
  • La Water Frame (Arkwright, 1769): Aquesta màquina ja no era manual. Utilitzava la força hidràulica (la roda d’un molí) per produir un fil molt més gruixut i resistent. La seva invenció va ser transcendental: com que depenia de l’aigua, va obligar a treure la producció de les cases i concentrar-la en edificis vora els rius. Acabava de néixer la fàbrica.
  • La Mule-Jenny (Crompton, 1779): Va ser la síntesi perfecta. Combinava la finor de la Jenny amb la força de la Water Frame. Produïa un fil abundant, fi i resistent, d’una qualitat sense precedents.

Ara el coll d’ampolla es va invertir. Gràcies a la Mule, hi havia una sobreabundància de fil barat i de qualitat. Els teixidors manuals, malgrat la llançadora de Kay, no podien absorbir aquesta producció. La pressió es va traslladar de nou al teixit.

• • El Teler Mecànic (Cartwright, 1785): Aquest invent va automatitzar el procés de teixir. Encara era primitiu, però el camí estava marcat.

Totes aquestes màquines (la Water Frame, la Mule, el Teler Mecànic) necessitaven energia. La força hidràulica era potent, però tenia limitacions: només es podien posar fàbriques als rius (sovint lluny de les ciutats), i a l’estiu el cabal baixava. El sistema productiu necessitava un motor més potent, més fiable i que es pogués instal·lar a qualsevol lloc.

2. El Motor: La Màquina de Vapor

L’energia de vapor ja es coneixia. Des de 1712, la màquina de Newcomen s’utilitzava per bombar l’aigua de les mines de carbó. Era un motor atmosfèric, gran i extremadament ineficient: consumia muntanyes de carbó per funcionar. Això feia que només fos rendible instal·lar-la a la mateixa boca de la mina, on el carbó era pràcticament gratuït.

El salt quàntic va venir de James Watt el 1769. Watt, un tècnic de la Universitat de Glasgow, va rebre l’encàrrec de reparar una màquina de Newcomen. Va adonar-se que el problema era el malbaratament d’energia: el cilindre principal es refredava i s’escalfava constantment. La seva genialitat va ser afegir-hi el condensador separat.

Aquesta peça addicional mantenia el cilindre principal sempre calent, mentre que el vapor es condensava en un recipient a part. Aquesta simple modificació va reduir el consum de carbó en més d’un 75%. La màquina de vapor de Watt era, de sobte, eficient i rendible.

Però Watt va anar més enllà. Els anys següents, va introduir millores clau: un sistema d’engranatges planetaris per convertir el moviment vertical del pistó en un moviment rotatori. Això va ser el que ho va canviar tot. La màquina de Watt ja no era només una bomba d’aigua; era un motor universal. Es podia connectar a qualsevol cosa: a un teler, a una filadora, a un martinet, a una mola…

La màquina de vapor va ser l’alliberament. Va alliberar la indústria de la geografia (ja no depenia dels rius) i de la natura (ja no depenia del cabal o del vent). Va proporcionar una energia potent, constant i fiable, disponible on i quan es volgués. Va ser el cor que va començar a bombar energia per tot el sistema.

3. L’Esquelet: Carbó i Ferro

El nou sistema necessitava un esquelet robust. Les màquines de fusta es trencaven sota la potència del vapor. La indústria necessitava ferro. Però el ferro tenia un problema: la fosa tradicional es feia amb carbó vegetal, i els boscos britànics s’estaven exhaurint.

• • El Carbó de Coc (Darby, 1709): La primera solució va ser la d’Abraham Darby, que va idear un procés per utilitzar el carbó de coc (un destil·lat del carbó mineral, abundantíssim a Gran Bretanya) als alts forns. Això va permetre una producció massiva de ferro colat (pig iron), un material dur però trencadís, útil per a canons o olles, però no per a màquines.
  • La Pudelació (Cort, 1784): El coll d’ampolla era com treure les impureses de carboni del ferro colat per fer-lo menys trencadís (ferro forjat). Henry Cort va inventar la pudelació i el laminatge: un procés on el ferro era remogut en un forn especial per cremar el carboni, i després passat per rodets per compactar-lo. El resultat era el ferro forjat d’alta qualitat, el material perfecte per a les màquines, els ponts i, crucialment, els rails del ferrocarril.

Així, a finals del segle XVIII, totes les peces van encaixar creant una sinergia imparable: el carbó (com a coc) servia per crear ferro de qualitat. El ferro servia per construir màquines de vapor més eficients. La màquina de vapor s’utilitzava per bombar aigua de les mines de carbó, permetent extreure’n més. I la mateixa màquina de vapor movia els telers mecànics de la indústria del cotó, que generava els capitals per invertir en més mines, fargues i fàbriques.

🔑 Concepte Clau: Sistema de Colls d’Ampolla (Bottleneck System)

El concepte de coll d’ampolla és fonamental per entendre el ritme de la innovació tecnològica. Es refereix a una fase del procés de producció que és més lenta, menys eficient o té menys capacitat que les altres, frenant així tota la cadena. En la indústria tèxtil del segle XVIII, la invenció de la Llançadora Volant (teixit més ràpid) va crear un coll d’ampolla en el filat (massa lent). Això va generar una pressió econòmica i una recerca intensa d’una solució, que va portar a la Spinning Jenny i la Water Frame. Aquestes, al seu torn, van resoldre el problema i van crear un nou coll d’ampolla: es produïa tant fil que els teixidors manuals no donaven l’abast. Aquest nou desequilibri va impulsar la invenció del Teler Mecànic. La Revolució Industrial no va ser, per tant, un pla mestre, sinó una reacció en cadena, un diàleg constant entre un problema (el coll d’ampolla) i una solució (la innovació).

📜 La Veu del Passat: L’Optimisme de la Fàbrica (Andrew Ure)

El 1835, el químic i economista Andrew Ure va escriure La Filosofia de les Manufactures, una obra que defensava el nou sistema fabril. La seva descripció (tot i ser idealitzada) captura l’impacte de l’automatització.

“L’avantatge principal del sistema fabril és el de substituir l’esforç mecànic pel treball de l’home i reemplaçar la simple habilitat de l’artesà per l’aplicació de les lleis de la ciència. […] A la filatura de cotó, l’objectiu principal del fabricant és obtenir fil homogeni mitjançant màquines automàtiques… El vell sistema de treball manual era irregular i espasmòdic. El treballador podia triar quan treballar i quan descansar, i això el portava a una vida de mandra. […] Per contra, a la fàbrica, la màquina estableix la disciplina. El treballador està obligat a sotmetre’s a la regularitat del moviment de l’autòmat. Quan l’artesà és esclau del seu treball, el treballador de la fàbrica està al servei d’una màquina.”

Ure veia en la màquina la solució a la “mandra” de l’artesà i la garantia d’un producte regular. El que ell celebrava com a “disciplina”, els treballadors ho començarien a anomenar “esclavitud”.

WEB. La divisió dels poders de l’estat espanyol.

❓ Pregunta Guia: Com van fer el ferrocarril i el vaixell de vapor per, en menys de 50 anys, no només moure mercaderies més ràpid, sinó canviar la nostra percepció del temps i l’espai i construir les artèries de la primera economia global?

Objectius de la Sessió:

1. Explicar la connexió directa entre la màquina de vapor de Watt i l’aplicació mòbil de Stephenson (ferrocarril) i Fulton (vaixell).
2. Analitzar el ferrocarril com una indústria en si mateixa, capaç d’arrossegar la siderúrgia i el sector financer.
3. Definir i explicar el concepte de “mercat nacional integrat” com a conseqüència clau de la revolució dels transports.
4. Valorar l’impacte del vaixell de vapor en la creació d’un mercat mundial i en l’inici de les grans migracions.

MAPA. Les 13 colònies. Font Viquipedia. 

Les innovacions en el filat, el teixit i la siderúrgia (sessions 2.1 i 2.2) van crear un sistema productiu d’una eficiència mai vista. Però, inevitablement, van generar un nou i gegantí sistema de colls d’ampolla: el transport. De què servia produir milers de tones de teixits de cotó o de rails de ferro si no es podien moure de la fàbrica al port, o de la mina a l’alt forn?

El transport preindustrial era desesperadament lent, car i poc fiable. Els camins eren fangars, els canals es gelaven a l’hivern i els carros tirats per cavalls tenien una capacitat de càrrega ridícula. Calia una solució, i aquesta va venir d’aplicar el gran invent de l’època, la màquina de vapor, al moviment.

1. La Gènesi del Ferrocarril: El Cavall de Ferro

El ferrocarril no va néixer del no-res. Era la fusió de dues tecnologies que ja existien: les vagonetes que es movien sobre rails de fusta o ferro (utilitzades a les mines per treure el carbó, sovint tirades per cavalls) i la màquina de vapor. L’enginy consistia a fer que la màquina de vapor fos prou petita, potent i mòbil per arrossegar-la a ella mateixa i a una càrrega.

