1. La Fi de l'Antic Règim i les Revolucions Liberals 👑

Si l’Antic Règim era un edifici fosc, on els dogmes de la tradició i la fe il·luminaven només les estances dels privilegiats, el segle XVIII va veure néixer un moviment que es va proposar obrir totes les finestres per deixar que entrés la llum. Aquesta llum era la Raó. La Il·lustració va ser un corrent de pensament europeu que va defensar la raó humana com l’única eina per entendre el món i millorar la societat. Per això, el segle XVIII es coneix com el “Segle de les Llums”. Els seus pensadors, els philosophes, van aplicar la crítica racional a tots els aspectes de la vida, des de la ciència fins a la política, qüestionant els fonaments mateixos de l’Antic Règim. No van empunyar armes, però les seves idees van ser la munició intel·lectual de les revolucions que estaven a punt d’esclatar.

IMATGE. Saló literari. Font Viquipèdia.

Els Pilars del Pensament Il·lustrat

El pensament il·lustrat es basava en uns principis que xocaven frontalment amb la mentalitat de l’època:

• La Raó és la llum: La raó i l’esperit crític són els únics mitjans per assolir el coneixement i la veritat. Tot allò que no pogués ser explicat per la raó (la tradició, la superstició, el dret diví) era considerat un error.
• La Fe en el Progrés: Mitjançant la ciència i l’educació, la humanitat podia progressar indefinidament, assolint cotes més altes de benestar i felicitat.
• Els Drets Naturals: Els il·lustrats defensaven que tots els éssers humans neixen amb uns drets inalienables, com el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat.
• La Tolerància: Com a base de la convivència, defensaven la tolerància religiosa i la llibertat de consciència, enfront del dogmatisme de l’Església.

Les Idees que Van Enderrocar Trons

En el terreny polític, els il·lustrats van formular teories que desmuntaven peça per peça l’absolutisme. Tres pensadors van ser clau:

• Montesquieu i la Divisió de Poders: En la seva obra L’Esperit de les Lleis, Charles de Secondat, baró de Montesquieu, va llançar un atac directe a la concentració de poder del rei absolut. Per evitar la tirania, va proposar la divisió dels poders de l’Estat en tres:
  • Poder Legislatiu: Fa les lleis (hauria de residir en un Parlament).
  • Poder Executiu: Aplica les lleis (hauria de residir en el Govern).
  • Poder Judicial: Jutja qui incompleix les lleis (hauria de residir en tribunals independents). Aquesta separació és avui la base de totes les democràcies modernes.
• Rousseau i la Sobirania Nacional: Jean-Jacques Rousseau, en El Contracte Social, va formular una idea encara més radical: el poder no prové de Déu, sinó del poble. Segons Rousseau, el poder resideix en la nació, entesa com el conjunt de ciutadans. És el poble qui té la sobirania. A través d’un “pacte social” (una constitució), el poble cedeix temporalment el poder a uns governants, però si aquests no governen pel bé comú, el poble té el dret de retirar-los la seva confiança. Aquesta idea de sobirania nacional va fulminar la justificació del dret diví.
• Voltaire i la Tolerància: François-Marie Arouet, conegut com a Voltaire, va ser un dels grans defensors de la llibertat de pensament i d’expressió. Va criticar durament el fanatisme religiós i la intolerància, defensant que l’Estat no havia d’imposar cap religió.

La Difusió de les Llums: L’Enciclopèdia

Perquè aquestes idees transformessin la societat, calia que es difonguessin. El gran projecte per a la divulgació del saber il·lustrat va ser l’Enciclopèdia, una obra monumental dirigida per Diderot i D’Alembert. El seu objectiu era reunir tot el coneixement humà de l’època des d’una perspectiva racional i crítica, convertint-se en una poderosa arma ideològica contra el pensament tradicional.

Les idees de la Il·lustració van ser com una llavor plantada en un terreny fèrtil, el del descontentament del Tercer Estat. Quan les condicions fossin les adequades, aquesta llavor germinaria en forma de revolució.

WEB. La divisió dels poders de l’estat espanyol.

