1. Un Món en Moviment: La Població Mundial i les Migracions 🗺️

Si a la sessió anterior vam aprendre a veure les grans concentracions de població, ara dirigirem les nostres “ulleres de geògraf” cap a les immenses zones buides. Aquestes àrees, conegudes com a deserts demogràfics, no són necessàriament deserts de sorra; són regions on la presència humana és mínima o inexistent. El mapa de la densitat mundial ens parla tant per les seves àrees acolorides com pels seus espais en blanc. Aquests silencis no són un caprici de la història, sinó el reflex de les poderoses forces de la natura. El medi físic, a través del clima i del relleu, ha estat des de sempre el gran arquitecte del poblament humà, establint les zones on la vida floreix amb facilitat i aquelles on suposa un desafiament constant.

La part de la Terra que està habitada de manera permanent s’anomena ecumene. Les zones on l’assentament humà és impossible o extremadament difícil es coneixen com a anecumene. Estudiar aquestes últimes és entendre els límits que la natura ens imposa.

El clima: l’àrbitre de la vida

El clima és, probablement, el factor més decisiu. La major part de la població mundial viu a les zones de clima temperat, on les condicions són òptimes per a l’agricultura i la vida. Els climes extrems, en canvi, generen grans buits demogràfics.

• • Els deserts freds (zones polars i subpolars): Regions com l’Antàrtida, Groenlàndia, el nord de Sibèria o Canadà són els buits més evidents del planeta. El fred extrem, amb temperatures mitjanes anuals sota zero, fa la vida molt difícil. El sòl està permanentment glaçat (permafrost), cosa que impedeix l’agricultura i dificulta enormement la construcció d’edificis i infraestructures. Els hiverns són llargs i foscos, i les possibilitats d’obtenir recursos són molt limitades. La vida aquí és una lluita constant contra el fred.
  • Els deserts càlids i àrids: A l’altre extrem trobem zones com el Sàhara, el desert d’Aràbia, el Gobi o l’Outback australià. Aquí el problema no és el fred, sinó la manca extrema de precipitacions. Sense aigua, l’agricultura és pràcticament impossible, excepte en punts molt concrets com els oasis. Les altes temperatures durant el dia fan que l’activitat física sigui esgotadora i perillosa. La supervivència depèn de trobar i gestionar un dels recursos més escassos del planeta: l’aigua dolça.

IMATGE. Paisatges del món.

VÍDEO. La ciutat més alta del món.

El relleu: la barrera natural

La forma de la superfície terrestre també juga un paper crucial. La majoria de la població viu en planes i valls fluvials, on el terreny és fèrtil i fàcil de cultivar i comunicar. Les grans serralades, en canvi, actuen com a veritables barreres per al poblament.

• • L’alta muntanya: Serralades com l’Himàlaia a l’Àsia, els Andes a Amèrica del Sud o les Muntanyes Rocalloses a Amèrica del Nord presenten diversos obstacles. En primer lloc, l’altitud provoca un descens de les temperatures (aproximadament 0,6 °C per cada 100 metres d’ascens) i una disminució de la quantitat d’oxigen a l’aire, cosa que pot causar problemes de salut. En segon lloc, els forts pendents dificulten l’agricultura, que sovint s’ha d’adaptar amb tècniques com les terrasses o bancals. Finalment, l’orografia accidentada provoca un gran aïllament, fent molt costosa i complexa la construcció de carreteres, ferrocarrils i altres vies de comunicació.

Aquests factors no actuen sempre de manera aïllada. Sovint es combinen, com a les zones de l’Àsia Central, on a un clima continental extrem (hiverns molt freds i estius molt càlids i secs) s’hi suma un relleu muntanyós i altiplans elevats. Tot i que els avenços tecnològics ens han permès ocupar zones abans inhòspites, el mapa mundial del segle XXI continua profundament marcat per aquestes grans línies mestres que el medi físic va dibuixar fa milions d’anys.

VÍDEO. La ciutat més freda del món.

Si els deserts demogràfics són el resultat de les barreres que imposa la natura, les grans concentracions de població són l’empremta de l’acció humana al llarg de la història. El medi físic ofereix el llenç —les planes fèrtils, les costes accessibles, els climes benignes—, però són els factors humans els que han pintat, segle rere segle, el quadre de la distribució de la població mundial. No és casualitat que gairebé el 90% de la humanitat visqui a l’hemisferi nord, ni que més de la meitat es concentri en una fracció relativament petita del planeta. Aquestes aglomeracions, autèntics “formiguers humans”, són el resultat d’una complexa interacció entre la història, l’economia i la política.