Després de diversos intents (com el de Trevithick), la solució definitiva va arribar amb George Stephenson. Aquest enginyer de mines va perfeccionar la locomotora. El seu gran èxit va ser The Rocket (1829), una màquina que combinava les innovacions clau (caldera tubular, tir forçat) per crear una locomotora realment eficient i potent, capaç de superar els 40 km/h, una velocitat inimaginable.

La inauguració de la línia Manchester-Liverpool el 1830 va ser l’acte fundacional de la nova era. No era una línia minera; era la primera línia de transport de passatgers i mercaderies que connectava el centre de producció industrial (Manchester, la “Cottonopolis”) amb el seu port de sortida al món (Liverpool). L’èxit econòmic va ser tan aclaparador que va desencadenar la “febre del ferrocarril” (Railway Mania).

2. L’Impacte Multiplicador del Ferrocarril

La veritable importància del ferrocarril per a la industrialització es troba en el seu triple impacte:

• • Impacte en el Transport (El “Món Més Petit”):
    • Cost i Temps: El ferrocarril va desplomar el cost del transport terrestre i va escurçar dràsticament el temps dels viatges. Per primera vegada, les mercaderies pesants (carbó, ferro) es podien moure de manera barata per l’interior del país.
    • Regularitat: Funcionava de dia i de nit, amb pluja o neu. Va alliberar el transport de les estacions i de la llum solar.
  • Impacte en la Indústria Siderúrgica (Un Client Insaciable): El ferrocarril no només utilitzava la indústria; la creava. La construcció de línies ferroviàries va generar una demanda de ferro i acer sense precedents per a la fabricació de rails (que es desgastaven i s’havien de reemplaçar), locomotores, vagons i la construcció de ponts i estacions. El ferrocarril va ser el veritable motor de la indústria siderúrgica i de la mineria de carbó, que al seu torn abaratia el ferro.
  • Impacte Financer i de Mercat (La Creació del Mercat Nacional Integrat): Aquest és el concepte econòmic més important. Abans del tren, Gran Bretanya (i encara més França o Espanya) era un arxipèlag de mercats locals. Era més barat portar vi de Porto a Londres en vaixell que moure blat 50 km terra endins. El ferrocarril va cosir aquests mercats. Els preus del gra a diferents regions es van anar igualant perquè l’excedent d’un lloc podia cobrir la manca d’un altre. Va permetre l’especialització regional (zones mineres, zones tèxtils, zones agrícoles) i va crear, per primer cop, un mercat nacional integrat. A més, la construcció de línies va requerir un capital tan immens que va impulsar el desenvolupament de la banca moderna i les societats anònimes (borsa) per finançar-los.

3. El Vaixell de Vapor: La Conquesta dels Oceans

Paral·lelament, la màquina de vapor es va aplicar a la navegació. El primer èxit va ser el de Robert Fulton amb el seu vaixell Clermont (1807), que va establir un servei regular pel riu Hudson. Inicialment, els vaixells de vapor (steamers) es van limitar a rius i costes per dues raons: les rodes de pales laterals eren ineficients en mar obert i les primeres màquines consumien tant carbó que no quedava lloc per a la càrrega en un viatge llarg.

La veritable revolució oceànica va esperar a tres innovacions posteriors (cap a 1840-1860):

1. 1. La invenció de l’hèlix (propeller), molt més eficient i segura que les rodes de pales.
   2. La construcció de bucs de ferro (i després d’acer), que permetien fer vaixells més grans, resistents i amb més capacitat.
   3. La millora de les màquines de vapor (compound engines) que reduïen dràsticament el consum de carbó.

El vaixell de vapor va suposar la fi de la tirania del vent. La navegació a vela era ràpida però impredictible. El vaixell de vapor va introduir la regularitat. Es podia establir un horari fix d’arribades i sortides entre Liverpool i Nova York.

Aquest fet va ser la base de la primera globalització. Va connectar les fàbriques europees amb les fonts de matèries primeres (cotó d’EUA, blat d’Argentina, nitrats de Xile) i els mercats colonials (l’Índia). Encara més decisiu, el vaixell de vapor va ser l’eina de les grans migracions de finals del segle XIX: milions d’europeus van poder creuar l’Atlàntic de manera segura, ràpida i barata, buscant una nova vida a Amèrica.

En conclusió, la màquina de vapor, en fer-se mòbil, va actuar com el sistema circulatori de la industrialització. El ferrocarril va ser l’artèria que va integrar l’interior de les nacions, i el vaixell de vapor va ser la vena que va connectar aquestes nacions amb el món sencer.

🔑 Concepte Clau: Mercat Nacional Integrat

Un Mercat Nacional Integrat és un concepte econòmic que descriu un espai territorial (un país) on les barreres al comerç intern han estat eliminades, principalment gràcies a una xarxa de transport eficient i de baix cost. Abans de la Revolució Industrial, els mercats eren locals o, com a màxim, regionals, a causa del cost prohibitivament alt del transport terrestre. El ferrocarril va trencar aquest aïllament. La seva aparició va permetre que els béns, el capital i la mà d’obra circulessin lliurement, provocant una convergència de preus (el blat valia el mateix a tot el país) i permetent l’especialització econòmica de cada regió (unes es van centrar en la mineria, altres en l’agricultura, altres en la indústria). És la infraestructura bàsica sobre la qual es construeix un estat-nació econòmicament modern.

📜 La Veu del Passat: El Xoc del Ferrocarril (Fanny Kemble)

El 1830, l’actriu Fanny Kemble va ser convidada a un viatge de prova a la línia Manchester-Liverpool, abans de la seva inauguració oficial, acompanyant el mateix George Stephenson. La seva carta, escrita immediatament després, captura la barreja de terror i meravella que va suposar aquesta tecnologia.

“Vam ser presentats al senyor Stephenson […] Ens va convidar a pujar a la seva màquina, la Rocket… Ens va col·locar a l’extrem de la màquina de vapor, just darrere de la xemeneia. Ell va agafar la maneta per dirigir-la, i ens vam posar en marxa amb una velocitat sorprenent. […] No em sentia capaç de parlar, i el senyor Stephenson va tenir la bondat de no dir-me res, fins que, en agafar una mica d’alè, li vaig preguntar si podia anar a aquella velocitat de manera regular. ‘Sí’, va respondre ell, ‘podríem anar a 40 o 50 milles per hora’. […] Però la velocitat a la qual ens movíem era absolutament aterridora. Mai no he sentit aquesta sensació… és impossible descriure-la; el vent creat pel nostre moviment xiulava a les nostres orelles. […] Em sentia gairebé sense alè i, amb els ulls tancats, m’aferrava fermament a la cadira. Quan els vaig obrir, vaig veure passar els camps, els arbres i els ponts com si fossin flaixos de llum, i un núvol de fum cobria el nostre camí.”

Aquest testimoni és valuós perquè transmet el xoc sensorial i psicològic: la velocitat no era només una dada econòmica, era una experiència que canviava la percepció humana del món.

VÍDEO. La guerra d’independència.

❓ Pregunta Guia: Com va la fàbrica, més enllà de ser només un edifici, redefinir les regles de l’economia, la nostra relació amb el temps i, en definitiva, crear les dues grans classes socials del món contemporani?

Objectius de la Sessió:

1. Diferenciar el sistema fabril del sistema de producció previ (el domestic system o putting-out system).
2. Explicar el concepte de “divisió del treball” i la nova “disciplina del temps” imposada per la fàbrica.
3. Definir els pilars del capitalisme industrial (propietat privada dels mitjans de producció, cerca del benefici).
4. Descriure les noves eines de finançament que van fer possible la gran indústria, com la Societat Anònima (S.A.) i la Borsa.

IMATGE. Estats Generals.  

Les innovacions tecnològiques (màquina de vapor, teler mecànic) i logístiques (ferrocarril) van ser el “què” de la Revolució Industrial. Però el canvi més profund va ser el “com”: la creació d’un nou sistema d’organització del treball i d’un nou model econòmic per finançar-lo. Aquest sistema és el sistema fabril (o factory system), i la ideologia que el sustenta és el capitalisme industrial.

1. De l’Artesà a l’Obrer: El Naixement del Sistema Fabril

Abans de la fàbrica, la producció de manufactures (especialment tèxtils) es basava en el domestic system (o putting-out system). Aquest mètode funcionava així: un empresari-comerciant comprava la matèria primera (p. ex., llana) i la “repartia” (putting-out) entre les llars pageses. Els pagesos, en el seu temps lliure entre collites i treballant a casa seva, filaven i teixien la tela amb les seves pròpies eines (filoses i telers manuals). L’empresari els pagava a tant la peça i després recollia el producte per vendre’l.

En aquest sistema, el treballador:

• • Era propietari dels seus mitjans de producció (les seves eines).
  • Controlava el seu propi ritme i horari (treballava quan volia, sovint barrejant-ho amb les feines del camp).
  • El treball estava integrat a la llar.

