L'escriba de Madinat al-Zahra

La llum d’oli de la llàntia llisca sobre el pergamí i dibuixa ombres llargues a les parets de guix de Madinat al-Zahra. A fora, la nit del segle X cobreix Còrdova. Molt lluny, al riu, se sent la remor d’una sínia que no s’atura mai, girant l’aigua del Guadalquivir cap als horts.

En Tàsies té dinou anys, és cristià i porta sis hores asseguts a la mateixa banqueta. És un mossàrab: parla àrab des que va néixer, resa en llatí i escriu totes dues llengües amb la mateixa lletra petita i atapeïda. Per això el van cridar.

Damunt de la taula hi ha el llibre. Va arribar de Constantinoble dins d’una caixa folrada de seda, un regal de l’emperador al califa, i és un tractat de plantes remeieres escrit en grec. A la cort no hi havia ningú que en sabés prou, i van haver de fer venir un monjo de fora perquè el llegís en veu alta, frase a frase, mentre els altres el passaven a l’àrab.

Al seu costat hi treballen dos homes més. En Hasan, bibliotecari, musulmà, que busca cada planta a tres llibres diferents abans de deixar-ne escrit el nom. I en Yosef, metge jueu, que de tant en tant s’atura, tanca els ulls i diu que aquella fulla ell l’ha vista, que la venen al mercat i que aquí es diu d’una altra manera. Aleshores discuteixen els tres a la vegada i el monjo espera, amb el dit damunt del text grec, fins que es posen d’acord.

En Tàsies no ho diria en veu alta, però és la millor part de la nit.

Sap perfectament on s’acaba tot això. Aquell mateix matí ha hagut de portar les seves monedes de plata i deixar-les comptades: la jizya, l’impost que paguen els cristians i els jueus, els dimmis, a canvi de conservar la seva fe. Ningú no l’ha insultat. Ningú no li ha tocat l’església. Simplement, hi ha una taula on el seu nom és en una llista i el d’en Hasan no hi és, i tots dos ho saben.

—El califa ens deixa conservar la fe i les esglésies —li havia dit en Yosef, en veu baixa, en veure’l capcot—. No és poca cosa, en un món on a tantes terres no et deixen ni això.

En Tàsies ho sap. I no li sembla suficient. Les dues coses alhora.

Passada la mitjanit, en Hasan surt un moment al pati a estirar les cames i en Tàsies el segueix. Els arcs de ferradura de la galeria estan pintats a franges vermelles i blanques, i la pedra que hi ha entre arc i arc està tallada amb fulles tan fines que sembla que es moguin. Algú ha passat mesos fent allò perquè els ambaixadors, quan hi entrin, s’aturin a mirar-ho. En Tàsies s’hi atura cada nit i no és ambaixador de res.

Quan torna a la taula, es fixa en el dit d’en Hasan resseguint una xifra escrita en una llengua que ell no acaba d’entendre, i pensa una cosa que el sorprèn. Sobre aquell foli, l’àlgebra no és musulmana, ni la geometria cristiana, ni la medicina jueva. El coneixement no porta cap segell: travessa sense permís les fronteres que la llei dibuixa entre ells.

Sucar la ploma. Continuar. Lletra a lletra.

Demà la jizya continuarà pesant-li a la bossa i el seu nom continuarà a la llista. Però aquesta nit tres homes de tres déus diferents estan salvant les paraules d’uns metges grecs morts fa mil anys.

I el que salven aquesta nit viatjarà, segles després, molt més lluny del que cap dels tres no podria imaginar.