La tela que no era per a ella

La porta s’obre quan el sol ja és alt, com cada dia. La Neitin hi arriba amb la mare i un sac de blat que pesa més que ella; el blat ve de les sitges de darrere de casa, i la mare diu que aquest any n’han pogut treure per canviar. Els grecs de dins de la muralla no cultiven res: compren. Per això hi ha la porta.

A dins, la plaça fa olor de peix i de brea. La Neitin coneix els llocs: les gerres de vi fetes al torn, les àmfores d’oli que han vingut de cabotatge des de Massàlia, el banc de l’home que pesa la plata i en dona unes monedes petites. La mare no vol monedes, vol llana tenyida, i s’atura davant d’un grec que desplega teles sobre una taula.

Hi ha llanes de color de terra, llanes vermelles, i a sota, plegada petita, una tela que no és llana. La Neitin no sap què és. Quan el grec la desplega, la tela agafa la llum com l’aigua. És lleugera com res que hagi tocat mai.

—D’on és? —pregunta la mare.

El grec fa un gest amb la mà cap a l’est. D’un lloc més enllà de Focea, diu, més enllà dels perses. Ell la va comprar a un mercader que la va comprar a un altre. Ningú no sap on comença el camí d’aquesta tela. El preu el diu baixet, i la mare riu: amb aquell preu es compraria una colònia sencera.

La Neitin no escolta el preu. Mira la vora. Allà on la tela s’acaba i el fil es gira, hi ha un tros d’un dit d’amplada amb un dibuix teixit d’un fil més fosc. Quatre potes, una esquena corbada, una cosa llarga que surt del cap. No és un cavall. No és un toro. No és cap animal dels que passen per la porta.

—Això és un defecte —diu el grec, quan veu on mira—. Per això la venc més barata.

No la ven a elles. La ven, al cap d’una estona, a una dona grega amb els cabells recollits que paga amb monedes i no discuteix. La tela es plega; el dibuix de la vora queda a dins, fosc sobre fosc. La Neitin la veu marxar cap a les cases de dins de la muralla, on ella no pot entrar.

Tornen amb la llana vermella. Aquella nit, mentre la mare dorm, la Neitin agafa la seva fusaiola, la peça rodona que fa girar el fus, i amb la punta d’una agulla de bronze hi grata quatre potes, una esquena corbada i una cosa llarga que surt del cap. Ho fa petit, a sota, on no es veu quan la fusaiola gira.

L’endemà fila com sempre. El fus volta, la fusaiola volta, i el dibuix volta amb ella.