La invenció de màquines com la Water Frame (sessió 2.2), que necessitaven energia hidràulica, va trencar aquest model. Ja no es podia treballar a casa. La fàbrica va néixer com una necessitat tècnica: era l’únic lloc on es podia concentrar l’energia (primer hidràulica, després el vapor) i les màquines costoses.

El sistema fabril va capgirar totes les regles del domestic system:

1. 1. Concentració: Milers de treballadors es van concentrar sota un mateix sostre.
   2. Pèrdua de Propietat: El treballador ja no era propietari de les eines, que ara pertanyien a l’amo de la fàbrica (l’industrial burgès).
   3. Separació Llar-Treball: Per primera vegada en la història de la pagesia, el lloc de treball i el lloc de vida es van separar dràsticament.
   4. Nova Disciplina: El Temps del Rellotge. El canvi més brutal va ser psicològic. En el domestic system, el ritme era natural (el sol, les estacions). A la fàbrica, el ritme el marca la màquina. L’empresari, per maximitzar el benefici, havia d’assegurar que les seves màquines (molt cares) funcionessin sense parar. Es va imposar una disciplina fèrria: la sirena de la fàbrica marcava l’inici i la fi de la jornada; els rellotges controlaven els torns; els capatassos vigilaven i multaven qualsevol distracció. L’obrer ja no era amo del seu temps; ara el venia a canvi d’un salari.
   5. Divisió del Treball. El filòsof Adam Smith ja ho havia teoritzat el 1776. En un taller artesanal, una persona feia el producte sencer (un sabater feia una sabata de principi a fi). A la fàbrica, el procés es descomponia en desenes de tasques simples i repetitives. Cada obrer s’especialitzava en una única tasca (p. ex., posar un cargol, estirar una palanca) que repetia milers de cops al dia. Això va provocar un augment brutal de la productivitat, però va tenir un cost humà: la pèrdua d’ofici (deskilling). El treballador es va convertir en un apèndix de la màquina, una peça fàcilment reemplaçable.

2. El Nou Marc Ideològic: El Capitalisme Industrial

Aquest nou sistema fabril va ser el motor del capitalisme industrial, l’evolució del liberalisme econòmic d’Adam Smith (veure sessió 2.1). Aquest sistema es basa en uns pilars fonamentals:

• • La Propietat Privada dels Mitjans de Producció: Aquesta és la definició central. El capitalisme no es defineix per la propietat d’un cotxe o una casa, sinó per la propietat dels mitjans per crear riquesa (la fàbrica, les màquines, els bancs, els ferrocarrils).
  • Noves Classes Socials: Aquest fet divideix la societat en dues noves classes que defineixen el món contemporani:
    1. La Burgesia Industrial: La nova classe dominant. Són els propietaris dels mitjans de producció (industrials, banquers, grans comerciants). El seu objectiu és la cerca del benefici.
    2. El Proletariat: La nova classe treballadora. No posseeixen cap mitjà de producció, només la seva força de treball, que han de vendre a la burgesia a canvi d’un salari per poder sobreviure.
  • Lliure Mercat i Laissez-Faire: El sistema es regula per la llei de l’oferta i la demanda, sense intervenció de l’Estat (que s’havia de limitar a protegir la propietat privada i l’ordre).

3. El Combustible del Sistema: El Finançament del Capital

Una fàbrica tèxtil era cara, però un alt forn siderúrgic, una mina de carbó o, sobretot, una línia de ferrocarril (sessió 2.3) eren increïblement costoses. Un sol burgès, per molt ric que fos, rarament podia finançar una obra d’aquesta magnitud.

Aquest “coll d’ampolla” del capital va forçar el naixement de noves eines financeres:

• • Societats Anònimes (S.A.): Són la gran invenció financera. El capital total necessari per a un projecte (p. ex., un milió de lliures per a un ferrocarril) es dividia en milers de parts petites, anomenades accions.
  • Accions: Qualsevol persona (un metge, un advocat, un altre industrial) podia comprar accions, convertint-se en copropietari de l’empresa en proporció al capital invertit. Si l’empresa tenia beneficis, aquests es repartien entre els accionistes en forma de dividends.
  • Responsabilitat Limitada: La clau de l’èxit de les S.A. era que, si l’empresa feia fallida, l’accionista només perdia els diners que hi havia invertit (la seva acció), però els creditors no podien tocar el seu patrimoni personal. Això va animar enormement la inversió.
  • La Borsa de Valors: Va esdevenir el “mercat” on es compraven i venien les accions d’aquestes Societats Anònimes. Llocs com la Borsa de Londres es van convertir en el centre neuràlgic del finançament industrial.
  • La Banca d’Inversió: La banca també es va transformar. Ja no era només un lloc per guardar diners (banca de dipòsit). Van néixer els bancs d’inversió, que recollien l’estalvi dels clients i l’invertien directament en la indústria (concedint crèdits a llarg termini o comprant ells mateixos accions), actuant com a grans motors del creixement.

Així, a mitjans del segle XIX, l’arquitectura del nou món estava completa: un sistema productiu (la fàbrica) basat en la disciplina i la divisió del treball, mogut per una ideologia (el capitalisme) i finançat per un sistema financer (la Borsa i la banca) capaç de mobilitzar capitals immensos.

🔑 Concepte Clau: Sistema Fabril (Factory System)

El Sistema Fabril és el model d’organització del treball que neix amb la Revolució Industrial i substitueix el treball artesanal i el domestic system. Es defineix per la concentració de la mà d’obra (proletariat) i dels mitjans de producció (màquines) en un sol edifici (la fàbrica), sota la propietat d’un empresari (la burgesia). Aquest sistema implica la separació radical entre el lloc de treball i la llar, la imposició d’una disciplina horària rígida (marcada pel rellotge i la màquina, no per la natura) i l’aplicació de la divisió del treball, on cada obrer realitza només una petita part del procés productiu de forma repetitiva.

📜 La Veu del Passat: La Divisió del Treball (Adam Smith)

Tot i que Adam Smith va escriure La Riquesa de les Nacions (1776) just a l’inici del procés, el seu famós exemple sobre una “fàbrica d’agulles” va ser la justificació teòrica per a la divisió del treball que s’implantaria a les fàbriques.

“Un obrer que no hagi estat ensinistrat en aquesta mena de tasca […] amb prou feines podria, malgrat tots els seus esforços, fer una agulla al dia, i certament no en podria fer vint. Però, de la manera com es practica avui aquesta feina, no sols constitueix un ofici en ella mateixa, sinó que està dividida en un seguit de rams, la majoria dels quals són, també, oficis particulars. Un home estira el filferro, un altre l’adreça, un tercer el talla, un quart li fa la punta, un cinquè l’escola per posar-hi el cap; fer el cap requereix dues o tres operacions distintes; posar-l’hi és una feina especial, i blanquejar les agulles n’és una altra. […] He vist una petita fàbrica d’aquesta mena on només hi treballaven deu homes […] podien, quan s’hi posaven, fer entre tots més de quaranta-vuit mil agulles al dia.”

Smith celebrava l’extraordinari augment de productivitat. El que no va analitzar tant va ser l’impacte sobre l’obrer, condemnat a realitzar la mateixa tasca simple durant tota la seva vida laboral.

VÍDEO. Maria Antonieta i Robespierre. 

❓ Pregunta Guia: Si la primera revolució va ser la del carbó i el vapor, què va passar quan la ciència va anar més enllà i va donar a la indústria el poder de l’electricitat, el petroli i l’acer? Com va canviar això la pròpia naturalesa del treball i el poder de les nacions?

Objectius de la Sessió:

1. Diferenciar la Primera Revolució Industrial (1a RI) de la Segona Revolució Industrial (2a RI) pel que fa a energies, materials i països líders.
2. Explicar la importància de les noves indústries (siderúrgia de l’acer, química, elèctrica) i la seva base científica.
3. Definir i diferenciar els nous sistemes d’organització del treball: el Taylorisme (Organització Científica del Treball) i el Fordisme (Cadena de Muntatge).
4. Analitzar l’aparició del capitalisme financer i les noves formes de concentració empresarial (càrtel, trust, hòlding).

IMATGE. Execució de Maria Antonieta, 16 d’octubre. Font Viquipèdia.

Cap al 1870, el món industrial va entrar en una nova fase d’acceleració. La Segona Revolució Industrial no va ser una simple continuació de la primera; va ser una transformació qualitativa. Mentre la primera s’havia basat en el carbó, el vapor, el tèxtil i el ferro, i havia estat un fenomen gairebé exclusivament britànic, la segona es va fonamentar en una aliança estreta entre la ciència i la indústria, i va donar lloc a nous líders mundials.

