3. La Nació Incompleta: Espanya i Catalunya (1700-1898) 🪶

❓ Pregunta Guia: Com pot un país lluitar contra un invasor i, al mateix temps, copiar les seves millors idees?

1. Explicar les causes de la Guerra del Francès (Tractat de Fontainebleau i Motí d’Aranjuez).
2. Definir el concepte de guerrilla com a nova estratègia militar de resistència popular.
3. Analitzar la tasca legislativa de les Corts de Cadis.
4. Identificar els principis liberals de la Constitució de 1812 (Sobirania Nacional, Divisió de Poders).

IMATGE. Les Corts de Cadis.

A principis del segle XIX, la monarquia espanyola era un edifici en ruïnes. El rei Carles IV i el seu fill, Ferran, s’odiaven mútuament, i el govern estava en mans d’un favorit odiat pel poble: Manuel Godoy. Napoleó Bonaparte, l’emperador de França, va veure la debilitat i va decidir aprofitar-se’n.

Tot va començar amb un engany: el Tractat de Fontainebleau (1807). Espanya va permetre que les tropes franceses travessés la península per atacar Portugal. Però els soldats francesos no van marxar; van anar ocupant ciutats espanyoles estratègiques. El poble, sospitant una invasió encoberta, va esclatar en el Motí d’Aranjuez (1808), obligant Carles IV a abdicar en favor del seu fill, Ferran VII. Napoleó, veient el caos, va convocar pare i fill a Baiona (França), els va obligar a renunciar al tron i va nomenar rei el seu germà, Josep Bonaparte (conegut despectivament com a “Pepe Botella”).

Però Napoleó va cometre un error de càlcul: va subestimar el poble. El 2 de maig de 1808, el poble de Madrid es va aixecar espontàniament contra l’ocupant francès. La repressió va ser brutal (afusellaments del 3 de maig), però la guspira ja s’havia encès. Començava la Guerra del Francès (1808-1814). Va ser una guerra atípica. L’exèrcit espanyol va ser derrotat sovint en camp obert, però la resistència es va organitzar de dues maneres noves:

1. 1. Els Setges: Ciutats com Girona o Saragossa van resistir mesos tancades i bombardejades, negant-se a rendir-se (resistència total).
   2. La Guerrilla: Partides de civils armats (pagesos, capellans, bandolers) que coneixien perfectament el terreny atacaven per sorpresa les tropes franceses i fugien. Això va minar la moral del poderós exèrcit napoleònic.

Mentre es lluitava a les muntanyes, a la ciutat de Cadis (l’única que no havien conquerit els francesos, protegida per la flota britànica) passava quelcom encara més revolucionari. S’hi van reunir les Juntes de Defensa i van convocar unes Corts Generals. Però aquestes Corts no eren com les medievals (per estaments); eren una assemblea nacional moderna.

Els diputats reunits a Cadis (una minoria culta i liberal) van aprofitar el buit de poder per desmuntar l’Antic Règim. La seva gran obra va ser la Constitució de 1812, aprovada el 19 de març (dia de Sant Josep, per això el poble la va batejar com a “La Pepa”). Va ser la primera constitució de la història d’Espanya i una de les més avançades del món. Establia:

• • Sobirania Nacional: El poder ja no és del rei (origen diví), sinó de la Nació (el conjunt dels ciutadans).
  • Divisió de Poders: Legislatiu (Corts), Executiu (Rei) i Judicial (Tribunals).
  • Igualtat davant la llei: Fi dels privilegis de la noblesa i el clergat.
  • Drets i Llibertats: Llibertat d’impremta, dret a la propietat i educació primària obligatòria.

La gran paradoxa és que els liberals de Cadis estaven creant una llei moderna i democràtica per a un rei, Ferran VII (“El Desitjat”), que estava presoner a França i que, en realitat, era un absolutista convençut que odiava tot el que representava “La Pepa”.

🔑 Concepte Clau: Constitució de 1812 (“La Pepa”)

La Constitució de 1812, coneguda popularment com a “La Pepa”, és la primera constitució liberal de la història d’Espanya. Redactada per les Corts de Cadis en plena guerra contra Napoleó, va significar la ruptura legal amb l’Antic Règim. Els seus pilars fonamentals eren la Sobirania Nacional (el poder resideix en els ciutadans), la divisió de poders, el sufragi universal masculí indirecte i la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, posant fi als privilegis estamentals.

📜 La Veu del Passat: Constitució Política de la Monarquia Espanyola (1812)

“Art. 1. La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdos hemisferis [incloent-hi les colònies americanes].Art. 3. La sobirania resideix essencialment en la Nació i, per tant, pertany a aquesta exclusivament el dret d’establir les seves lleis fonamentals.Art. 4. La Nació està obligada a conservar i protegir mitjançant lleis sàvies i justes la llibertat civil, la propietat i els altres drets legítims de tots els individus que la componen.Art. 12. La religió de la Nació espanyola és i serà perpètuament la Catòlica, Apostòlica i Romana, única veritable.”Constitució de Cadis, 19 de març de 1812.