Les idees de la Il·lustració eren paraules en un llibre, un murmuri en un saló. Però, podien construir un país? La Revolució Americana va ser el primer gran experiment històric que va demostrar que sí. Va ser l’espurna que va encendre la flama, el moment en què els principis de llibertat, sobirania i drets naturals van deixar de ser teoria per convertir-se en la base d’un nou Estat. A la costa est d’Amèrica del Nord, les Tretze Colònies britàniques, poblades per gent amb una mentalitat més oberta i menys lligada a l’aristocràcia europea, es van convertir en l’escenari on, per primer cop, un poble es va aixecar contra un rei en nom de la llibertat.

MAPA. Les 13 colònies. Font Viquipedia. 

La Guspira de la Rebel·lió: Les Causes del Conflicte

La relació entre els colons americans i la metròpoli britànica es va tensar després de la Guerra dels Set Anys (1756-1763). La victòria britànica va ser costosa, i el rei Jordi III va decidir que els colons havien de contribuir a les despeses de l’imperi. El Parlament britànic va imposar una sèrie de lleis i impostos que van ser vistos com un atac intolerable a les seves llibertats:

• Causes econòmiques: Es van crear nous impostos sobre productes bàsics com el sucre, el te o el paper imprès (Stamp Act), i es va mantenir un monopoli comercial que obligava les colònies a comerciar només amb Anglaterra.
• Causa política: Aquesta va ser la causa fonamental. Els colons no tenien representants al Parlament de Londres, i per tant, consideraven que aquest no tenia dret a legislar sobre ells. El seu lema, carregat de pensament liberal, era “No taxation without representation” (“Cap impost sense representació”).

La tensió va anar escalant fins a arribar a l’icònic Motí del Te de Boston (1773), quan un grup de colons, disfressats d’indis, van llançar al mar el carregament de te d’uns vaixells britànics com a acte de protesta. La dura repressió britànica a aquest acte va ser el pas definitiu cap a la guerra.

La Lluita per la Llibertat: La Guerra d’Independència

El 1775 van començar els enfrontaments armats. Un any després, el 4 de juliol de 1776, els representants de les Tretze Colònies, reunits a Filadèlfia, van aprovar la Declaració d’Independència. Aquest document, redactat en gran part per Thomas Jefferson, és pura filosofia il·lustrada. Les seves paraules inicials van ressonar a tot el món:

“Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.”

Sota el comandament militar de George Washington, els colons van aconseguir resistir i, amb l’ajuda crucial de potències europees rivals de la Gran Bretanya, com França i Espanya, van derrotar l’exèrcit britànic. La guerra va finalitzar amb el Tractat de París (1783), on la Gran Bretanya reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.

La Creació d’un Nou Ordre: La Constitució de 1787

Havent guanyat la guerra, els nous estats havien d’afrontar el repte de construir un sistema polític des de zero. El resultat va ser la Constitució de 1787, la primera constitució liberal escrita de la història i un model per a totes les revolucions posteriors. Les seves característiques eren revolucionàries:

• Establia una República Federal, on els diferents estats tenien una àmplia autonomia però compartien un govern federal fort.
• Recollia el principi de sobirania nacional, amb el famós inici “We, the People…” (“Nosaltres, el Poble…”).
• Aplicava rigorosament la separació de poders de Montesquieu: el poder legislatiu per al Congrés, l’executiu per al President i el judicial per al Tribunal Suprem.
• Va ser completada amb una Declaració de Drets (Bill of Rights) que garantia les llibertats fonamentals dels ciutadans (llibertat d’expressió, de premsa, de religió, etc.).

Tot i les seves enormes contradiccions —la llibertat no s’aplicava a la nombrosa població esclava i les dones van ser excloses de la política—, la Revolució Americana va ser un far. Va demostrar que les idees de la Il·lustració podien enderrocar un imperi i crear un país basat en la voluntat dels seus ciutadans. El seu eco no trigaria a arribar a França.

VÍDEO. La guerra d’independència.