1. Els Nous Pilars: Energia i Materials

La 2a RI va canviar literalment la font d’energia i els materials de construcció del món:

• • De l’Acer al Ferro (Siderúrgia): La 1a RI va utilitzar el ferro colat. Però el material del futur era l’acer (un aliatge de ferro i carboni), molt més dur, elàstic i resistent. El problema era que la seva producció era cara i lenta. El salt es va produir amb la invenció del Convertidor Bessemer (1856) i, posteriorment, el sistema Siemens-Martin, que van permetre la producció massiva d’acer a baix cost. L’acer es va convertir en el nou esquelet de la civilització: rails de tren més duradors, cuirassats, ponts més grans (com el de Brooklyn), màquines més precises i, sobretot, els primers gratacels.
  • L’Era de l’Electricitat (La Llum): Si el vapor va ser el motor de la 1a RI, l’electricitat va ser el sistema nerviós de la segona. Invencions clau com la dinamo (Gramme, 1869) van permetre generar-la de forma industrial, i el motor elèctric i la bombeta (Edison, 1879) van revolucionar-ho tot.
    • Impacte industrial: Va alliberar les fàbriques. Ja no calia una màquina de vapor central; es podien instal·lar motors elèctrics individuals a cada màquina. Això va permetre una distribució més flexible de la planta i la il·luminació va permetre el treball en torns de 24 hores.
    • Impacte social: Va canviar la vida urbana amb l’enllumenat públic, els tramvies, els ascensors (claus per als gratacels) i els electrodomèstics.
  • L’Era del Petroli (El Nou Motor): Paral·lelament, el petroli va començar a ser explotat de forma massiva (inicialment per a il·luminació). El seu veritable potencial es va desfermar amb la invenció del motor d’explosió (Daimler i Benz, 1885). Aquesta invenció va ser la base de la indústria de l’automòbil (iniciada per Ford als EUA), que definiria el segle XX i crearia una dependència gegantina d’aquest nou recurs.
  • La Indústria Química: Aquesta va ser la primera indústria directament sorgida del laboratori científic. Encapçalada per Alemanya, va produir en massa tints sintètics (que van arruïnar els productors naturals), fertilitzants artificials (que van disparar la producció agrícola), explosius (com la dinamita de Nobel) i les primeres farmacèutiques.

2. La Nova Organització: La Fàbrica “Científica”

La nova escala de producció (fàbriques gegantines d’acer o d’automòbils) exigia una nova forma d’organitzar el treball. La “divisió del treball” d’Adam Smith (veure sessió 2.4) es va portar a un nivell extrem i “científic”:

• • El Taylorisme: L’enginyer nord-americà Frederick W. Taylor va proposar l’Organització Científica del Treball (OCT). El seu objectiu era eliminar el control de l’obrer sobre el seu propi temps i moviment, per maximitzar l’eficiència. El Taylorisme es basava en:
    1. L’anàlisi cronometrada de cada moviment.
    2. La divisió del treball en les tasques més simples i repetitives possibles.
    3. La separació total entre els “planificadors” (enginyers a les oficines) i els “executors” (obrers a la fàbrica).
    4. El pagament de salaris basats en la productivitat (a preu fet), incentivant la velocitat.
  • El Fordisme: Henry Ford va aplicar el Taylorisme a la seva fàbrica d’automòbils de Detroit, però hi va afegir una innovació crucial: la cadena de muntatge mòbil (1913). Ja no era l’obrer qui es movia per la fàbrica; era el producte (el xassís del Ford Model T) el que es movia a una velocitat constant davant dels treballadors, que romanien quiets, realitzant la seva única i simple tasca. El resultat va ser una caiguda brutal del temps de producció (i del preu) del cotxe. El Fordisme va inaugurar l’era de la producció en massa. Però Ford va afegir una altra idea: per crear un mercat de masses, calia que els obrers poguessin comprar els productes que feien. Va apujar el sou als seus treballadors (el famós “Five-Dollar Day”), creant el consumidor-obrer.

3. El Nou Capitalisme: Concentració i Finança

La 1a RI havia estat finançada en gran part per capital familiar o beneficis reinvertits. Però la 2a RI, amb les seves siderúrgies, petrolieres i xarxes elèctriques, requeria inversions d’una magnitud inimaginable. Això va provocar dos grans canvis:

• • Concentració Empresarial: Les empreses gegants van començar a eliminar la competència (el lliure mercat d’Adam Smith) per controlar els preus i el mercat. Això es va fer de tres maneres:
    1. Càrtel: Un acord entre empreses independents del mateix sector (p. ex., les siderúrgies alemanyes) per repartir-se el mercat i fixar preus.
    2. Trust: La fusió de diverses empreses sota una única direcció per crear un monopoli vertical (controlant tot el procés, des de la matèria primera fins al producte final) o horitzontal (controlant totes les empreses d’un mateix producte). L’exemple clàssic és la Standard Oil de Rockefeller.
    3. Hòlding: Una societat financera que no produeix res, sinó que posseeix la majoria de les accions d’altres empreses (sovint de sectors diversos) per controlar-les des del consell d’administració.
  • Capitalisme Financer: El paper dels bancs va canviar. Ja no eren simples prestadors. La banca d’inversió (com la de J.P. Morgan als EUA) es va convertir en el cor del sistema. Els grans bancs van començar a invertir directament en la indústria, comprant accions, fusionant empreses (creant trusts) i col·locant els seus propis directius als consells d’administració de les empreses industrials. Es va produir una fusió total entre el capital bancari i el capital industrial. Això és el que coneixem com a capitalisme financer.

En resum, la 2a RI va crear un món més ràpid, més interconnectat i dominat per estructures econòmiques gegantines. També va canviar el lideratge mundial: mentre Gran Bretanya es quedava ancorada en les indústries tradicionals, Alemanya i, sobretot, els Estats Units, es van convertir en les noves potències dominants gràcies a la seva aposta per l’acer, la química, l’electricitat i la nova organització del treball.

🔑 Concepte Clau: Taylorisme (Organització Científica del Treball)

El Taylorisme és el sistema d’organització de la producció desenvolupat per l’enginyer nord-americà Frederick W. Taylor a finals del segle XIX. Es basa en l’aplicació del mètode científic per analitzar i optimitzar els processos de treball amb l’objectiu de maximitzar l’eficiència i la productivitat. La seva metodologia consisteix a: 1) Utilitzar el cronòmetre per descompondre cada tasca en els seus moviments més simples i bàsics; 2) Eliminar tots els “temps morts” i moviments innecessaris; 3) Establir una divisió radical entre la planificació (feta per enginyers) i l’execució (feta per obrers no qualificats); i 4) Incentivar la velocitat mitjançant el pagament a preu fet (salari per peça produïda). El Taylorisme va treure a l’obrer qualsevol control sobre el ritme o el mètode del seu propi treball, convertint-lo en un executor passiu de les ordres de la direcció.

📜 La Veu del Passat: Els Principis del Taylorisme (F.W. Taylor)

En la seva obra Principis de l’Organització Científica del Treball (1911), Taylor va exposar la seva filosofia de gestió, sovint amb una visió paternalista i autoritària sobre el treballador “ideal”.

“Ara bé, un dels primers requisits per a un home que vulgui ser capaç de manejar barres de ferro [lingots] com a ocupació regular és que sigui tan estúpid i flegmàtic que s’assembli més en la seva composició mental a un bou que a qualsevol altra cosa. L’home de ment desperta i intel·ligent és, per aquesta mateixa raó, totalment inadequat per a aquesta mena de feina… Per tant, l’home mentalment alerta no hauria de tenir permís per fer aquesta feina. […] El nostre sistema exigeix que els treballadors siguin instruïts pels seus caps per fer fins i tot els detalls més petits. A tots els que tenen l’hàbit de pensar per si mateixos, això els semblarà una intromissió innecessària. Però l’experiència ha demostrat que, per obtenir la uniformitat, cal que els caps assumeixin aquesta tasca.”

Aquest text revela la cara més crua del Taylorisme: la recerca de l’eficiència passava per anul·lar la iniciativa i el pensament del treballador, que era vist com una simple peça més de l’engranatge.

VÍDEO. Tràiler de la pel·lícula Maria Antonieta (2006).

❓ Pregunta Guia: Un cop enderrocada la noblesa de sang, com va construir la nova classe dominant—la burgesia— un món a la seva mida, basat ja no en el privilegi de naixement sinó en el poder del capital i la virtut del treball?

Objectius de la Sessió:

1. Definir la burgesia com a classe social i distingir la seva heterogeneïtat interna (alta burgesia, petita burgesia/classes mitjanes).
2. Identificar i explicar el nucli de valors de l’ètica burgesa: treball, estalvi, propietat, família i ordre.
3. Descriure el nou estil de vida burgès (habitatge, oci, vestimenta) com una eina de distinció social.
4. Analitzar el seu projecte polític, el liberalisme doctrinari, basat en el sufragi censatari.

IMATGE. Coronació de Napoleó.

Les revolucions liberals (com la Francesa) i la Revolució Industrial no només van enderrocar un sistema (l’Antic Règim), sinó que van coronar una nova classe social: la burgesia. Durant segles, havien estat el “tercer estat”, una classe activa econòmicament però sense poder polític, menyspreada per la noblesa. Ara, al segle XIX, esdevenien la indiscutible classe dominant. El seu poder no emanava de la “sang” o dels títols heretats, sinó de la propietat dels mitjans de producció (fàbriques, bancs, ferrocarrils) i d’una nova ideologia basada en el mèrit i el capital.

