3. La Petjada al Territori: L'Espai Rural i el Sector Primari 🌳🐄

❓ Pregunta Guia: Per què no podem cultivar bananes a Sibèria o blat als pendents de l’Himàlaia? Com decideix la natura el que podem (o no podem) cultivar?

Objectius de la Sessió:

• Identificar els tres principals factors físics que condicionen l’agricultura.
• Explicar com l’altitud i el pendent del relleu limiten l’activitat agrària.
• Interpretar un climograma per determinar les èpoques de sequera o glaçades i la seva aptitud per als conreus.

L’ésser humà pot tenir idees brillants sobre què cultivar, però és la natura qui estableix les regles del joc. Abans que qualsevol decisió econòmica o política, hi ha tres grans condicionants físics que determinen si una activitat agrària és viable o no: el relleu, el sòl i, per sobre de tots, el clima.

1. La Influència del Relleu: Altitud i Pendent

El relleu afecta l’agricultura de dues maneres principals:

• El Pendent: Les zones planes, com les valls i les planes litorals, són ideals per a l’agricultura. Permeten la mecanització fàcil (l’ús de tractors i recol·lectores) i afavoreixen la retenció d’aigua i sòl. En canvi, els pendents pronunciats són un gran enemic: dificulten el treball, l’aigua de la pluja s’escola ràpidament i, el més greu, provoca una forta erosió (la pèrdua de sòl fèrtil).
  • L’adaptació humana: Per cultivar en pendents, l’ésser humà ha creat durant segles els bancals o terrasses, murs de pedra que creen plataformes planes artificials. Són un exemple clàssic de com la pagesia s’adapta a un relleu difícil, típic de paisatges com el Priorat (vinya) o el sud-est asiàtic (arròs).
• L’Altitud: A mesura que pugem una muntanya, la temperatura disminueix. Aquesta baixada de temperatures redueix el període en què les plantes poden créixer i augmenta el risc de glaçades. L’altitud, per tant, selecciona els conreus: a les zones baixes i valls podem trobar conreus que necessiten calor (fruiters, hortalisses, vinya), mentre que a mesura que pugem, només sobreviuen els més resistents (patates, cereals de muntanya) fins a arribar a un límit on només hi ha prats per a la ramaderia o bosc.

2. El Sòl: El Rebost de les Plantes

El sòl no és “brutícia”; és el rebost viu on les plantes troben els nutrients, l’aigua i l’aire que necessiten les arrels. No tots els sòls són iguals. La seva fertilitat depèn de:

• La Textura: Si és massa sorrenc, no reté l’aigua. Si és massa argilós, s’entolla i és difícil de treballar. La textura ideal és equilibrada (franc-limós).
• La Matèria Orgànica (Humus): Són les restes de plantes i animals descompostes, que aporten nutrients essencials.
• La Profunditat: Un sòl profund permet un bon desenvolupament de les arrels. Un sòl prim i rocós limita molt el creixement.

La pagesia ha treballat durant mil·lennis per millorar els sòls, afegint-hi fems (adob orgànic) o, més recentment, fertilitzants químics per compensar-ne les mancances.

3. El Clima: El Factor Decisiu

El clima és el condicionant més important. Dos elements són clau: la temperatura i la precipitació.

• La Temperatura: Cada planta té un límit mínim de temperatura per créixer. Les glaçades (temperatures per sota de 0 °C) poden matar una collita sencera, especialment si es produeixen a la primavera. Per això els cítrics (tarongers, llimoners) només es poden cultivar en climes on els hiverns són molt suaus.
• La Precipitació: L’aigua és vida. La manca de pluja provoca aridesa i obliga a utilitzar el regadiu (aportació artificial d’aigua), que és car i consumeix molts recursos. Però l’excés de pluja també és dolent: pot podrir les arrels, afavorir malalties (fongs) o dificultar la collita.

L’eina per llegir el clima: El Climograma Per analitzar ràpidament si un clima és apte per a l’agricultura, els geògrafs fem servir el climograma. Aquest gràfic mostra les temperatures mitjanes (una línia) i les precipitacions mitjanes (barres) de cada mes de l’any.

En interpretar-lo, ens fixem en:

1. Línia de Temperatures: Creua el 0 °C? Si ho fa, hi ha risc de glaçades fortes.
2. Barres de Precipitació: Són abundants o escasses? Estan ben repartides durant l’any?
3. L’Estrès Hídric (Sequera): El moment més important de l’anàlisi. Mirem si hi ha mesos on la línia de temperatura passa per sobre de les barres de precipitació. Això indica que l’evaporació és superior a la pluja, provocant aridesa i la necessitat obligatòria de regar per poder cultivar.

Conclusió: Aquests tres factors (relleu, sòl i clima) defineixen el que s’anomena el potencial agroclimàtic d’una regió. L’agricultura tradicional s’hi adaptava totalment, escollint els conreus que millor resistien. L’agricultura moderna intenta “vèncer” aquests límits amb tecnologia (hivernacles per al fred, regadiu per a la sequera, terrasses per al pendent), però això sempre té un cost energètic i econòmic elevat.

🔑 Concepte Clau:

Climograma Un climograma és una representació gràfica que mostra les mitjanes mensuals de precipitació i temperatura d’un lloc específic al llarg d’un any. Habitualment, les precipitacions (en mm) es representen amb barres i les temperatures (en °C) amb una línia. És l’eina fonamental per classificar un clima i entendre ràpidament les seves característiques principals, com l’existència d’estacions seques (aridesa) o períodes de glaçades, determinant així la seva aptitud per a l’agricultura.