Una revolució mai no esclata per una única raó. És el resultat d’un llarg procés on les tensions estructurals d’una societat arriben a un punt de ruptura a causa d’una crisi conjuntural. La Revolució Francesa és el millor exemple d’aquesta “tempesta perfecta”. L’edifici de l’Antic Règim francès, a finals del segle XVIII, patia esquerdes profundes en tots els seus murs: a la societat, a l’economia i a les idees. Només calia una última sacsejada —la fallida de l’Estat— perquè tota l’estructura s’ensorrés de manera estrepitosa.

IMATGE. Estats Generals.  

Les Causes Profundes o Estructurals

Aquestes eren les tensions que s’havien anat acumulant durant dècades:

• Crisi social: La societat estamental era un sistema legalment injust i socialment obsolet. La burgesia, que havia acumulat un gran poder econòmic i estava impregnada de les idees de la Il·lustració, se sentia frustrada per la seva marginació política i per haver de sostenir amb els seus impostos el luxe d’una noblesa que considerava paràsita. Al mateix temps, la pagesia vivia ofegada per les càrregues fiscals i els drets senyorials, i les classes populars urbanes patien l’encariment constant del preu dels aliments. El descontentament era generalitzat.
• Crisi econòmica: La dècada de 1780 va ser un període de greus dificultats. Una sèrie de males collites van provocar una dràstica pujada del preu del pa, l’aliment bàsic de la població, desencadenant fam i nombrosos motins de subsistència. A més, un tractat comercial amb la Gran Bretanya havia inundat el mercat francès de productes industrials britànics més barats, portant a la ruïna molts artesans i tallers locals.
• Crisi ideològica: Les idees de la Il·lustració havien proporcionat un marc teòric per enderrocar l’Antic Règim. Conceptes com la separació de poders (Montesquieu) i la sobirania nacional (Rousseau) oferien una alternativa raonada a l’absolutisme i al dret diví, i havien calat profundament en la burgesia i altres sectors del Tercer Estat.

La Guspira Final: La Fallida de la Hisenda Reial

La causa directa que va precipitar la Revolució va ser la fallida financera de la monarquia francesa. L’Estat gastava molt més del que ingressava, i el deute era insostenible. Les causes d’aquesta fallida eren:

• Les enormes despeses de la cort del Palau de Versalles.
• Els costos de les guerres constants, especialment el suport a la Revolució Americana, que irònicament va ajudar a crear una república liberal mentre arruïnava la monarquia absoluta francesa.
• Un sistema fiscal injust, on la noblesa i el clergat, els estaments més rics, estaven exempts de pagar impostos directes.

Davant d’aquesta situació límit, els ministres de finances del rei Lluís XVI (Turgot, Calonne, Necker) van arribar a la mateixa conclusió: l’única solució era una reforma fiscal que obligués els privilegiats a pagar impostos.

La Revolta dels Privilegiats i la Convocatòria dels Estats Generals

La noblesa i el clergat es van negar rotundament a pagar. En el que es coneix com la “revolta dels privilegiats”, van argumentar que només una assemblea medieval que no es reunia des de 1614, els Estats Generals, tenia l’autoritat per aprovar nous impostos. Van forçar el rei a convocar-los, convençuts que, com que es votava per estament (un vot per a la noblesa, un per al clergat i un per al Tercer Estat), sempre guanyarien 2 a 1 i tombarien la reforma.

La convocatòria va generar una gran efervescència política a tota França. Es van començar a redactar els “Quaderns de Queixes” (Cahiers de Doléances), documents on cada estament exposava les seves demandes al rei. Mentre els privilegiats demanaven mantenir els seus drets, els del Tercer Estat anaven molt més enllà: demanaven llibertats individuals, la supressió dels drets senyorials i, sobretot, la igualtat civil. La seva gran exigència va ser que el vot als Estats Generals fos per cap i no per estament. Aquesta qüestió, aparentment de procediment, era en realitat una revolució en si mateixa: era la lluita del 95% de la nació per tenir una veu real. La negativa del rei i dels privilegiats a acceptar-ho seria l’inici del final.

VÍDEO. Maria Antonieta i Robespierre. 

