TEMA 6 🦅: EL FEIXISME I LA CRISI (1919-1939)

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Analitzar la gènesi del moviment feixista com una reacció violenta de les classes mitjanes i la burgesia davant la crisi de l’Estat Liberal i l’amenaça del “Bienni Roig”.
2. Desconstruir l’estratègia de la “doble via” de Mussolini (violència paramilitar al carrer + joc parlamentari institucional) que va culminar en la Marxa sobre Roma.
3. Examinar l’arquitectura del “Estat Totalitari” a través de les Lleis Feixistíssimes, el corporativisme econòmic i la sacralització de la política (culte al Duce).

2. PRESENTACIÓ

El Feixisme Italià (1922-1943) no és simplement una dictadura autoritària clàssica; és el primer assaig històric d’un Totalitarisme. A diferència dels règims absolutistes del passat, que només exigien obediència passiva, el feixisme exigeix una adhesió activa i fanàtica. Es defineix com una “religió política” que aspira a crear un “Home Nou”. Etimològicament, prové del llatí Fasces (feix de vares amb una destral), símbol de l’autoritat dels magistrats romans i de la unitat: una vara sola es trenca fàcilment, un feix és indestructible. Aquesta simbologia ja anuncia el nucli ideològic: la submissió total de l’individu a l’interès de l’Estat. Mussolini no va inventar el feixisme sol; va sintetitzar el nacionalisme ferit (Irredemptisme), el sindicalisme revolucionari (Sorel) i l’estètica futurista de la violència.

3. CONTINGUTS 

3.1. Del “Bienni Roig” a la Marxa sobre Roma (1919-1922)

La postguerra italiana va ser explosiva. Entre 1919 i 1920 (Biennio Rosso), el nord industrial i el camp es van veure sacsejats per vagues massives i ocupacions de fàbriques inspirades en la Revolució Russa. La burgesia i els terratinents, terroritzats davant la passivitat del govern liberal, van començar a finançar els Fasci Italiani di Combattimento (fundats per Mussolini el 1919). Aquests grups paramilitars, els Camises Negres (Squadristi), van aplicar una violència sistemàtica: apallissaven socialistes, cremaven seus sindicals i administraven “oli de ricí” als dissidents. L’Estat Liberal va cometre l’error fatal de tolerar-los, veient-los com un “mal menor” per frenar els comunistes. L’octubre de 1922, Mussolini va jugar la seva carta mestra: la Marxa sobre Roma. No va ser una conquesta militar real, sinó una demostració de força teatral. El rei Víctor Manuel III, pressionat pels conservadors i l’exèrcit, es va negar a signar l’estat de setge i va nomenar Mussolini cap de govern. La democràcia italiana no va ser assassinada; es va rendir.

3.2. La Crisi Matteotti i la construcció de la Dictadura (1924-1926)

Inicialment, Mussolini va mantenir una façana parlamentària. Però el 1924, el diputat socialista Giacomo Matteotti va denunciar el frau electoral i la violència feixista al Parlament. Dies després, va ser segrestat i assassinat. El crim va provocar la “Secessió de l’Aventí” (l’oposició va abandonar la cambra), però el Rei no va intervenir. Envalentonat, el 3 de gener de 1925, Mussolini va assumir la “responsabilitat política, moral i històrica” dels fets al Parlament, iniciant la dictadura oberta. Es van promulgar les Lleis Feixistíssimes (Leggi Fascistissime): dissolució de tots els partits i sindicats (excepte el feixista), censura total de premsa, creació de la policia política (OVRA) i substitució del Parlament per la “Cambra dels Fasci i de les Corporacions”. L’Estat de Dret havia mort.

3.3. L’Estat Corporatiu, l’Autarquia i el Consens

El règim va intentar superar la lluita de classes mitjançant el Corporativisme: patrons i obrers s’integraven obligatòriament en “corporacions” estatals verticals, on l’Estat dictava les condicions laborals. Econòmicament, es va imposar l’Autarquia (autosuficiència) i l’intervencionisme estatal (creació de l’IRI), exemplificat en grans campanyes propagandístiques com la “Batalla del Blat”. Socialment, el feixisme va buscar el control total del temps i la ment dels italians. Els nens eren adoctrinats a l’Opera Nazionale Balilla (educació paramilitar des dels 4 anys) i els adults a l’Opera Nazionale Dopolavoro (oci organitzat per l’Estat). El culte a la personalitat del Duce (“Il Duce ha sempre ragione”) esdevingué omnipresent. Per tancar el cercle de legitimació, Mussolini va signar els Pactes del Laterà (1929) amb el Vaticà, guanyant-se el suport de l’Església Catòlica.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

Un debat historiogràfic clau és la distinció entre Totalitarisme Perfecte i Totalitarisme Imperfecte. Hannah Arendt i altres autors suggereixen que el feixisme italià va ser “imperfecte” en comparació amb el nazisme alemany, ja que Mussolini mai va aconseguir absorbir totalment dos contrapoders: la Monarquia (el Rei continuava sent Cap d’Estat i finalment el destituiria el 1943) i l’Església Catòlica.

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “Mussolini va fer coses bones fins que es va aliar amb Hitler (lleis socials, trens puntuals, fi de la màfia)”. La realitat: La repressió, l’assassinat polític i l’imperialisme (invasió d’Etiòpia amb armes químiques el 1935) eren intrínsecs al feixisme des del primer dia, no una “contaminació” alemanya posterior. L’eficiència econòmica va ser, en gran part, propaganda: el nivell de vida real dels obrers italians va baixar durant el Ventennio.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 ARQUITECTURA I PODER: Palazzo della Civiltà Italiana (El “Coliseu Quadrat”) a l’EUR de Roma. Descripció: Un exemple perfecte d’estètica feixista. racionalisme fred, monumentalitat desmesurada i referència constant a la glòria de l’Imperi Romà. L’arquitectura no està feta a escala humana, sinó per fer sentir l’individu insignificant davant l’Estat.

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“El feixisme nega que el nombre, pel simple fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes; nega que aquest nombre pugui governar mitjançant una consulta periòdica; afirma la desigualtat irreimediable, fecunda i benefactora dels homes, que no es poden anivellar per un fet mecànic i extrínsec com és el sufragi universal. […] La democràcia és un règim sense rei, però amb moltíssims reis, de vegades més exclusius, tirànics i ruïnosos que un sol rei tirà.”