❓ Pregunta Guia: Com pot un rei trair el seu propi poble dues vegades i sobreviure?

1. Explicar el retorn a l’absolutisme el 1814 i l’abolició de l’obra de Cadis.
2. Definir el concepte de pronunciamiento militar com a eina de canvi polític.
3. Descriure les etapes del regnat: Sexenni Absolutista, Trienni Liberal i Dècada Ominosa.
4. Identificar l’origen del conflicte successori (Llei Sàlica vs. Pragmàtica Sanció) que portarà al carlisme.

IMATGE. Ferran VII, el Deseado.

El 1814, acabada la guerra, Ferran VII “El Desitjat” va travessar la frontera. Els liberals l’esperaven amb la Constitució de 1812 a la mà perquè la jurés. Però el rei tenia altres plans. Amb el suport de la noblesa i l’Església (que li van entregar el Manifest dels Perses demanant el retorn a l’antic ordre), Ferran VII va donar un cop d’estat. Va declarar la Constitució “nul·la i sense cap valor”, com si no hagués passat mai res, i va restaurar l’absolutisme. La Inquisició va tornar, i els liberals (els herois de la guerra) van ser perseguits, empresonats o exiliats.

Així va començar una dinàmica que marcaria tot el segle XIX espanyol: l’enfrontament a mort entre absolutistes i liberals. Com que els liberals no tenien força política per canviar el govern, van recórrer a l’exèrcit. Va néixer el pronunciamiento: un alçament militar no per imposar una dictadura, sinó per canviar el govern o el sistema polític.

Després de molts intents fallits, el 1820 va triomfar el pronunciamiento de Rafael del Riego. El rei, espantat, es va veure obligat a jurar la Constitució (amb la famosa frase hipòcrita: “Caminem francament, i jo el primer, per la senda constitucional”). Va començar el Trienni Liberal (1820-1823). Es van recuperar les llibertats, es va abolir la Inquisició definitivament i es va intentar modernitzar el país. Però el rei conspirava en secret. Va demanar ajuda a la Santa Aliança (una coalició de potències absolutistes europees), que va enviar un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, per envair Espanya i restaurar el seu poder absolut.

Va començar aleshores la Dècada Ominosa (1823-1833), deu anys de repressió ferotge. Líders liberals com Riego, Mariana Pineda o el general Torrijos van ser executats. Espanya es va tancar en la foscor mentre perdia definitivament gairebé totes les colònies americanes (que es van independitzar aprofitant el caos de la metròpoli).

Al final del seu regnat, el problema es va traslladar a la seva successió. Ferran VII només tenia filles. La tradició borbònica (la Llei Sàlica) prohibia regnar a les dones. Per garantir que la seva filla Isabel fos reina, Ferran VII va aprovar la Pragmàtica Sanció, que anul·lava la Llei Sàlica. Això va enfurismar el seu germà, l’infant Carles Maria Isidre, un absolutista radical que es considerava l’hereu legítim.

El país es va trencar en dos blocs abans i tot que el rei morís:

1. 1. Isabelins: Els partidaris de la nena Isabel (i de la seva mare, Maria Cristina). Paradoxalment, per sobreviure, van haver de buscar el suport dels liberals.
   2. Carlins: Els partidaris de Carles Maria Isidre. Defensaven l’absolutisme pur, la tradició i l’Església (“Déu, Pàtria i Rei”).

Quan Ferran VII va morir el 1833, va deixar una filla de tres anys al tron i un país a les portes d’una guerra civil.

🔑 Concepte Clau: Pronunciamiento

Un pronunciamiento és una forma d’alçament militar característica de l’Espanya del segle XIX. A diferència d’un cop d’estat modern (que busca posar un militar al poder), el pronunciamiento el protagonitzava un cap de l’exèrcit que “es pronunciava” (llegia un manifest) a favor d’un canvi polític (normalment a favor de la Constitució o d’un partit concret) i esperava que la resta de l’exèrcit i el poble li donessin suport. Si triomfava, el rei canviava el govern. Si fracassava, els líders eren afusellats o exiliats. El de Riego (1820) és l’exemple més famós.

📜 La Veu del Passat: Decret de València (1814)

“Declaro que la meva reial ànim és no només no jurar ni accedir a dita Constitució ni a cap decret de les Corts […], sinó declarar aquella Constitució i aquells decrets nuls i de cap valor ni efecte, ara ni en cap temps, com si no haguessin passat mai tals actes i s’haguessin tret del mig del temps […].I declaro reu de lesa majestat a qui gosi o intenti sostenir-los, i com a tal se li imposarà la pena de la vida.”Ferran VII, Decret de 4 de maig de 1814 (Restauració de l’Absolutisme).

❓ Pregunta Guia: Com es pot construir un Estat modern mentre el país es dessagna en una guerra civil?