La traïció del rei en intentar fugir a Varennes va fer miques la fràgil monarquia constitucional i va obrir la porta a la fase més radical i convulsa de la Revolució Francesa. La por a una invasió de les potències absolutistes europees (Àustria i Prússia) per restaurar Lluís XVI i l’agitació dels sectors populars de París, els sans-culottes, van empènyer la Revolució cap a un nou estadi. L’etapa que comença el 1792 serà la de la República, però també la de la guerra total, les execucions polítiques i el govern del Terror, un període on la defensa de la Revolució semblava justificar qualsevol mitjà.

IMATGE. Execució de Maria Antonieta, 16 d’octubre. Font Viquipèdia.

La Caiguda de la Monarquia i la Proclamació de la República

L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Les derrotes inicials de l’exèrcit francès i la sospita que el rei i els nobles conspiraven amb l’enemic van exaltar els ànims a París. L’agost de 1792, els sans-culottes van assaltar el Palau de les Tulleries, la residència reial. L’Assemblea, pressionada pel carrer, va decidir suspendre el rei de les seves funcions, empresonar-lo i convocar unes noves eleccions per sufragi universal masculí per formar una nova assemblea: la Convenció Nacional.

El primer acte de la Convenció, el 21 de setembre de 1792, va ser històric: abolir la monarquia i proclamar la República.

La Convenció Girondina (1792-1793)

La Convenció estava dividida en tres grans grups polítics:

• Els Girondins (com Brissot): representaven la burgesia comercial més moderada. Eren republicans però volien frenar la radicalització.
• Els Jacobins o Montagnards (com Robespierre, Danton i Marat): representaven la petita burgesia i les classes populars. Eren radicals i defensaven un major control de l’Estat sobre l’economia i la societat.
• La Plana (La Plaine): un grup de diputats de centre sense una posició definida.

Inicialment, el poder va estar en mans dels girondins. El seu gran dilema va ser què fer amb el rei. Després d’un judici, Lluís XVI va ser declarat culpable de traïció i, per una estreta majoria, condemnat a mort. La seva execució a la guillotina, el gener de 1793, va commocionar Europa, va provocar la formació d’una gran coalició de potències absolutistes contra França i va encendre una gran revolta contrarevolucionària a la regió de la Vendée.

La Convenció Jacobina i el Terror (1793-1794)

La situació era desesperada: França estava en guerra contra tota Europa i patia insurreccions internes. En aquest clima de crisi extrema, els jacobins, amb el suport dels sans-culottes, van prendre el poder el juny de 1793. Van instaurar un govern revolucionari i van prendre mesures radicals per salvar la República:

• Constitució de 1793: La primera constitució republicana i democràtica. Reconeixia el sufragi universal masculí i drets socials com el dret al treball i a la instrucció. Mai no es va arribar a aplicar plenament a causa de la guerra.
• El Comitè de Salvació Pública: Liderat per Maximilien de Robespierre, es va convertir en el veritable govern del país, concentrant un poder enorme.
• El Terror: Per fer front als enemics interns i externs, es va instaurar una política de repressió brutal. La Llei de Sospitosos permetia detenir i executar sense gaires garanties a qualsevol persona considerada enemiga de la Revolució. Milers de persones (aristòcrates, clergues, girondins i fins i tot revolucionaris moderats) van ser guillotinades. El Terror va ser una dictadura en nom de la defensa de la República.
• Mesures socials: Van establir preus màxims per als productes bàsics (Llei del Màximum), van crear un nou calendari revolucionari i van intentar substituir el cristianisme pel culte a la “Deessa Raó”.

La Caiguda de Robespierre i el Final del Terror

Les victòries militars franceses contra la coalició estrangera van fer que el Terror semblés cada cop menys necessari. La política repressiva de Robespierre, que va executar fins i tot a líders jacobins com Danton, li va fer perdre el suport popular i el de la Convenció. El juliol de 1794 (el mes de Termidor, segons el nou calendari), els seus enemics dins de la Convenció van organitzar un cop d’estat. Robespierre va ser detingut i guillotinat l’endemà. El Terror havia acabat, i la Revolució entrava en una nova fase, on la burgesia moderada intentaria recuperar el control.

VÍDEO. Tràiler de la pel·lícula Maria Antonieta (2006).