📜 La Veu del Passat:

La Trilogia Mediterrània “El pagès mediterrani és fill de la sequera estival. Ha hagut de lluitar sempre contra l’aridesa dels mesos d’estiu, quan el sol crema i la pluja desapareix. Per això, la seva saviesa ancestral no es va basar en un sol conreu, sinó en tres. Va plantar el blat, que creix a l’hivern i es recull a l’inici de l’estiu, abans de la gran sequera. Va plantar la vinya, que enfonsa les seves arrels profundes buscant la humitat. I va plantar l’olivera, l’arbre immortal, capaç de sobreviure amb poquíssima aigua i resistir la calor. Blat, vinya i olivera: la tríada perfecta, la resposta intel·ligent d’homes i dones a un clima difícil.” (Text adaptat de fonts geogràfiques sobre el paisatge mediterrani)

❓ Pregunta Guia: Si la natura posa les regles (sessió 3.2), per què una mateixa terra produeix coses tan diferents? Quins factors, a part del clima, decideixen què cultivem?

Objectius de la Sessió:

• Definir correctament el sector primari i les quatre activitats principals que l’integren.
• Identificar els factors humans (tecnològics, econòmics, polítics i socials) que condicionen l’agricultura.
• Comprendre com les decisions polítiques (com la PAC) i la tecnologia (com els hivernacles) poden modificar el paisatge agrari.

El sector primari agrupa totes les activitats econòmiques que es basen en l’extracció directa de recursos de la natura. És el fonament de qualsevol economia, ja que proporciona els aliments que mengem i les matèries primeres (com la fusta o el cotó) que després transformarà la indústria. Tot i que els factors físics (clima, relleu) que vam veure a la sessió anterior estableixen el “tauler de joc”, són els factors humans els que decideixen realment com es juga la partida.

1. Les Branques del Sector Primari

El sector primari no és només agricultura. Es divideix en quatre grans branques:

1. L’Agricultura: És el conreu de la terra per obtenir productes vegetals (cereals, fruites, hortalisses).
2. La Ramaderia: És la cria d’animals per al consum humà (carn, llet, ous) o per obtenir altres productes (llana, cuir).
3. La Pesca: És la captura de peix i altres espècies aquàtiques (marisc, algues), tant en mars (pesca marítima) com en rius (pesca fluvial).
4. La Silvicultura: És l’explotació i gestió dels boscos per obtenir-ne productes, principalment fusta, però també suro, resina o bolets.

2. Factors Tecnològics: Modificant les Regles del Joc

La tecnologia és el factor humà que més directament lluita contra els condicionants físics:

• Mecanització: L’ús de maquinària (tractors, recol·lectores, drons) redueix dràsticament la necessitat de mà d’obra, augmenta la productivitat i permet treballar grans extensions de terra.
• Innovacions Tècniques: Els hivernacles són l’exemple perfecte. Permeten crear un microclima artificial, possibilitant cultivar hortalisses (com tomàquets) en ple hivern o en climes freds (com als Països Baixos), desafiant el límit de la temperatura.
• La Química i la Biologia: L’ús de fertilitzants químics augmenta la fertilitat del sòl, mentre que els pesticides eliminen plagues. La biotecnologia permet seleccionar llavors més resistents a la sequera o, de manera més controvertida, crear transgènics (Organismes Modificats Genèticament).
• Gestió de l’Aigua: El regadiu, especialment el reg per degoteig, permet cultivar en zones seques (com Almeria) de manera molt eficient, estalviant aigua.

3. Factors Polítics i Econòmics: Qui Pren les Decisions?

L’agricultura no és només un treball, és un negoci global influenciat per decisions que es prenen a milers de quilòmetres:

• Polítiques Governamentals: Els governs i organitzacions supranacionals (com la Unió Europea) tenen un paper clau. Poden donar subvencions (ajudes econòmiques) per fomentar un conreu, establir quotes (límits de producció) per evitar que els preus s’enfonsin, o prohibir certs pesticides per motius de salut. El gran exemple a Europa és la Política Agrària Comuna (PAC).
• El Mercat: El preu dels productes i la demanda dels consumidors ho decideixen tot. Si de cop es posa de moda un producte (com l’alvocat o la quinoa), molts agricultors canvien els seus conreus tradicionals per plantar el que “té sortida” al mercat.
• El Capital i el Transport: L’agricultura moderna requereix una gran inversió (capital) per comprar maquinària o hivernacles. A més, cal una bona xarxa de transport (camions refrigerats, ports) per portar productes frescos ràpidament del camp al supermercat.

4. Factors Socials i Estructurals

Finalment, la pròpia societat condiciona el camp:

• L’Estructura de la Propietat: No és el mateix un paisatge de minifundis (petites parcel·les, sovint per a l’autoconsum o venda local) que un de latifundis (extensions enormes de milers d’hectàrees pertanyents a una sola empresa, destinades a l’exportació).
• Demografia i Èxode Rural: L’envelliment de la població al camp i la marxa dels joves a les ciutats (èxode rural) plantegen un repte enorme: qui treballarà la terra en el futur? Aquesta manca de relleu generacional obliga a una major tecnificació o, en alguns casos, a l’abandonament de terres.

Conclusió: Avui dia, un camp de blat no és només el resultat del clima i el sòl. És el producte d’una decisió política presa a Brussel·les (la PAC), d’una inversió tecnològica (un tractor amb GPS), d’una demanda del mercat (el preu del blat) i d’una realitat social (la manca de joves que vulguin ser pagesos). Els factors humans han reescrit el paisatge agrari.

🔑 Concepte Clau:

Política Agrària Comuna (PAC) La Política Agrària Comuna (PAC) és el conjunt de lleis, normatives i ajudes econòmiques (subvencions) que la Unió Europea aplica de manera conjunta a tots els seus estats membres en matèria d’agricultura i ramaderia. Els seus objectius principals són garantir una producció d’aliments estable i segura per als ciutadans europeus, assegurar una renda justa als pagesos i ramaders, i, cada cop més, promoure pràctiques agrícoles sostenibles i respectuoses amb el medi ambient.