1. Comparar les dues grans famílies del liberalisme: Moderats i Progressistes.
2. Explicar les causes i les conseqüències de les Guerres Carlines, especialment a Catalunya.
3. Definir el concepte de Desamortització i analitzar els seus efectes econòmics i socials.
4. Descriure el paper protagonista dels militars en la política del regnat d’Isabel II.

IMATGE. Guerres Carlines.

Amb la mort de Ferran VII (1833), Espanya es va endinsar en un període decisiu. La reina regent, Maria Cristina, necessitava defensar el tron de la seva filla Isabel II davant l’amenaça dels carlins. No tenia opció: va haver de pactar amb els enemics del seu difunt marit, els liberals. Així, l’Estat Liberal a Espanya no va néixer d’una revolució (com a França), sinó d’una necessitat de supervivència enmig d’una guerra civil.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840) Va ser un conflicte brutal, especialment intens al País Basc, Navarra i l’interior de Catalunya. No era només una disputa dinàstica (Isabel vs. Carles); era un xoc de mons.

• • El bàndol Carlí: Format per la petita noblesa rural, el baix clergat i molts pagesos que veien el liberalisme com una amenaça als seus furs i costums. El seu lema era “Déu, Pàtria i Rei”. A Catalunya, dominaven la muntanya i l’interior.
  • El bàndol Isabelí: Format per l’alta noblesa, els funcionaris, la burgesia urbana i les classes populars de les ciutats. Dominaven la costa i les capitals (com Barcelona). La guerra va acabar amb la victòria liberal (Conveni de Vergara), però el carlisme va quedar latent, provocant dues guerres més al llarg del segle.

La Construcció de l’Estat Liberal: Moderats vs. Progressistes Un cop al poder, els liberals es van dividir en dos partits irreconciliables que es van disputar el govern durant tot el regnat d’Isabel II (1833-1868):

1. 1. Els Moderats: Defensaven un liberalisme conservador. Volien Sobirania Compartida (Rei + Corts), poders molt amplis per a la Corona, un sufragi censatari molt restringit (només votaven els molt rics) i un Estat centralitzat i autoritari. Tenien el suport dels terratinents i l’alta burgesia. El seu líder era el general Narváez.
   2. Els Progressistes: Defensaven la Sobirania Nacional, limitar el poder de la reina, un sufragi censatari més ampli (classes mitjanes) i la llibertat de premsa. Tenien el suport de la petita burgesia i les classes populars urbanes. El seu líder era el general Espartero.

Fixa’t que els líders dels partits eren generals. Això demostra la feblesa del sistema: els canvis de govern no es feien a les urnes (manipulades per la reina, que sempre afavoria els moderats), sinó mitjançant pronunciamientos militars.

La Desamortització: Canviar la propietat per guanyar la guerra Per guanyar la guerra contra els carlins, l’Estat necessitava diners i soldats. El 1836, el progressista Juan Álvarez Mendizábal va decretar la Desamortització eclesiàstica. L’Estat va expropiar les terres i béns de l’Església (que fins aleshores eren “mans mortes”, no es podien vendre) i les va subhastar públicament. Els objectius eren tres: 1) Aconseguir diners per pagar l’exèrcit i el deute; 2) Castigar l’Església pel seu suport al carlisme; 3) Crear una classe de propietaris agrícoles fidels al liberalisme. El resultat va ser agredolç: va salvar la hisenda, però no va repartir la terra entre els pagesos (que no tenien diners per licitar a les subhastes). Les terres van passar de l’Església a la burgesia i noblesa terratinent, augmentant la desigualtat al camp.

El regnat d’Isabel II va ser una època de corrupció, frau electoral i autoritarisme, on el progrés econòmic (com la construcció del ferrocarril) anava acompanyat d’un endarreriment polític i social que acabaria explotant el 1868.

🔑 Concepte Clau: Desamortització

La Desamortització va ser el procés jurídic i econòmic clau de la construcció de l’Estat liberal espanyol. Consistia en l’expropiació per part de l’Estat de les terres i béns que estaven en “mans mortes” (és a dir, que no es podien vendre ni dividir), pertanyents principalment a l’Església i, més tard, als municipis. Un cop expropiades, aquestes terres es venien en subhasta pública a particulars. Les dues més importants van ser la de Mendizábal (1836, béns de l’Església) i la de Madoz (1855, béns comunals). L’objectiu era recaptar fons per a l’Estat i convertir la terra en una mercaderia lliure (propietat privada capitalista).

📜 La Veu del Passat: Decret de Desamortització de Mendizábal (1836)

“A la Reina Governadora.Senyora: Vendre la massa de béns que han vingut a ser propietat de la Nació no és tan sols complir una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional per mitjà d’una amortització exactament igual al producte de les rendes; és obrir una font abundantíssima de felicitat pública; és animar una riquesa morta; és desobstruir els canals de la indústria i de la circulació; és facilitar al país l’adquisició d’un títol de propietat futura; és crear una família de propietaris que s’identifiquin amb l’existència d’un govern que els proporciona tants beneficis.”Juan Álvarez Mendizábal, Exposició de motius del Reial Decret de 19 de febrer de 1836.

