POT UNA CRISI MATAR LA DEMOCRÀCIA?

Per a la majoria de nosaltres, la democràcia és com l'aire: hi som tan acostumats que ens costa imaginar que pugui desaparèixer. Però la democràcia no és un estat natural ni un regal per sempre. És una construcció recent, fràgil, que ja s'ha ensorrat abans, i que en aquests moments torna a retrocedir arreu del món. Els grans índexs internacionals mesuren, des de fa quasi vint anys, un declivi sostingut de les llibertats. Per entendre què significa això i fins a quin punt hauríem d'amoïnar-nos-en, cal viatjar a l'única època en què moltes democràcies van morir gairebé alhora.

Aquesta càpsula investiga la dècada més fosca del segle XX: els anys d'entreguerres. Veurem com una democràcia jove com la de Weimar va néixer condemnada, com a l'est s'aixecava el primer estat totalitari, i com el crac del 29 i la Gran Depressió van empènyer societats senceres cap a la desesperació. I veurem el que va venir després: l'ascens del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, la caiguda de la Segona República espanyola i, amb ella, la de gairebé totes les democràcies europees, arrossegades pel mateix remolí de crisi, por i odi.

La pregunta que dona nom a la càpsula, «democràcies que cauen», no és un exercici de nostàlgia ni de pessimisme. És l'eina més poderosa que tenim per mirar el present amb ulls informats: entendre com i per què cauen les democràcies és el primer pas per saber com defensar la nostra. Al final del recorregut tornarem al punt de partida, al nostre món, per fer-nos la pregunta amb rigor i sense eslògans: què s'assembla, i sobretot què no, entre aquella dècada i la nostra?