📜 La Veu del Present:

La Doble Cara de la PAC “La PAC ha estat fonamental per modernitzar les explotacions agràries europees després de la Segona Guerra Mundial, garantint que no faltessin aliments. Les ajudes directes han permès a milions de pagesos mantenir la seva activitat i competir. Tanmateix, el sistema també ha rebut crítiques intenses. Durant dècades, va afavorir les grans explotacions per sobre dels petits productors, ja que moltes ajudes es donaven ‘per hectàrea’. A més, en promoure la màxima producció (intensificació), va contribuir a problemes ambientals, com l’ús excessiu de fertilitzants químics i la pèrdua de biodiversitat.” (Adaptat de diversos informes d’anàlisi de la Política Agrària Comuna)

❓ Pregunta Guia: Per què algunes explotacions agràries són com “fàbriques” globals d’aliments mentre que d’altres només busquen alimentar la família que les treballa?

Objectius de la Sessió:

• Definir i diferenciar l’agricultura de subsistència de l’agricultura de mercat.
• Definir i diferenciar els sistemes de conreu intensiu i extensiu.
• Comprendre com es combinen aquestes categories per explicar els diferents paisatges agraris del món.

No tota l’agricultura del món és igual. Un hort familiar a la vora del Mekong, un ranxo de milers d’hectàrees a Texas o un hivernacle a Almeria són realitats radicalment diferents. Per entendre els espais agraris, els geògrafs fem servir dues grans classificacions que responen a dues preguntes clau: per a qui es cultiva (la finalitat) i com es cultiva (el mètode).

1. La Finalitat: Per a qui es cultiva? (Subsistència vs. Mercat)

• L’Agricultura de Subsistència: És aquella que té com a objectiu principal l’autoconsum, és a dir, produir els aliments necessaris per alimentar la pròpia família pagesa. Si hi ha un petit excedent (el que sobra), es ven o es bescanvia al mercat local més proper. Aquest tipus d’agricultura encara és predominant a moltes zones de l’Àfrica subsahariana, el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina. Normalment utilitza tecnologia senzilla (eines manuals com l’aixada, o la tracció animal), requereix molta mà d’obra (treballa tota la família) i té una baixa productivitat (producció per treballador).
• L’Agricultura de Mercat (o Comercial): És aquella on la totalitat de la producció està destinada a la venda al mercat, ja sigui nacional o internacional. L’objectiu no és l’autoconsum, sinó obtenir el màxim benefici econòmic. És pròpia dels països desenvolupats (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia) i de grans explotacions en països en desenvolupament (com les plantacions de cafè o soja). Es caracteritza per una alta tecnificació (maquinària avançada, GPS, drons), una gran inversió de capital (diners) i una alta productivitat. Està estretament lligada a la indústria agroalimentària (les empreses que processen els aliments, els envasen i els distribueixen).

2. El Mètode: Com es cultiva? (Intensiva vs. Extensiva)

Aquesta classificació es fixa en la relació entre la terra i la inversió que s’hi fa (sigui en treball o en capital).

• L’Agricultura Intensiva: L’objectiu és obtenir la màxima producció possible en la mínima superfície de terra. Per aconseguir-ho, s’aplica una gran inversió (intensiva) per cada hectàrea. Aquesta inversió pot ser de dos tipus:
  1. Intensiva en Treball: S’aplica una enorme quantitat de mà d’obra en parcel·les petites. És el cas de l’agricultura tradicional del monsó al sud-est asiàtic (els arrossars), que aconsegueix grans collites en poc espai gràcies a un treball manual constant.
  2. Intensiva en Capital i Tecnologia: S’inverteixen molts diners en tecnologia (hivernacles, reg per degoteig, fertilitzants, pinsos…) per multiplicar la producció. És el cas de l’horticultura d’Almeria, les granges de pollastres o la floricultura als Països Baixos.
• L’Agricultura Extensiva: L’objectiu és obtenir una gran producció total, però utilitzant enormes extensions de terra, amb una inversió baixa per cada hectàrea.
  1. Extensiva Tradicional: És el cas de la ramaderia nòmada al Sahel (Àfrica), on els pastors mouen grans ramats per territoris molt amplis buscant pastures naturals, o l’agricultura itinerant.
  2. Extensiva Mecanitzada: És típica dels “països nous” (EUA, Canadà, Argentina). Són latifundis gegantins dedicats a un sol conreu (monocultiu), com el blat o la soja, on poques màquines molt potents gestionen milers d’hectàrees. La producció per hectàrea és baixa, però la producció total és immensa i la productivitat per treballador és altíssima.

Conclusió: Aquestes quatre categories es creuen entre si. Podem trobar una agricultura de subsistència intensiva (arrossars asiàtics) o una agricultura de mercat intensiva (hivernacles). I també una agricultura de subsistència extensiva (pastorisme nòmada) o una agricultura de mercat extensiva (grans planes de blat als EUA). Entendre aquesta matriu és clau per comprendre les diferents velocitats del sector primari al món.

🔑 Concepte Clau: Agricultura de Subsistència

L’agricultura de subsistència és el sistema de producció agrària l’objectiu principal del qual és l’autoconsum. La unitat de producció és la família pagesa, que cultiva una diversitat de productes (policultiu) per assegurar la seva alimentació durant tot l’any, utilitzant generalment eines tradicionals i una elevada aportació de treball manual. Qualsevol petit excedent es ven al mercat local, però la finalitat no és el benefici econòmic sinó la seguretat alimentària de la família.

