Sessió 2. Del sionisme a la creació d'Israel (1897-1948)

⏱ 17 min

2. 📖 Llegeix

📋 Dinàmica ✕ Tanca

Dinàmica Lectura individual i silenciosa (10 min). Després, 3 min per preguntar «Quina dada us ha cridat més l'atenció?» i tancar els conceptes clau a la pissarra (4 min).

Entre el 1897 i el 1948 la terra entre el Jordà i el mar va canviar tres vegades de mans sense que els que hi vivien decidissin res: la va prometre un ministre britànic, la va partir una votació de l’ONU i la va repartir una guerra; i el que en va sortir va ser un Estat per a un dels dos pobles i set-cents mil refugiats de l’altre.

Un llibre i una condició

El febrer del 1896 un corresponsal vienès de trenta-cinc anys, Theodor Herzl, publica un opuscle de vuitanta pàgines, L’Estat jueu. Havia cobert a París el judici de l’afer Dreyfus i havia vist una multitud cridar «mort als jueus» a la capital de la revolució dels drets de l’home; a Rússia, els pogromspogromsAtacs violents contra les comunitats jueves de l'Imperi Rus, amb morts, saqueig i incendis, tolerats o incitats per les autoritats; l'onada del 1881-1882 va fer emigrar dos milions de jueus en trenta anys. del 1881 havien posat en marxa una emigració de dos milions de persones. La seva conclusió és la del títol del llibre: l’antisemitismeantisemitismeOdi o hostilitat cap als jueus com a poble; a finals del segle XIX passa de ser religiós a ser «racial» i polític, amb partits i diaris que en fan bandera. no s’arreglarà amb l’assimilació, i l’única sortida és un Estat. Herzl inventa el sionismesionismeMoviment polític nascut el 1897 al congrés de Basilea que defensa la creació d'un Estat per al poble jueu; el nom ve de Sió, el turó de Jerusalem. polític: no una religió, sinó un nacionalisme com els que el segle XIX havia fabricat a Itàlia, a Alemanya o als Balcans. I al llibre no sap on: «Palestina o l’Argentina? Prendrem el que se’ns doni». L’agost del 1897, al primer congrés sionista de Basilea, la resposta és Palestina, i Herzl escriu al seu dietari que hi ha fundat l’Estat jueu i que d’aquí a cinquanta anys tothom ho sabrà. La condició que posa Herzl és la sobirania sobre «una porció del globus»: el sionisme neix demanant a les potències una terra, no als que hi viuen.

A la Palestina otomana hi vivien aleshores uns 500.000 àrabs, musulmans i cristians, i uns 25.000 jueus, molts de famílies establertes des de segles. Entre el 1882 i el 1914 hi arriben dues onades d’immigrants, sobretot de Rússia, que compren terra a propietaris absents i funden colònies agrícoles i, el 1909, Tel Aviv. El 1914 els jueus són uns 85.000 d’una població de 700.000.

Una carta de sis línies

El novembre del 1917 el Regne Unit està en guerra amb l’Imperi Otomà i els seus exèrcits pugen des d’Egipte cap a Jerusalem. El dia 2, el ministre d’Exteriors, Arthur Balfour, envia a lord Rothschild la carta de L’Arxiu: el govern «veu amb bons ulls» l’establiment a Palestina d’una «llar nacional per al poble jueu», amb la condició que no es perjudiquin «els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents». Cada paraula és una tria: «llar nacional», no «Estat»; «a Palestina», no «de Palestina»; i les comunitats que són el 90 % de la població surten definides pel que no són. Londres tenia raons de guerra: guanyar-se els jueus de Rússia i dels Estats Units, i posar un peu al costat del canal de Suez. I tenia dues promeses més a la butxaca: al xerif de la Meca li havia promès el 1915 un regne àrab independent, i amb França s’havia repartit el 1916 l’Imperi Otomà en secret, l’acord Sykes-PicotSykes-PicotAcord secret del maig del 1916 entre el Regne Unit i França (amb el consentiment de Rússia) que repartia les províncies àrabs de l'Imperi Otomà en zones d'influència; Palestina hi quedava sota administració internacional.. El 1922 la Societat de Nacions dona al Regne Unit el mandatmandatFórmula de la Societat de Nacions per administrar els antics territoris otomans i alemanys «fins que puguin governar-se sols»; la potència mandatària n'era responsable davant de Ginebra. sobre Palestina amb la Declaració Balfour escrita al preàmbul. Tres promeses incompatibles fetes des de Londres en dos anys: la frontera imposada des de fora no és una metàfora, és una carta amb data.