Després de l’execució de Robespierre i la fi del Terror, la Revolució Francesa entra en la seva darrera fase. Esgotada pels excessos radicals i anhelant estabilitat, la burgesia moderada (la “Plana” que havia liderat el cop contra els jacobins) va prendre de nou les regnes del poder. El seu objectiu era clar: consolidar una República conservadora, allunyada tant de l’absolutisme monàrquic com de la democràcia radical dels jacobins. Aquesta etapa, coneguda com el Directori, serà un període d’enorme inestabilitat política, on la dependència creixent de l’exèrcit per mantenir l’ordre acabarà obrint les portes al general més brillant i ambiciós de tots: Napoleó Bonaparte.

IMATGE. Coronació de Napoleó.

La República Burgesa: El Directori (1795-1799)

La caiguda dels jacobins va anar seguida d’una reacció conservadora. Es va desmantellar tota l’obra de la Convenció Jacobina i es van perseguir els seus antics líders (el “Terror Blanc”). El 1795 es va aprovar una nova Constitució, la de l’Any III, que reflectia perfectament els interessos de la burgesia propietària:

• Poder executiu: Es va confiar a un Directori format per cinc membres per evitar la concentració de poder en una sola persona com havia passat amb Robespierre.
• Poder legislatiu: Es va dividir en dues cambres (Consell dels Cinc-cents i Consell dels Ancians) per a un major control.
• Sufragi censatari: Es va reinstaurar un sufragi censatari molt restringit, limitant el dret de vot als ciutadans amb un alt nivell de riquesa. S’abandonava així l’ideal d’igualtat política dels jacobins.

El Directori va ser un règim dèbil i profundament inestable. Va haver de fer front a una greu crisi econòmica i a l’oposició constant tant dels realistes (partidaris de restaurar la monarquia borbònica) com dels radicals (com la “Conspiració dels Iguals” de Babeuf, considerada el primer intent de cop d’estat comunista de la història).

En aquest context de crisi permanent, l’única institució que semblava sòlida i que garantia l’ordre era l’exèrcit. La guerra contra les potències europees continuava, i les victòries militars van atorgar un prestigi enorme als seus generals.

L’Ascens de Napoleó Bonaparte

D’entre tots els generals, la figura de Napoleó Bonaparte va començar a brillar amb una llum pròpia. Nascut a Còrsega, la seva intel·ligència, carisma i geni militar li van permetre un ascens fulgurant. Les seves espectaculars campanyes a Itàlia (1796), on va derrotar els austríacs i va exportar les idees revolucionàries, i la seva exòtica expedició a Egipte (1798), el van convertir en un heroi nacional i en l’home més popular i respectat de França.

La burgesia va veure en ell la figura forta que necessitaven per salvar la República de la inestabilitat i, alhora, protegir els seus interessos econòmics i socials. Napoleó era, per a ells, l’home que podia garantir l’ordre sense renunciar als principis liberals de 1789.

Aprofitant aquesta situació, i amb el suport d’una part de la classe política (com l’abat Sieyès) i de l’exèrcit, Napoleó va organitzar un cop d’Estat el 9 de novembre de 1799 (18 de Brumari). Va dissoldre el Directori per la força i va establir un nou règim: el Consolat. Aquest cop d’estat va marcar, per a la majoria d’historiadors, el final de la Revolució Francesa i l’inici d’una nova etapa liderada per la figura indiscutible de Napoleó, que es dedicaria a consolidar l’herència revolucionària mentre construïa un poder cada cop més personal i autoritari.

VÍDEO. Coronació de Napoleó. 

VÍDEO. Història de Napoleó. 

Després de deu anys de convulsions, França anhelava ordre. La Revolució havia liquidat l’Antic Règim, però el període del Directori havia demostrat ser incapaç de crear un sistema estable. En aquest context de crisi i fatiga, la nació va dipositar les seves esperances en el seu general més brillant i popular: Napoleó Bonaparte. Aquesta figura colossal, una de les més importants i controvertides de la història, representa una contradicció en si mateixa: va ser alhora el continuador i el liquidador de la Revolució. Va consolidar els seus principis liberals burgesos a través d’un règim autoritari i personalista, i va expandir aquestes idees per Europa a punta de baioneta, forjant un imperi que, tot i ser efímer, va transformar el continent per sempre.

