L'última font de la ciutat

La Lívia havia nascut en una ciutat que feia segles que no canviava, i per això li costava d’entendre que ara tot canviés alhora.

Primer va ser la font de la plaça. Un matí, l’aigua que sempre havia rajat es va aturar. Un temporal s’havia endut un tram de l’aqüeducte i no va venir ningú a reparar-lo: ni aquella setmana ni cap altra. Després van tancar les botigues, una rere l’altra. I al final va arribar el silenci. Una ciutat que sempre havia bullit de crits i de carros s’anava quedant buida com una closca.

El pare feia dies que carregava el carro sense dir res. La mare sí que deia coses, i sempre les mateixes:

—Encara som a temps.

Hi van pujar les pells, la vaixella bona, els sacs de gra i tres gallines lligades per les potes. De monedes, poques. Feia mesos que a la ciutat gairebé tot es pagava amb troc —un sac d’ordi per un parell de sabates—, i les que encara corrien eren tan primes que ningú no les volia.

La Lívia no entenia com un imperi tan gran, que sortia a totes les monedes i a totes les pedres escrites, es podia desfer sense una gran batalla i sense un dia concret. Ningú no havia entrat per la porta.

—Els bàrbars ja hi són, filla —li va dir el pare quan ella ho va preguntar—. Fa cent anys que hi són.

Ho va dir sense por, com qui parla del temps que fa. Al limes, la frontera del nord, els exèrcits ja no aturaven ningú, i els emperadors havien anat signant pactes —un foedus darrere l’altre— amb els mateixos pobles que havien de contenir: terra a canvi de soldats.

Abans de pujar al carro, la Lívia va tornar corrent a la plaça i va posar la mà al broc sec. De petita s’hi rentava la cara cada matí. Ara només hi havia pedra freda i una mica de molsa.

Van arribar el tercer dia. La vila no s’assemblava en res a una casa de ciutat: era un mur llarg, un pati amb un pou, dos graners i camps que arribaven fins on es veia. Hi vivia molta més gent de la que ella s’esperava. Famílies senceres treballaven aquelles terres sense ser-ne amos i sense poder-ne marxar —el colonat—, i el pare li va explicar que feia dues generacions que anava així.

Al capvespre van entrar al pati sis homes a cavall, amb els cabells llargs i les espases lligades a la sella. La Lívia es va arrapar al braç de la mare. Els homes van desmuntar, van beure del pou i es van asseure a l’ombra com qui torna a casa. L’amo de la vila va sortir a rebre’ls i els va donar la mà.

—Són gots —va dir el pare—. Guarden el camí fins al riu.

—I qui els paga?

—Nosaltres. Amb blat.

La Lívia va estar molta estona mirant-los, perquè s’esperava una altra cosa. Havia crescut sentint que els bàrbars eren els que hi havia a l’altra banda del món, i resulta que sopaven al pati, parlaven un llatí ple de forats i tenien un nen de la seva edat que es va posar a treure aigua del pou sense que ningú li ho manés.

Aquell hivern no van comprar res a ningú. Van menjar el que havien collit, van filar la llana de les seves ovelles i van coure el pa al forn de la vila. Viure de la pròpia subsistència no era cap idea ni cap decisió: era el que hi havia.

Cada matí, la Lívia baixava al pou amb una gerra. L’aigua era freda i bona i no s’aturava mai, i per tenir-la no calia esperar que vingués ningú de cap ciutat a reparar res.

A Roma, la font de la plaça continuava seca, i ja no quedava gairebé ningú per adonar-se’n.