Actualment, podem identificar quatre grans focus de concentració de la població mundial, zones on la densitat assoleix valors extraordinàriament alts:

1. 1. Àsia Oriental: Principalment la Xina oriental, el Japó i la península de Corea.
   2. Àsia Meridional: L’Índia, el Pakistan, Bangladesh i Indonèsia. Només aquests dos focus asiàtics ja sumen més de la meitat de la població total del planeta.
   3. Europa Central i Occidental: Des del Regne Unit fins a Itàlia, passant per França, Alemanya i el Benelux.
   4. La costa Nord-est d’Amèrica del Nord: L’eix que va de Boston a Washington als Estats Units, conegut com la “Megalòpolis Bos-Wash”.

Però, per què aquí i no en altres llocs? La resposta es troba en un conjunt de factors humans que han actuat com a imants per a la població.

IMATGE. La ciutat emmurallada de Kowloon.

Factors Històrics: les arrels del poblament

Cap gran concentració de població sorgeix del no-res. La majoria són el resultat de processos de poblament molt antics.

• • Les civilitzacions agràries: Els dos grans focus asiàtics coincideixen amb les valls de grans rius (Ganges, Indus, Huang He, Iang-Tsé) on van néixer algunes de les primeres civilitzacions. La pràctica d’una agricultura intensiva, especialment la del cultiu de l’arròs, va permetre alimentar una població nombrosa des de fa mil·lennis, creant una base demogràfica que ha perdurat fins avui.
  • Un llarg procés d’ocupació: La densitat de població a Europa no s’explica per un creixement recent, sinó per una ocupació contínua del territori des de l’Imperi Romà, amb el desenvolupament d’una xarxa de ciutats, rutes comercials i centres de poder que s’ha anat densificant amb el pas dels segles.

Factors Econòmics: el motor del creixement

L’economia és el gran motor de la distribució de la població en el món modern. La gent tendeix a anar allà on hi ha oportunitats.

• • La Revolució Industrial: Els focus de població europeu i nord-americà estan directament lligats a la industrialització dels segles XIX i XX. La concentració de fàbriques a certes regions va atraure milions de persones del camp a la ciutat, creant grans àrees urbanes i industrials que continuen sent molt poblades.
  • La disponibilitat de recursos: La presència de recursos naturals, com jaciments de carbó i ferro a Europa, o terres fèrtils per a l’agricultura comercial, ha estat un factor clau d’atracció.
  • El desenvolupament del comerç i els serveis: Les zones amb ports importants, nusos de comunicacions o una gran concentració d’empreses, universitats i serveis (el sector terciari) esdevenen pols d’atracció econòmica i demogràfica. La costa est dels EUA n’és un exemple paradigmàtic.

Factors Polítics i Socials: les regles del joc

Finalment, les decisions polítiques i l’organització social també modelen el mapa de la població.

• • Polítiques de poblament: Alguns governs han incentivat històricament la colonització de certes àrees frontereres o poc poblades.
  • La capitalitat: El fet de ser la capital d’un estat o d’una regió important sol comportar una gran concentració de poder polític, administratiu i econòmic, fet que atreu població.
  • Estabilitat i qualitat de vida: Les regions amb estabilitat política, seguretat i un bon accés a serveis com la sanitat o l’educació tendeixen a retenir i atreure habitants.

El mapa actual de la població és, doncs, un palimpsest: un pergamí antic on les petjades de les primeres civilitzacions agràries encara són visibles sota les intenses marques de la Revolució Industrial i les brillants llums de l’economia globalitzada del segle XXI.

VÍDEO. La població de l’índia.

Una població no és una fotografia estàtica; és una pel·lícula en constant moviment. Creix, decreix, s’estanca… Aquest dinamisme, aquest “ritme vital” d’una societat, es coneix com a dinàmica demogràfica. Per entendre per què la població mundial ha crescut de manera tan espectacular en els darrers dos segles o per què alguns països avui perden habitants, hem de mesurar els dos esdeveniments més fonamentals de l’existència humana: els naixements i les morts. La relació entre aquests dos factors, coneguda com a moviment natural de la població, és la força principal que modela el futur demogràfic d’un territori. És, en essència, la matemàtica de la vida.