IMATGE. Napoleó.

De Cònsol a Emperador: L’Acumulació del Poder

Napoleó va arribar al poder amb el cop d’Estat del 18 de Brumari (1799), que va posar fi al Directori. Va instaurar el Consolat, un règim que, sota una aparença republicana, concentrava tot el poder en les seves mans com a Primer Cònsol. El 1802 es va proclamar Cònsol Vitalici, i el pas definitiu el va fer el 1804, quan es va autocoronar Emperador dels Francesos. L’escena, immortalitzada per David, va ser una declaració d’intencions: en prendre ell mateix la corona i no rebre-la del Papa, Napoleó simbolitzava que el seu poder no emanava de Déu, sinó de si mateix i de la voluntat de la nació.

Les Grans Reformes: La Construcció de l’Estat Modern

La grandesa de Napoleó no rau només en les seves victòries militars, sinó en la seva capacitat per construir un Estat sòlid i centralitzat que va institucionalitzar molts dels principis de 1789.

• El Codi Civil (1804): És la seva obra mestra i el seu llegat més perdurable. Aquest codi unificava totes les lleis civils de França, creant un marc legal modern. Consagrava principis revolucionaris com la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la llibertat individual i el dret a la propietat privada, que esdevenia sagrat. Com diu un dels seus articles més famosos:
  

  Font Primària: Article 544 del Codi Civil Napoleònic (1804) “La propietat és el dret de gaudir i disposar de les coses de la manera més absoluta, sempre que no se’n faci un ús prohibit per les lleis o els reglaments.”

  Aquest codi va ser imposat a gran part d’Europa i va servir de model per a molts sistemes legals del món.

• La centralització administrativa: Va crear la figura dels prefectes, representants del govern a cadascun dels 83 departaments, assegurant un control directe de París sobre tot el territori.
• La reforma de l’ensenyament: Va impulsar l’educació pública amb la creació dels liceus, escoles secundàries per formar una elit de funcionaris competents i fidels.
• El Concordat de 1801: Va signar un acord amb la Santa Seu per normalitzar les relacions amb l’Església Catòlica, posant fi a la fractura social que havia generat la Revolució en aquest àmbit.

L’Expansió per Europa: El Gran Imperi

Amb la seva Grande Armée, un exèrcit massiu i innovador, Napoleó va derrotar les grans potències continentals (Àustria, Prússia, Rússia) en batalles llegendàries com la d’Austerlitz (1805). Cap al 1811, l’Imperi Francès havia assolit la seva màxima expansió. La major part d’Europa estava sota el seu control, ja fos com a territoris annexionats, com a estats satèl·lits governats per familiars seus, o com a aliats forçosos. La seva gran obsessió va ser la Gran Bretanya, a la qual va intentar asfixiar econòmicament mitjançant el Bloqueig Continental. Les conquestes napoleòniques van tenir una doble cara: per una banda, eren una ocupació militar; per l’altra, van suposar l’abolició del feudalisme i la implantació de les reformes liberals allà on arribaven.

La Caiguda de l’Imperi

El somni imperial de Napoleó va ser efímer. Dos factors principals van provocar la seva caiguda:

1. L’aixecament dels nacionalismes: La presència militar francesa va despertar un fort sentiment nacional en els pobles ocupats. La resistència a Espanya, amb la guerra de guerrilles (1808-1814), va ser una sagnia constant per al seu exèrcit.
2. La campanya de Rússia (1812): L’intent d’envair el vast Imperi Rus va acabar en un dels desastres militars més grans de la història. La tàctica de “terra cremada” dels russos i el terrible hivern van aniquilar el seu exèrcit.

Aquesta derrota va ser el principi de la fi. Una gran coalició europea el va vèncer a Leipzig (1813) i el va obligar a abdicar, exiliant-lo a l’illa d’Elba. Tot i que va aconseguir escapar i tornar al poder durant l’anomenat “Imperi dels Cent Dies”, va ser derrotat definitivament a la batalla de Waterloo (1815). Napoleó va morir el 1821, desterrat a la remota illa de Santa Helena. L’home havia estat vençut, però les idees i les transformacions que havia escampat per Europa ja no es podien aturar.