— Benito MUSSOLINI, La Doctrina del Feixisme (1932).

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Irredemptisme: Moviment nacionalista que reivindicava l’annexió a Itàlia de territoris “no redimits” (Trento, Trieste, Fiume, Dalmàcia) sota sobirania austríaca o iugoslava, considerats ètnicament italians.

• Victòria Mutilada: Terme propagandístic encunyat per Gabriele D’Annunzio per descriure la insatisfacció italiana amb els resultats de la Pau de Versalles, alimentant el victimisme nacional.

• Autarquia: Política econòmica que busca l’autosuficiència total d’un país, reduint les importacions al mínim. En el cas italià, va derivar en un aïllament ineficient i productes substitutius de baixa qualitat.

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Comprendre el mecanisme de contagi financer que va transformar una crisi borsària nord-americana en una depressió mundial, analitzant la dependència europea dels crèdits dels EUA (Pla Dawes).
2. Distingir clarament entre la Hiperinflació de 1923 (bitllets sense valor) i la Gran Depressió de 1929 (deflació i atur massiu), dos fenòmens oposats que sovint es confonen.
3. Avaluar com la misèria econòmica va actuar com a catalitzador polític, deslegitimant les democràcies liberals (incapaces de garantir el benestar) i alimentant el vot cap als extrems (comunisme i feixisme).

2. PRESENTACIÓ (Marc Conceptual)

El Crac del 29 marca el final abrupte dels “Feliços Anys Vint” i l’inici dels “Dirty Thirties” (els bruts anys trenta). No va ser només una caiguda de la borsa, sinó el col·lapse del sistema capitalista liberal del segle XIX. La crisi va evidenciar que l’economia mundial estava interconnectada com mai abans. Quan Wall Street va esternudar, Europa va agafar una pneumònia mortal. Aquesta recessió va destruir la classe mitjana europea (el pilar de l’estabilitat democràtica) i va crear el clima de desesperació necessari perquè les promeses demagògiques de “pa i treball” de líders com Hitler fossin escoltades no per fanàtics, sinó per pares de família desesperats.

3. CONTINGUTS (El Cos Central)

3.1. El Mecanisme del Contagi: El Castell de Cartes Financer

Per entendre per què Europa va caure, cal mirar l’estructura del deute de la Primera Guerra Mundial. S’havia creat un “Triangle Financer” extremadament fràgil:

1. 1. Els EUA prestaven dòlars a Alemanya (Pla Dawes, 1924) perquè es reconstruís.

   2. Alemanya utilitzava part d’aquests diners per pagar les Reparacions de Guerra a França i el Regne Unit.

   3. França i el Regne Unit utilitzaven aquests cobraments per retornar els Préstecs de Guerra als EUA.

Quan la borsa de Nova York va implosionar el “Dimarts Negre” (octubre de 1929), els bancs americans van repatriar urgentment els seus capitals. L’aixeta del crèdit es va tancar. Sense dòlars americans, Alemanya no podia pagar reparacions; sense reparacions, els aliats no podien pagar als EUA. El sistema bancari europeu va fer fallida (destaca el col·lapse del Kreditanstalt austríac el 1931), arrossegant la indústria i el comerç.

3.2. L’Impacte Social: Atur i Radicalització

La conseqüència immediata no va ser la inflació, sinó l’atur. La producció industrial va caure en picat i les fàbriques van tancar. A Alemanya, l’atur va passar d’1,3 milions el 1929 a més de 6 milions el 1932. Aquesta massa de desocupats no tenia xarxa de seguretat (l’Estat del Benestar encara no existia). La pobresa es va fer visible: cues de sopa popular, sensesostre als parcs de Berlín i Londres, i una sensació generalitzada de fracàs del sistema.

És crucial observar la correlació estadística gairebé perfecta a Alemanya: a mesura que pujava la corba de l’atur, pujava paral·lelament la corba de vots del Partit Nazi (NSDAP) i del Partit Comunista (KPD). El centre polític moderat es va evaporar. Hitler ja no predicava només l’odi racial, sinó que es presentava com l’únic capaç de “salvar” l’economia.

3.3. La Resposta Política: El Fracàs de l’Ortodòxia vs. Keynesianisme

Davant la crisi, els governs democràtics van reaccionar amb les receptes del liberalisme clàssic (Ortodòxia): retallar la despesa pública i apujar els impostos per equilibrar el pressupost (Austeritat). Això va ser un error fatal. En un moment on no hi havia consum privat, retirar diners públics només va accelerar la depressió. El canceller alemany Heinrich Brüning, anomenat el “Canceller de la Fam”, va aplicar retallades draconianes que van enfonsar encara més la República de Weimar. Mentre les democràcies semblaven paralitzades, els règims totalitaris oferien solucions aparentment eficaces: l’URSS creixia amb els seus Plans Quinquennals (immunes al mercat global) i, posteriorment, l’Alemanya nazi iniciaria un programa massiu d’obres públiques i rearmament. No seria fins més tard que les idees de John Maynard Keynes (l’Estat ha de gastar per reactivar l’economia) s’aplicarien amb èxit, com en el New Deal de Roosevelt als EUA, però per a la democràcia europea ja era massa tard.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

Un paral·lelisme inquietant amb la Crisi del 2008 i la crisi de l’Eurozona. El debat entre “Austeritat” (Alemanya de Merkel) vs. “Estímuls” (BCE de Draghi) reprodueix la tensió dels anys 30. La història econòmica es pregunta: És l’austeritat en temps de crisi un suïcidi polític que obre la porta als populismes?

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “Hitler va arribar al poder gràcies a la hiperinflació on un cafè costava milions de marcs”. La realitat: Fals. La hiperinflació va ser el 1923. El 1929 el problema era el contrari: la Deflació (caiguda de preus i salaris) i l’atur. De fet, els alemanys tenien tanta por a repetir la inflació del 23 que van acceptar les polítiques d’austeritat del 30, que van acabar portant Hitler al poder.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 GRÀFIC: Evolució de l’atur i ascens del nazisme (1928-1933). Descripció: Una gràfica de línies creuades que mostra com el NSDAP passa de ser un partit marginal (2,6% dels vots el 1928) a ser la primera força (37% el 1932) en perfecta sincronia amb l’augment de l’atur.