📜 La Veu del Passat: L’Agricultura Itinerant per Crema (Subsistència Extensiva)

“Al cor de la selva tropical, el pagès no té tractor ni fertilitzants. La seva eina és el matxet i el foc. Primer, selecciona una petita part del bosc i la talla (tala). Deixa assecar els arbres i, just abans de l’època de pluges, hi cala foc (crema). Les cendres fertilitzen el sòl pobre de la selva. Llavors, hi planta alhora mandioca, blat de moro i mongetes. Aquesta parcel·la li donarà menjar durant dos o tres anys. Però el sòl s’esgota ràpidament. Llavors, el pagès abandona la parcel·la (guaret) i es trasllada a una altra zona del bosc per començar de nou. La selva, lentament, tornarà a créixer a la parcel·la abandonada.” (Adaptat de descripcions antropològiques de l’agricultura de ‘crema i estepa’ a l’Amazònia)

❓ Pregunta Guia: Per què algunes zones rurals són planes i obertes, gairebé sense tanques, mentre que d’altres són un trencaclosques de camps tancats per murs o vegetació?

Objectius de la Sessió:

• Definir “paisatge agrari” i els elements clau per analitzar-lo (parcel·la, hàbitat).
• Diferenciar les característiques d’un paisatge de camps oberts (openfield).
• Identificar les característiques d’un paisatge de camps closos (bocage).

El paisatge agrari és la “pell” del món rural. És el resultat visible de com segles d’activitat agrícola, ramadera i forestal han modelat el territori. No és només el producte dels factors físics (clima, relleu) o de què es cultiva (subsistència o mercat), sinó de com la societat ha decidit organitzar l’espai. Per llegir aquest paisatge, els geògrafs ens fixem en com són les parcel·les i com s’agrupa la població. A Europa, això ha donat lloc a dos models històrics fonamentals: els camps oberts i els camps closos.

1. Els Elements d’Anàlisi del Paisatge

Per classificar un paisatge agrari, mirem principalment dos factors:

1. La Parcel·la: És la unitat bàsica de conreu. L’analitzem segons:
   • Mida: Pot ser un minifundi (molt petita, típica de l’agricultura de subsistència) o un latifundi (molt gran, típica de l’agricultura de mercat extensiva).
   • Forma: Pot ser regular (geomètrica) o irregular.
   • Límits: És la clau. Poden ser obertes (sense cap tanca física) o closes (delimitades per murs de pedra, tanques vegetals o filats).
2. L’Hàbitat Rural: És la manera com es distribueixen els habitatges (les cases dels pagesos) en el territori.
   • Hàbitat Concentrat: La població s’agrupa en un poble. Els pagesos viuen al poble i cada dia es desplacen als seus camps, que són al voltant del nucli.
   • Hàbitat Dispers: La població viu escampada pel territori, en cases aïllades (com masies, caseríos o granges) situades al mig de les seves pròpies terres de conreu.

2. El Paisatge de Camps Oberts (Openfield)

El paisatge de openfield, o camps oberts, és el paisatge dels grans horitzons, sovint anomenat el “mar de blat” o de cereals. És típic de zones planes i seques.

• Parcel·les: Són obertes, és a dir, no existeixen tanques ni murs que les separin. Els límits són simplement línies imaginàries o petites fites. Això dóna una sensació d’uniformitat. La forma de les parcel·les acostuma a ser regular i allargada.
• Hàbitat: El model d’assentament és clarament concentrat. La vida social i econòmica es fa al poble.
• Sistema de Conreu: Tradicionalment, es basava en la rotació de conreus (sovint triennal, deixant una part en guaret o descans). Avui dia, la facilitat per moure-hi maquinària pesant ha fet que sigui el paisatge ideal per a l’agricultura extensiva de mercat (monocultiu de cereals).
• Localització: És típic de l’Europa continental, les grans planes de la Meseta castellana i d’altres parts del món com les Grans Planes dels Estats Units o la Pampa argentina.

3. El Paisatge de Camps Closos (Bocage)

El bocage, o camps closos, és un paisatge que sembla un trencaclosques verd. És típic de zones més humides i de relleu suau o muntanyós.

• Parcel·les: Són closes (tancades). Els límits són físics i molt visibles: tanques vegetals (fileres d’arbres o arbustos, anomenades setos), murs de pedra seca o talussos. Aquestes tanques no només delimiten la propietat, sinó que protegeixen els conreus del vent i, sobretot, impedeixen que el bestiar s’escapi. Les parcel·les són de forma irregular i sovint de mida petita o mitjana.
• Hàbitat: El model d’assentament és predominantment dispers. Cada família viu a la seva explotació (masia, granja), envoltada dels seus camps i pastures.
• Sistema de Conreu: És un paisatge ideal per a la ramaderia (especialment bovina, per a llet i carn) i el policultiu (combinació de pastures, farratge per als animals i hortalisses).
• Localització: És el paisatge característic de l’Europa Atlàntica (Normandia a França, Galícia, Cornualla al Regne Unit, Irlanda).

Conclusió: Aquests dos paisatges tradicionals s’estan transformant. A les zones de bocage, moltes tanques vegetals s’han arrencat per poder introduir tractors més grans, “obrint” el camp. Alhora, han sorgit “nous paisatges”, com el “mar de plàstic” dels hivernacles, que no responen a cap d’aquests models clàssics i estan totalment definits per la tecnologia.

🔑 Concepte Clau: Bocage (Camps Closos)

El bocage és un tipus de paisatge agrari característic de les regions atlàntiques i humides. Es defineix per tenir les parcel·les closes (tancades) mitjançant límits físics, com ara tanques vegetals (fileres d’arbustos i arbres) o murs de pedra. Les parcel·les solen ser de forma irregular i es combinen amb un hàbitat rural dispers (cases de pagès aïllades). Aquest sistema està tradicionalment orientat a la ramaderia i al policultiu.