GRÀFICA. Moviments de població.

Mesurant el “pols” de la població

Per poder comparar països de mides molt diferents, els demògrafs no utilitzen nombres absoluts, sinó taxes que relacionen un esdeveniment amb la població total. Aquestes taxes s’expressen en tants per mil (‰).

• • La Taxa de Natalitat (TN): Mesura el nombre de naixements que es produeixen en un any per cada mil habitants. Es calcula amb la fórmula:

    TN=Poblacioˊ totalNombre de naixements​×1000

    Es considera alta si supera el 30‰, moderada entre el 15‰ i el 30‰, i baixa si és inferior al 15‰.

  • La Taxa de Mortalitat (TM): Mesura el nombre de defuncions que es produeixen en un any per cada mil habitants. La seva fórmula és:

    TM=Poblacioˊ totalNombre de defuncions​×1000

    Una taxa de mortalitat baixa sol situar-se per sota del 10‰.

  • El Creixement Natural o Vegetatiu (CN): És la diferència entre la natalitat i la mortalitat. Ens indica si una població creix o decreix de manera natural, sense comptar les migracions.

    $$\text{CN}=\text{TN}-\text{TM}$$

    Si el resultat és positiu, la població creix. Si és negatiu, la població disminueix. Un resultat proper a zero indica un creixement estancat.

La història d’un canvi: el Model de Transició Demogràfica

Durant la major part de la història de la humanitat, tant la natalitat com la mortalitat eren molt altes, i el creixement de la població era lentíssim. Però a partir del segle XVIII, a Europa, tot va començar a canviar. Per explicar aquesta transformació, s’utilitza el Model de Transició Demogràfica, una teoria que descriu l’evolució de les taxes de natalitat i mortalitat en diferents fases, lligades al desenvolupament econòmic i social.

El model es divideix en diverses fases:

• • Fase 1 – Règim Demogràfic Antic: És la fase prèvia a la industrialització. Les taxes de natalitat i mortalitat són molt elevades i fluctuants. La natalitat és alta per la necessitat de mà d’obra familiar i la inexistència de mètodes de control. La mortalitat també ho és per la fam, les epidèmies i la manca d’higiene i medicina. El creixement natural és pràcticament nul. Aquesta era la situació de tota la humanitat abans de la Revolució Industrial.
  • Fase 2 – Inici de la Transició: La mortalitat comença a caure en picat gràcies a les millores en l’alimentació, la sanitat (vacunes, antibiòtics) i la higiene. Tanmateix, la taxa de natalitat es manté alta, ja que la mentalitat i les estructures socials triguen més a canviar. Aquesta enorme diferència entre naixements i morts provoca una explosió demogràfica, un creixement accelerat de la població. Molts països de l’Àfrica subsahariana es troben actualment en aquesta fase.
  • Fase 3 – Final de la Transició: La societat esdevé progressivament urbana i industrial. La natalitat comença a baixar de manera decidida. Els fills ja no són una ajuda econòmica, sinó una despesa; la dona s’incorpora a l’educació i al mercat laboral, i es generalitza l’ús de mètodes anticonceptius. Com que la mortalitat continua baixant (però més lentament), el creixement natural es desaccelera. La majoria de països de l’Amèrica Llatina i el Sud-est Asiàtic estan en aquesta etapa.
  • Fase 4 – Règim Demogràfic Modern: Les taxes de natalitat i mortalitat són baixes i s’estabilitzen. El creixement natural és molt baix o, fins i tot, zero. És la situació característica dels països més desenvolupats (Europa Occidental, Amèrica del Nord, Japó).
  • Fase 5 – Creixement Negatiu: Alguns demògrafs afegeixen una cinquena fase, on la taxa de natalitat cau per sota de la de mortalitat, principalment a causa d’un envelliment molt marcat de la població. Això provoca un decreixement natural, és a dir, moren més persones de les que neixen. Països com Alemanya, Itàlia, Japó o Espanya ja es troben en aquesta situació.

Aquest model és una eina poderosa que ens ajuda a entendre per què el mapa demogràfic del món és tan divers i canviant.

VÍDEO. El mur de Mèxic.