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“Nosaltres, els vells, ens passejàvem pels carrers sense feina, amb les mans a les butxaques, amb l’estómac buit i el cor ple d’ira. Veiem passar els cotxes de luxe dels especuladors, mentre a casa no hi havia carbó per a l’estufa. Llavors va venir ell [Hitler] i ens va dir: ‘Jo us donaré feina, jo us tornaré l’honor’. I nosaltres, que no teníem res a perdre, el vam creure. No vam votar un programa, vam votar una esperança.”

— Testimoni anònim d’un obrer de Berlín, recollit a La història des de baix.

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Deflació: Descens generalitzat dels preus causat per la caiguda de la demanda. Encara que sembli bo que els preus baixin, és desastrós perquè les empreses guanyen menys, acomiaden treballadors i l’economia entra en una espiral descendent.

• Proteccionisme: Política econòmica consistent a posar aranzels (impostos) als productes estrangers per protegir la indústria nacional. Als anys 30, tots els països ho van fer alhora, provocant la paràlisi del comerç mundial.

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Desconstruir la mecànica constitucional que va permetre a Adolf Hitler transformar una democràcia parlamentària en una dictadura totalitària en menys de 3 mesos (Gener-Març 1933).
2. Analitzar el paper de les elits conservadores alemanyes (Hindenburg, Von Papen, grans industrials) en la “normalització” del nazisme, sota la falsa creença que podrien domesticar Hitler.
3. Avaluar l’impacte de l’Incendi del Reichstag com a exemple paradigmàtic de “Terror d’Estat” i excusa per a la suspensió indefinida dels drets civils.

2. PRESENTACIÓ

L’ascens de Hitler al poder no va ser una revolució en el sentit clàssic (com la francesa o la russa), sinó una implosió controlada des de dalt. Sovint s’imagina els nazis prenent el poder a trets, però la realitat és més inquietant: la República de Weimar no va ser assassinada, es va suïcidar legalment. Aquesta sessió explora la tacticisme maquiavèl·lic del NSDAP (Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany). Hitler, aprenent del fracàs del seu cop d’Estat de 1923 (Putsch de Munic), va decidir utilitzar la democràcia per destruir-la. Va ser una victòria de la “Tàctica de la Legalitat”: destruir la Constitució utilitzant els seus propis articles.

3. CONTINGUTS

3.1. L’Agonia de la República: Governs Presidencials i Polarització (1930-1932)

Des de 1930, Weimar ja no funcionava com una democràcia parlamentària real. A causa de la fragmentació política, cap partit tenia majoria. El president Paul von Hindenburg (un heroi de guerra monàrquic i senil) governava mitjançant l’Article 48 de la Constitució, que li permetia aprovar lleis per decret sense el Parlament. Aquesta “dictadura constitucional” va acostumar els alemanys a l’autoritarisme. Mentrestant, al carrer, les SA (Sturmabteilung, tropes d’assalt nazis) i el Rotfront comunista lliuraven una guerra civil de baixa intensitat. A les eleccions de juliol de 1932, el NSDAP es va convertir en el partit més votat (37,3%), però mai va obtenir la majoria absoluta en unes eleccions lliures. Hitler es negava a entrar en cap govern si no era com a Canceller (Cap de Govern), bloquejant el sistema polític.

3.2. El Pacte amb el Diable (Gener 1933)

L’arribada de Hitler al poder va ser fruit d’una intriga de palau. Els conservadors tradicionals (Franz von Papen, els grans industrials i els terratinents prussians) menyspreaven Hitler (“aquell petit caporal bohemi”), però el necessitaven per frenar els comunistes i controlar les masses. La idea de Von Papen era nomenar Hitler canceller però envoltar-lo de ministres conservadors per “emmarcar-lo” (Einrahmung). “En dos mesos l’haurem arraconat tant que xisclarà”, va dir Von Papen. Va ser un error de càlcul fatal. El 30 de gener de 1933, Hindenburg va nomenar Hitler canceller d’Alemanya. Aquella nit, les torxes nazis van desfilar sota la Porta de Brandenburg. La democràcia havia obert la porta al seu botxí.

3.3. La Construcció de la Dictadura: Incendi i Llei Habilitant

Un cop dins, Hitler va moure fitxa ràpidament per desmuntar l’Estat de Dret:

• • L’Incendi del Reichstag (27 febrer 1933): Una setmana abans de noves eleccions, el Parlament va cremar. Els nazis van culpar un comunista holandès (Marinus van der Lubbe), tot i que hi ha forts indicis d’autoatemptat o complicitat. La conseqüència va ser immediata: el Decret de l’Incendi del Reichstag va suspendre sine die la llibertat de premsa, reunió i la inviolabilitat del correu. Va ser el fi de les llibertats civils.

  • La Llei Habilitant (23 març 1933): Després de guanyar les eleccions (encara sense majoria absoluta, tot i el terror), Hitler va exigir al Parlament una llei que li permetés governar sense la cambra durant 4 anys. Amb els diputats comunistes detinguts i les SA rodejant l’edifici cridant “O la llei o sang”, el Centre Catòlic va claudicar i va votar a favor. Només l’SPD (socialistes) s’hi va oposar. Aquell dia va néixer legalment el Tercer Reich.

  • Gleichschaltung (Sincronització): Procés pel qual totes les institucions (sindicats, partits, clubs esportius, premsa) van ser nazificades o dissoltes entre abril i juliol de 1933. Alemanya esdevenia un estat monolític.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

El concepte de Democràcia Defensiva (Streitbare Demokratie) neix d’aquesta experiència. La Constitució alemanya actual prohibeix els partits que vulguin destruir l’ordre democràtic. El debat ètic és vigent: Ha de tolerar una democràcia als intolerants? Fins a quin punt els “cordons sanitaris” són eficaços o contraproduents?

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “Hitler va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora i el poble li va donar el poder total”. La realitat: El NSDAP mai va passar del 37% en eleccions totalment lliures. Fins i tot al març de 1933, amb l’oposició empresonada i la propaganda monopolitzada, només va treure el 43,9%. Hitler va necessitar el suport actiu dels partits de dreta tradicional (DNVP, Zentrum) per desmuntar la democràcia. No va ser només el “poble”, van ser les elits.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 FOTOGRAFIA: El Dia de Potsdam (21 de març de 1933). Descripció: Hitler, vestit de civil (frac) fa una reverència humil davant del Mariscal Hindenburg, vestit amb uniforme imperial ple de medalles. És la imatge perfecta de l’engany: el “revolucionari” sotmetent-se a la “tradició prussiana” per calmar l’exèrcit i la burgesia, just dos dies abans de demanar la dictadura total.

