El carrer que no coneixia

En Klaus Berger no reconeixia la Hauptstrasse, i hi havia passat cada dia de la seva vida per anar a l’escola. Els edificis de quatre pisos eren façanes buides amb el cel a dins, els rètols dels carrers havien desaparegut sota la pols i, on hi havia hagut la lleteria, hi havia ara un forat amb aigua al fons que no se sabia d’on venia. Tenia setze anys. Feia tres dies que era soldat, si és que se’n podia dir així d’un noi amb un braçal de Volkssturm cosit a la màniga de l’abric de son pare, i portava a l’espatlla un tub verd que pesava més que la motxilla més plena que havia carregat mai.

El sergent els havia ensenyat a fer-lo servir aquell matí, en deu minuts, entre dues salves d’artilleria que arribaven de l’est. Era un home gran, més gran que son pare, amb la creu de ferro de l’altra guerra i un braç que no acabava de moure. «Quan vegis el primer tanc, dispara i corre. No esperis a veure si l’has encertat.» En Klaus havia assentit. No havia preguntat què passaria si el tanc arribava abans que ell decidís, ni cap a on s’havia de córrer en una ciutat on tots els carrers acabaven en runa. Al seu costat, dins del mateix forat obert a la vorera per una bomba, hi havia en Manfred, del pis de sota, que encara no havia fet els quinze i que repetia, molt fluixet, que sa mare no sabia on era.

Sa mare li havia posat la clau a la mà la nit abans, a la porta de casa, quan ja se l’enduien. No li havia dit «vigila» ni «torna», sinó una cosa més estranya: «Tanca quan entris.» Com si el que hagués de passar en aquell carrer fos una tarda llarga i ell hagués de tornar a l’hora de sopar. La clau era la de sempre, de ferro, amb el nombre 14 gravat a l’anella, i en Klaus la duia a la butxaca dels pantalons, on la notava a cada moviment com una cosa que no formava part de la guerra.

Els cartells que encara quedaven dempeus a mig carrer prometien la victòria final en lletres vermelles mig esborrades per la pluja. «Berlín continua sent alemanya.» Ningú, al forat, en parlava, ni per burla ni per fe. El que es sentia era el motor. Primer un so greu, lluny, que feia tremolar l’aigua del forat de la lleteria; després el dring de les poques finestres que encara tenien vidre. En Manfred es va arraulir contra la runa. En Klaus va aixecar el tub sobre l’espatlla com li havien ensenyat, va buscar amb els ulls el punt del carrer per on el sergent havia dit que apareixeria, i va pensar, sense saber per què, en la bicicleta que tenia al soterrani amb una roda punxada des del març.

El sergent ja no hi era. Se n’havia anat feia una hora «a buscar ordres», i en Klaus havia entès, sense dir-s’ho, que no tornaria.

El tanc va aparèixer on havia de fer-ho, gris de pols, amb un soldat assegut a la torreta que mirava el carrer amb la indiferència de qui ja n’ha vist deu d’iguals aquell matí. Era a cent metres. Després a vuitanta. En Klaus tenia el dit a la palanca i no la va estirar.

No va ser una decisió, o no va ser només una decisió. Va ser la clau a la butxaca, i la lleteria, i la veu d’en Manfred, i la certesa que si disparava el tanc respondria contra el forat i que després de córrer no hi havia enlloc. Va deixar el tub a la runa amb molta cura, com si fos de vidre. Va agafar en Manfred pel coll de l’abric.

—Anem.

—El sergent ha dit…

—El sergent no hi és.

Van sortir del forat pel darrere, arrossegant-se, i van travessar el que quedava d’un pati interior. En Manfred tremolava i no parava de parlar, ara més fort, de sa mare, del carrer on vivia, d’un cosí que era a la Wehrmacht i que li havia dit que els russos no feien presoners. A la segona cantonada, en Manfred va parar. Volia anar cap al nord, cap a casa seva. En Klaus vivia al sud. Es van mirar un moment, dos nois amb braçals, en un carrer que no era de ningú.

—Vine amb mi —va dir en Klaus.

En Manfred va negar amb el cap. Encara duia el braçal; en Klaus se l’havia arrencat sense adonar-se’n i el tenia a la mà com un drap. Podia haver-lo obligat. Podia haver-lo acompanyat cap al nord, on se sentien els motors. Va fer una cosa que no va tenir cap nom aquell dia ni durant molts anys: va deixar-lo anar. El va veure marxar cantonada enllà, petit, amb la motxilla escolar que li havien fet servir de sarró, i no va cridar.

Va trigar dues hores a arribar al seu carrer, i el va reconèixer per la font, que encara hi era, i pel castanyer, que no. El número 14 era un tros de façana fins al segon pis i, darrere, res. A l’escala que pujava cap a l’aire hi havia una olla i una cadira. Va cridar sa mare una vegada, sense gaire força, i no va tornar a cridar. Es va asseure a la vorera amb la clau a la mà, i va estar-s’hi fins que va fer fosc i el soroll dels motors va passar de llarg pel carrer del costat, cap al centre, sense aturar-se.

Anys després, quan la ciutat ja seria una altra ciutat partida per una altra cosa, en Klaus explicaria a la seva filla que aquell dia havia tornat a casa. No li explicaria el tub deixat a la runa amb tanta cura, ni el braçal, ni en Manfred, de qui no en va saber mai més res. Li donaria la clau. Ella la guardaria en un calaix, entre agulles i receptes, sense saber ben bé quina porta havia tancat.