📜 La Veu del Passat: L’Organització del Poble (Openfield)

“La vida del pagès s’organitzava des del poble. Al matí, ell i els seus animals sortien del nucli urbà cap a les terres. Els camps s’estenien oberts, sense tanques, dividits en tres grans ‘fulles’ [zones]. Una fulla es destinava al blat a l’hivern, una altra a la civada a la primavera, i la tercera es deixava descansar (guaret) perquè el bestiar de tot el poble hi pogués pasturar i fertilitzar-la. Cap pagès no podia tancar la seva parcel·la, ja que el camp era un espai de treball col·lectiu i obert on els ramats de tots pasturaven després de la collita.” (Adaptat de descripcions històriques dels sistemes de ‘camps oberts’ medievals a Europa)

❓ Pregunta Guia: Com pot un mateix territori ser alhora el bressol de conreus antics com l’olivera i, al mateix temps, l'”Horta d’Europa” gràcies a la tecnologia?

Objectius de la Sessió:

• Distingir les principals zones agràries d’Espanya en funció del factor climàtic (Espanya Humida i Espanya Seca).
• Identificar els productes i paisatges clau de l’agricultura a Espanya (secà i regadiu) i a Catalunya (fruita dolça, vinya).
• Explicar el paper fonamental de la Política Agrària Comuna (PAC) en l’organització de la producció.

El sector primari a Espanya i Catalunya és un mosaic de contrastos. A causa de la gran diversitat de relleus i climes (factors físics), trobem des de paisatges de pastura atlàntica fins a deserts dedicats a l’horticultura. Sobre aquest tauler físic, els factors humans —especialment la tecnologia i les decisions polítiques de la Unió Europea— han acabat de definir un dels sectors agraris més potents i diversos del continent.

1. La Gran Divisió: Espanya Humida vs. Espanya Seca

El factor climàtic, especialment la pluja, divideix Espanya en dues grans regions agràries:

• L’Espanya Humida (Atlàntica): Comprèn la franja nord (Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc i els Pirineus). El clima plujós i les temperatures suaus impedeixen conreus com el cereal de secà, però creen prats naturals excel·lents.
  • Paisatge: Domina el bocage (camps closos) (sessió 3.5).
  • Producció: Està altament especialitzada en la ramaderia bovina (vaques), tant per a la producció de llet com de carn. Les explotacions són generalment petites o mitjanes (minifundis).
• L’Espanya Seca (Mediterrània i Interior): Ocupa la resta de la Península. El problema principal és l’aridesa, especialment a l’estiu. L’agricultura s’ha hagut d’adaptar a aquesta manca d’aigua mitjançant dues estratègies oposades: l’adaptació (secà) o la lluita (regadiu).

2. L’Espanya Seca: L’Adaptació del Secà

En les grans planes interiors on no arriba el reg, dominen els conreus de secà, adaptats a la sequera estival. Aquest és el paisatge de l’openfield (camps oberts).

• La Trilogia Mediterrània: És la base històrica.
  1. Cereals (Blat i Ordi): Dominen a les dues Castelles i a parts d’Aragó. És una agricultura extensiva i molt mecanitzada, però de baixa rendibilitat, que depèn molt de les subvencions.
  2. Vinya: S’estén per grans àrees (La Rioja, Ribera del Duero, La Manxa).
  3. Olivera: El conreu estrella del secà meridional. Espanya és el primer productor mundial d’oli d’oliva, amb un “mar d’oliveres” que domina el paisatge de Jaén (Andalusia).

3. L’Espanya Seca: La Revolució del Regadiu

On es pot portar aigua (ja sigui de rius o de pous), el paisatge es transforma radicalment en una de les agricultures més productives del món, orientada a l’exportació.

• Litoral Mediterrani (València i Múrcia): Són líders en la producció de cítrics (taronges, llimones) i hortalisses.
• L'”Horta d’Europa” (Almeria i Huelva): És el màxim exponent de l’agricultura intensiva tecnològica. Mitjançant hivernacles (“mar de plàstic”) i reg per degoteig, produeixen fruites i hortalisses (tomàquets, pebrots, maduixes) durant tot l’any per proveir els mercats europeus.

4. L’Agricultura a Catalunya

Catalunya és un petit reflex d’aquesta diversitat:

• Zones de Secà: Les planes interiors (parts de Lleida, Bages) combinen el cereal (ordi) amb la vinya, especialment al Penedès (producció de cava), i l’olivera.
• Zones de Regadiu: Són les més dinàmiques. Destaquen les valls fluvials i el litoral:
  • Fruita dolça: Les comarques de Lleida (Segrià, Pla d’Urgell), gràcies als canals de reg, són líders en producció de pomes, peres i préssecs.
  • Arròs: Concentrat gairebé exclusivament al Delta de l’Ebre.
  • Horta i Flor: Tradicionalment al Maresme, tot i que pateix la pressió urbana.
• Zones de Muntanya (Pirineu): Especialitzades en la ramaderia bovina per a carn.

5. El Director d’Orquestra: La Política Agrària Comuna (PAC)

Cap d’aquestes produccions no es pot entendre sense la Política Agrària Comuna (PAC) (sessió 3.3). Aquesta política de la UE influeix de dues maneres:

1. Ajudes Directes (Subvencions): Són fonamentals per a la supervivència de sectors menys rendibles però vitals, com el cereal de secà, l’oliverar tradicional i la ramaderia extensiva de muntanya. Sense la PAC, molts d’aquests camps estarien abandonats.
2. Regulació de Mercats: Estableix les normes de qualitat, seguretat alimentària i mediambientals que han de complir els productes (com la fruita o les hortalisses) per poder-se vendre a la UE.

Conclusió: El paisatge agrari d’Espanya i Catalunya és un trencaclosques complex, fruit de la tensió entre l’aridesa del clima, la tradició de la trilogia mediterrània, la revolució tecnològica dels hivernacles i el marc econòmic i legal que imposa la PAC.