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“Senyories, per tal de dur a terme la reconstrucció política i econòmica del Reich, el govern necessita l’aprovació de la Llei per a la Solució de les Necessitats del Poble i del Reich […]. L’autoritat del govern no es veurà amenaçada si demana al Reichstag l’aprovació de les seves mesures, però seria impossible per al govern afrontar la tasca de reconstrucció si hagués de demanar el consentiment previ del Reichstag per a cada cas. […] El govern només farà ús d’aquests poders en la mesura que siguin vitals.”

— Adolf HITLER, Discurs davant el Reichstag per defensar la Llei Habilitant (23 de març de 1933).

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Article 48: Article de la Constitució de Weimar que permetia al President prendre “mesures d’emergència” sense el Parlament en cas de perill per a la seguretat pública. Va ser la “porta del darrere” cap a la dictadura.

• Gleichschaltung: Terme tècnic de l’enginyeria elèctrica (“sincronització”) aplicat a la política. Significava eliminar qualsevol diversitat ideològica o organitzativa perquè tota la societat funcionés al mateix ritme que el Partit Nazi.

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Analitzar l’estructura dual del Tercer Reich, basat en la simbiosi entre la seducció de masses (Goebbels) i la repressió policial (Himmler).
2. Interpretar el concepte de Volksgemeinschaft (Comunitat Popular) no com un simple eslògan, sinó com un mecanisme d’enginyeria social que oferia integració als “aris” a canvi de l’exclusió biològica dels “altres”.
3. Examinar la institucionalització de l’antisemitisme a través de les Lleis de Nuremberg (1935), entenent el pas de la discriminació religiosa medieval al racisme “científic” modern.

2. PRESENTACIÓ 

Un cop consolidat el poder el 1933, el règim nazi no es va limitar a governar; va iniciar una revolució antropològica. L’objectiu final no era l’Estat (com en el feixisme italià), sinó la Raça. L’Estat era només un instrument per preservar la puresa de la Volk (poble/raça). El Tercer Reich es caracteritza per ser una Polieràcia (multiplicitat de centres de poder que competeixen entre ells: Partit vs. Estat, SS vs. Exèrcit), on l’única llei suprema és la voluntat del Führer. Aquesta estructura caòtica va generar una “radicalització acumulativa”, on els subordinats competien per veure qui aplicava les mesures més extremes per complaure el líder (“Treballar en la direcció del Führer”, segons Ian Kershaw).

3. CONTINGUTS

3.1. El Ministeri de la Veritat: Goebbels i la Seducció

La propaganda nazi, dirigida per Joseph Goebbels, va ser pionera en l’ús de la psicologia de masses. No es tractava només de censurar la veritat, sinó de construir una realitat alternativa (“El Mite de Hitler”). El Führer era presentat no com un polític, sinó com un messies enviat per la Providència per salvar Alemanya. El règim va monopolitzar la cultura i l’oci. La ràdio (Volksempfänger, el receptor del poble) va portar la veu de Hitler a cada llar. Els grans rituals col·lectius, com els Congressos de Nuremberg, eren dissenyats escenogràficament (per Albert Speer) per provocar un èxtasi quasi religiós, dissolent l’individu en la massa uniforme. L’objectiu era la Gleichschaltung (sincronització) de les ments: pensar diferent no era només il·legal, era una aberració contra la comunitat.

3.2. L’Estat de les SS: De la Nit dels Ganivets Llargs al Terror

Per tenir el control total, Hitler primer havia de purgar el seu propi moviment. Les SA (tropes d’assalt originals) eren massa revolucionàries i inquietaven l’exèrcit. En la Nit dels Ganivets Llargs (juny 1934), Hitler va ordenar assassinar el líder de les SA, Ernst Röhm, i els seus vells camarades. Això va marcar l’ascens de les SS (Schutzstaffel), dirigides per Heinrich Himmler. Les SS no eren només una policia, eren una “Ordre Negra”, una elit racial ideològica. Sota el seu paraigua es va crear un “Estat dins l’Estat”:

• • Gestapo: Policia secreta que vigilava la dissidència.

  • Camps de Concentració (KZ): El primer, Dachau (1933), no era per a jueus inicialment, sinó per a comunistes i socialdemòcrates. Era un instrument de “reeducació” mitjançant el terror. L’Estat de Dret va ser substituït per la “Prerogativa”: la policia podia detenir qualsevol persona indefinidament (Schutzhaft) sense judici.

3.3. La Comunitat Racial i l’Antisemitisme Legal

La pedra angular del sistema era la Volksgemeinschaft. El règim va comprar la lleialtat dels treballadors alemanys (“aris”) amb polítiques de benestar, vacances pagades (Kraft durch Freude) i pleats. Però aquest benestar es finançava amb l’espoli dels exclosos. L’odi als jueus va passar de la retòrica a la llei. Les Lleis de Nuremberg (1935) van prohibir els matrimonis mixtos i van desposseir els jueus de la ciutadania alemanya. Es definia qui era jueu amb criteris biològics (arbres genealògics), no religiosos. La violència va esclatar la Nit dels Vidres Trencats (Kristallnacht, 1938), el primer gran pogrom d’Estat: sinagogues cremades, 30.000 detinguts i negocis destruïts. Va ser el punt de no retorn cap a la “Solució Final”, tot i que l’extermini industrial començaria amb la guerra. Paral·lelament, es va iniciar el programa T4 (Eutanàsia), l’assassinat sistemàtic de 70.000 discapacitats alemanys considerats “vida indigna de ser viscuda”.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

El debat entre Intencionalistes (Hitler tenia un pla mestre des de 1924 per a l’Holocaust) i Funcionalistes (l’Holocaust va ser fruit de la improvisació i la dinàmica del caos administratiu nazi) és central. Avui domina la síntesi: hi havia una intenció ideològica clara, però el camí cap a Auschwitz es va radicalitzar pas a pas per la competència entre jerarques nazis.

