L'última font de la ciutat

La Lívia havia nascut en una ciutat que feia segles que no canviava, i per això no entenia per què, de cop, tot canviava alhora.

Primer va ser la font de la plaça. Un matí, l’aigua que sempre havia rajat es va aturar: ningú no havia reparat el tram d’aqüeducte que un temporal s’havia endut. Després van ser les botigues, que tancaven una rere l’altra. I, sobretot, va ser el silenci. Una ciutat que sempre havia bullit de gent, de crits i de carros, s’anava quedant buida com una closca.

El seu pare ho explicava amb poques paraules, mentre carregava el carro: «Aquí ja no hi ha res a fer». L’Imperi, deia, ja no enviava soldats ni reparava res; els camins s’havien tornat perillosos i feia anys que no es veia un funcionari de Roma. La gent amb terres marxava als seus camps, lluny, a viles grans i tancades on almenys es podia conrear, criar bestiar i defensar-se.

La Lívia no entenia com un imperi tan immens, que sortia a totes les monedes i a totes les inscripcions de pedra, es podia desfer així, sense una gran batalla, sense un dia concret. No queia: s’esfumava, com l’aigua de la font.

Abans de pujar al carro, va tornar corrent a la plaça. Va posar la mà al broc sec de la font, com per acomiadar-se’n. De petita s’hi rentava la cara cada matí; ara només hi havia pedra freda i una mica de molsa.

Va mirar enrere una última vegada: el fòrum buit, les columnes que ningú no netejava, una ciutat sencera que es quedava enrere com una joguina massa gran per a un món que s’havia fet petit i insegur.

No sabia que estava veient caure un imperi de mil anys. Per a ella només era deixar casa seva. Però al camp on anaven, entre la por i el treball dur, començaria a néixer, sense que ningú ho decidís, una manera nova de viure. D’aquella ciutat que es buidava en naixeria una altra de molt diferent, feta de viles, de monestirs i de terra.

El carro va arrencar. La Lívia no va plorar. Va mirar endavant, cap als camps, intentant imaginar com seria un món sense Roma.