❓ Pregunta Guia: Com va aconseguir Catalunya convertir-se en la “fàbrica d’Espanya” sense tenir ni una sola mina de bon carbó?

1. Identificar la indústria tèxtil cotonera com el motor de la industrialització catalana.
2. Diferenciar els dos models industrials: el Vapor (urbà/carbó) i la Colònia Industrial (rural/aigua).
3. Descriure l’estructura i el funcionament d’una colònia industrial (paternalisme).
4. Explicar la importància del proteccionisme per a l’economia catalana.

IMATGE. Revolució industrial a Catalunya.

Mentre Espanya continuava sent un país majoritàriament agrari i endarrerit, Catalunya va protagonitzar un fenomen excepcional: es va convertir en la “fàbrica d’Espanya”. Va ser una revolució industrial diferent de l’anglesa, ja que Catalunya tenia un gran problema: li faltava carbó. Els jaciments catalans eren de mala qualitat (lignit) i importar carbó britànic era molt car. Com ho van resoldre els empresaris catalans? Amb enginy i aigua.

El motor d’aquesta revolució no va ser el ferro, sinó el cotó. Al segle XIX, la demanda de teixits de cotó (les anomenades “indianes”) no parava de créixer. Per fabricar-les, es van desenvolupar dos models industrials molt diferents que van conviure en el temps:

1. 1. Els Vapors (Model Urbà): Situats a la costa i a ciutats com Barcelona, Mataró, Sabadell o Terrassa. Aquestes fàbriques funcionaven amb màquines de vapor alimentades amb carbó que arribava per mar des del Regne Unit o Astúries. Eren edificis verticals (de pisos), envoltats de barris obrers. El problema era que si el preu del carbó pujava, els beneficis baixaven.
   2. Les Colònies Industrials (Model Rural): Aquesta va ser la gran solució catalana per estalviar costos. A partir de 1860, molts industrials van decidir marxar de la ciutat i instal·lar-se a la vora dels rius (especialment el Llobregat i el Ter). Allà van construir preses i canals per aprofitar la força de l’aigua (energia hidràulica) per moure les turbines. L’energia era gratuïta, però tenia un inconvenient: si hi havia sequera, la fàbrica s’aturava.

Aquest segon model, la Colònia Industrial, era molt més que una fàbrica; era una ciutat en miniatura, un món tancat i aïllat. L’empresari construïa la fàbrica, però també els habitatges per als obrers, l’església, l’escola, la botiga (l’economat) i el centre cultural. Tot era propietat de l’amo.

Això va donar lloc al Paternalisme Industrial. L’amo actuava com un “pare sever”: oferia feina, casa i educació als seus obrers, però a canvi exigia una obediència absoluta i controlava la seva vida moral i social. A les colònies no hi havia sindicats, ni vagues, ni idees revolucionàries, perquè estaven aïllades de la “mala influència” de les ciutats. Els treballadors treballaven, resaven i compraven a la botiga de l’amo, de manera que el salari retornava a l’empresa.

Finalment, aquesta indústria tenia un punt feble: no podia competir amb els teixits anglesos, que eren més barats i millors. Per sobreviure, la burgesia catalana va pressionar constantment el govern de Madrid perquè apliqués una política de Proteccionisme. Això significava posar aranzels (impostos) molt alts als productes estrangers. Així, els espanyols estaven “obligats” a comprar teixit català (i blat castellà), creant un mercat nacional captiu. Aquesta defensa dels aranzels seria una font constant de tensió política amb el govern central.

🔑 Concepte Clau: Colònia Industrial

La Colònia Industrial és un model d’assentament industrial característic de Catalunya (segona meitat del s. XIX). Situada en zones rurals a la vora dels rius (Llobregat, Ter), utilitzava l’energia hidràulica com a font d’energia gratuïta. Es caracteritza per ser un recinte aïllat i autosuficient on l’empresari és propietari de tot: la fàbrica, els habitatges dels obrers, l’església, l’escola i els serveis. Socialment, es basava en el paternalisme: l’amo exercia un control social i moral estricte sobre els treballadors a canvi de garantir-los feina i habitatge, evitant així la conflictivitat laboral pròpia de les ciutats.

📜 La Veu del Passat: Elogi de la Vida a la Colònia (1880)

“A la colònia, l’obrer viu en família, aïllat del contacte de les poblacions corrompudes. No sent parlar de vagues, ni de societats secretes, ni de teories destructores de l’ordre social.Aquí té la seva petita casa, sana i barata; té l’escola per als seus fills, on aprenen la doctrina cristiana; té l’església on troba consol; té l’economat on compra els queviures a bon preu sense haver de sortir del recinte. L’amo viu a prop, a la torre, com un pare que vetlla pels seus fills, i ells li tornen aquest afecte amb la seva fidelitat i treball constant. És la pau social feta realitat gràcies a l’aigua del riu.”Text reconstruït a partir d’articles de la premsa conservadora catalana de finals del segle XIX (Diari de Barcelona, La Veu de Montserrat).