VÍDEO. L’illa de Santa Helena.

VÍDEO. Fragment de la pel·lícula Napoleó de la batalla d’Austerlitz.

La derrota definitiva de Napoleó a Waterloo el 1815 va obrir un nou capítol en la història d’Europa. Les potències vencedores (Àustria, Rússia, Prússia i la Gran Bretanya) es van proposar esborrar l’herència de la Revolució Francesa i de l’Imperi Napoleònic. Aquest període, conegut com la Restauració, va ser un intent de reinstaurar l’Antic Règim i el seu ordre absolutista. Tanmateix, les llavors del liberalisme i del nacionalisme ja havien arrelat profundament a la societat europea, i durant la primera meitat del segle XIX, aquestes noves forces es van enfrontar en una lluita constant contra el vell ordre a través de tres grans onades revolucionàries.

IMATGE. Congrés de Viena.

L’Intent de Tornar al Passat: El Congrés de Viena

Entre 1814 i 1815, les potències vencedores es van reunir al Congrés de Viena per redissenyar el mapa i l’ordre polític d’Europa. Sota la batuta del canceller austríac Metternich, el Congrés es va fonamentar en tres principis ideològics:

1. Legitimisme: Es van restaurar en els seus trons els monarques “legítims” que Napoleó havia deposat, com els Borbons a França (Lluís XVIII) i a Espanya (Ferran VII).
2. Absolutisme: Es va restablir l’absolutisme monàrquic com a principi de govern, negant la sobirania nacional.
3. Equilibri europeu: Es van redibuixar les fronteres per evitar que cap potència, especialment França, pogués tornar a imposar la seva hegemonia. Aquest nou mapa, però, va ignorar completament els sentiments nacionals de pobles com els polonesos, els belgues o els italians, que van ser repartits entre els grans imperis.

Per garantir aquest nou ordre, les potències absolutistes (Rússia, Prússia i Àustria) van crear la Santa Aliança, un pacte militar que es reservava el dret d’intervenció per esclafar qualsevol revolta liberal o nacionalista que esclatés a Europa.

La Lluita per la Llibertat: Les Onades Revolucionàries

El sistema de la Restauració va resultar ser un intent artificial i repressiu de contenir unes forces socials i polítiques que ja eren imparables.

• Les Revolucions de 1820: Aquesta primera onada va tenir el seu epicentre a la Mediterrània (Espanya, Nàpols, Portugal) i va ser protagonitzada per militars i societats secretes liberals (com els carbonaris). Van ser majoritàriament esclafades per la intervenció de la Santa Aliança (com l’enviament dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” a Espanya). L’únic triomf notable va ser la independència de Grècia de l’Imperi Otomà.
• Les Revolucions de 1830: Aquesta segona onada va ser més àmplia i va tenir un caràcter més burgès i popular. Es va iniciar a França, on va enderrocar l’últim rei Borbó (Carles X) i va establir una monarquia constitucional més liberal sota Lluís Felip d’Orleans. L’exemple francès es va estendre, aconseguint la independència de Bèlgica respecte als Països Baixos. Aquesta onada va significar la fi de l’absolutisme a l’Europa Occidental.
• Les Revolucions de 1848 (“La Primavera dels Pobles”): Va ser l’onada més extensa i profunda, sacsejant gairebé tot el continent. A les reivindicacions liberals s’hi van sumar amb força les nacionalistes (italians, alemanys, hongaresos demanant la unificació o la independència) i, per primer cop, les democràtiques i socials (sufragi universal masculí, drets dels treballadors). A França, es va proclamar la II República. Tot i que la majoria d’aquestes revolucions van ser finalment esclafades, el seu impacte va ser decisiu.

Encara que “La Primavera dels Pobles” va semblar fracassar a curt termini, res no tornaria a ser igual. L’absolutisme de la Restauració estava mort i enterrat, i les forces del liberalisme i, sobretot, del nacionalisme, es preparaven per donar l’assalt final i configurar la nova Europa de la segona meitat del segle XIX.