Trenta anys de mandat

Sota el mandat, la immigració jueva creix a cada onada de persecució a Europa: el 1931 els jueus són el 17 % de la població; el 1939, prop del 30 %. Cada onada porta conflicte per la terra: els avalots de Jerusalem del 1929, la revolta àrabrevolta àrabAixecament dels àrabs de Palestina contra el mandat britànic i la immigració jueva (1936-1939): vaga general, guerrilla, i una repressió amb uns 5.000 morts àrabs; va deixar el moviment nacional palestí descapçalat. del 1936 al 1939, i la resposta britànica, el Llibre Blanc de L’Arxiu, que el 1939 declara que Palestina no serà un Estat jueu i limita la immigració a 75.000 persones en cinc anys, just quan els jueus d’Europa més necessiten sortir-ne. Després de l’Holocaust, amb sis milions de morts i centenars de milers de supervivents als camps de desplaçats, els vaixells d’immigrants clandestins (l’Exodus, el 1947) i els atemptats de les milícies jueves contra els britànics fan el mandat ingovernable. El febrer del 1947 Londres passa el problema a l’ONU.

La partició i la guerra

El 29 de novembre del 1947 l’Assemblea General aprova la resolució 181 per 33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions: dos Estats, un de jueu i un d’àrab, units econòmicament, i Jerusalem sota administració internacional. Els dirigents sionistes l’accepten; els Estats àrabs i el Comitè Àrab Superior de Palestina la rebutgen: consideren que ningú no pot regalar el 56 % d’un país a un terç dels seus habitants. L’endemà comença una guerra civil entre les dues comunitats mentre els britànics preparen la retirada. La matinada del 14 de maig del 1948, unes hores abans que acabi el mandat, David Ben-Gurion proclama a Tel Aviv l’Estat d’Israel; l’endemà, els exèrcits d’Egipte, Transjordània, Síria, el Líban i l’Iraq hi entren. Israel guanya: l’armistici del 1949 li deixa el 78 % de la Palestina del mandat, Egipte administra Gaza i Transjordània s’annexiona Cisjordània. L’Estat àrab del mapa no apareix enlloc.

La guerra fa el que la votació no havia fet: mou la gent. Uns 700.000 palestins, més de la meitat de la població àrab, fugen o són expulsats de les seves cases entre el desembre del 1947 i el 1949, com els de la fotografia de la capçalera a Haifa, l’abril del 1948; més de 400 pobles queden buits i molts són enderrocats; Israel els prohibeix tornar, i el desembre del 1948 l’ONU proclama a la resolució 194 que els refugiats que vulguin tornar hi tenen dret. Per als palestins és la NakbaNakba«Catàstrofe», en àrab: la fugida i l'expulsió d'uns 700.000 palestins durant la guerra del 1948, que es commemora cada 15 de maig.; per a Israel, la guerra de la independència. Els dos pobles tenen un nom diferent per al mateix any, i tots dos tenen raó pel que fa als fets: un Estat va néixer i un poble va perdre la terra el mateix dia.

Ahir i avui

Els camps de refugiats de Gaza que vas veure al mapa de la sessió 1 són d’aquell any, i els nets dels que hi van arribar encara tenen la clau de la casa del 1948. Per a un jueu europeu del 1946, Israel era l’únic lloc del món que li obria la porta. Les dues coses són certes alhora, i és per això que la frontera del 1949 no és una frontera: és una línia d’armistici entre dues raons que no s’han pogut mirar l’una a l’altra. La pregunta d’aquesta càpsula no és quina de les dues raons val més: és per què una frontera que van dibuixar un ministre, una assemblea i una guerra no la pot tancar ningú dels que hi viuen.