❓ Pregunta Guia: Pot un país governar-se a si mateix sense rei, o el caos és el preu de la llibertat total?

1. Explicar les causes de la revolució de 1868 (La Gloriosa) i la caiguda d’Isabel II.
2. Diferenciar entre Liberalisme (vot censatari) i Democràcia (sufragi universal masculí).
3. Descriure el fracàs de la monarquia d’Amadeu de Savoia.
4. Analitzar la inestabilitat de la Primera República (federalisme vs. cantonalisme) i el seu final abrupte.

IMATGE. La monarquia constitucional.

L’any 1868, Espanya va dir “prou”. El regnat d’Isabel II havia tocat fons, ofegat per la corrupció, els escàndols de la reina i l’autoritarisme dels moderats. Tota l’oposició (progressistes, demòcrates i republicans) es va unir en el Pacte d’Ostende amb un objectiu clar: fer fora els Borbons.

El setembre de 1868, l’almirall Topete i els generals Serrano i Prim (un heroi popular català de Reus) es van sublevar a Cadis al crit de “Visca Espanya amb honra!”. La revolució, coneguda com La Gloriosa, va triomfar ràpidament. Isabel II va fugir a l’exili i va començar el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Per primera vegada, no es buscava només canviar el govern, sinó canviar el sistema. Es va aprovar la Constitució de 1869, la més avançada fins aleshores. La gran novetat era el Sufragi Universal Masculí: per fi, tots els homes majors d’edat podien votar, fossin rics o pobres. Espanya deixava de ser liberal per intentar ser democràtica.

Però, qui havia de regnar? La Constitució deia que Espanya era una monarquia, però havien fet fora els Borbons. El general Prim va buscar un rei democràtic per Europa i va trobar Amadeu de Savoia (un príncep italià progressista). Però el destí va ser cruel: el dia que Amadeu arribava a Espanya, Prim (el seu únic valedor) era assassinat a Madrid. Amadeu I va regnar dos anys (1871-1873) en un país de bojos: l’església l’odiava, els carlins es van alçar en guerra, els republicans el boicotejaven i els borbònics conspiraven. Tip, va abdicar amb una frase cèlebre: “Aquest país és ingovernable”.

Sense rei, les Corts no van tenir més remei que proclamar la Primera República (1873-1874). Va ser un règim d’una inestabilitat rècord: va durar només 11 mesos i va tenir quatre presidents (Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar).

El gran debat era com organitzar l’Estat:

• • Republicans Unitaris: Volien un govern fort i centralitzat a Madrid.
  • Republicans Federals: (Liderats pel català Pi i Margall). Volien que Espanya fos una federació d’estats autònoms, semblant als EUA, reconeixent la personalitat de Catalunya.

El somni federal va acabar en malson amb el Cantonalisme. Ciutats i pobles (com Cartagena), impacients, es van declarar repúbliques independents (“cantons”) i van declarar la guerra a Madrid. Amb tres guerres alhora (la 3a Guerra Carlina, la Guerra de Cuba i la revolta Cantonal), la República va col·lapsar. L’ordre es va imposar per la força: el general Pavía va entrar a les Corts a cavall (gener de 1874) i va dissoldre la República, obrint la porta al retorn dels Borbons.

🔑 Concepte Clau: Federalisme

El Federalisme és una doctrina política que defensa que l’Estat no ha de ser centralista (tot el poder en un punt), sinó que s’ha de formar per la unió voluntària (pacte) de diferents territoris o estats, que conserven la seva autonomia i autogovern. Durant el Sexenni, va ser la ideologia principal del republicanisme català (liderat per Francesc Pi i Margall). Proposava transformar Espanya en una república federal “de baix a dalt”, on els municipis i les regions tinguessin poder real, contraposant-se al centralisme de Madrid.

📜 La Veu del Passat: Carta de Renúncia d’Amadeu I (1873)

“Dos anys llargs ha que cenyeixo la Corona d’Espanya, i Espanya viu en constant lluita […]. Si fossin estrangers els enemics de la seva joia i felicitat, llavors, al capdavant d’aquests soldats tan valents com soferts, seria el primer a combatre’ls.Però tots els que amb l’espasa, amb la pluma, amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la Nació són espanyols; tots invoquen el dolç nom de la pàtria; tots barallen i s’agiten pel seu bé, i entre el brogit del combat, entre el confús, eixordador i contradictori clamor dels partits, entre tantes i tan oposades manifestacions de l’opinió pública, és impossible encertar quin és el veritable, i més impossible encara trobar remei per a tants mals.[…] Aquestes són, senyors diputats, les raons que em mouen a tornar a la Nació la Corona.”Amadeu de Savoia, Palau de Madrid, 11 de febrer de 1873.