VÍDEO. Fragment de la pel·lícula de Napoleó la batalla de Waterloo. 

El sistema de la Restauració, dissenyat al Congrés de Viena, va resultar ser un intent artificial i repressiu de contenir unes forces socials i polítiques que ja eren imparables. L’absolutisme i el mapa redissenyat van xocar frontalment amb els anhels de llibertat de la burgesia (liberalisme) i amb el desig de molts pobles d’afirmar la seva identitat i autogovernar-se (nacionalisme). Aquesta tensió insostenible va esclatar en tres grans onades revolucionàries que van sacsejar Europa, cada una més potent que l’anterior, en una lluita constant entre el vell ordre i el nou món que lluitava per néixer.

IMATGE. Horace Vernet-Barricade.

Les Revolucions de 1820: El Primer Avis

Aquesta primera onada va tenir un caràcter mediterrani i va ser liderada principalment per militars i membres de societats secretes liberals (com els carbonaris a Itàlia).

• Epicentre: Espanya, Nàpols, Portugal i Grècia.
• Objectius: Instaurar monarquies constitucionals i liberals, seguint el model de la Constitució espanyola de 1812.
• Resultats: Van ser majoritàriament esclafades per la intervenció de la Santa Aliança. Per exemple, a Espanya, l’exèrcit francès dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” va restaurar l’absolutisme de Ferran VII. L’únic triomf notable va ser la independència de Grècia de l’Imperi Otomà (1829), que va rebre el suport de les potències europees per interessos estratègics.

Les Revolucions de 1830: El Trencament d’Europa

Aquesta segona onada va ser més àmplia, amb una participació burgesa i popular molt més gran. Va marcar la divisió d’Europa en dos blocs: l’occidental liberal i l’oriental absolutista.

• Epicentre: Es va iniciar a França i es va estendre ràpidament a Bèlgica, Polònia i parts d’Itàlia i Alemanya.
• Objectius: Enderrocar l’absolutisme i instaurar règims liberals moderats, basats en un sufragi censatari que donava el poder a l’alta burgesia.
• Resultats: A França, es va enderrocar l’últim rei Borbó (Carles X) i es va establir una monarquia constitucional sota Lluís Felip d’Orleans, el “rei burgès”. El seu èxit més gran va ser la independència de Bèlgica respecte als Països Baixos. A Polònia i Itàlia, però, les revoltes van ser durament reprimides.

Les Revolucions de 1848: “La Primavera dels Pobles”

Va ser l’onada revolucionària més extensa, profunda i complexa de totes, sacsejant gairebé tot el continent. Es coneix com “La Primavera dels Pobles” pel despertar de les nacions.

• Epicentre: França, l’Imperi Austríac, Prússia, els estats italians i alemanys.
• Objectius: Van ser múltiples i es van superposar:
  • Liberals i democràtics: A l’Europa occidental, es lluitava per anar més enllà del liberalisme moderat, demanant el sufragi universal masculí i la proclamació de repúbliques.
  • Nacionalistes: A l’Europa central i oriental, la principal força va ser l’aspiració de molts pobles (hongaresos, txecs, italians, alemanys) d’aconseguir la seva independència o la seva unificació nacional.
  • Socials: Per primer cop, la classe obrera va participar amb les seves pròpies reivindicacions socials (dret al treball, millores laborals).
• Resultats: A curt termini, la majoria de les revolucions van ser esclafades. A França, es va proclamar la II República i el sufragi universal masculí, però el procés va acabar amb l’arribada al poder de Lluís Napoleó Bonaparte. A l’Imperi Austríac, l’exèrcit va reprimir durament els moviments nacionalistes.

Tot i el seu aparent fracàs, el 1848 va ser un punt de no retorn. L’absolutisme de la Restauració estava definitivament mort, i les forces del liberalisme democràtic i, sobretot, del nacionalisme, es preparaven per donar l’assalt final i configurar la nova Europa de la segona meitat del segle XIX.

VÍDEO. Revoltes liberals.