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “La Gestapo ho veia tot i hi havia un espia a cada cantonada”. La realitat: La Gestapo tenia sorprenentment pocs agents (només 32.000 per a 66 milions d’habitants). El sistema funcionava gràcies a les denúncies voluntàries dels ciutadans comuns. Veïns que denunciaven veïns per enveges personals o fanatisme. El terror va ser, en gran part, “participatiu”.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 DIAGRAMA: Esquema de les Lleis de Nuremberg (1935). Descripció: Un gràfic oficial de l’època amb cercles negres (jueus), blancs (sang alemanya) i mixtos (Mischlinge). Aquest document visual determinava qui tenia dret a viure i qui no. Mostra la fredor burocràtica aplicada a la biologia.

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“Queden prohibits els matrimonis entre jueus i súbdits de sang alemanya o assimilada. […] Queda prohibit el comerç extramatrimonial entre jueus i súbdits de sang alemanya. […] Els jueus no podran emprar al servei domèstic súbdits de sang alemanya menors de 45 anys. […] Queda prohibit als jueus hissar la bandera del Reich i la nacional.”

— Llei per a la Protecció de la Sang i l’Honor Alemanys (15 de setembre de 1935).

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Führerprinzip: Principi d’autoritat que substitueix la llei. La paraula del Führer està per sobre de qualsevol codi escrit. S’aplica a tots els nivells: el cap local del partit és el “Führer” del seu districte.

• Espai Vital (Lebensraum): Concepte geopolític que justifica l’expansió cap a l’Est (Polònia, Rússia) per garantir els recursos agraris i miners per a la raça ària superior, a costa d’esclavitzar els pobles eslaus (“subhumans”).

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Comparar estructuralment l’Estalinisme amb el Feixisme: tot i ser ideologies antagòniques (Extrema Esquerra vs. Extrema Dreta), comparteixen la mateixa arquitectura totalitària (Partit Únic, Terror Policial, Culte al Líder i control absolut de l’economia).
2. Avaluar el cost humà de la modernització soviètica: analitzar com l’URSS va passar de ser un país agrari medieval a una superpotència industrial en deu anys mitjançant l’esclavatge de la població (Gulag) i la fam planificada (Holodomor).
3. Interpretar les “Purgues” (1936-1938) no com un simple atac a l’oposició, sinó com una dinàmica paranoica d’autoconsum del Partit, on els botxins d’avui esdevenien les víctimes de demà.

2. PRESENTACIÓ

Mentre Europa Occidental s’enfonsava en el Crac del 29 i el Feixisme, a l’Est s’estava forjant un altre tipus d’infern, justificat no per la raça, sinó per la Classe. L’Estalinisme (1927-1953) representa la desviació totalitària del somni marxista. Si Lenin va establir la “Dictadura del Proletariat” com a fase transitòria, Ióssif Stalin la va fossilitzar en una dictadura burocràtica permanent. El règim es va caracteritzar per l’omnipotència de l’Estat sobre l’individu. A diferència del nazisme, que buscava tornar a un passat mític germànic, l’estalinisme mirava obsessivament cap al futur: la construcció d’una utopia industrial perfecta, on l’ésser humà era només una peça reemplaçable de la maquinària històrica.

3. CONTINGUTS

3.1. El Duel Successori: Revolució Permanent vs. Socialisme en un sol país

La mort de Lenin (1924) va obrir una guerra fratricida pel poder. En el seu “Testament”, Lenin havia advertit sobre la brutalitat de Stalin, però aquest, des del càrrec gris de Secretari General, controlava l’aparell del Partit (la burocràcia). El seu gran rival era Lev Trotski, creador de l’Exèrcit Roig i intel·lectual brillant, que defensava la “Revolució Permanent” (exportar el comunisme a tot el món). Stalin, més pragmàtic, va proposar el “Socialisme en un sol país”: primer calia fortificar l’URSS abans d’ajudar els altres. Stalin va utilitzar astutament aliances temporals per aïllar Trotski (expulsat el 1929 i assassinat a Mèxic el 1940) i després eliminar la “Vella Guàrdia Bolxevic”. El partit revolucionari es va convertir en una estructura jeràrquica d’obediència cega: la Nomenklatura (l’elit privilegiada de funcionaris).

3.2. La Revolució des de Dalt: Plans Quinquennals i Col·lectivització

El 1928, Stalin va abandonar la NEP (economia mixta) i va imposar una economia totalment planificada per l’Estat (Gosplan). L’objectiu era la industrialització accelerada (indústria pesant i armamentística) a través dels Plans Quinquennals. Per finançar aquesta indústria, l’Estat necessitava exprimir el camp. Es va decretar la Col·lectivització Forçosa: les terres privades van ser expropiades per crear granges estatals (Sovkhoz) o cooperatives (Kolkhoz). Els pagesos propietaris (Kulaks) es van resistir. La resposta de Stalin va ser el genocidi de classe: “Liquidació dels Kulaks com a classe”. Milions van ser deportats. A Ucraïna, la resistència es va castigar amb la confiscació de tot el gra, provocant una fam artificial coneguda com a Holodomor (1932-1933), on van morir de fam entre 3 i 5 milions de persones, mentre l’URSS continuava exportant blat per comprar maquinària.

3.3. El Gran Terror i l’Univers Concentracionari (Gulag)

L’assassinat del líder de Leningrad, Serguei Kírov (1934), probablement ordenat pel mateix Stalin, va servir d’excusa per iniciar les Grans Purgues. Stalin veia enemics a tot arreu. La policia política (NKVD, antecessora del KGB) va detenir milions de ciutadans sota l’acusació de “trotskistes”, “espies” o “sabotejadors”. L’element més teatral van ser els Processos de Moscou, on els herois de la Revolució de 1917 (Zinóviev, Kàmenev, Bukharin) confessaven crims absurds després de ser torturats, abans de ser executats. Però el terror tenia també una funció econòmica. Els detinguts no eren només eliminats; eren enviats al GULAG (Direcció General de Camps de Treball). Aquest imperi d’esclaus, situat a Sibèria i l’Àrtic, va proporcionar la mà d’obra gratuïta per extreure or, fusta i construir canals (com el Canal del Mar Blanc, construït sobre ossos humans). El terror no era una anomalia; era el motor del sistema.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

El concepte de Totalitarisme (definit per Hannah Arendt) és l’eix del debat: És equiparable el nazisme i l’estalinisme? Similituds: Partit únic, líder carismàtic, terror sistemàtic, camps de concentració. Diferències: El nazisme buscava l’extermini racial (irracional); l’estalinisme buscava la transformació social (racionalisme pervertit). Avui dia, a Rússia, la figura de Stalin està sent rehabilitada per certs sectors com a “gestor eficaç” que va guanyar la guerra, minimitzant els seus crims.