🔑 Concepte Clau: Trilogia Mediterrània

La Trilogia Mediterrània és el nom que rep el sistema de policultiu tradicional que ha definit els paisatges agraris de secà a la conca mediterrània durant milers d’anys. Està formada pels tres conreus fonamentals que s’adapten perfectament a l’aridesa de l’estiu: el blat (cereal d’hivern que es cull a principis d’estiu), la vinya (que enfonsa arrels profundes) i l’olivera (extremadament resistent a la sequera).

📜 La Veu del Present: La Realitat de la PAC a Catalunya

“La realitat de la pagesia catalana està directament lligada a la PAC. Les dades del 2023 mostren que Catalunya va rebre més de 300 milions d’euros en ajudes directes d’aquesta política. Aquestes ajudes són essencials, no com un premi, sinó com una compensació de renda per als sectors estratègics que tenen menys marge de benefici, especialment els conreus de secà (cereals, farratges) i la ramaderia extensiva. Tanmateix, el sector de la fruita dolça i l’horta, tot i ser un gran exportador i generar molta ocupació, depèn molt més dels preus del mercat que no pas de l’ajuda directa, la qual cosa genera debats constants sobre l’equitat del repartiment d’aquestes ajudes.” (Adaptat de dades públiques del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural – Generalitat de Catalunya)

❓ Pregunta Guia: Com obtenim aliments i recursos vitals més enllà de l’agricultura, i quin preu paga el planeta per això?

Objectius de la Sessió:

• Diferenciar les tres grans activitats del sector primari no agrícola: ramaderia, pesca i silvicultura.
• Identificar les tipologies principals de cadascuna (p. ex., intensiva vs. extensiva).
• Comprendre el concepte d’aqüicultura com a resposta a la sobreexplotació pesquera.
• Analitzar els principals reptes mediambientals associats a aquestes activitats, com la sobreexplotació de recursos i la desforestació.

El sector primari és molt més que l’agricultura. Inclou un conjunt d’activitats fonamentals que extreuen recursos directes de la natura: la cria d’animals (ramaderia), la captura de peix (pesca) i l’explotació dels boscos (silvicultura). Aquestes activitats ens proporcionen proteïnes, matèries primeres com la fusta o fibres, però el seu creixement exponencial per satisfer la demanda d’una població mundial creixent ha generat reptes ambientals de primer ordre.

1. La Ramaderia: De la Pastura a la Granja Industrial La ramaderia és la cria d’animals per al consum humà (carn, llet, ous, mel) o per obtenir-ne altres productes (llana, cuir). No tota la ramaderia és igual; es distingeixen dues grans tipologies amb impactes molt diferents:

• Ramaderia extensiva: És la forma més tradicional. Els animals (vaques, ovelles, cabres) pasturen en grans extensions de terreny, sovint a l’aire lliure. Requereix poca inversió tecnològica però molt d’espai. Està més integrada en el medi natural, tot i que pot tenir problemes de sobrepastura si no es gestiona bé.
• Ramaderia intensiva: És un model industrial. Els animals (principalment aus i porcs, però també boví) es crien en granges molt tecnificades, en espais reduïts, amb l’objectiu de maximitzar la producció en el mínim temps possible. Es basa en l’ús de pinsos i tecnologia. Genera una alta productivitat, però també greus reptes ambientals (gran consum d’aigua, contaminació per purins) i debats sobre el benestar animal.

2. La Pesca i el Repte de l’Esgotament La pesca és la captura de peixos i altres espècies aquàtiques (marisc, crustacis) en mars, rius i llacs. Com en la ramaderia, hi ha diferents modalitats:

• Pesca de baixura: Es practica a prop de la costa, amb vaixells petits o mitjans. Sol ser una activitat més artesanal i els vaixells tornen a port diàriament.
• Pesca d’altura: Es duu a terme a alta mar, lluny de la costa, amb grans vaixells (vaixells-fàbrica) que poden passar setmanes o mesos fora. Utilitzen tecnologies avançades de detecció i grans xarxes.

El problema central d’aquesta activitat és la sobreexplotació: s’està pescant a un ritme superior al que les espècies poden regenerar-se. Això ha portat a l’esgotament de molts caladors (zones tradicionals de pesca) i posa en risc la seguretat alimentària de milions de persones que depenen del mar.

3. L’Aqüicultura: “Cultivant” el Mar i els Rius Com a resposta a l’estancament de les captures pesqueres i l’augment de la demanda, s’ha desenvolupat amb força l’aqüicultura. Aquesta activitat consisteix en la cria controlada d’espècies aquàtiques (peixos com el llobarro o l’orada, musclos, gambes…) en instal·lacions marines (gàbies al mar) o continentals (piscifactories). Avui, gairebé la meitat del peix que consumim al món prové de l’aqüicultura. Tot i ser una solució a la sobreexplotació, també planteja reptes: requereix alimentar els peixos (sovint amb farina d’altres peixos) i pot generar contaminació localitzada a les costes.

4. La Silvicultura: La Gestió Sostenible dels Boscos La silvicultura és l’explotació i gestió dels boscos per obtenir-ne productes, principalment fusta (per a la construcció o la fabricació de paper), suro, resina o biomassa. La clau de la silvicultura moderna és la gestió sostenible, és a dir, explotar el bosc assegurant la seva regeneració i conservació. Quan l’extracció de fusta es fa sense control, o quan es talen boscos per guanyar espai per a l’agricultura o la ramaderia (com passa a l’Amazones), parlem de desforestació, un dels problemes ambientals més greus del planeta per la seva contribució al canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat.

