La cacera del mamut blanc
La tribu del mamut blanc · III
El vent del nord bufava amb fúria gèlida a l’exterior de l’abric rocos de la cinglera. El gel de la darrera glaciació cobria les muntanyes i els boscos com una estesa blanca immensa. A l’interior, la tribu es reunia molt junta al voltant del gran fogar central. La calor del foc i el greix animal encès eren les seves úniques defenses contra la mort del fred exterior.
Kaya, la jove filla de la talladora de sílex, mirava fascinada la paret de roca calcària de la cova. Les ombres del foc s’hi projectaven de forma canviant, dansant sobre les protuberàncies de la pedra. En un relleu rodó especial, Kaya hi va veure la forma d’un gran llom d’animal. Amb el seu dit cobert de cendra i greix, va traçar una línia suau seguint el relleu: un llom arquejat, una trompa llarga, dos ullals imponents. Sota els seus ulls va brotar un mamut.
L’ancià de la tribu es va atansar, agafant un tros de carbó de fusta eixut i ocre vermell recollit dels rius. Amb cops suaus de banya, va anar perfilant el dibuix, omplint-lo de color ocre vius que brillaven a la llum de les torxes. Tota la banda va quedar en silenci, mirant la paret. L’animal ja no era només una pedra de la cinglera; era el Mamut Blanc, l’esperit de les planes fredes que els donava vida i abric amb la seva carn. Kaya no havia copiat el mamut; l’havia simulat al seu cervell, transformant una ombra de pedra en un símbol sagrat compartit pel clan.
El naixement de l’art rupestre representa la fita intel·lectual més sublim del Paleolític. En endinsar-se centenars de metres cap a les galeries profundes de les coves, on la foscor era absoluta i s’havien de portar llums d’esca ràpids, els nostres avantpassats no buscaven un refugi físic contra la pluja o el fred. Aquestes coves eren veritables santuaris espirituals, temples de màgia propiciatòria on es demanava la bona caça o es narraven els mites fundacionals de la tribu.
Aquesta capacitat d’abstracció es reflectia en el dol dels difunts. Quan un membre de la banda de Kaya moria, la cova no s’abandonava amb por animal. El cos se situava amb cura en posició fetal, cobert de terra vermella d’ocre i flors de colors de primavera, col·locant banyes de cérvol al seu voltant per protegir el seu viatge. Era el comiat espiritual de la humanitat.
La tribu del mamut blanc ens recorda que ser humans és molt més que una característica física o anatòmica. El dia que els homínids van començar a pintar a les fosques coves i a oferir flors als difunts van desfer el llinatge animal, iniciant el camí de la llibertat simbòlica, el dret a la creació espiritual i la unió cívica que continua viva en cadascun de nosaltres.
Per pensar
- Si l'art rupestre no ajudava directament a aconseguir més menjar de forma immediata, per què la tribu hi dedicava tant de temps i energia?
- Com s'explica que el comiat espiritual d'un difunt a través d'enterraments o ofrenes ens faci humans i diferents de qualsevol altre animal de la Terra?
- Quins elements del 'mamut blanc' continuen actius en la nostra societat actual quan visitem un museu, pintem un quadre o plorem una pèrdua?