❓ Pregunta Guia: Es pot anomenar “democràcia” un sistema on el govern tria els votants, i no a l’inrevés?

1. Explicar el retorn dels Borbons amb Alfons XII i el paper d’Antonio Cánovas del Castillo.
2. Descriure el funcionament del torn pacífic (bipartidisme) entre Conservadors i Liberals.
3. Analitzar el mecanisme del caciquisme i el frau electoral (pucherazo) com a base del sistema.
4. Identificar els grups exclosos del sistema (republicans, carlins, obrers i nacionalistes).

IMATGE. Alfons XII al congrés dels diputats.

Després del caos del Sexenni i del fracàs de la República, les classes benestants (burgesia, terratinents, exèrcit) només volien una cosa: ordre. El desembre de 1874, el general Martínez Campos va fer un pronunciamiento a Sagunt i va proclamar rei a Alfons XII, fill d’Isabel II. Començava la Restauració Borbònica (1874-1931).

L’arquitecte d’aquest nou règim no va ser el rei, sinó un polític molt astut: Antonio Cánovas del Castillo. Cánovas volia acabar amb la inestabilitat crònica del segle XIX (aquella època on cada partit feia la seva pròpia constitució i els militars donaven cops d’estat constantment). Per aconseguir-ho, va dissenyar un sistema polític inspirat en el model britànic, però amb una trampa fonamental.

El sistema de la Restauració, conegut com el sistema canovista, es basava en dos pilars:

1. 1. La Constitució de 1876: Va ser la més duradora de la història d’Espanya. Era un text molt flexible i ambigu, que permetia governar tant a conservadors com a liberals sense haver de canviar-la. Establia la sobirania compartida (Rei + Corts) i declarava l’Estat confessional catòlic, tot i que permetia altres cultes en privat.
   2. El Bipartidisme i el Torn Pacífic: Cánovas va crear dos grans partits dinàstics (fidels al rei) que s’havien d’alternar en el poder de manera pacífica, evitant així que els militars haguessin d’intervenir:
      • Partit Conservador: Liderat per Cánovas. Defensava l’ordre, l’Església i els grans propietaris. (Hereu dels antics Moderats).
      • Partit Liberal: Liderat per Práxedes Mateo Sagasta. Defensava certes reformes socials i el sufragi universal masculí (aprovat el 1890). (Hereu dels antics Progressistes).

Sobre el paper, semblava una democràcia perfecta. A la pràctica, era una farsa gegantina. En una democràcia real, els ciutadans voten i trien el govern. En la Restauració, el rei triava el govern i després aquest govern “fabricava” les eleccions per guanyar-les.

Com es feia aquest miracle? Gràcies al Caciquisme. Quan tocava canviar de govern (per desgast o crisi), el Rei nomenava el nou president. Aquest, des de Madrid, decidia qui havia de sortir elegit a cada província (això es deia l’encasillado). Llavors, el Governador Civil transmetia les ordres als cacics locals. El Cacic era l’home més poderós del poble o de la comarca (sovint un gran propietari, l’advocat o el metge). Ell era qui controlava la vida de la gent: podia donar feina, recomanar-te per a un tràmit o enfonsar-te la vida. El cacic “aconsellava” als veïns què havien de votar. Si amb la pressió no n’hi havia prou, es recorria directament al frau electoral, conegut com a tupinada o pucherazo: es manipulaven els censos (votaven els morts, els làzars), es compraven vots amb menjar o diners, o directament es trencaven les urnes i es canviaven les paperetes.

Aquest sistema va garantir l’estabilitat durant vint anys i va acabar amb les guerres carlines i, temporalment, amb la guerra a Cuba. Però va crear un abisme entre l’“Espanya oficial” (la dels polítics i els diaris, que deia que tot anava bé) i l’“Espanya real” (la de la misèria i els problemes socials). Fora d’aquest joc hi quedaven els republicans, els carlins, els socialistes (el PSOE es va fundar el 1879) i els naixents nacionalismes català i basc, que denunciaven que tot plegat era una immensa mentida.

🔑 Concepte Clau: Caciquisme

El Caciquisme era el mecanisme de control social i frau electoral que feia funcionar el sistema polític de la Restauració. Es basava en la influència dels cacics (personatges rics i influents a nivell local, especialment a les zones rurals) sobre la població. El cacic utilitzava el seu poder econòmic i social per coaccionar els votants i garantir la victòria del partit que el govern de Madrid havia decidit prèviament. Les pràctiques fraudulentes per alterar els resultats electorals (falsificació d’actes, vot de difunts, robatori d’urnes) es coneixien popularment com a tupinada o pucherazo.