Una xifra, com la població total d’un país, ens diu ben poca cosa per si sola. És com conèixer només el títol d’un llibre. Per entendre’n la història, n’hem de llegir els capítols. En demografia, “llegir” una població significa analitzar la seva estructura, és a dir, com es compon per dins. Aquesta anàlisi es fa principalment a partir de dues variables biològiques fonamentals: el sexe i l’edat. L’estructura d’una població és el seu DNI, un document que ens revela el seu passat, ens explica el seu present i ens dona pistes sobre el seu futur. És el retrat més fidel del caràcter d’una societat.

IMATGE. Desembocadura del riu Francolí.

L’estructura per sexe: un equilibri dinàmic

La primera divisió que podem fer en una població és entre homes i dones. A escala mundial, el nombre és molt similar, però l’equilibri no és perfecte i varia amb l’edat.

• • La ràtio de naixement: De manera natural, neixen lleugerament més nens que nenes (aproximadament 105 homes per cada 100 dones).
  • L’esperança de vida: Les dones, per raons biològiques i d’estils de vida, tenen una esperança de vida més llarga que els homes a gairebé tot el món. Això, sumat a una major mortalitat masculina en edats joves i adultes (per accidents, guerres o comportaments de risc), fa que, a les edats més avançades, el nombre de dones sigui significativament superior al d’homes.

Aquest equilibri només es veu dràsticament alterat per factors externs, com grans guerres que causen una sobremortalitat masculina, o migracions laborals molt específiques (per exemple, l’arribada massiva d’homes per treballar a la construcció als països del Golf Pèrsic).

L’estructura per edat: el motor i el futur

L’edat és la variable més important per entendre el caràcter d’una població. Ens informa sobre el seu grau de joventut o d’envelliment i, per tant, sobre els seus reptes i necessitats. Normalment, la població es divideix en tres grans grups funcionals:

• • Població Jove (de 0 a 14 anys): Són els dependents per excel·lència. Representen el futur demogràfic del país. Un percentatge elevat de joves indica una natalitat alta i és garantia de reemplaçament de la població. Aquest grup demanda grans inversions en educació i pediatria.
  • Població Adulta (de 15 a 64 anys): És la població activa, el motor econòmic de la societat. Són els que treballen, produeixen, consumeixen i paguen els impostos que sostenen els serveis públics per als altres dos grups.
  • Població Vella o Gent Gran (de 65 anys i més): Són la població teòricament inactiva o jubilada. Un percentatge alt de gent gran és símptoma d’una bona qualitat de vida i una alta esperança de vida, però també planteja reptes econòmics importants, ja que requereixen inversions en pensions i sanitat (geriatria).

Els models de piràmides de població

La millor eina per visualitzar l’estructura per edat i sexe alhora és la piràmide de població. La seva forma ens permet classificar les poblacions en tres grans models, que es corresponen amb les diferents fases de la transició demogràfica:

1. 1. Piràmide Progressiva o Expansiva (Forma de Pagoda):
      • Forma: Base molt ampla que es va estrenyent ràpidament cap a un vèrtex molt punxegut.
      • Què significa?: Una natalitat molt alta (molts joves a la base) i una mortalitat elevada a totes les edats, amb una esperança de vida baixa (poca gent gran al vèrtex). És el retrat d’una població jove amb un alt potencial de creixement.
      • On la trobem?: Països en desenvolupament, principalment a l’Àfrica subsahariana (p. ex., Níger, Angola).
   2. Piràmide Estacionària o Estancada (Forma de Campana):
      • Forma: La base és més moderada i els esglaons centrals (adults) són gairebé tan amples com els inferiors. El vèrtex comença a eixamplar-se.
      • Què significa?: La natalitat ha començat a baixar i es va igualant a la mortalitat, que és baixa. La població s’estabilitza o creix molt lentament. Indica un inici d’envelliment.
      • On la trobem?: Països emergents o desenvolupats que han completat la transició demogràfica (p. ex., Argentina, França).
   3. Piràmide Regressiva (Forma de Bulb o Urna):
      • Forma: La base és estreta, més que els esglaons centrals. La part superior de la piràmide és ampla.
      • Què significa?: La natalitat és molt baixa i insuficient per renovar la població. L’esperança de vida és molt alta, de manera que el grup de gent gran és molt nombrós. És el retrat d’una població envellida, amb creixement nul o negatiu.
      • On la trobem?: Països molt desenvolupats (p. ex., Japó, Alemanya, Espanya).

