QUÈ EN QUEDA, DE L'ANTIGUITAT?

Roma va caure fa mil cinc-cents anys, i cada dia parles la seva llengua canviada, vius en un poble amb un nom que li van posar els seus soldats, et regeixes pel seu calendari, celebres les seves festes amb un altre nom i mires un mapa que va decidir algú. Què en queda, de l'antiguitat? Gairebé tot, i no ho veus perquè hi ets a dins.

La càpsula fa nou parades. Les paraules que parlem, els noms del mapa, el dret i el calendari, els déus que es van fer festes, el patrimoni que trepitgem: cinc sessions per descobrir el llatí sota el català, Kesse sota Tàrraco, les Dotze Taules sota la Constitució, el Sol sota el Nadal i la presó sota l'amfiteatre. I quatre més per llegir els mapes com es llegeix un text: qui va dibuixar les comarques i les províncies, per què Groenlàndia sembla tan gran com l'Àfrica, com menteix un mapa, i què vol dir Europa.

A cada sessió llegiràs un document real (un mestre romà que prohibia dir «oricla», un bisbe que explicava els noms de les ciutats, un papa que manava no destruir els temples, un ministre que partia Catalunya en quatre, dos reis que es repartien el món amb una ratlla, el tractat de la Unió Europea) i et preguntaràs qui l'escriu, què hi guanya i qui no hi surt. La pregunta que travessa les nou sessions és la mateixa: qui decideix què queda, i qui queda fora.