1. La Composició d’una Classe Vencedora

La burgesia del segle XIX no era un bloc monolític. Estava profundament estratificada, formant un ventall que anava des del cim de la riquesa fins a la vora del proletariat:

• • L’Alta Burgesia (La Nova Aristocràcia del Diner): Aquest era el grup dirigent, el nucli del poder econòmic i, cada cop més, polític. El formaven els grans banquers que finançaven estats i ferrocarrils (com els Rothschild), els grans industrials de la siderúrgia, la mineria i el tèxtil (els Krupp a Alemanya, els Güell a Catalunya), i els grans comerciants internacionals. Aquesta alta burgesia va acumular fortunes immenses. El seu somni sovint era fusionar-se amb l’antiga noblesa: compraven títols nobiliaris, adquirien palaus i castells, i pactaven matrimonis entre els seus fills i filles i els dels aristòcrates arruïnats. Van crear la nova elit del poder.
  • La Petita Burgesia i les Classes Mitjanes: Aquest era un grup molt més nombrós i divers, situat entre l’alta burgesia i la classe obrera. Incloïa petits comerciants (botiguers), propietaris de tallers, professionals liberals (metges, advocats, arquitectes, enginyers), alts funcionaris de l’Estat i professors universitaris. No posseïen grans mitjans de producció, sinó que el seu capital era sovint el seu coneixement i la seva educació. La seva gran aspiració era ascendir socialment i imitar l’estil de vida de l’alta burgesia, i el seu gran temor era caure en la misèria del proletariat. Van ser els grans defensors de l’ordre i la propietat.

2. L’Ètica Burgesa: Els Valors del Mèrit i el Treball

El que unia aquesta classe diversa era un conjunt de valors compartits, una “ètica del treball” que servia per justificar la seva posició dominant. Aquesta visió del món, sovint vinculada a l’ètica protestant (com va estudiar Max Weber), es basava en:

• • La Cultura de l’Esforç i el Mèrit: En contraposició a la noblesa, que considerava el treball manual com una deshonra, la burgesia va fer del treball la seva principal virtut. L’ideal era el self-made man, l’home fet a si mateix que, gràcies a la seva intel·ligència, el seu esforç i el seu risc, havia construït un imperi. La riquesa era, per tant, el senyal visible del mèrit i la virtut. La pobresa, per contra, es començava a veure no com una desgràcia, sinó com un senyal de mandra o vici.
  • La Propietat Privada: Era el dret més sagrat. Era l’objectiu del treball i la garantia de la llibertat. Defensar la propietat (la fàbrica, la casa, el capital) era el pilar fonamental del seu projecte polític.
  • L’Estalvi (Estalvi): La riquesa no es malbaratava en luxes ostentosos (com feia la vella noblesa), sinó que s’estalviava i es reinvertia en el negoci per fer-lo créixer. L’estalvi era una virtut domèstica i econòmica.
  • La Família com a Nucli: La família era la institució central. Era una unitat econòmica (per transmetre el patrimoni) i social. Es basava en una moralitat estricta (especialment per a les dones) i en una divisió de rols molt marcada: l’home pertanyia a l’esfera pública (negocis, política), mentre que la dona quedava relegada a l’esfera privada (la llar, la cura dels fills, la gestió dels criats i la representació social de la família).

3. L’Escenari del Poder: L’Estil de Vida Burgès

La burgesia necessitava diferenciar-se tant de la noblesa (a qui volia reemplaçar) com del proletariat (a qui temia). Ho va fer a través d’un estil de vida que projectava “respectabilitat”, ordre i riquesa.

• • La Nova Ciutat: Els Eixamples (Ensanches): Van abandonar els antics centres urbans, ara bruts, sorollosos i plens de fàbriques i barris obrers. Es van traslladar a nous barris planificats, els Eixamples (com el Pla Cerdà a Barcelona o les reformes de Haussmann a París). Aquests barris tenien carrers amples, il·luminats, amb clavegueram, serveis i grans habitatges.
  • L’Habitatge com a Símbol: El “pis burgès” era l’escenari de la seva vida. Eren habitatges enormes, amb una clara separació entre la zona “pública” (el gran saló per rebre visites) i la zona privada (dormitoris) i la zona de servei (cuina, habitacions dels criats). La decoració era eclèctica i atapeïda, buscant mostrar riquesa i cultura.
  • La Vestimenta: La seva roba era l’oposat a l’extravagància de l’antic règim. L’home burgès vestia de manera sòbria, amb colors foscos (negre, gris), levita i barret de copa. Era un uniforme que transmetia seriositat i treball. La dona, en canvi, es convertia en l’aparador de la riquesa del marit, amb vestits complexos, cotilles i joies.
  • L’Oci i la Sociabilitat: Van crear els seus propis espais de socialització, lluny del carrer obrer. L’òpera (com el Liceu a Barcelona o l’Òpera Garnier a París) es va convertir en el gran esdeveniment social. Van fundar clubs privats (cercles, casinos) on els homes tancaven negocis, llegien la premsa i fumaven. Les vacances (al mar o en balnearis) es van convertir en un altre marcador de classe.

4. El Projecte Polític: El Liberalisme Censatari

La burgesia va traduir els seus valors en un projecte polític: el liberalisme doctrinari o moderat. Rebutjaven l’absolutisme, però també tenien pànic a la democràcia. Defensaven un sistema basat en una Constitució, la separació de poders i les llibertats individuals (sobretot la llibertat econòmica i la propietat).

Però per a ells, no tothom estava preparat per participar en política. Van imposar el sufragi censatari, un sistema electoral on només tenien dret a vot aquells ciutadans (homes) que acreditessin un cert nivell de riquesa (pagament d’impostos, o cens) o un cert nivell d’educació. Era la justificació perfecta: només aquells que havien demostrat el seu “mèrit” (sent rics) o tenien “coneixement” (sent educats) estaven capacitats per governar. D’aquesta manera, el poder polític quedava exclusivament en mans de la pròpia burgesia.

🔑 Concepte Clau: Sufragi Censatari

El Sufragi Censatari (o sufragi restringit) és el sistema electoral que va caracteritzar els règims liberals del segle XIX, impulsat per la burgesia. En aquest sistema, el dret a vot (sufragi actiu) i el dret a ser elegit (sufragi passiu) no són universals, sinó que estan restringits a una petita part de la població masculina que compleix uns requisits econòmics o educatius molt concrets. Normalment, el requisit era el pagament d’una determinada quantitat d’impostos directes (el cens). Aquest mètode era l’eina política de la burgesia per assegurar-se el control del Parlament, excloent de la vida política tant l’antiga aristocràcia (menys nombrosa) com, sobretot, les classes populars (petita burgesia i proletariat), a qui consideraven incapaços o perillosos per a l’ordre i la propietat.

📜 La Veu del Passat: El Manual de l’Home Fet a si Mateix (Samuel Smiles)

Self-Help (L’ajuda a un mateix), publicat pel metge i reformador escocès Samuel Smiles el 1859, es va convertir en la “bíblia” de l’ètica burgesa victoriana. El seu missatge era simple: la clau de l’èxit no és el govern ni el naixement, sinó l’esforç individual, la perseverança i l’estalvi.

“El Cel ajuda a aquells que s’ajuden a si mateixos. Aquesta màxima, en un sentit ampli, resumeix una gran experiència humana. L’esperit d’autoajuda és l’arrel de tot creixement genuí en l’individu. […] Qualsevol vida que valgui la pena ser viscuda és una vida de treball constant i esforç. […] Fins i tot la idea que els homes han de ser governats per lleis i no per capricis ja va ser, en si mateixa, un gran pas endavant. Però es va descobrir que les lleis, per si soles, no podien fer l’home mandrós, treballador; ni el malbaratador, estalviador; ni el borratxo, sobri. La reforma ha de venir des de dins, no des de fora. […] El nucli del caràcter d’un home rau en la seva pròpia voluntat.”

Aquest text és l’exemple perfecte de la ideologia burgesa: exalta l’individu, responsabilitza el pobre de la seva pobresa (“mandra”) i justifica la riquesa de l’industrial com el fruit del seu caràcter i “voluntat”.

VÍDEO. Coronació de Napoleó. 

VÍDEO. Història de Napoleó. 

❓ Pregunta Guia: Com vivien, treballaven i morien els homes, dones i nens que van ser el combustible humà de la Revolució Industrial? I quines van ser les seves primeres respostes davant d’un sistema que semblava tractar-los com una peça més de l’engranatge?

Objectius de la Sessió:

1. Definir el proletariat com la nova classe social sorgida de la industrialització.
2. Descriure les condicions de treball a les fàbriques i mines (jornades, disciplina, treball infantil i femení).
3. Analitzar les condicions de vida als barris obrers (slums), connectant-les amb la higiene, l’habitatge i les epidèmies.
4. Definir i explicar el Luddisme com la primera forma de resistència organitzada contra el nou sistema fabril.