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “Stalin no sabia el que passava, eren els seus subordinats qui cometien els excessos (Beria, Iezhov)”. La realitat: Els arxius soviètics oberts després de 1991 demostren que Stalin signava personalment les “llistes de la mort” (Rasstrelnye spiski). Sovint hi afegia notes al marge com “colpegeu més fort” o decidia les quotes de detencions per regió (ex: “arrestar 10.000 persones a Moscou”). El Terror era dirigit des del despatx del Kremlin.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 MAPA: L’Arxipèlag Gulag. Descripció: Un mapa de l’URSS on es veuen milers de punts negres (els camps) escampats com una verola per tota la geografia, especialment a Sibèria (Kolyma, Magadan). Visualitza com el sistema concentracionari era una “nació dins la nació”.

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“Camarada Stalin: L’NKVD considera necessari dur a terme l’operació més despietada per liquidar tots els elements antisoviètics. […] Es proposa afusellar immediatament 72.000 persones i enviar als camps per 10 anys a 180.000 més. […] Les famílies dels condemnats també han de ser deportades.”— Nikolai IEZHOV (Cap de l’NKVD), Ordre 00447 (30 de juliol de 1937). Aprovada amb la firma “A favor: Stalin”.

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Estajanovisme: Moviment propagandístic basat en la figura del miner Aleksei Stakhanov, que suposadament extreia 14 vegades més carbó que la mitjana. Servia per augmentar els ritmes de producció dels obrers mitjançant la competició i l’autoexplotació socialista.
• Culte a la Personalitat: Adoració quasi religiosa del líder. Stalin era anomenat “Pare dels Pobles”, “Jardiner de la Felicitat Humana” o “Guia Genial”. La seva imatge (estàtues, retrats) substituïa les icones religioses.

1. OBJECTIUS D’APRENENTATGE

1. Contrastar els models estètics del nazisme (ordre, simetria, culte al cos individual) i del comunisme soviètic (massa col·lectiva, dinamisme, màquina), entenent l’art com a arma de guerra psicològica.
2. Analitzar el cinema com el mitjà totalitari per excel·lència, comparant la tècnica de la “seducció hipnòtica” de Leni Riefenstahl amb el “muntatge intel·lectual” de Sergei Eisenstein.
3. Interpretar la tesi de Walter Benjamin: “El feixisme és l’estetització de la política; el comunisme és la politització de l’art”.

2. PRESENTACIÓ

Als anys 30, la política deixa de ser un debat d’idees per convertir-se en un espectacle visual. Els règims totalitaris van entendre abans que les democràcies que la imatge té més poder que la paraula. Mentre les avantguardes lliures (Dadaisme, Surrealisme, Expressionisme) qüestionaven la realitat i l’ordre burgès, el totalitarisme exigia un art que oferís certeses. L’art modern, amb la seva angoixa i abstracció, va ser perseguit com a “malaltia” a Alemanya (Art Degenerat) o com a “elitisme burgès” a l’URSS (Formalisme). En el seu lloc, es va imposar un Realisme Heroic: escultures gegantines, arquitectures eternes i cinema èpic dissenyat per fer sentir l’espectador petit i obedient.

3. CONTINGUTS

3.1. Alemanya Nazi: La Catedral de Llum i el Culte al Cos L’estètica nazi es basa en la Bellesa Clàssica pervertida. Hitler, un pintor frustrat, volia netejar Alemanya de la “brutícia” de l’art modern.

• • Leni Riefenstahl: La directora que va filmar el nazisme. A El Triomf de la Voluntat (1935), documental sobre el Congrés de Nuremberg, no es limita a gravar; crea la realitat. Utilitza teleobjectius per comprimir les masses, rails per a moviments fluids i contrapicats extrems per fer que Hitler sembli un déu descendint del cel (literalment, la pel·lícula comença amb el seu avió aterrant entre núvols). A Olympia (1938), glorifica el cos ario com una escultura grega perfecta, amagant la realitat dels cossos imperfectes o malalts que el règim eliminava.

  • Arquitectura de la Dominació: Albert Speer va dissenyar la “Catedral de Llum” (150 focus antiaeris apuntant al cel) per crear una atmosfera mística. La seva “Teoria del Valor de la Ruïna” proposava construir edificis que, fins i tot en ruïnes mil anys després, semblessin majestuosos com els romans.

3.2. La Unió Soviètica: El Muntatge com a Revolució A l’URSS, l’art va tenir dues fases. La primera (anys 20) va ser d’avantguarda radical, liderada pel Constructivisme i el cinema.

• • Sergei Eisenstein: El pare del cinema modern. A El cuirassat Potemkin (1925), no hi ha un heroi individual (com a Hollywood); el protagonista és la Massa (el poble, els mariners). La seva tècnica és el Muntatge d’Atraccions: xocar dues imatges per crear un concepte nou (ex: imatge de tres lleons de pedra + imatge de trets = el poble es desperta). La famosa escena de l’Escala d’Odessa és la manipulació emocional perfecta: dilata el temps per generar angoixa i odi cap als cosacs tsaristes.

  • Realisme Socialista (Stalinisme): A partir dels anys 30, Stalin prohibeix l’experimentació d’Eisenstein (acusat de “formalista”). S’imposa un art figuratiu, avorrit i kistch: quadres de tractors brillants, pagesos somrients i un Stalin paternal. L’art deixa de ser revolucionari per ser conservador.

3.3. La Guerra contra l’Art Modern

El 1937, els nazis van organitzar a Munic dues exposicions simultànies:

1. 1. Gran Exposició d’Art Alemany: Quadres de famílies rosses, paisatges bucòlics i soldats heroics. (Va ser un fracàs de públic).

