QUI MANA EN L'ECONOMIA GLOBAL?

El paquet arriba l'endemà, el sopar en trenta minuts i la cançó a qualsevol hora, i la persona que pedala perquè arribi no té contracte. Una desena d'empreses, gairebé totes nord-americanes i totes de menys de trenta anys, organitzen el dia a dia de mig planeta, valen més que totes les borses d'Europa i cobren per un recurs que els donem gratis: les dades. La càpsula comença aquí, amb el cas Amazon i la llei rider, i amb tres eines per llegir-lo: el capitalisme com a sistema-món, les seves cinc fases i el centre i la perifèria.

Deu documents llegits a l'original, cadascun amb la pregunta de qui l'escriu i què hi guanya: la directiva europea del treball en plataformes, el discurs del «nou ordre mundial» de Bush després del Mur, l'aposta de Clinton del 2000 (obrir el comerç, sobretot amb la Xina, confiant que s'assemblaria a nosaltres), les tres paraules de Draghi que van salvar l'euro, la proposta de Berners-Lee i la llei nord-americana que va deixar Internet sense regulació, el Bush del 20 de setembre del 2001, Xi Jinping a Davos defensant el lliure comerç, Greenspan admetent davant del Congrés, el 2008, «una fallada en el model» i l'ordre executiva dels aranzels del 2 d'abril del 2025. Amb ells, la història dels trenta-cinc anys en què la globalització va ser primer una promesa, després una fàbrica a la Xina i un elefant de Milanović, després una factura, i ara una amenaça per al país que la va dissenyar.

Una sola pregunta travessa les nou sessions: qui mana en l'economia global. La sessió 9 torna al rider amb tot el que s'ha après: les plataformes que són alhora el mercat i el venedor més gran del mercat, i els Estats que tornen per les dues bandes, contra els altres Estats amb aranzels, subvencions i sancions, i contra les plataformes amb lleis, multes i sentències. No hi ha cap veredicte: hi ha les eines per veure qui hi mana el 2025, qui hi manava el 2000, i per què la «fi de la història» va durar del 1989 al 2008.