La forma d’una piràmide, per tant, no és només un gràfic; és una biografia col·lectiva que ens parla de guerres (osques en la població masculina adulta), de “baby booms” (eixamplaments) i, sobretot, dels grans reptes socials i econòmics que cada país ha d’afrontar.

VÍDEO. El futur de la població d’Espanya.

La història demogràfica d’Europa és, en gran manera, una història d’èxit. Mai abans havíem viscut tants anys ni en tan bones condicions de salut. Aquest triomf sobre la mortalitat, fruit dels avenços mèdics i socials, ha deixat una empremta profunda en el nostre “retrat” de població, donant lloc a un fenomen sense precedents a la història de la humanitat: l’envelliment demogràfic. Aquest concepte no significa simplement que hi hagi més gent gran, sinó que el pes relatiu (el percentatge) d’aquest grup d’edat sobre el total de la població és cada vegada més gran, mentre que el pes dels joves disminueix. Aquest canvi en l’equilibri intern de la piràmide de població, especialment visible a Europa i altres països desenvolupats, és una de les transformacions més importants del segle XXI i planteja reptes socials i econòmics de gran magnitud.

IMATGE. Envelliment de la població.

Les dues cares de la moneda: les causes de l’envelliment

L’envelliment de la població és el resultat de la combinació de dos factors que actuen simultàniament sobre la piràmide de població:

1. 1. L’eixamplament del vèrtex (Augment de l’esperança de vida): Vivim molts més anys que els nostres avis. L’esperança de vida a Europa supera àmpliament els 80 anys gràcies a la millora de l’alimentació, la higiene, els avenços en medicina i un sistema sanitari universal. Això fa que el grup de població de més de 65 anys sigui cada vegada més nombrós.
   2. L’estrenyiment de la base (Descens dràstic de la natalitat): Aquest és el factor més decisiu. Des de fa dècades, als països europeus neixen molt pocs nens. La taxa de fecunditat (nombre mitjà de fills per dona) se situa molt per sota del nivell de reemplaçament, que és de 2,1 fills per dona. Aquest nivell és el mínim necessari per garantir que una generació sigui reemplaçada per la següent. Les causes d’aquesta baixa natalitat són complexes: l’alt cost de la criança i l’educació dels fills, la incorporació de la dona al món laboral, la dificultat per conciliar la vida familiar i professional i un canvi general de mentalitat.

Aquesta combinació d’una base que s’encongeix i una cúspide que s’eixampla és la que dona lloc a les piràmides regressives, en forma de bulb, que caracteritzen les societats envellides.

Les conseqüències: els grans reptes del futur

L’envelliment demogràfic transforma la societat i l’economia, generant una sèrie de reptes que requereixen planificació i noves polítiques.

• • Reptes Econòmics:
    • La sostenibilitat del sistema de pensions: És el repte més urgent. La majoria de països europeus tenen un sistema de repartiment, on les cotitzacions dels treballadors actuals paguen les pensions dels jubilats actuals. Amb l’envelliment, la proporció canvia: cada vegada hi ha menys treballadors (població adulta) per sostenir un nombre creixent de pensionistes (gent gran). Aquest desequilibri posa en risc la viabilitat futura del sistema.
    • L’augment de la despesa sanitària i social: La gent gran consumeix més recursos sanitaris, ja que sovint pateixen malalties cròniques. També augmenta la necessitat de serveis de dependència (ajuda a domicili, residències), que tenen un cost molt elevat per a l’Estat.
    • Possible manca de mà d’obra: A llarg termini, un descens del nombre de joves pot provocar una escassetat de treballadors en determinats sectors, afectant la capacitat de creixement econòmic del país.
  • Reptes Socials:
    • Canvis en l’estructura familiar: Les famílies són més petites i, per tant, hi ha menys fills per tenir cura dels pares i avis quan aquests es fan grans.
    • La solitud no desitjada: L’augment de l’esperança de vida, especialment en llars unipersonals, ha convertit la solitud de la gent gran en un problema social de primer ordre.
    • Noves necessitats socials: La societat s’ha d’adaptar a una població més envellida, creant ciutats més accessibles, fomentant l’oci per a la gent gran (l’anomenada silver economy) i promovent el respecte i la integració intergeneracional.

Per afrontar aquests reptes, els governs estudien mesures com incentivar la natalitat, allargar l’edat de jubilació o gestionar fluxos d’immigració per rejovenir la població activa. L’envelliment no és un problema, sinó una nova realitat que ens obliga a repensar el nostre model de societat.

