De creadors a lectors: la mort del procés

Fins fa poc, demanar a un alumne que preparés una presentació digital era una activitat competencial de primer ordre: investigar, seleccionar la informació rellevant, pair-la, estructurar-la en un discurs coherent i crear un suport visual. Era un procés de digestió i reflexió. Ara aquest procés ha mort. Eines com Gamma o altres generadors automàtics fan tota la feina en segons; l’alumne només ha d’introduir un títol. El resultat és un estudiant que puja a l’escenari a llegir unes diapositives que no ha creat, a exposar unes idees que no ha processat i a defensar un coneixement que no ha construït. No és capaç d’explicar-ho perquè mai no se l’ha hagut de preguntar. Hem aniquilat el procés, que era on residia tot l’aprenentatge.

L’eina que ens domina: la paradoxa de la competència digital

Aquí rau la gran paradoxa: ens van dir que les eines digitals ens farien més competents, però el seu nivell de desenvolupament les ha fet competents per elles mateixes, anul·lant la nostra pròpia competència. L’eina ja no és una extensió de la nostra ment: absorbeix la funció que hauria de fer el nostre cervell. El que el currículum anomena «competències digitals» ja no és compatible amb un model educatiu basat en el pensament crític; són, de fet, metodologies contràries. Els nostres alumnes corren el risc de convertir-se en copistes medievals, atrapats en un nou monestir de coneixements invisibles per a ells, dedicats a transcriure respostes sense entendre mai les preguntes.

La gran factura: un castell digital sense fonaments

Aquesta cursa tecnològica té un cost desorbitat. Hem acceptat com a dogma regalar un ordinador a cada alumne —una política que ha omplert Wallapop de portàtils del Departament a preus irrisoris— mentre tenim edificis escolars que no cobreixen necessitats tan bàsiques com una climatització adequada. La factura de la digitalització no és només econòmica, sinó pedagògica: estem construint un castell digital molt car sobre uns fonaments educatius cada cop més precaris.

Un pas enrere per avançar: cap a una pedagogia del perenne

Ensenyar a usar les eines digitals d’avui és una pèrdua de temps, perquè canvien amb una rapidesa que cap sistema educatiu pot assumir. La solució no és més tecnologia, sinó més pedagogia: un currículum que tingui el coratge de centrar-se en les competències perennes —les que no caduquen— i que faci un ús de les eines digitals molt més mesurat i intencionat. Hem de deixar de preguntar-nos «quina és l’última app?» i tornar a la pregunta essencial: què necessita aprendre un ésser humà per pensar per si mateix?