   2. Exposició d’Art Degenerat (Entartete Kunst): Obres de Kandinsky, Klee, Chagall o Picasso, penjades tortes, amb grafits insultants i preus al costat per indignar el contribuent (“Això ho heu pagat vosaltres!”). L’objectiu era associar l’art modern amb la bogeria, el judaisme i el bolxevisme. Paradoxalment, va rebre milions de visitants, molts per acomiadar-se de l’art lliure.

4. PROBLEMÀTICA I DEBAT ACTUAL

El gran dilema ètic: Es pot separar l’obra de l’autor/ideologia? El Triomf de la Voluntat és tècnicament una obra mestra del cinema, però el seu missatge és abominable. Hem d’admirar el talent de Riefenstahl mentre condemnem el que va ajudar a construir? És el mateix cas que El Naixement d’una Nació (Griffith) i el KKK. Avui dia, el debat continua: l’ús de l’estètica a la política actual (Instagram, TikTok dels líders, posades en escena electorals) és hereu directe d’aquestes tècniques de manipulació emocional.

⚠️ DESMUNTANT TÒPICS (MYTH-BUSTER): La idea: “L’art totalitari era només propaganda barata i lletja”. La realitat: Fals. Si hagués estat “lleig”, no hauria funcionat. El perill de l’estètica nazi o soviètica és que era poderosament atractiva. Oferia ordre en el caos, bellesa en la misèria i pertinença en la solitud. El mal pot ser estèticament bell, i això és el que el fa terrorífic.

5. RECURSOS DOCUMENTALS

📈 CARTELLISME: Comparativa visual.

• Nazi: Cartell “Ein Volk, ein Reich, ein Führer” (Hitler mirant l’horitzó, estàtic, colors terrosos/solemnes).

• Soviètic: Cartell “Colpeu els Blancs amb la falca Roja” d’El Lissitzky (Geometria abstracta, agressiva, colors primaris vermell/negre).

📜 L’ARXIU (Font Primària):

“La propaganda perd el seu efecte quan es fa visible. […] El secret de la propaganda eficaç consisteix a fer que la persona impregnada per ella no se n’adoni que està sent impregnada. L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma.”

— Joseph GOEBBELS (Diari personal i discursos, adaptació).

“El cinema és, per a nosaltres, la més important de totes les arts.” — Lenin (1922).

🔬 GLOSSARI TÈCNIC:

• Art Degenerat (Entartete Kunst): Terme nazi per descriure tot l’art modern (cubisme, expressionisme, surrealisme) que no s’ajustava a l’ideal clàssic racial. Es considerava producte d’una ment malalta o d’una raça inferior.

• Agitprop: Acrònim rus de “Agitació i Propaganda”. Departament del Partit Comunista encarregat d’explicar les idees polítiques a una població analfabeta mitjançant mitjans visuals (teatre de carrer, cartells cridaners, trens decorats).

❓ LA GUSPIRA

1. Per què a Espanya hi ha 3 milions de cases buides mentre hi ha milers de persones sense llar? No té sentit lògic, però té sentit econòmic.
2. Si el teu pis val 200.000€ avui i demà en val 300.000€, ets més ric? O només és una il·lusió fins que el vens?
3. Coneixeu algun aeroport sense avions o alguna urbanització fantasma on han crescut herbes als carrers? Com s’arriba a construir coses inútils?

ACTE 1: LA CULTURA DE LA PROPIETAT (Zoom In) A diferència d’Europa, on molta gent viu de lloguer tota la vida, a Espanya es va instaurar la idea que “llogar és llençar els diners”. Això ve del franquisme, que volia “un país de propietaris, no de proletaris” per fer la gent més conservadora (qui té una hipoteca no fa vagues).

Això va crear el caldo de cultiu per a la Bimbolla Immobiliària (1997-2007). Els bancs donaven hipoteques a tothom, fins i tot a qui no podia pagar, perquè creien que “els preus dels pisos mai baixen”. Es va construir més a Espanya que a Alemanya, Itàlia i França juntes. La construcció es va convertir en el motor del país, creant molta feina fàcil (paletes) però poc qualificada, cosa que va fer que molts joves deixessin d’estudiar per anar a l’obra a guanyar diners ràpids.

ACTE 2: EL CRASH (El Nus) L’any 2008, la festa es va acabar. La bimbolla va esclatar. De sobte, els pisos no valien res, però els deutes seguien allà. Va començar l’era dels Desnonaments (acció legal de fer fora algú de casa seva per no pagar la hipoteca). Moltes famílies es van quedar al carrer i amb el deute a l’esquena per vida.

Alhora, vam descobrir la corrupció. Molts alcaldes i polítics s’havien fet rics requalificant terrenys (convertint camp agrícola barat en sòl urbanitzable car) a canvi de suborns. El paisatge de la costa va quedar trinxat per sempre amb murs de formigó a primera línia de mar (Urbanisme Depredador), destruint el turisme de qualitat a canvi de benefici ràpid.

⚠️ MYTH-BUSTER: Sovint es diu que la culpa de la crisi va ser de la gent “per viure per sobre de les seves possibilitats”, però s’oblida que els bancs i els polítics van incentivar agressivament aquest comportament, ocultant els riscos reals de les hipoteques variables.

ACTE 3: GENTRIFICACIÓ I FONS VOLTOR (Conseqüències) Avui la bimbolla ha canviat de forma. Ja no es construeix tant, però els preus del lloguer s’han disparat. Per què? Perquè grans fons d’inversió internacionals (Fons Voltor) van comprar milers de pisos barats als bancs després de la crisi per especular.

Això provoca la Gentrificació (procés pel qual un barri popular es posa de moda, pugen els preus i els veïns de tota la vida són expulsats i substituïts per gent amb més diners o turistes). El dret a l’habitatge (Article 47 de la Constitució) xoca frontalment amb l’habitatge com a negoci. El resultat: joves que comparteixen pis fins als 40 anys perquè no poden pagar un sostre propi.

🧠 EL DIAGRAMA MENTAL (Visual Thinking)

Imagineu el Joc de la Cadira.

• La música sona (Bimbolla): Tothom balla feliç, els bancs donen diners, els pisos pugen.
• La música para (Crisi 2008): Tothom corre a seure.
• El resultat: Els grans bancs tenen cadira (rescatats amb diners públics). La gent normal cau a terra (desnonats). I ara, la música torna a sonar, però hi ha menys cadires i l’entrada per jugar és més cara.