VÍDEO. L’envelliment de la població a la Xina.

Mentre Europa aprèn a gestionar el seu silenci demogràfic, en altres parts del món ressona un motor potent i accelerat. És el so de l’explosió demogràfica, un creixement de la població extremadament ràpid i en un període de temps molt curt. Aquest fenomen, lluny de ser una simple anècdota estadística, és una de les forces transformadores més poderoses del món contemporani, especialment als països en desenvolupament de l’Àfrica Subsahariana, parts d’Àsia i Amèrica Llatina. No es tracta d’un simple augment, sinó d’una transformació a gran escala que pressiona els recursos, els serveis i l’economia, i que redefineix el futur de continents sencers.

IMATGE. Explosió demogràfica.

La metxa de l’explosió: per què ara i aquí?

Aquest creixement accelerat és la manifestació més clara de la Fase 2 i l’inici de la Fase 3 del Model de Transició Demogràfica. La causa principal és un desequilibri brusc i massiu entre natalitat i mortalitat:

• • Una mortalitat que es desploma: A diferència d’Europa, on la mortalitat va disminuir gradualment al llarg de més d’un segle, a molts països en desenvolupament la caiguda va ser sobtada a partir de mitjans del segle XX. No va ser tant per un desenvolupament econòmic intern, sinó per la importació ràpida de la medicina occidental: campanyes de vacunació massives (OMS, UNICEF), antibiòtics, insecticides per combatre malalties com la malària i millores en la potabilització de l’aigua. Aquests avenços van fer caure la mortalitat en picat en poques dècades.
  • Una natalitat que es manté molt alta: Tot i que la gent mor menys, les taxes de natalitat triguen molt més a baixar. Les raons són profundament socials, econòmiques i culturals:
    • Raons econòmiques: En societats predominantment agràries i rurals, els fills continuen sent considerats una font de mà d’obra per al camp i, sobretot, la millor “assegurança de vellesa” per als pares.
    • Raons socioculturals: La tradició i, de vegades, la religió, afavoreixen les famílies nombroses. A més, l’estatus social de la dona sovint està lligat a la seva capacitat de tenir fills.
    • Falta d’accés a l’educació i a la planificació familiar: La manca d’escolarització, especialment de les dones, i un accés limitat a mètodes anticonceptius i a informació sobre salut reproductiva contribueixen a mantenir una fecunditat elevada.

Viure al límit: els reptes d’un creixement accelerat

Gestionar una població que es pot arribar a duplicar en menys de 30 anys genera enormes desafiaments que poden atrapar un país en un cercle viciós de pobresa.

• • Reptes econòmics:
    • Pressió sobre els recursos: Més persones necessiten més aigua, més aliments, més energia i més terra. Això pot provocar la desforestació per crear nous camps de conreu, l’esgotament dels aqüífers i conflictes per l’accés a recursos escassos.
    • Atur juvenil i economia informal: L’economia no és capaç de crear prou llocs de treball per absorbir l’enorme quantitat de joves que arriben cada any al mercat laboral. Això genera altes taxes d’atur i empeny moltes persones cap a l’economia informal (petits treballs sense contracte ni protecció social).
    • La “trampa de la pobresa”: Perquè la riquesa per habitant augmenti, el creixement econòmic del país ha de ser sempre superior al creixement de la seva població. Si la població creix més ràpid que l’economia, el país es fa, en termes relatius, més pobre.
  • Reptes socials:
    • Pressió sobre els serveis bàsics: Els governs es veuen desbordats per satisfer les necessitats d’una població creixent. És una cursa constant per construir prou escoles, hospitals, carreteres i habitatges.
    • Urbanització descontrolada: La manca d’oportunitats al camp provoca un èxode rural massiu cap a les ciutats. Aquesta allau de gent dona lloc al creixement de gegantins barris de barraques (slums) sense serveis bàsics com aigua corrent, clavegueram o electricitat, convertint-se en focus de problemes sanitaris i socials.

Tot i els reptes, una població jove també pot ser una oportunitat. Si un país aconsegueix invertir en l’educació i la salut d’aquesta generació, pot beneficiar-se del que s’anomena el “dividend demogràfic”: una “finestra d’oportunitat” on una gran massa de població activa pot impulsar un creixement econòmic espectacular. El gran repte és, doncs, transformar la “bomba” demogràfica en un “dividend”.