Conclusió: La ramaderia, la pesca i la silvicultura són essencials per a la nostra economia i supervivència. Tanmateix, el model predominant d’explotació intensiva ha arribat als seus límits. El gran repte del segle XXI és transformar aquestes activitats cap a models veritablement sostenibles que garanteixin els recursos per al futur sense destruir el medi natural.

🔑 Concepte Clau: Aqüicultura

L’aqüicultura (o aqüicultura) és el conjunt de tècniques i activitats dedicades a la cria controlada d’espècies animals i vegetals aquàtiques (tant marines com d’aigua dolça) per a la seva producció i consum. Funciona de manera similar a la ramaderia, però aplicada al medi aquàtic, i s’ha convertit en la principal font de creixement del subministrament de peix per al consum humà davant l’esgotament dels caladors de pesca tradicionals.

📜 La Veu del Passat: Fragment adaptat de “L’Estat Mundial de la Pesca i l’Aqüicultura” (Informe de la FAO, Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura)

“Durant dècades, els oceans s’han percebut com una font gairebé il·limitada de recursos. No obstant això, les dades mostren una realitat preocupant. La proporció d’existències pesqueres que es troben dins de nivells biològicament sostenibles ha disminuït dràsticament. El 1974, el 90% de les poblacions de peixos s’explotaven de manera sostenible; avui, aquesta xifra ha caigut per sota del 65%. Això significa que més d’un terç de les pesqueries mundials estan sobreexplotades, una situació que amenaça la biodiversitat marina i la seguretat alimentària de milers de comunitats costaneres que depenen directament d’aquests recursos.”

❓ Pregunta Guia: Com és possible que en un món que produeix aliments de sobres, gairebé 800 milions de persones passin fam cada nit?

Objectius de la Sessió:

• Definir què és la seguretat alimentària i la sobirania alimentària.
• Diferenciar entre subalimentació (quantitat) i malnutrició (qualitat).
• Explicar la “paradoxa dels excedents” i les causes humanes (no naturals) de la fam.
• Identificar les principals regions del món afectades per la fam crònica.

Gràcies a la tecnologia, la selecció de llavors i la mecanització, la producció mundial d’aliments mai no ha estat tan alta. Avui, el planeta produeix calories suficients per alimentar tota la població humana. No obstant això, centenars de milions de persones viuen en una situació de fam crònica. Aquesta és la gran paradoxa del nostre temps: la fam no és un problema de producció, sinó un problema d’accés i distribució. És un fracàs polític, econòmic i social, no pas agrícola.

1. Què és la Seguretat Alimentària? L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) defineix la seguretat alimentària com la situació en què totes les persones tenen, en tot moment, accés físic, social i econòmic a aliments suficients, innocus i nutritius. Aquesta definició és clau: no es tracta només que hi hagi menjar al món, sinó que la gent tingui la capacitat (els diners, el transport, l’estabilitat) per accedir-hi de manera constant.

2. Les Dues Cares de la Fam: Subalimentació i Malnutrició Quan parlem de “fam”, sovint barregem dos conceptes diferents que cal distingir:

• Subalimentació (o Fam Crònica): És la manca de calories. Es produeix quan una persona no ingereix la quantitat mínima d’energia diària necessària per portar una vida saludable. És la forma més extrema i visible de la fam, concentrada principalment a l’Àfrica Subsahariana i parts de l’Àsia meridional.
• Malnutrició: És la “fam oculta”. No es tracta de la quantitat de calories, sinó de la qualitat de la dieta. Es produeix quan hi ha una carència de nutrients essencials (vitamines, minerals, proteïnes). Una persona pot consumir moltes calories (basades en arròs, blat o ultraprocessats) i patir malnutrició. Aquesta afecta milers de milions de persones, incloent-hi poblacions de països desenvolupats (on pot derivar en obesitat) i és especialment greu en infants, ja que afecta el seu desenvolupament físic i intel·lectual.

3. La Paradoxa dels Excedents: Per què hi ha Fam? Si produïm prou menjar, per què hi ha fam? La fam rarament és causada per fenòmens naturals (com una sequera); aquests només agreugen un problema que és estructural. Les causes reals són humanes:

• La Pobresa: És la causa principal. La fam no és que no hi hagi aliments, és que la gent no els pot comprar. L’aliment és una mercaderia, i qui no té diners, no hi accedeix.
• Els Conflictes i la Inestabilitat: Les guerres són el motor principal de la fam aguda. Destrueixen collites, bloquegen rutes de subministrament, impedeixen l’ajuda humanitària i fan pujar els preus. La fam s’utilitza sovint com una arma de guerra.
• L’Especulació Alimentària: Els aliments bàsics (blat, blat de moro, soja) es compren i venen als mercats financers internacionals (la borsa). Això significa que el seu preu no depèn només de l’oferta i la demanda real, sinó de l’especulació, fet que pot provocar pujades de preus sobtades que deixen milions de persones sense accés a productes bàsics.
• El Malbaratament d’Aliments: Es calcula que un terç dels aliments produïts al món es malbaraten. Aquest malbaratament es produeix als països rics (als supermercats i llars), però també als països en desenvolupament (per manca d’infraestructures per conservar o transportar les collites).

4. La Resposta: De la Seguretat a la Sobirania Alimentària Davant d’aquest fracàs, ha sorgit un concepte alternatiu: la sobirania alimentària. Aquesta idea defensa el dret de cada poble a definir les seves pròpies polítiques agràries i alimentàries. Implica prioritzar la producció local per alimentar la població local, donar suport als petits agricultors, protegir el medi ambient i reduir la dependència dels mercats globals i de les grans corporacions.

Conclusió: La fam al segle XXI no és una fatalitat inevitable. És una decisió política. Eradicar-la no depèn d’inventar noves llavors miraculoses, sinó de lluitar contra la pobresa, aturar els conflictes, regular els mercats financers i canviar un sistema de distribució profundament injust.

