El carrer que no coneixia

En Klaus no reconeixia el carrer Hauptstrasse, tot i que hi havia passat cada dia de la seva vida per anar a l’escola. Els edificis de quatre pisos que hi havia sempre eren ara façanes buides, amb el cel visible a través de les finestres, i els noms dels carrers, quan encara hi eren, apareixien tapats de pols i runa fins a fer-se il·legibles.

El Panzerfaust li pesava més que la motxilla escolar més plena que havia carregat mai. Un sergent de la Wehrmacht, més gran que son pare, li havia ensenyat aquell mateix matí, en deu minuts escassos i entre esclats llunyans d’artilleria, com apuntar-lo i quan estirar la palanca. Cap més instrucció. Al seu costat, dins del mateix forat obert a la vorera per una bomba dies abans, hi havia en Manfred, que encara no havia fet els quinze anys i que no parava de repetir, fluixet, que la seva mare no sabia on era.

—Quan vegis el primer tanc, dispara i corre —li havia dit el sergent—. No esperis a veure si l’has encertat.

En Klaus havia assentit, sense preguntar què passaria si el tanc arribava abans que ell decidís disparar, o què passaria després de córrer, cap on exactament. Els cartells que encara quedaven dempeus a mig carrer prometien la victòria final, en lletres vermelles ja mig esborrades per la pluja dels últims dies; ningú a la trinxera no en parlava, d’aquells cartells, ni per burla ni per fe.

Va sentir el motor abans de veure’l: un so greu i metàl·lic que feia dringar les poques finestres que encara conservaven vidres. En Manfred es va arraulir més contra la paret de runa. En Klaus va aixecar el tub feixuc sobre l’espatlla, tal com li havien ensenyat aquell matí, i va buscar amb els ulls el punt exacte del carrer per on el sergent li havia dit que apareixeria.

Va pensar, just aleshores i sense saber ben bé per què, en la bicicleta que tenia aparcada al soterrani de casa seva, amb una roda punxada des de feia setmanes que mai no havia trobat temps de reparar.

El so del motor es va fer més fort.

En Manfred li va estirar la màniga de l’abric, fluixet, com si volgués dir-li alguna cosa que no acabava de sortir-li de la boca. En Klaus no va apartar els ulls del punt del carrer on la runa formava una mena de porta oberta cap a un altre carrer que tampoc no reconeixia. Va notar, per primer cop en tot el matí, que li tremolaven una mica les mans sobre el tub metàl·lic.