VÍDEO. El repte de la natalitat.

La història de la humanitat és la història dels seus moviments. Des que els primers humans van sortir de l’Àfrica, no hem parat de moure’ns, d’explorar, d’assentar-nos en nous llocs. Una migració és un desplaçament de població que implica un canvi de residència permanent o semipermanent. Aquest fenomen té dues cares: l’emigració, que és la sortida de població des d’un lloc d’origen, i la immigració, que és l’arribada de població a un lloc de destinació. En un món globalitzat, aquests fluxos de persones són més intensos que mai i responen a un complex trencaclosques de causes que empenyen la gent a marxar i els atreuen cap a nous horitzons, transformant per sempre les societats d’origen i de destí.

IMATGE. Immigració.

La maleta a la mà: les causes de les migracions

Ningú abandona casa seva sense una raó poderosa. Les causes de les migracions es poden agrupar en diverses categories, sovint interrelacionades:

• • Causes Econòmiques: Són, amb diferència, les més comunes. Es basen en un desequilibri entre l’oferta i la demanda de treball a escala mundial.
    • Factors d’expulsió (push): La pobresa, la manca de feina, els salaris baixos o la falta d’oportunitats al país d’origen empenyen la gent a buscar un futur millor.
    • Factors d’atracció (pull): Els països més rics necessiten mà d’obra, sovint per a feines poc qualificades que la població local no vol fer. La percepció de salaris més alts i millors condicions de vida actua com un imant.
  • Causes Polítiques i Bèl·liques: Les guerres, les persecucions polítiques, les dictadures o les violacions dels drets humans obliguen milions de persones a fugir per salvar la vida. Aquestes persones són refugiats, un estatus protegit pel dret internacional que reconeix que la seva fugida no és voluntària, sinó forçada per un temor fundat a ser perseguits.
  • Causes Naturals i Ambientals: Un terratrèmol, una inundació o un tsunami poden provocar desplaçaments massius de població. A més, cada cop és més important el fenomen dels refugiats climàtics: persones que han d’abandonar casa seva per canvis ambientals a llarg termini, com la desertificació, la pujada del nivell del mar o les sequeres extremes.

El mapa dels camins: tipus i grans fluxos migratoris

Les migracions es poden classificar segons el seu destí (internes o internacionals) o la seva durada (temporals o permanents). A escala mundial, avui podem identificar tres grans fluxos principals:

1. 1. Fluxos Sud-Nord: És el més important en volum. Milions de persones es desplacen des de països en desenvolupament (el “Sud Global”: Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia) cap a països desenvolupats (el “Nord Global”: EUA, Canadà, Europa, Japó). Són migracions principalment econòmiques.
   2. Fluxos Sud-Sud: Són cada cop més rellevants. Es tracta de migracions entre països en desenvolupament, sovint entre països veïns amb diferents nivells de riquesa (p. ex., de Nicaragua a Costa Rica, o de Birmània a Tailàndia).
   3. Fluxos Nord-Nord: Són migracions entre països rics, generalment de personal altament qualificat (“fuga de cervells” voluntària) que busca oportunitats professionals en altres països desenvolupats.

L’impacte de la cruïlla: conseqüències de les migracions

Les migracions tenen efectes profunds i complexos, tant per als països que perden població com per als que en guanyen.

• • Per als països d’origen (emigració):
    • Positives: Disminueix la pressió demogràfica i l’atur. A més, les remeses (els diners que els emigrants envien a les seves famílies) són una font d’ingressos vital per a moltes economies.
    • Negatives: Pèrdua de població jove i emprenedora. En particular, la marxa de professionals qualificats (metges, enginyers, científics), fenomen conegut com a “fuga de cervells”, suposa una gran pèrdua de capital humà per al país.
  • Per als països de destinació (immigració):
    • Positives: Rejoveneix la població, contrarestant l’envelliment demogràfic. La població immigrant ocupa llocs de treball necessaris, contribueix al sistema fiscal i de pensions, i enriqueix la cultura del país d’acollida amb noves tradicions i perspectives.
    • Negatives: Si no es gestionen adequadament, poden sorgir dificultats d’integració i problemes de convivència, així com actituds de xenofòbia i racisme per part d’alguns sectors de la societat d’acollida. També poden generar una pressió inicial sobre els serveis públics com l’educació o la sanitat.

