Un plet al Consolat de Mar

Al document: «Si els mercaders s'avenen a llançar, tots o la major part, llavors es pot llançar.»

• Tots o la major part. No cal que hi estiguin tots: n'hi ha prou amb la majoria.
• Tots, sense excepció. «Tots» és al text, però seguit de «o la major part».
• Només el mercader més ric. El capítol no dona més vot a qui té més càrrega.
• Cap: decideix el senyor de la nau sol. Diu el contrari: el senyor de la nau ha de preguntar-ho als mercaders.

Al document: «Un dels mercaders ha de començar a llançar, i després el senyor de la nau pot continuar.»

• Perquè quedi clar que la decisió és dels mercaders. La càrrega és seva: si comença un d'ells, ningú no podrà dir després que el patró la va llançar pel seu compte.
• Perquè els mercaders eren més forts que els mariners. El capítol no parla de força: parla de qui decideix.
• Perquè el senyor de la nau no pot tocar mai la càrrega. Diu que, després, el senyor de la nau «pot continuar».
• Perquè així es salven les persones de la nau. Salvar les persones és per què s'alleuja la nau, no per què comença un mercader.

Al document: «El senyor de la nau hi ha de posar la meitat del que valgui la nau.»

• La meitat. Ho diu el text: la meitat del que valgui la nau.
• Tot el valor de la nau. Seria el més dur per al patró, però el capítol diu la meitat.
• Res: la nau no paga mai. La nau també es va salvar gràcies al git, i per això hi posa.
• Un sou per cada lliura. «Per sou i per lliura» és al text, però vol dir que es paga a proporció, no la part de la nau.

Al document: «Aquell git s'ha de pagar per sou i per lliura, segons la mercaderia que s'hagi llançat.»

• Que qui salva més valor, més hi posa. Tothom qui s'ha salvat paga una part del que s'ha perdut, segons el que tenia a bord: el que es perd per salvar tots, ho paguen tots.
• Que cadascú paga exactament el mateix. «A proporció» és el contrari de pagar tots igual.
• Que només paga qui ha perdut la mercaderia. Seria injust: qui ha perdut ja ha pagat prou, i els altres s'han salvat gràcies a ell.
• Que es paga en moneda de sous i no d'or. El sou i la lliura eren monedes, però aquí l'expressió vol dir «a proporció».

Al document: «Ningú no està obligat a tornar-la, perquè no l'havien declarada.»

• No: el que no es declara, no es torna. El capítol ho diu clar. I té sentit: si no es declarés, qualsevol diria que havia perdut més del que duia.
• Sí, perquè també es van llançar per salvar la nau. És veritat que es van llançar per salvar tots, però el capítol no els compta si no estaven declarats.
• Sí, si paga el nòlit més alt de la nau. El nòlit més alt és la multa per dur mercaderia amagada, no el preu per cobrar-la si es perd.
• No se sap: el capítol no parla de llançar al mar. En parla: «si la llancen al mar».

Al document: «Els mercaders han de declarar a l'escrivà, així que la nau ha salpat.»

• Perquè en un plet guanya qui té una prova escrita. Després d'una tempesta, la paraula de cadascú no val gaire: el llibre de l'escrivà diu què hi havia a bord abans del perill.
• Perquè els mercaders no sabien llegir ni escriure. Molts mercaders sí que en sabien: el llibre no és per això, sinó per tenir una prova comuna.
• Perquè l'escrivà cobrava per cada línia que escrivia. El capítol no parla del sou de l'escrivà.
• Perquè el que no s'escriu no pot pagar nòlit. Diu el contrari: el que no s'escriu paga el nòlit més alt.

Al document: «Si els mercaders no hi estan d'acord, el mestre no ha de deixar de llançar-ne tanta com cregui necessari.»

• Que el patró podria llançar encara que tots s'hi neguessin. A Oléron decideix el mestre, i després jura que calia. Al Consolat, sense l'acord de la majoria dels mercaders, no es llança.
• Res: les dues lleis diuen exactament el mateix. Justament en això es contradiuen: qui té l'última paraula.
• Que el mercader cobraria també els sacs amagats. L'article 8 no parla de mercaderia no declarada.
• Que el patró hauria de jurar abans de llançar. El jurament hi és, però es fa en arribar a port, no abans.

Al document: «Ell i un terç dels seus companys han de jurar sobre els Evangelis que ho van fer per salvar la nau.»

• L'obliga a jurar, amb un terç de la tripulació, que calia. No hi ha vot dels mercaders, però hi ha un jurament davant de testimonis: el control arriba després.
• L'obliga a pagar de la seva butxaca tot el que llanci. L'article no ho diu: el que es perd es reparteix.
• Res: el mestre pot fer el que vulgui sense donar comptes. Ha de jurar-ho en arribar a port, amb una part de la tripulació.
• Li prohibeix llançar la càrrega si hi ha tempesta. La tempesta és justament quan la llei li permet llançar-la.