📜 La Veu del Passat: La denúncia del frau (1886)

“Entrem en un col·legi electoral. S’apropa un elector i vol agafar una papereta. L’agent electoral li diu: —Vostè no vota aquí. —Com que no? Aquí tinc la meva cèdula. —Ja ho veig, però en el cens el seu nom està alterat; aquí diu Joan i vostè es diu Josep. No pot votar.S’apropa un altre. —Vostè ja ha votat —li diuen. —Jo? Si m’acabo de llevar! —Doncs aquí al llibre diu que ja ha votat. Següent!I si malgrat tot això les urnes no s’omplen com vol el governador, es trenca l’urna, s’aboquen les paperetes i es substitueixen per unes altres portades de casa. Això és el que s’anomena fer la ‘tupinada’ (pucherazo).”Valentí Almirall, “España tal cual es”, 1886 (Adaptat).

❓ Pregunta Guia: Qui movia realment el país: els que manaven als despatxos o els que suaven a les fàbriques?

1. Descriure l’estructura de la societat espanyola del segle XIX (pervivència de la noblesa i feblesa burgesa).
2. Diferenciar entre la situació dels jornalers al camp (latifundis) i el proletariat industrial (fàbriques).
3. Comparar les dues grans corrents del moviment obrer a Espanya: Socialisme (PSOE) i Anarquisme.
4. Explicar per què l’anarquisme va esdevenir la força hegemònica a Catalunya i la “propaganda pel fet”.

IMATGE. Funeral Salvador Seguí.

Mentre els polítics de la Restauració jugaven a canviar-se les cadires a Madrid, al carrer la realitat era molt diferent. La industrialització i el liberalisme havien transformat la societat espanyola, substituint els estaments per les classes socials. Però Espanya tenia una particularitat: era un país de contrastos extrems.

Els de Dalt: L’Oligarquia A diferència d’Anglaterra o França, a Espanya la burgesia no va desplaçar completament l’antiga noblesa. Al contrari, es van aliar. Els grans terratinents (nobles) i els nous rics (industrials i banquers) van formar una oligarquia que controlava la terra, les fàbriques i la política (el caciquisme).

• • A Madrid, dominava l’aristocràcia terratinent i financera.
  • A Catalunya i al País Basc, dominava la burgesia industrial, dinàmica però sovint frustrada per la política de Madrid.

Els de Baix: Jornalers i Proletaris La immensa majoria de la població vivia al límit de la subsistència.

• • Al Camp: Espanya continuava sent un país agrari. Al sud (Andalusia, Extremadura) predominaven els latifundis (terres gegantines en mans d’un sol amo). Allà hi malvivien milions de jornalers, pagesos sense terra que només treballaven quan hi havia feina (la collita) per un sou de misèria. La fam era crònica i les revoltes, violentes.
  • A la Ciutat (Proletariat): A les zones industrials (Barcelona, Biscaia), els obrers patien jornades de 12-14 hores, treball infantil i barris insalubres. L’esperança de vida d’un obrer a Barcelona era de 30 anys menys que la d’un burgès de la zona alta.

La Resposta Obrera: Socialisme i Anarquisme Davant d’aquesta explotació, el moviment obrer espanyol es va organitzar, però es va dividir en dues branques irreconciliables:

1. 1. El Socialisme (Marxisme): El 1879, Pablo Iglesias (un tipògraf) va fundar clandestinament a Madrid el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i, més tard, el sindicat UGT (1888).
      • Ideologia: Marxista. Volien participar en política, entrar al Parlament i fer la revolució de manera organitzada per aconseguir la dictadura del proletariat.
      • Implantació: Tenien molta força a Madrid, Astúries i el País Basc. A Catalunya eren minoritaris.
   2. L’Anarquisme: Va ser el fenomen clau a Catalunya. Introduït per Giuseppe Fanelli (deixeble de Bakunin) el 1868.
      • Ideologia: Apolítica. Rebutjaven votar, els partits i l’Estat. Defensaven l’acció directa i la vaga general revolucionària.
      • Implantació: Va arrelar amb una força extraordinària entre els obrers tèxtils de Catalunya i els jornalers d’Andalusia.
      • La “Propaganda pel Fet”: A finals del segle XIX, un sector radical de l’anarquisme va optar per la violència individual (terrorisme) per despertar la consciència obrera. Barcelona va ser coneguda com “la ciutat de les bombes”. Atemptats famosos van ser la bomba del Liceu (1893), símbol del luxe burgès, o la bomba a la processó de Corpus (1896).
      • Repressió: L’Estat va respondre amb tortures i execucions massives (com els Processos de Montjuïc), creant una espiral d’acció-repressió que ensagnaria el país durant dècades.

🔑 Concepte Clau: Anarquisme (a Espanya)

L’Anarquisme va ser la ideologia obrera predominant a Catalunya i al camp andalús durant el segle XIX i principis del XX. Rebutjava qualsevol forma d’autoritat (Estat, Església, Exèrcit) i la participació política (no votaven). Defensava la col·lectivització de la terra i les fàbriques, la llibertat individual i l’educació racionalista. La seva organització es basava en sindicats assemblearis i l’acció directa. A finals del XIX, es va dividir entre un sector sindicalista (partidari de la vaga) i un sector radical partidari de la “propaganda pel fet” (atemptats).