En definitiva, les migracions són un reflex de les desigualtats del món, però també un potent motor de canvi social i cultural que ens recorda que les nostres societats són, cada cop més, un mosaic divers de camins que s’encreuen.

VÍDEO. Quanta gent ha marxat de Veneçuela? 

Després d’observar el món, toca girar el mirall i mirar-nos a nosaltres mateixos. La demografia d’Espanya i Catalunya és un reflex fidel de la nostra història recent i un cas d’estudi perfecte per aplicar tots els conceptes que hem vist al llarg del tema. Compartim els trets generals dels països europeus desenvolupats —baixa natalitat, altíssima esperança de vida i un marcat envelliment—, però amb particularitats pròpies, com un contrast territorial molt accentuat i un paper absolutament crucial de la immigració en les darreres dècades. Analitzar la nostra demografia és, en el fons, entendre la societat on vivim.

IMATGE. Poble abandonat d’Espanya.

Un país de costes plenes i interiors buits: la distribució

El mapa de la densitat de població a la península Ibèrica és un dels més contrastats d’Europa. El patró és molt clar i es manté des de fa segles: una perifèria densament poblada que s’oposa a un interior molt poc poblat.

• • Les grans concentracions: La població es concentra principalment a la Comunitat de Madrid, que actua com un gran pol d’atracció al centre de la península, i sobretot a les zones costaneres, especialment l’arc mediterrani (amb Catalunya, el País Valencià i Andalusia al capdavant), el País Basc i les illes (Balears i Canàries).
  • Els deserts demogràfics: Gran part de l’interior peninsular presenta densitats de població baixíssimes, comparables a les de Lapònia. Aquest fenomen, conegut com l’“Espanya buidada”, afecta extenses àrees de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó i Extremadura, que pateixen un procés de despoblament i envelliment molt intens.

A Catalunya, aquest model es reprodueix a escala: una altíssima concentració a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la resta de la franja litoral, que contrasta amb les densitats molt baixes de les comarques del Pirineu, Prepirineu i algunes zones de l’interior.

Una societat madura: dinàmiques i estructura

Espanya i Catalunya es troben plenament a la Fase 5 del Model de Transició Demogràfica, la fase post-transicional, amb unes característiques molt definides:

• • Natalitat i fecunditat molt baixes: Les taxes de natalitat són de les més baixes del món. La taxa de fecunditat (fills per dona) fa dècades que està molt per sota del nivell de reemplaçament (2,1), la qual cosa significa que no neixen prou nens per rellevar les generacions adultes.
  • Esperança de vida molt alta: En canvi, la nostra esperança de vida és de les més elevades del planeta, superant els 83 anys de mitjana.
  • Creixement natural negatiu: Com a conseqüència directa dels dos punts anteriors, des de fa uns anys moren més persones de les que neixen. El creixement natural és, per tant, negatiu.
  • Una població envellida: L’estructura demogràfica mostra un clar envelliment, amb un percentatge de majors de 65 anys que no para de créixer. La nostra piràmide de població té una forma clarament regressiva (de bulb).

La immigració: el motor del creixement real

Si el creixement natural és negatiu, com pot ser que la població total d’Espanya i Catalunya hagi augmentat en els darrers 25 anys? La resposta és contundent: la immigració. Els moviments migratoris han estat el factor demogràfic clau de la nostra història recent. L’arribada de població estrangera, principalment de Llatinoamèrica, el nord d’Àfrica i altres països d’Europa, ha tingut un doble efecte vital:

1. 1. Efecte quantitatiu: Ha compensat el creixement natural negatiu i ha permès que la població total continuï creixent.
   2. Efecte qualitatiu: Ha rejovenit la nostra estructura demogràfica, ja que la majoria d’immigrants són joves en edat de treballar i de tenir fills, fet que ha contribuït a eixamplar lleugerament la base de la nostra piràmide.

Reptes de futur

La nostra realitat demogràfica planteja tres grans reptes de futur:

• • Gestionar les conseqüències de l’envelliment (sostenibilitat de les pensions, despesa sanitària).
  • Afrontar el despoblament de l’interior i buscar un major equilibri territorial.
  • Garantir una bona integració social i cultural de la població immigrant, assegurant la cohesió social en una societat cada cop més diversa.

VÍDEO. Els deserts demogràfics d’Espanya.