La primavera que crema i els mapes que muden

La conca mediterrània occidental porta tres anys consecutius amb precipitacions anuals per sota de la mitjana. L’hivern 2025–2026 ha estat el més sec registrat en quaranta anys al litoral català, aragonès i valencià. Les reserves embassades a les conques internes de Catalunya continuen per sota del 30% de la capacitat. No és un fenomen aïllat: els mateixos indicadors s’observen al Marroc, Algèria, el sud d’Itàlia i gran part de la Península Ibèrica.

Darrere la paraula “sequera” hi ha un procés d’interdependència global: l’escalfament de l’Àrtic desplaça el corrent en jet cap al nord, i les borrasques atlàntiques que abans penetraven cap a la Mediterrània ara queden desviades. Alhora, el turisme massiu, l’agricultura de regadiu intensiu i el creixement urbà multipliquen la pressió sobre uns recursos hídrics que, estructuralment, ja eren escassos.

Les civilitzacions mediterrànies han après a conviure amb l’escassetat d’aigua durant mil·lennis: les cisternes fenícies, els sistemes de séquies romans, les acèquies d’època andalusina al País Valencià i els aljubs medievals de les illes en són testimoni. La pregunta per a avui és si les solucions del passat —conservació, emmagatzematge, distribució col·lectiva— poden ser escalades en un context climàtic que s’accelera.

Per pensar a classe: quan estudiem el comerç fenici o romà a la Mediterrània, sovint ignorarem que el clima d’aleshores era diferent. La pregunta de “com gestionaven l’aigua els romans al nord d’Àfrica?” pot ser una porta d’entrada molt concreta a la CE4 i al debat actual.

Des que Rússia va envair Ucraïna el febrer del 2022, el mapa polític d’Europa s’ha transformat de forma accelerada. Ucraïna i Moldàvia van obtenir l’estatus de candidats oficials a la Unió Europea el juny del 2022. Des d’aleshores, Ucraïna ha anat complint progressivament els criteris d’adhesió —reforma del poder judicial, lluita contra la corrupció, adaptació de la legislació al dret comunitari— en paral·lel a la guerra. La Comissió Europea publica cada tardor un informe de progrés per a cada candidat.

Per als alumnes de Ciències Socials, l’ampliació de la UE és un laboratori de conceptes: sobirania compartida, criteris de Copenhaguen, representació democràtica, identitat europea. És, també, una qüestió de geografia física: en quina mesura les fronteres d’una organització política coincideixen amb les zones climàtiques, les conques fluvials o les xarxes d’infraestructures heretades de la Guerra Freda?

El debat és viu i legítim: ampliació ràpida (per raons de seguretat col·lectiva) contra ampliació prudent (per raons d’estabilitat institucional). Cap dels dos arguments és simplement “bo” o “dolent”: cadascun reflecteix una visió sobre com ha de funcionar la democràcia supranacional. Aquesta és exactament la matèria primera de la CE5.