L'escriba de Madinat al-Zahra

La llum d’oli de la llàntia lliscava sobre el pergamí, dibuixant ombres llargues a les parets de guix de la gran biblioteca de Madinat al-Zahra. A fora, la nit del segle X cobria Còrdova, i el murmuri llunyà de la sínia de l’Albolafia, movent l’aigua del Guadalquivir, acompanyava el silenci de la sala. En Tàsies, un jove copista cristià, es fregava els ulls cansats: portava hores traduint un vell manuscrit de geometria grega, de l’àrab al llatí.

Al seu costat treballaven en Hasan, un bibliotecari musulmà, i en Hasdai, un jove metge jueu. Tots tres es passaven els folis amb la mateixa cura, com qui té el món a les mans. A la Còrdova del califa, la ciència s’alimentava de la barreja de l’àrab, l’hebreu i el llatí, i en aquella sala les tres religions compartien una mateixa set de saber.

Però en Tàsies coneixia bé el límit d’aquella convivència. Aquell matí havia hagut de lliurar les seves monedes de plata: la jizya, l’impost que pagaven els cristians i els jueus (els dimmis) a canvi de poder conservar la seva fe. Era un recordatori discret, però constant, que davant la llei no tots eren iguals. La seguretat i la tolerància de la ciutat tenien un preu, i aquest preu no el pagaven tots.

—El califa ens deixa conservar la fe i les nostres esglésies —li havia dit en Hasdai, en veu baixa, en veure’l capcot—. No és poca cosa, en un món on a tantes terres no et deixen ni això.

En Tàsies ho sabia. I, tanmateix, mentre mirava com en Hasan resseguia amb el dit una xifra escrita en una llengua que ell no acabava d’entendre, va pensar una cosa que el va sorprendre. Allà, sobre aquell foli, l’àlgebra no era musulmana, ni la geometria cristiana, ni la medicina jueva. El coneixement no portava cap segell. Travessava sense permís les fronteres que la llei dibuixava entre ells.

Va sucar la ploma i va continuar copiant, lletra a lletra. Sabia que a fora la jizya seguiria pesant-li a la bossa, i que el seu nom sempre aniria amb l’etiqueta de dimmi. Però aquella nit, en aquella sala il·luminada per una sola llàntia, tres homes de tres déus diferents estaven salvant junts les paraules d’uns savis grecs morts feia mil anys. Hi havia coses que ni un imperi ni un impost no podien separar.

I el saber que protegien aquella nit viatjaria, segles després, molt més lluny del que cap d’ells tres no hauria pogut imaginar mai.