Cada alumne, un ordinador. La gran promesa digital sembla estavellar-se contra una realitat tossuda: menys esforç, pitjor comprensió lectora i una dependència creixent. És hora de fer marxa enrere?

L’objectiu era noble: modernitzar les aules, superar la bretxa digital i preparar l’alumnat per al segle XXI. El pla, conegut per tots: el model 1x1, un ordinador per a cada estudiant. Anys després, el balanç a l’educació pública és, com a mínim, preocupant. Lluny de crear aprenents autònoms i competents, la digitalització massiva ha obert la porta a la distracció i a l’aprenentatge superficial; i ara, amb la Intel·ligència Artificial generativa, ha posat sobre la taula un problema de fons: potser hem invertit milions d’euros en una eina que, a l’ESO, fomenta precisament el contrari del que pretenem: pensar menys.

1. El miratge de la digitalització: més accés, menys profunditat

La premissa del model 1x1 era que l’accés il·limitat a la informació milloraria, per si sol, l’aprenentatge. La realitat ha estat una altra: hem confós l’eina amb la finalitat. Un ordinador a les mans d’un adolescent no és automàticament una porta al coneixement; sovint és una finestra oberta a la procrastinació i a la multitasca ineficient.

L’hàbit del «copia-i-enganxa» no és nou, però la digitalització l’ha convertit en la norma: navegar per pestanyes, seleccionar fragments i ajuntar-los sense un procés real de comprensió. I els estudis internacionals ja alertaven, abans de l’explosió de la IA, que més tecnologia a l’aula no correlacionava amb millors resultats de comprensió lectora o expressió escrita. En molts casos, la correlació era negativa.

2. La IA: combustible per al foc de la mínima despesa

Si el «copia-i-enganxa» era el problema, la IA n’és l’accelerador exponencial. Per a una part significativa de l’alumnat, la IA no és un «assistent de pensament», sinó un substitut del pensament: la via ràpida per complir la tasca, treure nota i passar a la pantalla següent.

Generar un text coherent o una resposta complexa en segons no només evita l’esforç de cercar i sintetitzar: atrofia les habilitats fonamentals d’estructurar idees, argumentar i crear un discurs propi. És cert que l’alumnat amb més maduresa pot fer servir la IA per anar més enllà; però a l’ESO, on toca assentar les bases del pensament crític, no podem programar pensant en la minoria més avantatjada. La realitat majoritària és que la IA s’està fent servir per treballar menys.

3. La contrareforma pedagògica: tornar al paper i al bolígraf?

Posar en dubte la presència constant de dispositius no és ser tecnòfob: és ser pedagògicament responsable. El problema no és la tecnologia, sinó la seva omnipresència i la manca d’intencionalitat. La proposta d’Ideorum és l’artesania educativa: la tecnologia com a eina específica per a tasques concretes, com un microscopi al laboratori, no com l’entorn per defecte.

  • Prioritzar el material físic: dossiers en paper, lectura en llibres, anàlisi de fonts impreses, mapes conceptuals manuals i escriptura a mà. Un ritme més lent i més profund.
  • Fomentar l’oralitat i la col·laboració real: debats, exposicions sense suport digital, productes tangibles. Avaluar el procés i la defensa argumentada, allà on la IA no pot intervenir.
  • El digital, amb propòsit: reservar l’ordinador per a la cerca inicial, l’edició d’un vídeo o una simulació. Una eina al servei del projecte, no la taula sobre la qual es fa tot.

Conclusió: menys pantalles, més connexions

L’arribada de la IA ha estat el senyal d’alarma definitiu: el camí de la digitalització massiva i acrítica a l’ESO era un carreró sense sortida. És el moment de ser valents i fer un pas enrere per poder avançar. Necessitem una «dieta digital» a les aules: menys pantalles i més converses, menys clics i més pensaments, menys interfícies i més connexions humanes.