El vot de les dones: ara o més endavant?

Al document: «Els ciutadans d'un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals.»

• Drets electorals iguals per a homes i dones de 23 anys. És el que diu, i ho diu tot en una frase: mateixos drets, dos sexes, una edat.
• El dret de les dones a ser elegides, però no a votar. Això era el decret del maig; l'article diu «els mateixos drets electorals», que inclouen votar.
• El vot a les dones majors de 21 anys. Els vint-i-un anys eren la redacció primera; l'esmena acceptada els puja a vint-i-tres.
• El vot a les dones a partir de les eleccions següents. No fixa cap data: «conforme determinin les lleis» és una remissió, no un ajornament.

Al document: «El text es vota sencer, com un sol article, després d'haver-se acceptat l'esmena [...] i d'haver-se rebutjat la que ajornava el vot de les dones.»

• Perquè obliga a votar les dues coses alhora: tot o res. Les dues qüestions van juntes en una frase: és el problema que Guerra del Río exposarà a la cambra.
• Perquè el Reglament prohibeix votar les esmenes per separat. Les esmenes s'havien votat per separat abans; ara toca la totalitat.
• Perquè l'edat de vot ja no es pot canviar. L'edat s'ha acordat, però el que fa indivisible l'article és que ho conté tot.
• Perquè la Constitució no admet articles llargs. No hi ha cap regla d'aquestes; és una qüestió de com s'ha redactat.

Al document: «No és qüestió de capacitat; és qüestió d'oportunitat per a la República.»

• Que ara no convé a la República. Ho separa expressament: capacitat, sí; oportunitat, no. Tem que el vot de les dones vagi contra la República.
• Que les dones no tenen prou capacitat per votar. Diu el contrari: «no és qüestió de capacitat».
• Que les mares no han demanat escoles per als fills. Ho diu com a exemple del que voldria veure; la raó de fons és l'oportunitat política.
• Que primer cal aprovar la llei electoral. No parla de cap llei: parla del moment polític.

Al document: «Ho diu una dona que, en el moment crític de dir-ho, renuncia a un ideal.»

• Que creu en el vot femení i el sacrifica per càlcul. Reconeix que el vot és el seu ideal i que el posposa perquè, segons ella, ara perjudicaria la República: és un argument de conveniència, no de principi.
• Que ha canviat d'ideal i ara és contrària al sufragi. No hi renuncia per convicció: el «moment crític» és el que la fa parlar així.
• Que és una dona i per això li costa dir-ho. Remarca que és una dona, però la frase parla de l'ideal, no del sexe.
• Que el seu partit li ha imposat aquest vot. El seu partit hi era contrari, sí, però ella parla en nom propi: «ho diu una dona».

Al document: «Precisament perquè la República m'importa tant, entenc que seria un gravíssim error polític apartar la dona del dret de vot.»

• Diu que negar el vot és el que perjudicaria la República. Accepta el terreny de Kent (què convé a la República) i el capgira: l'error polític és excloure la meitat del país.
• Diu que la República no li importa tant com el vot. Diu el contrari: «la República m'importa tant».
• Recorda que les dones van protestar per la guerra del Marroc. Ho recorda, però és un exemple contra Kent, no el gir de l'argument.
• Proposa que el vot es concedeixi com a premi més endavant. És justament la idea que ridiculitza: el vot no és un premi.

Al document: «No teniu el dret natural, el dret fonamental, que es basa en el respecte a tot ésser humà, i el que feu és retenir un Poder.»

• Un argument de principi: el vot és un dret de la persona. Passa del càlcul (què convé) al dret (què és just): una cambra d'homes que decideix sobre les dones «reté un Poder» que no és seu.
• Un argument legal: la llei electoral vigent ja dona el vot a les dones. La llei era la dels homes; ella diu que la llei no basta.
• Una acusació als diputats de no respectar cap ésser humà. El «respecte a tot ésser humà» defineix el dret natural; no acusa ningú de no respectar-lo.
• Un argument religiós sobre el dret natural. «Dret natural» aquí és el dret de tot ésser humà pel fet de ser-ho, no una doctrina religiosa.

Al document: «La igualtat absoluta de drets per a tots dos sexes. Tanmateix [...] és prematur, sobretot que és inoportú [...] i haurem de votar en contra.»

• Separa el principi (igualtat) del moment (inoportú) i vota pel moment. És el mateix esquema que Kent: sí al dret, no ara. Serveix per veure com un partit pot dir dues coses en una.
• No s'aguanta: es contradiu i ho reconeix. Sembla una contradicció, però ell la resol amb la paraula «inoportú»: no és una confessió, és un argument.
• Vota en contra només pels vint-i-tres anys. L'edat hi surt, però la raó que dona és el vot de la dona: «prematur, inoportú».
• Renuncia a l'ideal del partit per disciplina. Diu que l'ideal del partit és la igualtat i que no hi renuncia: només l'ajorna.

Al document: «Que retiri aquest article avui i que busqui una redacció que interpreti els vots i l'opinió de la majoria republicana i socialista.»

• Que no es voti avui: la decisió s'ajornaria i el text es tornaria a negociar. Retirar l'article és no votar-lo; una redacció nova hauria de trobar una majoria que tampoc no existia. El president no li va fer cas.
• Que es voti el vot femení per separat de l'edat. Ho havia explicat abans com a impossible: l'article ja no es pot dividir.
• Que la majoria socialista redacti l'article. Parla de la majoria «republicana i socialista», no de cedir la ploma als socialistes.
• Que la Cambra aprovi l'article tal com és. Demana el contrari: retirar-lo.