🗃️ ELS RECURSOS (Suport Documental)

📜 L’ARXIU (Font Textual) Eslògan publicitari real d’una promotora immobiliària (2005):

“No llencis els diners en un lloguer. Fes-te propietari per menys del que penses. Hipoteca Jove al 110%: et paguem el pis, els mobles i el viatge al Carib. Avala amb la nòmina i els pares. Signa avui, perquè demà serà més car!”

🔬 EL LABORATORI (Conceptes Clau)

• Dació en Pagament: Mecanisme (poc aplicat a Espanya) on, si no pots pagar la hipoteca, tornes les claus del pis al banc i el deute queda saldat completament.
• Especulació: Comprar un bé (pis, terreny) no per fer-lo servir, sinó per esperar que pugi de preu i revendre’l més car sense haver-hi afegit cap valor real.

🖼️ UNA FINESTRA (Font Visual) Cerca a Google: “Seseña ghost city aerial”. Veiem fileres infinites d’edificis nous enmig del no-res, amb piscines buides i carrers deserts. La Clau Interpretativa: És l’arquitectura de la cobdícia. Es va construir sense pensar si hi havia gent per viure-hi, només perquè era negoci construir. Aquestes “ciutats fantasma” són les cicatrius de formigó que la bimbolla ha deixat al mapa d’Espanya.

❓ LA GUSPIRA

1. Com és possible que la rentadora de la teva àvia durés 30 anys i la que van comprar els teus pares l’any passat ja faci sorolls estranys?
2. T’has fixat que, casualment, molts aparells s’espatllen just un mes després que s’acabi la garantia?
3. Si la humanitat és capaç d’enviar robots a Mart, de debò creieu que no som capaços de fabricar una bombeta que no es fongui mai?

ACTE 1: LA CONSPIRACIÓ DE LA BOMBETA (Zoom In) Nadal de 1924. Ginebra (Suïssa). Els directius de les principals fàbriques de bombetes del món (Philips, Osram, General Electric) es reuneixen en secret. Tenen un “problema”: les seves bombetes duren massa (2.500 hores). Si no es fonen, la gent no en compra de noves i els beneficis baixen. Allà mateix, signen l’acord del Càrtel Phoebus: decideixen limitar tècnicament la vida de les bombetes a 1.000 hores. Qui fabriqui bombetes més duradores serà multat.

Així va néixer oficialment l’Obsolescència Programada (estratègia empresarial de dissenyar un producte amb una vida útil limitada artificialment perquè el consumidor l’hagi de substituir ràpidament). No és un error de fabricació; és un èxit d’enginyeria. Els productes estan dissenyats per fallar.

ACTE 2: PSICOLOGIA DEL “LLENÇAR I COMPRAR” (El Nus) Amb els anys, l’estratègia es va sofisticar. Ja no cal que el producte es trenqui físicament; n’hi ha prou que et sentis malament per tenir-lo. Això és l’Obsolescència Psicològica (o de moda). La roba, els cotxes i els mòbils canvien de disseny cada any perquè el model vell sembli “antic” encara que funcioni perfectament.

La publicitat ens ha entrenat per ser Consumidors, no usuaris. Un usuari cuida les coses; un consumidor les gasta. El sistema lineal (Extreure -> Fabricar -> Usar -> Llençar) necessita que la roda giri constantment. Per assegurar-ho, les empreses fan servir trucs bruts: bateries enganxades que no es poden canviar, cargols especials que no es poden descargolar o peces de recanvi més cares que comprar l’aparell nou.

⚠️ MYTH-BUSTER: Sovint es pensa que reciclar és la solució màgica. Fals. El reciclatge és l’últim recurs i sovint és ineficient (recuperar l’or d’un xip és molt car). La veritable solució no és reciclar la brossa, sinó no generar-la: Reparar i Reutilitzar. Però això va contra el negoci de vendre més unitats.

ACTE 3: EL DRET A REPARAR (Conseqüències) Aquesta bogeria ha generat 50 milions de tones de brossa electrònica cada any. Però la resistència ha començat. La Unió Europea està impulsant el Dret a Reparar (normativa que obliga els fabricants a dissenyar productes fàcils d’obrir, oferir peces de recanvi durant 10 anys i incloure manuals de reparació). A França, ja és obligatori posar una “Etiqueta de Reparabilitat” (del 0 al 10) a les rentadores i mòbils, igual que l’etiqueta energètica. Estem passant d’una economia de productes a una Economia Circular (sistema on els materials es mantenen dins del cicle productiu el màxim de temps possible, imitant la natura on no existeix la “brossa”).

🧠 EL DIAGRAMA MENTAL (Visual Thinking)

Imagina un Rellotge de Sorra.

• La part de dalt (Fàbrica): Està plena de productes nous que cauen a tota velocitat.
• El coll (Consumidor): És molt estret. El producte passa per les nostres mans només un instant (vida útil curta).
• La part de baix (Abocador): És una muntanya gegant de ferralla tecnològica a l’Àfrica.
• Solució: Hem de trencar el vidre i fer que la sorra de baix torni a dalt (Cercle).

🗃️ ELS RECURSOS (Suport Documental)

📜 L’ARXIU (Font Textual) Brooks Stevens, dissenyador industrial i pare del concepte (1954):

“La nostra missió és inculcar en el comprador el desig de posseir alguna cosa una mica més nova, una mica millor i una mica abans del que sigui necessari. Hem de fer que el consumidor estigui descontent amb el producte que té, no perquè no funcioni, sinó perquè ja no és l’últim model.”

🔬 EL LABORATORI (Conceptes Clau)

• RAEE: Sigles de “Residus d’Aparells Elèctrics i Electrònics”. És la brossa més perillosa i de creixement més ràpid del món (mòbils, neveres, ordinadors).
• Economia Lineal: Model tradicional basat en “Produir-Usar-Llençar”, insostenible en un planeta finit.

🖼️ UNA FINESTRA (Font Visual) Cerca a Google: “Agbogbloshie e-waste dump Ghana”. Veiem joves cremant cables i monitors vells en un descampat apocalíptic ple de fum negre per recuperar el coure. La Clau Interpretativa: Aquest lloc es coneix com a “Sodoma i Gomorra”. És on acaben les nostres “necessitats creades”. La foto demostra que l’obsolescència programada no és només un problema econòmic, sinó un crim ambiental i sanitari exportat als països pobres.