🔑 Concepte Clau: Seguretat Alimentària L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) defineix la [seguretat alimentària] com la situació en què totes les persones tenen, en tot moment, accés físic, social i econòmic a aliments suficients, innocus i nutritius que satisfan les seves necessitats dietètiques i preferències alimentàries per portar una vida activa i saludable.

📜 La Veu del Passat: Fragment adaptat de l’informe “La llei del més ric” (Oxfam Intermón, 2023) “Vivim en un món amb una riquesa inimaginable, però milions de persones lluiten per posar un plat a taula. La crisi alimentària global no és fruit de l’escassetat. És el resultat de decisions polítiques que han prioritzat els beneficis de les grans corporacions agroalimentàries i energètiques per sobre de les persones. Mentre els preus dels aliments es disparaven, aquestes empreses han obtingut beneficis rècord. La fam és, avui més que mai, una injustícia evitable. No és un fracàs de producció, és un fracàs de distribució i de voluntat política.”

❓ Pregunta Guia: Fins a quin punt podem estirar els recursos del planeta abans que es trenquin?

Objectius de la Sessió:

• Definir el concepte de sobreexplotació de recursos naturals.
• Identificar les causes i greus conseqüències de la sobrepesca a escala global.
• Explicar per què la desforestació és una amenaça clau per a la biodiversitat i l’estabilitat climàtica.
• Comprendre el procés de pèrdua de sòl fèrtil (erosió) i el seu resultat final, la desertificació.

El model de producció intensiu del sector primari ha tractat durant dècades els recursos naturals com si fossin infinits. Però no ho són. La sobreexplotació es produeix quan els humans extraiem un recurs (peixos, fusta, aigua, minerals del sòl) a un ritme més ràpid del que la natura és capaç de regenerar-lo. Aquesta dinàmica, impulsada per una demanda global creixent i una tecnologia molt eficaç, està portant molts dels sistemes vitals de la Terra al punt de col·lapse.

1. La Tragèdia del Mar: L’Esgotament dels Caladors Ja hem vist que els caladors són les zones on es concentren els peixos. El problema és la sobrepesca: la captura massiva d’exemplars a un ritme que impedeix la seva reproducció. Les flotes pesqueres industrials, equipades amb sonars per detectar bancs de peixos i xarxes d’arrossegament de fons (que destrossen el llit marí), han buidat zones que abans eren riques. La conseqüència no és només que s’acabi el peix per a consum humà, sinó el col·lapse de l’ecosistema marí sencer. Segons la FAO (l’agència de l’ONU per a l’alimentació), més d’un terç de les poblacions de peixos avaluades al món estan pescades a nivells biològicament insostenibles.

2. Els Pulmons Ferits: La Desforestació La desforestació és l’eliminació a gran escala de boscos i selves, generalment per dedicar el terreny a un altre ús. La principal causa d’aquesta tala massiva no és l’explotació de la fusta (silvicultura) en si mateixa, sinó la necessitat de guanyar terres per a l’agricultura (conreu de soja per a pinsos, oli de palma) o per a la ramaderia extensiva. Les conseqüències són devastadores:

• Pèrdua de biodiversitat: Les selves tropicals (Amazones, Congo, Borneo) són els llocs amb més varietat de vida del planeta.
• Canvi climàtic: Els boscos actuen com a “embornals de carboni”, absorbint grans quantitats de CO2 de l’atmosfera. En tallar-los, no només deixen de fer aquesta funció, sinó que sovint es cremen, alliberant tot el carboni que tenien emmagatzemat.

3. La Pell del Planeta: L’Erosió i la Desertificació Aquest és un dels problemes més greus i menys visibles. El sòl fèrtil és la capa superficial de la terra on creixen les plantes; és un recurs que triga segles, o fins i tot mil·lennis, a formar-se. L’agricultura intensiva, basada en el monocultiu, l’ús excessiu de fertilitzants químics i pesticides, i el fet de deixar el sòl “nu” després de la collita, el debilita i el destrueix. A més, la desforestació accelera el problema: quan no hi ha arbres, les arrels ja no subjecten la terra. Llavors, la pluja i el vent s’emporten aquesta capa fèrtil, en un procés anomenat erosió. El resultat final d’aquest procés en zones àrides o semiàrides és la desertificació: la degradació irreversible de la terra, que es converteix en un desert improductiu.

Conclusió: Aquests tres problemes estan connectats. La desforestació (punt 2) provoca l’erosió del sòl (punt 3). La necessitat de més terres de conreu per l’esgotament del sòl (punt 3) impulsa més desforestació (punt 2). Aquest model insostenible no és només un “problema ambiental”; és una amenaça directa a la nostra seguretat alimentària futura.

🔑 Concepte Clau: Sobreexplotació de Recursos La [sobreexplotació de recursos] és la situació que es produeix quan el ritme d’extracció o ús d’un recurs natural (ja sigui renovable com els peixos o la fusta, o no renovable com el sòl fèrtil) és superior al ritme de la seva regeneració o formació natural. Això condueix al seu esgotament progressiu i, finalment, al col·lapse de l’ecosistema del qual depèn.

📜 La Veu del Passat: Fragment adaptat de la Convenció de l’ONU de Lluita contra la Desertificació (UNCCD) “El sòl és la pell viva de la Terra. No obstant això, estem perdent sòl fèrtil a un ritme alarmant. La desertificació no és l’expansió natural dels deserts, sinó el resultat de l’activitat humana: la degradació de la terra a les zones àrides, semiàrides i subhumides seques. És un procés causat principalment per la sobreexplotació i l’ús inadequat de la terra. Quan el sòl mor, la pobresa, la fam i la migració forçada s’escampen. No podem seguir tractant el sòl com una cosa morta; és la base de la nostra pròpia supervivència.”