3. 📊 Fitxa de dades 6 dades ▶

• · Les paraules: sionisme, el moviment polític nascut el 1897 a Basilea per crear un Estat per al poble jueu; antisemitisme, l'hostilitat contra els jueus, que a finals del XIX es fa «racial» i política; pogrom, atac violent contra una comunitat jueva tolerat per les autoritats (Rússia, 1881-1882, 1903-1906); mandat, la fórmula de la Societat de Nacions (1922) per administrar territoris otomans «fins que puguin governar-se sols»; Nakba, «catàstrofe», la fugida i expulsió d'uns 700.000 palestins el 1948; Haganà, la milícia jueva del mandat, nucli de l'exèrcit d'Israel des del 1948.
• · Les promeses des de fora: 1915-1916, la correspondència Hussein-McMahon promet al xerif de la Meca un regne àrab independent; maig del 1916, l'acord Sykes-Picot reparteix l'Imperi Otomà entre el Regne Unit i França; 2 de novembre del 1917, la Declaració Balfour; 1920, la conferència de San Remo dona Palestina al Regne Unit; 1922, la Societat de Nacions aprova el mandat amb Balfour al preàmbul; 29 de novembre del 1947, la resolució 181 de l'Assemblea General (33 a favor, 13 en contra, 10 abstencions); 1949, els armisticis de Rodes.
• · La població, segons els censos britànics i les estimacions otomanes: 1882, uns 25.000 jueus i uns 500.000 àrabs; 1914, uns 85.000 jueus de 700.000 habitants; 1922 (cens del mandat), 84.000 jueus, 590.000 musulmans i 71.000 cristians; 1931 (cens), 175.000 jueus, el 17 %; 1939, uns 450.000 jueus, prop del 30 %; 1947, uns 630.000 jueus i 1.300.000 àrabs, un terç i dos terços. Les onades d'immigració (aliyà): 1882-1903, uns 25.000; 1904-1914, uns 35.000; 1919-1923, uns 35.000; 1924-1931, uns 80.000; 1932-1939, uns 250.000, la majoria d'Alemanya i Polònia.
• · El mandat: avalots de Jerusalem i Hebron (1929, 133 jueus i 116 àrabs morts); revolta àrab (1936-1939, uns 5.000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics morts); Llibre Blanc del 1939 (75.000 immigrants en cinc anys i prou); després del 1945, els vaixells clandestins (l'Exodus, juliol del 1947, amb 4.500 supervivents retornats a Alemanya) i els atemptats de l'Irgun (hotel King David, juliol del 1946, 91 morts); febrer del 1947, Londres passa la qüestió a l'ONU; UNSCOP proposa la partició al setembre.
• · La partició i la guerra: la resolució 181 dona el 56 % del territori a l'Estat jueu (un terç de la població) i el 43 % a l'àrab, amb Jerusalem internacional; guerra civil des del 30 de novembre del 1947; Deir Yassin, 9 d'abril del 1948 (més de cent civils àrabs morts, segons la Creu Roja); Haifa, 21-22 d'abril; proclamació de l'Estat d'Israel, 14 de maig del 1948; entrada d'Egipte, Transjordània, Síria, el Líban i l'Iraq, 15 de maig; armisticis del 1949: Israel, el 78 % de la Palestina del mandat; Gaza a Egipte, Cisjordània a Transjordània. Uns 700.000 refugiats (l'ONU en registra 726.000 el 1949), més de 400 pobles buidats; resolució 194 (11 de desembre del 1948): dret de tornada dels refugiats; UNRWA (desembre del 1949); Llei del Retorn d'Israel (1950): tot jueu del món pot immigrar-hi.
• · La imatge del cos: el mapa de la partició del 1947 redibuixat per l'ONU el 1956 (mapa 103.1), amb l'Estat jueu en blau, l'àrab en taronja i Jerusalem en blanc. La capçalera: residents àrabs de Haifa sortint de la ciutat escortats per milicians de la Haganà, l'abril del 1948.

4. 📜 L'Arxiu 2 documents: en tries un ▶

Tries una de les opcions.

1. A. Declaració Balfour

   Arthur James Balfour, ministre d'Exteriors del Regne Unit, carta a lord Walter Rothschild per a la Federació Sionista · 2 de novembre de 1917

   «El Govern de Sa Majestat veu amb bons ulls l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu, i farà tots els esforços per facilitar l'assoliment d'aquest objectiu, entenent-se clarament que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina […]»

   Carta del ministre d'Exteriors britànic a lord Rothschild, aprovada pel gabinet de guerra el novembre del 1917, un mes abans que les tropes britàniques entressin a Jerusalem, sobre una terra que encara era otomana. Cada paraula és una tria: «llar nacional» i no Estat, «a Palestina» i no Palestina sencera, i els que hi vivien, el 90 % de la població, definits com a «comunitats no jueves existents», amb drets civils i religiosos però no polítics. A Londres li convenia guanyar-se els jueus de Rússia i dels Estats Units i tenir un aliat al costat del canal de Suez; i ja havia promès un regne àrab al xerif de la Meca (1915) i s'havia repartit l'Imperi Otomà amb França (1916). El 1922 la Societat de Nacions va posar aquesta carta al preàmbul del mandat.

