Gregorio Luri ha escrit un llibre molt interessant que acaba resultant un crítica brillant a algunes de les tendències educatives més qüestionables. Les tendències educatives que acaben reben més són la neurociència i les intel·ligències múltiples, tot i que no sigui gens novedosa. El títol del llibre ja en marca el to i és per a mi el punt més qüestionable. Luri no fa una proposta educativa, només fa una crítica a tot el que no ha de ser l’escola. Tot un llibre construit des de la frase negativa que li dona títol.
La escuela no es un parque de atracciones té crítiques genials i molt ben estructurades però moltes vegades ho aconsegueix a través a la ridiculització del professorat o de projectes educatius poc treballats. Més enllà d’aquestes crítiques àgils als canvis de l’educació hi ha l’autèntic missatge, al meu entendre, del llibre. I no és altre que reinvidicació de la memòria com a clau d’accés al conèixmenet i a les competències. És possible un ensenyament competèncial sense memòria?
Cap a la meitat el llibre perd la frescura inicial i fins i tot arriba a cansar. No em queda cap dubte sobre la capacitat de citacions (les fa de memòria?) de Luri però em quedo amb les ganes de saber què és segons ell l’escola. L’escola no és i no ha de ser un parc d’atraccions, el que sí que ha de ser al meu entendre és un espai interessant i motivador. Alguns plantejament o tendències actuals s’han vist que no acaben de funcionar i moltes vegades només eren estretègies de marquèting. Les famílies han acabat fugint de centres que prometien miracles gràcies a l’ABP i realment això és una llàstima. Hi ha noves maneres de fomentar l’aprenentatge de l’alumnat, hi ha una tradició educativa que hem de conèixer i l’hem de millorar fent passos segurs. Passos que s’aguantin sobre estudis reals. L’escola ha de canviar i canviarà encara més del que ho ha fet en els últims vint anys, segurament anirem cap a models més flexibles i que ens aconstin a una autèntica personalització del procés d’aprentatge. La feina de les escoles ha de ser una revisió constant sobre els canvis o les dinàmiques que s’impulsen. Funcionen? Hi ha aprentatge?
Luri ens diu que l’escola no és un parc d’atraccions, però tampoc és un tanatori. Hi ha més coses que no és l’escola que coses que l’escola és. Amb el títol l’autor ho tenia fàcil, el llibre és divertit i m’ha provcat debat i reflexió sobre les formes que tinc d’entendre la meva feina. No obstant també em reafirma en que l’aprentatge dins de les escoles ha de canviar molt.