IMATGE. Napoleó.

La Revolució Industrial no només va crear una nova classe dominant (la burgesia, sessió 2.6), sinó que va forjar la seva contrapartida: el proletariat. Aquesta nova classe social no es definia per la propietat, sinó per la seva absència. Eren els descendents dels pagesos expulsats per les Enclosure Acts (sessió 2.1) i els artesans arruïnats per la competència de la fàbrica (sessió 2.4). El seu únic bé, la seva única propietat, era la seva pròpia força de treball (i la dels seus fills), que es veien obligats a vendre a l’industrial burgès a canvi d’un salari de subsistència. Ells van ser la mà d’obra que va moure les màquines i va construir la riquesa de la nova era, però ho van fer en condicions de vida i de treball que van fregar els límits de l’explotació humana.

1. L’Infern a la Fàbrica: Les Condicions de Treball

El pas del camp o del taller artesanal a la fàbrica va suposar un xoc brutal. El treballador va perdre qualsevol control sobre el seu procés de treball i va quedar sotmès a una disciplina fèrria, gairebé militar, imposada pel ritme de la màquina i la voluntat del capatàs.

• • Jornades Laborals: Eren extenuants. La norma eren jornades de 14 a 16 hores diàries, sis dies a la setmana. No existien les vacances pagades, ni les baixes per malaltia, ni la jubilació. Es treballava fins que el cos aguantava o fins que un accident et deixava invàlid.
  • Disciplina Fabril: L’objectiu de l’empresari era maximitzar la productivitat. Es va imposar la “tirania del rellotge” (sessió 2.4). Es multava els treballadors per qualsevol “infracció”: arribar uns minuts tard, parlar, xiular, seure o anar al lavabo fora del temps assignat. Els càstigs físics eren habituals, especialment per a dones i nens.
  • Ambient de Treball: Les fàbriques eren llocs insalubres i perillosos.
    • Fàbriques Tèxtils: Temperatures elevades i una humitat extrema (necessària per al cotó) provocaven malalties respiratòries cròniques, com la “tuberculosi del cotó”. El soroll ensordidor de les màquines (sessió 2.2) causava sordesa.
    • Mines de Carbó: Els miners (homes, dones i nens) treballaven ajupits en galeries estretes, sense ventilació, inhalant pols de carbó (pneumoconiosi) i amb el perill constant d’explosions de grisú o d’esfondraments.
    • Accidents: Les màquines no tenien cap protecció. Els accidents eren diaris: dits i extremitats atrapats en engranatges, cremades, mutilacions. Un accident significava l’acomiadament immediat i la misèria.

2. El Treball Femení i Infantil: La Doble Explotació

Les fàbriques van contractar massivament dones i nens, que van constituir una part fonamental de la mà d’obra. Els motius eren purament econòmics:

• • Salaris Més Baixos: Se’ls considerava mà d’obra no qualificada i se’ls pagava molt menys. Una dona cobrava aproximadament el 50% del salari d’un home per la mateixa feina, i un nen, entre el 10% i el 20%.
  • “Docilitat”: Els empresaris els consideraven més submisos, menys conflictius i més fàcils de sotmetre a la disciplina fabril.
  • Suposada Aptitud: Els dits petits dels nens eren considerats “ideals” per a tasques com lligar fils trencats sota les màquines en marxa (spinners’ piecers) o arrossegar vagonetes a les galeries més estretes de les mines.

Això va tenir conseqüències socials devastadores. Els nens començaven a treballar als 6 o 7 anys, sense cap accés a l’educació, la qual cosa perpetuava el cicle de pobresa. Les dones patien una doble jornada: les 14 hores a la fàbrica se sumaven a les tasques domèstiques i a la cura dels fills en arribar a casa.

3. L’Infern a la Ciutat: Les Condicions de Vida

La Revolució Industrial va provocar un èxode rural massiu i un creixement urbà caòtic i sense precedents. Ciutats com Manchester, Liverpool o Glasgow van créixer de manera descontrolada. Mentre la burgesia es construïa barris residencials luxosos (els Eixamples, sessió 2.6), el proletariat s’amuntegava en barris obrers o slums.

• • Localització: Aquests barris creixien enganxats a les fàbriques per evitar desplaçaments, en zones contaminades pel fum de les xemeneies i pels abocaments als rius, que eren clavegueres obertes.
  • Habitatge: Vivien en cases (tenements) insalubres, mal construïdes, sense ventilació ni llum. Era habitual que una família sencera (o diverses) visqués amuntegada en una única habitació, sovint en soterranis humits.
  • Higiene i Salut: No existia cap servei públic. No hi havia clavegueram, ni recollida d’escombraries, ni aigua corrent. L’aigua per beure i cuinar s’agafava de fonts públiques o directament del riu, contaminats per les latrines comunitàries i els residus industrials.
  • Conseqüències: Aquestes condicions van ser un caldo de cultiu per a malalties infeccioses. Les epidèmies de còlera, tifus i disenteria eren recurrents i mortals. L’esperança de vida als barris obrers de Manchester a mitjans del segle XIX amb prou feines arribava als 20 anys, i la mortalitat infantil era esgarrifosa.
  • Alimentació: El salari s’esgotava gairebé íntegrament en el lloguer i el menjar. La dieta era pobra i monòtona, basada en pa, patates i te. La carn, la fruita o la verdura fresca eren luxes. L’alcoholisme, especialment el consum de ginebra barata, estava molt estès, com a única via d’escapament i font de calories ràpides.

4. Les Primeres Respostes: El Luddisme

Davant d’aquesta situació límit, les primeres reaccions dels treballadors van ser desorganitzades i sovint violentes. La primera gran expressió de protesta col·lectiva va ser el Luddisme (actiu entre 1811 i 1816).

El moviment, que prenia el nom d’un mític líder, el “Capità Ludd”, no era una simple revolta “antitecnològica” de gent ignorant. Va ser un moviment protagonitzat per artesans tradicionals (teixidors, mitgers) que veien com les noves màquines (el teler mecànic) estaven destruint el seu ofici, rebaixant els seus salaris i condemnant-los a la misèria.

La seva tàctica era la destrucció de les màquines. Era una forma de “negociació col·lectiva per motí”: atacaven les fàbriques i destruïen els telers com a forma de pressió directa contra els empresaris que rebaixaven els sous. El Luddisme va ser una reacció desesperada per defensar una forma de vida que desapareixia. La resposta de l’Estat, controlat per la burgesia (sessió 2.6), va ser brutal: es va aprovar la Frame-Breaking Act (1812), que castigava la destrucció de màquines amb la pena de mort.

🔑 Concepte Clau: Proletariat

El Proletariat és la classe social que emergeix amb el capitalisme industrial. El terme prové de l’antiga Roma (proletarii), on designava els ciutadans que no tenien propietats i només podien aportar “prole” (fills) a l’Estat. En el context del segle XIX, el proletariat (o classe obrera) es defineix per no posseir mitjans de producció (fàbriques, terres, màquines). La seva única propietat és la seva força de treball, que es veuen obligats a vendre a la burgesia (propietària dels mitjans) a canvi d’un salari per poder sobreviure. Aquesta relació d’explotació i la seva concentració a les fàbriques i slums els va anar donant una consciència de classe pròpia, que serà la base dels moviments obrers posteriors.

📜 La Veu del Passat: El Testimoni d’Elizabeth Bentley (Informe Sadler, 1832)

El Parlament Britànic, alarmat per la situació, va crear una comissió per investigar el treball infantil a les fàbriques. L’Informe Sadler va recollir testimonis que van commocionar la societat. Elizabeth Bentley, una treballadora de 23 anys, hi va declarar sobre la seva infància en una fàbrica de lli:

Pregunta: Quina edat tenies quan vas començar a treballar a la fàbrica? Resposta: Sis anys. P: Quines eren les teves hores de feina? R: De les cinc del matí a les nou de la nit. P: Quin era el període assignat per als àpats? R: Quaranta minuts al migdia. P: Teníeu temps per esmorzar o per al te? R: No, no teníem temps per a això. P: La teva feina requeria que estiguessis dreta? R: Sí, sempre dreta. P: El teu pare va rebre el teu salari? R: Sí… Quan vaig començar, el meu pare em portava a la fàbrica a coll, i em portava de tornada a coll. P: Et pegaven per mantenir-te desperta? R: Sí, molt sovint. El capatàs portava una corretja. Jo em trobava tan cansada que desitjava que la nit o el matí arribessin. P: Vas patir accidents? R: Sí. […] Un cop, la corretja em va agafar el braç i me’l va tibar… Vaig haver de ser atesa a l’hospital de Leeds. […] La meva salut es va veure molt afectada. Quan tenia tretze anys, vaig començar a deformar-me. El meu costat dret va començar a cedir. P: Encara pateixes aquesta deformitat? R: Sí, la tinc. No puc redreçar-me.