   ↗ Llegir l'original a Wikisource Traducció de l'anglès · original: «His Majesty's Government view with favour the establishment in Palestine of a national home for the Jewish people, and will use their best endeavours to facilitate the achievement of this object, it being clearly understood that nothing shall be done which may prejudice the civil and religious rights of existing non-Jewish communities in Palestine»

2. B. Llibre Blanc britànic sobre Palestina (Command Paper 6019)

   Govern del Regne Unit (gabinet de Neville Chamberlain; ministre de les Colònies, Malcolm MacDonald), presentat al Parlament · 17 de maig de 1939

   «[…] el Govern de Sa Majestat declara ara inequívocament que no forma part de la seva política que Palestina esdevingui un Estat jueu. […] Des que es va publicar la declaració del 1922, més de 300.000 jueus han immigrat a Palestina, i la població de la Llar Nacional ha crescut fins a uns 450.000, gairebé un terç de tota la població del país. […] Després del període de cinc anys, no es permetrà més immigració jueva tret que els àrabs de Palestina estiguin disposats a acceptar-la.»

   El govern britànic publica aquest Llibre Blanc el maig del 1939, quan la revolta àrab del 1936 s'acaba d'apagar amb milers de morts i la guerra amb Alemanya és a tocar. Li convé tenir el món àrab al seu costat, pel petroli i pel canal de Suez, i per això rebaixa la promesa del 1917: cap Estat jueu, 75.000 immigrants en cinc anys i després la porta tancada, i una Palestina independent d'aquí a deu anys. Ho fa just quan els jueus d'Alemanya, d'Àustria i de Txecoslovàquia busquen on fugir. Els sionistes el van rebutjar, i els àrabs també, perquè no fixava la independència. Les xifres que dona desmenteixen que els jueus arribessin després de la guerra: el 1939 ja eren prop d'un terç del país.

   ↗ Llegir l'original a avalon.law.yale.edu Traducció de l'anglès · original: «His Majesty's Government therefore now declare unequivocally that it is not part of their policy that Palestine should become a Jewish State. […] since the statement of 1922 was published, more than 300,000 Jews have immigrated to Palestine, and that the population of the National Home has risen to some 450,000, or approaching a third of the entire population of the country. […] After the period of five years, no further Jewish immigration will be permitted unless the Arabs of Palestine are prepared to acquiesce in it.»

---

⏱ 18 min

5. ✍️ Activitats

📋 Dinàmica ✕ Tanca

Dinàmica El docent assigna el nivell. Fes les tres activitats del teu pack a la llibreta.

✍️ Abans de les activitats: torna a les tres preguntes de l'apartat 1 i escriu a la llibreta, en una línia cada una, què contestaries ara.

🎏 Sessió 2 · Nivell Aprenent Per començar 3 activitats ▶

1. 🧭 Situar · línia del temps CE1 · Fonts i recerca històrica 📊 La fitxa de dades ✏️ Individual

Qui va dibuixar la línia: vuit decisions en ordre.

Amb la segona línia de la Fitxa i la proclamació d'Israel de la cinquena, situa en una línia del temps a escala les vuit decisions que van dibuixar la frontera. Pinta d'un color les que va prendre algú de fora de Palestina i d'un altre les que van prendre els que hi vivien. Sota, descriu què mostra el recompte de colors.

La línia del temps amb vuit dates a escala i dos colors, i una frase amb el recompte.

Com es fa · Línia del temps

1. Dibuixa la línia i posa-hi el primer any i l'últim abans de res més.
2. Situa cada fet amb el seu any. Si dos van molt junts, escriu-los un sobre l'altre; no n'amaguis cap.
3. Sota cada fet, una línia que digui per què va després de l'anterior: què el fa possible.
4. Mira si hi ha un forat gran d'anys. Normalment allà hi passa alguna cosa que val la pena marcar.

