QUÈ NEIX QUAN MOR UN IMPERI?

El 1833, un funcionari català escriu un poema d'aniversari per al seu cap a Madrid, sense cap intenció política. Seixanta-cinc anys després, Espanya perd en només quatre mesos un imperi de quatre segles, i aquell mateix catalanisme, ja convertit en partit polític, hi troba una oportunitat pròpia. Aquesta càpsula segueix els dos fils, aparentment separats, que acaben trobant-se: la recuperació cultural i política de Catalunya, i l'ensulsiada colonial que dona nom a tota la càpsula.

El fil català comença amb un vers i acaba amb un partit que guanya eleccions: de la Renaixença literària d'Aribau al catalanisme polític d'Almirall, de les Bases de Manresa (1892) a la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó. Pel camí, la mateixa burgesia que finançava el catalanisme construïa les façanes modernistes de Barcelona, en una rivalitat de prestigi tan real que l'Ajuntament hi va arribar a posar un premi oficial.

El fil colonial és molt més breu i molt més brutal: un advocat que allibera els seus esclaus, però no gosa demanar l'abolició immediata, una explosió al port de l'Havana que un informe oficial no sap explicar, però que serveix igualment per declarar la guerra, i dues flotes espanyoles destruïdes en quatre mesos. El resultat: un imperi que trigà segles a construir-se es resol, línia rere línia d'un tractat, en unes poques setmanes. Al final, et tocarà decidir si aquests dos fils, el català i el colonial, són tan diferents com semblen.