VÍDEO. L’illa de Santa Helena.

❓ Pregunta Guia: Després del fracàs de la destrucció (Luddisme), com va aprendre la classe obrera a organitzar-se? Com es passa de la simple supervivència a la lluita política, i quines van ser les primeres “utopies” que van imaginar un món sense l’explotació de la fàbrica?

Objectius de la Sessió:

1. Diferenciar les primeres formes d’associacionisme obrer: Societats de Socors Mutus, Trade Unions (sindicats) i Cooperatives.
2. Explicar els objectius i la importància del Cartisme com a primer gran moviment polític obrer.
3. Definir el Socialisme Utòpic i entendre per què Marx i Engels el van anomenar així (crítica a la seva manca de mètode revolucionari).
4. Identificar i comparar les propostes dels principals pensadors utòpics: Robert Owen, Charles Fourier i el Comte de Saint-Simon.

IMATGE. Congrés de Viena.

El xoc brutal de les condicions de vida i treball (sessió 2.7) va generar una resposta col·lectiva. El Luddisme, la destrucció violenta de les màquines, havia estat la primera reacció, un crit de desesperació que va ser aixafat militarment. La classe obrera va entendre ràpidament que la força bruta i desorganitzada no era suficient. Calia un canvi d’estratègia: de la destrucció es va passar a l’associació. El moviment obrer va començar a construir les seves pròpies eines de resistència, primer en el pla laboral, després en el polític i, finalment, en l’ideològic.

1. L’Organització Laboral: De la Caritat a la Vaga

El primer obstacle era legal. A Gran Bretanya, les Combination Acts (1799-1800) i a França la Llei Le Chapelier (1791) prohibien explícitament qualsevol associació de treballadors. Ser sindicalista era un delicte. Per això, les primeres organitzacions van haver de disfressar-se:

• • Societats de Socors Mutus: Van ser la primera forma legal d’organització. Oficialment, eren “mútues” o “germandats”. Els treballadors pagaven una petita quota setmanal per crear una “caixa de resistència”. Aquesta caixa s’utilitzava per ajudar els membres en cas de malaltia, accident, mort (per pagar l’enterrament) o acomiadament. Tot i que no eren sindicats, van ser fonamentals: van crear un sentit de solidaritat de classe i van ser l’embrió dels futurs sindicats.
  • Trade Unions (Sindicats): El 1824, després de molta pressió, el Parlament britànic va derogar les Combination Acts, legalitzant les associacions obreres. Immediatament, les societats de socors mutus van evolucionar i van néixer els Trade Unions (sindicats d’ofici). El seu objectiu ja no era només la caritat, sinó la negociació col·lectiva. La seva arma ja no era la destrucció, sinó la vaga, la interrupció conscient de la producció per exigir millores salarials i la reducció de la jornada laboral. El 1834 es va intentar crear un primer gran sindicat nacional (el Grand National Consolidated Trades Union), que va fracassar, però va marcar el camí.

2. La Lluita Política: El Cartisme

Els obrers britànics es van adonar ràpidament d’una amarga paradoxa: lluitaven per millorar les seves condicions, però les lleis que els oprimien (com la Poor Law de 1834, que convertia els hospicis en presons laborals) eren aprovades per un Parlament on només votava la burgesia (sufragi censatari, sessió 2.6). La burgesia els havia utilitzat en la lluita per la Reforma de 1832 (que va donar el vot a les classes mitjanes) per després excloure’ls.

La resposta va ser el Cartisme (1838-1848), el primer moviment polític de masses de la classe obrera. El seu nom prové de la Carta del Poble (People’s Charter), un document que van presentar al Parlament (recollint milions de signatures) amb sis demandes fonamentals:

1. 1. Sufragi universal per a tots els homes majors de 21 anys.
   2. Vot secret, per evitar la coacció dels patrons.
   3. Sou per als diputats, per permetre que els treballadors poguessin ser parlamentaris.
   4. Eliminació del requisit de propietat per ser diputat.
   5. Creació de districtes electorals iguals (per acabar amb els “burgs podrits”).
   6. Eleccions parlamentàries anuals.

La Carta va ser rebutjada pel Parlament tres vegades (1839, 1842, 1848). El moviment va fracassar a curt termini, dissolt per la repressió governamental i les divisions internes (entre una facció moderada i una de més violenta). No obstant això, la seva importància històrica és immensa: va ser la llavor de la qual naixerien els futurs partits laboristes i va demostrar que la lluita econòmica (sindical) i la lluita política (partits) eren inseparables.

3. La Lluita Ideològica: El Socialisme Utòpic

Mentre els obrers britànics s’organitzaven, un grup de pensadors (principalment a França i Gran Bretanya) va començar a fer una crítica filosòfica al nou sistema capitalista. Van ser els primers a utilitzar la paraula “socialisme”.

Se’ls coneix com a Socialistes Utòpics, un terme encunyat posteriorment per Karl Marx i Friedrich Engels amb un to despectiu. Per a Marx, eren “utòpics” perquè, tot i que criticaven brillantment el capitalisme, no entenien la seva naturalesa sistèmica (la lluita de classes) i proposaven solucions ingènues. Creien que podien convèncer la burgesia amb la “bona voluntat”, el paternalisme o la creació de “models” perfectes (utopies) que la societat copiaria voluntàriament. No creien en la revolució, sinó en la reforma.

Els seus principals representants van ser:

• • Robert Owen (1771-1858): Va ser el cas més paradigmàtic: un industrial burgès que creia en la bondat humana. Va aplicar les seves idees a la seva pròpia fàbrica tèxtil de New Lanark (Escòcia). Va construir habitatges dignes per als seus obrers, va obrir escoles (va ser un pioner de l’educació infantil), va reduir la jornada laboral a 10 hores i va prohibir el treball infantil (per sota dels 10 anys). Owen va demostrar que millorar les condicions dels treballadors… augmentava la productivitat. Va passar la resta de la seva vida intentant convèncer, sense èxit, altres industrials de seguir el seu exemple i promovent el cooperativisme.
  • Comte de Saint-Simon (1760-1825): Aquest aristòcrata francès va proposar una visió “tecnocràtica”. Argumentava que la societat estava dividida entre els “productors” (industrials, obrers, científics, banquers) i els “ociosos” (noblesa, clergat, militars, polítics). Proposava un Estat dirigit per una elit científica i industrial que planifiqués l’economia per al bé comú, eliminant la classe “paràsita”. La seva influència va ser enorme en el capitalisme financer (sessió 2.5) i en la idea de “planificació”.
  • Charles Fourier (1772-1837): Va ser el crític més agut de la monotonia fabril. Defensava que la societat capitalista reprimia les passions humanes. La seva alternativa eren els Falansteris (Phalanstères): comunitats ideals autosuficients d’unes 1600 persones (basades en les 12 passions humanes que ell va identificar). En aquests edificis comunals, el treball seria rotatiu, voluntari i basat en el desig, convertint-lo en un plaer.

Aquests pensadors, tot i la seva “ingenuïtat” estratègica, van ser els primers a qüestionar la propietat privada, a denunciar l’explotació i a imaginar una societat organitzada sobre principis de cooperació i no de competència. Van posar les bases morals sobre les quals es construirien les ideologies revolucionàries de la següent generació.

🔑 Concepte Clau: Socialisme Utòpic

El Socialisme Utòpic és el conjunt de doctrines socioeconòmiques desenvolupades a la primera meitat del segle XIX (pre-1848) per pensadors com Owen, Saint-Simon i Fourier. Es caracteritza per una crítica moral profunda a les contradiccions i injustícies del capitalisme industrial (pobresa, explotació, monotonia). Tanmateix, el seu mètode no era la revolució ni l’anàlisi de la lluita de classes. En el seu lloc, proposaven la creació de “societats model” (com els Falansteris de Fourier o les cooperatives d’Owen) o apel·laven al paternalisme i la bona voluntat de la burgesia per reformar el sistema de manera pacífica. El terme “utòpic” va ser popularitzat per Marx i Engels per diferenciar aquestes idees del seu propi Socialisme Científic, que es basaria en l’anàlisi materialista de la història i la inevitabilitat de la revolució proletària.

📜 La Veu del Passat: Els Principis de New Lanark (Robert Owen)

Robert Owen va exposar la seva filosofia paternalista a Una Nova Visió de la Societat (1813), on argumentava que el caràcter humà no és innat, sinó que és modelat per l’entorn. Per tant, millorant l’entorn, es millora l’home.

“Qualsevol caràcter, des del millor fins al pitjor, des del més ignorant fins al més instruït, pot ser donat a qualsevol comunitat, fins i tot al món sencer, mitjançant l’aplicació dels mitjans adequats; mitjans que estan, en gran manera, sota el control d’aquells que tenen influència en els afers dels homes. […] Durant molts anys, he estat sol en la meva oposició als errors de la formació i l’ocupació dels nens abans que tinguin edat suficient per anar a l’escola. Per als beneficis immediats obtinguts del seu treball, he sacrificat en els meus establiments [de New Lanark] primer milers, i després desenes de milers de lliures a l’any. Però, en fer-ho, he guanyat una satisfacció pura i duradora, superior a tots els avantatges pecuniaris que el seu treball podria haver produït.”