Està bé si cada fet porta l'any i la distància entre fets s'assembla al temps que va passar · les línies de sota expliquen l'ordre, no el repeteixen.

💡 Pista: Comença per la primera i l'última data i reparteix les altres a escala. Per a cada decisió, pregunta't on vivia qui signava. La frase pot començar: «De les vuit decisions, … es van prendre…».

2. 🔍 Investigar · comentari de font CE1 · Fonts i recerca històrica 📜 L'Arxiu ✏️ Individual

La carta de sis línies amb lupa.

Llegeix la Declaració Balfour a L'Arxiu i el seu context, i comenta-la com a font en tres passos. FET: què promet el govern britànic, i on? PARER: com anomena els que ja vivien a Palestina, i quins drets els reconeix? SENYAL: quina paraula que el Llibre Blanc del 1939 escriu per negar-la no surt enlloc de la carta, i què en dedueixes?

El comentari en tres passos (60-90 paraules).

Com es fa · Comentari de font

1. Qui escriu, quan, i per a qui: tres respostes curtes, abans de llegir el cos.
2. Copia la frase exacta que sosté el que diràs, entre cometes.
3. Separa què diu que va passar (el fet) de què en pensa qui escriu (el seu parer), i escriu quina paraula t'ho ha delatat.
4. Pregunta't què hi guanya qui escriu dient-ho així, i què calla.

Està bé si separes el que diu de qui ho diu · hi ha almenys una frase citada exacta.

💡 Pista: El FET és a la primera part de la frase; el PARER, a partir de «entenent-se clarament». Pots començar: «La carta promet… però als que hi vivien només els…».

3. 🧭 Situar · comentari de mapa CE1 · Fonts i recerca històrica 🖼️ La imatge ✏️ Individual

Dos Estats de sis peces: el mapa de la partició.

Mira el mapa de la partició del cos de la lectura. Descriu quantes peces té cada Estat, on es toquen i què és la taca blanca del mig. Després explica quin problema pràctic tenia un Estat fet de tres peces que només es toquen per les cantonades.

La descripció del mapa i el problema de les tres peces (60-90 paraules).

Com es fa · Comentari de mapa

1. Llegeix el títol, la data i la llegenda abans de mirar el dibuix.
2. Descriu què hi ha: on són les coses, què és gran i què és petit, què toca què.
3. Identifica, amb la lectura, què vol dir cada color i cada fletxa.
4. Dedueix qui hi guanya i qui hi perd, i què no ensenya el mapa.

Està bé si cada cosa que dius es pot assenyalar amb el dit al mapa · la deducció final surt del que has descrit, no del que ja sabies.

💡 Pista: Pots començar: «L'Estat jueu té… peces i l'àrab…». Per al problema, pensa què passa quan has d'anar d'una peça a l'altra.

🎠 Sessió 2 · Nivell Intermedi Vols pujar de nivell 3 activitats ▶

4. 🔍 Investigar · Anàlisi crítica de dues fonts CE1 · Fonts i recerca històrica 📜 L'Arxiu ✏️ Individual

Balfour i el Llibre Blanc: una promesa i la seva rebaixa.

Els dos documents de L'Arxiu són del mateix govern i parlen de la mateixa terra: un és del 1917 i l'altre del 1939. Situa cada font (autor, data i per a qui escriu). Compara-les: en què coincideixen i en què es contradiuen. Conclou quina de les dues explica millor per què la frontera es va dibuixar des de fora. Fes servir el terme «mandat».

L'anàlisi de les dues fonts amb la conclusió (90-125 paraules).

Com es fa · Corroboració de fonts

1. Per a cada font: qui, quan, per a qui.
2. Tres columnes: en què coincideixen, en què es contradiuen, com ho sabríem.
3. Decideix quina explica millor el que va passar i per què. No la que t'agrada més: la que té més proves.
4. Digues què hauria de ser cert perquè les dues tinguessin raó alhora.

Està bé si cada coincidència i cada contradicció porta una frase de cada font · la tria final es justifica amb proves, no amb simpaties.

💡 Pista: Contrasta, no resumeixis. Mira què promet cada un, a qui, i què diu cada un dels que ja hi viuen.

5. ✍️ Explicar · esquema 1-3-1 CE7 · Processos contemporanis 📊 La fitxa de dades 🖼️ La imatge ✏️ Individual

Per què va fracassar la partició: l'esquema 1-3-1.