📜 La Veu del Passat: Programa fundacional del PSOE (1879)

“Considerant que aquesta societat és injusta perquè divideix els seus membres en dues classes desiguals i antagòniques: una, la burgesia, que posseeix els instruments de treball; l’altra, el proletariat, que no posseeix més que la seva força vital […].El Partit Socialista Obrer Espanyol declara que té per aspiració:

1. La possessió del poder polític per la classe treballadora.
2. La transformació de la propietat individual o corporativa dels instruments de treball en propietat comuna de la nació societat sencera. […] En suma: l’ideal del Partit Socialista Obrer és la completa emancipació de la classe treballadora.”

Acta fundacional del PSOE, Madrid, 1879.

❓ Pregunta Guia: Com pot una llengua prohibida a l’escola convertir-se en el motor d’un moviment polític?

1. Definir la Renaixença com a moviment de recuperació cultural i literària.
2. Explicar el pas del catalanisme cultural al catalanisme polític (de la poesia a la política).
3. Identificar documents clau com el Memorial de Greuges i les Bases de Manresa.
4. Reconèixer el paper de la burgesia i de partits com la Lliga Regionalista en la modernització de Catalunya.

IMATGE. Jocs florals de Barcelona.

Des del Decret de Nova Planta (1716), el català havia quedat reduït a l’àmbit familiar i popular. La gent el parlava, però no s’escrivia; la llengua de la cultura i l’administració era el castellà. Però al segle XIX, coincidint amb el Romanticisme europeu (que valorava el passat medieval i els sentiments nacionals), es va produir un miracle cultural: la Renaixença.

L’inici simbòlic és l’any 1833, amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Aquest poema no reivindicava la independència, sinó l’amor a la llengua materna. A partir d’aquí, escriptors i intel·lectuals van començar a dignificar el català, convertint-lo de nou en llengua literària. El moment clau va ser la restauració dels Jocs Florals (1859), un certamen de poesia medieval que es va convertir en una gran festa cívica sota el lema “Pàtria, Fides, Amor” (Pàtria, Fe, Amor).

A finals de segle, però, aquest moviment cultural es va adonar que escriure poemes no era suficient. El fracàs del federalisme durant la Primera República i el centralisme uniformitzador de la Restauració van decebre profundament la societat catalana. Així va néixer el Catalanisme Polític: la convicció que Catalunya no era només una regió, sinó una nació amb dret a l’autogovern.

El pare d’aquest catalanisme polític va ser Valentí Almirall, un republicà federal que, decebut amb Madrid, va decidir centrar-se en Catalunya. El 1885 va redactar el Memorial de Greuges, el primer document polític presentat directament al rei (Alfons XII) on es defensava el dret civil català i el proteccionisme econòmic.

El pas definitiu es va fer el 1892 amb les Bases de Manresa. Un grup de catalanistes conservadors (Unió Catalanista) es va reunir a Manresa per redactar un projecte d’autonomia per a Catalunya. Les Bases proposaven un retorn a les institucions antigues (Corts pròpies, oficialitat del català, càrrecs públics només per a catalans), però amb una mentalitat tradicionalista i conservadora.

Finalment, el catalanisme va saltar a la política real. Després del desastre de 1898 (que veurem a la propera sessió), la burgesia catalana va entendre que necessitava tenir veu pròpia a Madrid per modernitzar l’Estat. El 1901 es va fundar la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de Catalunya, liderat per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. La Lliga defensava els interessos de la burgesia i buscava l’autonomia de Catalunya dins d’una Espanya regenerada. Amb ells, el catalanisme va deixar de ser cosa de poetes per convertir-se en una força de govern.

🔑 Concepte Clau: Bases de Manresa (1892)

Les Bases de Manresa són el document fundacional del catalanisme polític conservador. Redactades el 1892 per la Unió Catalanista a la ciutat de Manresa, establien les bases per a una futura Constitució Regional Catalana. Proposaven una àmplia autonomia: restabliment de les Corts catalanes, el català com a única llengua oficial, cos policial propi i competències exclusives en legislació civil i impostos. Tot i que no es van aplicar mai, van servir de full de ruta per a les reivindicacions nacionals del segle XX.

📜 La Veu del Passat: Oda a la Pàtria (1833)

“Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, O serres desiguals, que allí, en la pàtria mia, De lluny us distingia, per un cel clar i blau. […] Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis, Que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, La llengua d’aquells forts que acataren los reis, Defensaren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis Per estranya regió l’accent natiu, No plora, no sospira, i no pensa en el niu On lo crià la mare en la pau de sos avis.”

Bonaventura Carles Aribau, “Oda a la Pàtria”, publicada al diari El Vapor, 1833.