Aquest text és la quinta essència de l’utopisme: Owen apel·la a la “satisfacció moral” i al paternalisme, no a la lluita de classes, com a motor del canvi.

VÍDEO. Fragment de la pel·lícula de Napoleó la batalla de Waterloo. 

❓ Pregunta Guia: Què passa quan la crítica al capitalisme deixa de ser un somni moral (com en els utòpics) i es converteix en una anàlisi “científica” de la història i l’economia? Per què Karl Marx i Friedrich Engels van argumentar que la revolució no era només desitjable, sinó inevitable?

Objectius de la Sessió:

1. Diferenciar el Socialisme Utòpic (sessió 2.8) del Socialisme Científic (Marxisme).
2. Definir i explicar els dos pilars del Marxisme: el Materialisme Històric i la Lluita de Classes.
3. Explicar el concepte econòmic de Plusvàlua com a mecanisme d’explotació capitalista.
4. Identificar les fases de la proposta revolucionària marxista: Revolució, Dictadura del Proletariat i Societat Comunista.

IMATGE. Horace Vernet-Barricade.

L’any 1848, mentre el Cartisme fracassava a Londres (sessió 2.8) i Europa cremava en una onada de revolucions liberals i nacionalistes, dos joves pensadors alemanys exiliats, Karl Marx i Friedrich Engels, van publicar un petit pamflet que canviaria la història: el Manifest Comunista. La seva proposta trencava radicalment amb tot el socialisme anterior.

Marx i Engels menyspreaven els “utòpics” (Owen, Fourier, Saint-Simon). Els consideraven benintencionats però ingenus, perquè basaven les seves propostes en la moral, la raó o la bona voluntat de la burgesia. Per a Marx, el capitalisme no era un “error moral” que es pogués arreglar amb fàbriques model; era un sistema econòmic amb les seves pròpies lleis científiques, un sistema que contenia les llavors de la seva pròpia destrucció. Volien crear un Socialisme Científic, basat no en el que “hauria de ser”, sinó en una anàlisi rigorosa del que “és”: una anàlisi de l’economia i de la història.

Aquesta anàlisi es basa en tres pilars fonamentals:

1. El Mètode: El Materialisme Històric

Aquesta és la gran contribució filosòfica de Marx. És una teoria sobre com funciona la història. Fins aleshores, els historiadors explicaven els canvis històrics per les idees (la Il·lustració), els grans homes (Napoleó) o la religió. Marx ho capgira.

Per a Marx, el motor de la història no són les idees, sinó les condicions materials de vida; és a dir, l’economia. Ell divideix la societat en dues parts:

• La Infraestructura (la Base): Són els fonaments econòmics de la societat. Inclou les forces de producció (tecnologia, màquines, matèries primeres, el treball humà) i les relacions de producció (la forma de propietat i la divisió en classes: qui posseeix i qui treballa).
• La Superestructura (l’Edifici): És tot allò que neix sobre la base econòmica i serveix per justificar-la. Això inclou l’Estat, les lleis, la política, la religió, l’art, la filosofia i la cultura.

Segons el Materialisme Històric, no són les idees (superestructura) les que canvien l’economia (infraestructura), sinó al revés: l’estructura econòmica d’una societat determina la seva política, les seves lleis i la seva cultura. L’Estat burgès, amb el seu sufragi censatari (sessió 2.6), no és una creació neutral; és l’eina que la burgesia (propietària de la infraestructura) crea per defensar la propietat privada.

2. El Motor: La Lluita de Classes

Si l’economia és la base, quin és el motor que fa avançar la història? Marx respon: la Lluita de Classes. El Manifest Comunista comença amb una frase lapidària: “La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de la lluita de classes”.

Per a Marx, les “relacions de producció” sempre han estat conflictives. La societat sempre s’ha dividit en opressors i oprimits, en una lluita constant:

• A l’Antiguitat: Amos vs. Esclaus.
• A l’Edat Mitjana: Senyors vs. Serfs.
• Al Capitalisme: Burgesia (propietària dels mitjans de producció) vs. Proletariat (propietari només de la seva força de treball).

El capitalisme, segons Marx, simplifica aquesta lluita. La fàbrica (sessió 2.7) concentra milers de proletaris, fent-los conscients de la seva situació d’explotació i de la seva força col·lectiva. Aquesta consciència de classe és el primer pas cap a la revolució.

3. El Mecanisme: L’Anàlisi de la Plusvàlua

Però, on és exactament l’explotació? Si el capitalisme es basa en un contracte “lliure” (l’obrer “accepta lliurement” un salari per la seva feina), on és el robatori? Aquesta pregunta la respon Marx a la seva obra magna, El Capital (1867).

Ho fa amb el concepte de Plusvàlua. L’explicació és la següent:

1. El salari que rep l’obrer no paga tota la seva feina, sinó només el cost de la seva força de treball (és a dir, el mínim per menjar, vestir-se i reproduir-se per poder tornar a treballar l’endemà).
2. Posem un exemple: un obrer treballa 10 hores. En les primeres 4 hores, ja ha produït prou valor per cobrir el seu salari (el seu cost de subsistència).
3. Les 6 hores restants, l’obrer segueix treballant, però ja no cobra per elles. Aquest treball no pagat és la plusvàlua.
4. L’industrial burgès s’apropia d’aquesta plusvàlua i la converteix en el seu benefici (profit).

Per tant, per a Marx, l’explotació no és un abús o un sou “injust”; és el mecanisme legal i fonamental sobre el qual es construeix tot el benefici capitalista. L’objectiu de l’industrial serà sempre augmentar la plusvàlua, ja sigui allargant la jornada (plusvàlua absoluta) o augmentant la productivitat amb màquines (plusvàlua relativa).

4. El Destí: La Revolució i la Societat Comunista

Marx no només descriu el sistema; també prediu el seu final. Argumenta que el capitalisme pateix contradiccions internes insuperables: les crisis de sobreproducció (es produeix més del que es pot comprar), la tendència a la concentració de capital (trusts, monopolis) i l’empobriment progressiu del proletariat.

Aquestes crisis faran que el sistema col·lapsi. Però no caurà sol. El proletariat, organitzat políticament, ha de donar el cop de gràcia mitjançant la Revolució.

El pla de Marx era el següent:

1. La Revolució: El proletariat, organitzat, pren el poder polític per la força.
2. La Dictadura del Proletariat: Aquesta és la fase de transició. El proletariat utilitza el poder de l’Estat (que abans era burgès) per desmantellar la societat burgesa: abolir la propietat privada dels mitjans de producció, nacionalitzar la banca, la indústria i la terra.
3. La Societat Comunista: Un cop eliminada la propietat privada, desapareixen les classes socials. I si ja no hi ha classes socials, ja no hi ha lluita de classes. I si no hi ha lluita de classes, l’Estat (que per a Marx només era una eina de dominació d’una classe sobre una altra) ja no té sentit i es va “extingint”. S’arriba així a la fase final: una societat sense classes, sense propietat privada i sense Estat, organitzada sota el lema: “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat”.

🔑 Concepte Clau: Materialisme Històric

El Materialisme Històric és la teoria central del pensament marxista per interpretar la història. Sosté que l’evolució de les societats humanes està determinada fonamentalment per la seva base material, és a dir, la seva estructura econòmica. Aquesta base, anomenada Infraestructura, consisteix en les forces productives (tecnologia, treball) i les relacions de producció (les relacions de propietat i de classe). Aquesta Infraestructura determina la Superestructura, que és el conjunt d’institucions i idees (política, lleis, religió, cultura) que justifiquen i mantenen l’ordre econòmic existent. Per a Marx, el motor del canvi històric és la contradicció que sorgeix dins la Infraestructura, concretament, la Lluita de Classes entre la classe dominant (propietària dels mitjans de producció) i la classe oprimida.

📜 La Veu del Passat: El Manifest Comunista (Marx i Engels, 1848)

Aquest pamflet és, possiblement, el text polític més influent de la història. La seva prosa és directa, ardent i dissenyada per a l’acció. Comença amb una frase mítica i acaba amb una crida universal.

Inici: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa croada per acorralar aquest fantasma: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys. […] La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de la lluita de classes. […] La societat burgesa moderna, sorgida de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes de noves.”

Final: “Els comunistes no s’abaixen a amagar les seves idees i els seus propòsits. Declaren obertament que els seus objectius només es poden assolir mitjançant l’enderrocament violent de tot l’ordre social existent. Que les classes dominants tremolin davant d’una revolució comunista. Els proletaris no hi tenen res a perdre, llevat de les seves cadenes. Tenen un món a guanyar. Proletaris de tots els països, uniu-vos!“

VÍDEO. Revoltes liberals.