Fes un esquema 1-3-1 amb aquesta idea central: «la partició del 1947 no podia funcionar tal com es va votar». Explica-la amb tres proves de tres llocs diferents: el mapa del cos, la cinquena línia de la Fitxa i la tercera. Tanca amb una conclusió que digui què hauria calgut perquè funcionés.

L'esquema: la idea central, tres proves de tres llocs i una conclusió d'una frase.

Com es fa · Esquema 1-3-1

1. A dalt, la idea central en una frase que es pugui discutir. No un tema: una afirmació.
2. Tres proves de la sessió que la sostinguin, cada una d'un lloc diferent (la lectura, la Fitxa, L'Arxiu, la imatge).
3. A baix, una conclusió que digui què se'n desprèn, no que repeteixi la idea.
4. Mira si alguna prova podria servir per a la idea contrària. Si és així, canvia-la.

Està bé si les tres proves són fets, no opinions · la conclusió afegeix alguna cosa que la idea central no deia.

💡 Pista: Les tres proves han de ser de tres menes: una forma, una decisió, una xifra. Si dues diuen el mateix, no en tens tres.

6. ✍️ Explicar · Desmuntant tòpics CE5 · Reptes de l'actualitat ⚠️ Desmuntant un tòpic ✏️ Individual

Desmuntant «sense Hitler no hi hauria Israel».

Llegeix el bloc Desmuntant un tòpic. Explica per què el tòpic és fàcil de creure i desmunta'l amb tres dates anteriors al 1939 i la població jueva de Palestina el 1939. Explica també què sí que va canviar l'Holocaust, segons el text. Fes servir el terme «sionisme».

El tòpic desmuntat amb tres dates, una xifra i el que sí que va canviar (90-125 paraules).

💡 Pista: Separa dues preguntes: va crear el projecte?, i el va accelerar? La primera es contesta amb dates d'abans del 1939.

🎢 Sessió 2 · Nivell Avançat Et vols arriscar 3 activitats ▶

7. ✍️ Explicar · telegrama CE1 · Fonts i recerca històrica 📊 La fitxa de dades ✏️ Individual

Tres telegrames del 30 de novembre del 1947.

Escriu tres telegrames enviats des de Jerusalem el 30 de novembre del 1947, l'endemà de la votació de la partició: un d'un corresponsal d'un diari de Londres, un d'un dirigent de l'Agència Jueva i un d'un membre del Comitè Àrab Superior. Cada un resumeix què ha passat i què en pensa qui l'envia, amb una dada de la cinquena línia de la Fitxa. Res que no se sabés aquell dia.

Tres telegrames de vint paraules exactes, amb data i remitent.

Com es fa · Telegrama

1. Tria els tres fets que no es poden treure: qui, què, quan.
2. Una frase per fet, sense adjectius ni «molt», «gran», «important».
3. Compta les paraules. Si en sobren, treu-ne; si en falten, no n'afegeixis de buides.
4. Llegeix-lo en veu baixa: ha de sonar com un avís urgent.

Està bé si algú que no ha llegit el text sap què ha passat · no hi ha cap paraula que es pugui treure sense perdre informació.

💡 Pista: El mateix fet, tres interessos: abans d'escriure, decideix què vol aconseguir cada remitent amb el seu telegrama.

8. 🌍 Participar · carta des d'un rol CE4 · Organització social 📊 La fitxa de dades 📖 La lectura ✏️ Individual

Una carta des de Haifa, abril del 1948.

Ets un veí o una veïna àrab de Haifa que surt de casa el 22 d'abril del 1948 amb el que pot carregar, o un jove de la Haganà que escorta la columna pel carrer. Escriu una carta datada aquell dia a un familiar de fora: què passa a la ciutat, què has vist des de la votació de novembre (cinquena línia de la Fitxa) i què creus que passarà. Res que algú de l'abril del 1948 no pogués saber. Fes servir el terme «Haganà».

La carta datada, des d'un dels dos rols (mínim 125 paraules).

Com es fa · Carta des d'un rol

1. Escriu al marge qui ets, on, quin any és, què saps i què encara no pots saber.
2. Tria a qui escrius i què vols aconseguir.
3. Escriu la carta amb les paraules que aquella persona faria servir i amb els fets que tindria a l'abast.
4. Rellegeix i esborra tot el que només se sap després.

