POT UNA CRISI MATAR LA DEMOCRÀCIA?

El 1922, un rei mira com milers d'homes mal armats s'acosten a la seva capital i, en comptes d'ordenar a l'exèrcit que els dispersi (cosa que hauria pogut fer sense gaire esforç), truca al seu líder i li ofereix formar govern. No és l'únic cop, en aquesta càpsula, que una institució amb prou força per aturar un aspirant a dictador decideix, en canvi, cedir-li el poder creient que en mantindrà el control. Un rei italià, uns conservadors alemanys, un altre rei espanyol: tots tres es van equivocar de la mateixa manera.

El fil que travessa aquestes nou sessions és sempre el mateix: una crisi econòmica real (la postguerra italiana, la hiperinflació alemanya, la Gran Depressió) desgasta la confiança en la democràcia parlamentària, i algú ofereix ordre a canvi de llibertat. A Itàlia i a Alemanya, aquell «algú» hi arriba i s'hi queda. A Espanya, la mateixa recepta es prova dues vegades: el 1923, amb Primo de Rivera, triomfa sense resistència; el 1936, quan els militars ho tornen a intentar, el país es parteix en dos i la crisi democràtica es converteix en una guerra de tres anys.

Aquesta càpsula no dona per fet que una crisi econòmica hagi de destruir sempre una democràcia: mostra, sessió a sessió, quines decisions concretes (d'un rei, d'un partit, d'un exèrcit) van fer que, en cada cas, això passés o no. Al final, la pregunta que obre la càpsula («pot una crisi econòmica destruir la democràcia?») es respon amb una altra: qui decideix, en el moment crític, cedir el poder en comptes de defensar-lo?