Està bé si no hi ha cap dada posterior a la data de la carta · es nota què li convé a qui escriu sense que ho digui.

💡 Pista: Si el teu personatge sap com acaba, has fet trampa.

9. 🌍 Participar · Ahir i avui CE5 · Reptes de l'actualitat 📊 La fitxa de dades 📖 La lectura ✏️ Individual

Ahir i avui: la clau del 1948.

La cinquena línia de la Fitxa posa l'una al costat de l'altra dues normes sobre tornar: la resolució 194 de l'ONU (1948) i la Llei del Retorn d'Israel (1950). La lectura diu que els nets dels refugiats encara guarden la clau de casa. Argumenta per què una de les dues normes s'aplica i l'altra no, i si es pot tancar una frontera mentre els que en van sortir i els seus nets no hi poden tornar. Fes servir el terme «Nakba».

L'argument sobre les dues normes i la teva resposta (80-100 paraules).

💡 Pista: Pregunta't qui ha de fer complir cada una de les dues normes, i amb quina força.

---

⏱ 2 min

6. 🎯 Tancament

📋 Dinàmica ✕ Tanca

Dinàmica Quiz formatiu de 3 preguntes clau. Projecta'l a la pantalla de l'aula i resol-lo conjuntament amb el grup sencer per avaluar l'assoliment del dia.

📌 Per emportar-se ▶

El sionisme polític neix el 1896-1897 amb Herzl com un nacionalisme del segle XIX que demana a les potències una terra, encara sense nom; el 1917 la Declaració Balfour hi posa nom, Palestina, i promet una «llar nacional jueva» en una terra on els jueus eren el 10 %, després d'haver promès un regne als àrabs i d'haver-se repartit l'Imperi Otomà amb França. Sota el mandat britànic (1922-1948) la immigració jueva puja fins al 30 % de la població, amb avalots, una revolta àrab i un Llibre Blanc que tanca la porta el 1939. Després de l'Holocaust, l'ONU vota la partició el 29 de novembre del 1947 (dos Estats, el jueu amb el 56 % de la terra); els sionistes l'accepten i els àrabs la rebutgen. Israel proclama la independència el 14 de maig del 1948, guanya la guerra contra cinc Estats àrabs i es queda el 78 % del territori; uns 700.000 palestins fugen o són expulsats: la Nakba. L'Estat àrab del mapa no apareix, i la frontera del 1949 és una línia d'armistici.

🎯 Tres preguntes per verificar ▶

Tria una resposta. No es guarda res — només per a tu.

1. 1. Què demanava Herzl a L'Estat jueu (1896), segons la lectura?

   A. Que els jueus s'integressin a les nacions on vivien per posar fi a l'antisemitisme B. Que les potències donessin als jueus la sobirania d'un territori, encara sense triar on C. Que els jueus tornessin a Jerusalem per complir un deure religiós de retorn a Sió D. Que el Regne Unit cedís als jueus la Palestina que acabava de prendre als otomans

2. 2. Quina condició posa la Declaració Balfour (1917) a la «llar nacional per al poble jueu»?

   A. Que la llar nacional esdevingui un Estat jueu independent quan s'acabi el mandat B. Que els àrabs de Palestina acceptin la immigració jueva abans de cada nova onada C. Que es respectin els drets polítics dels àrabs, que eren el 90 % de la població D. Que no es perjudiquin els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves

3. 3. Què va passar amb el mapa de la partició que l'Assemblea General va votar el 1947?

   A. Els sionistes el van acceptar, i després de la guerra l'Estat àrab que dibuixava no va existir B. Els dirigents àrabs el van acceptar, però Israel es va proclamar Estat sense esperar-ne l'aplicació C. El Regne Unit el va vetar al Consell de Seguretat i va allargar el mandat fins a la guerra del 1948 D. Es va aplicar sencer fins al 1949, quan els armisticis de Rodes en van redibuixar algunes línies

✍️ Abans de tancar la llibreta ▶

Quina de les tres activitats t'ha costat més? Escriu en una línia què faries diferent la propera vegada.

💭 Per pensar fins demà ▶

Si el 1917 una potència promet la mateixa terra a dos pobles, i el 1947 una assemblea la parteix sense preguntar a cap dels dos, de qui és la responsabilitat del que passa el 1948?