La pedra de dalt
Bloc C, el segon de tres: el mateix lloc, tres vegades. Aquí és la capital de província, al turó de Tàrraco, un matí del 73 dC. A la càpsula 9 hi tornarem avui
La Fúlvia tenia deu anys i portava l’aigua. Cada matí pujava el turó de Tàrraco amb dues gerres, des de la font de sota la muralla fins a dalt de tot, on el seu pare tallava pedra per a la plaça nova. Aquell matí de setembre hi havia més gent que mai al camí: homes amb toga i criats amb farcells, que arribaven de tota la província per al concili provincial, i el pare li havia dit que s’hi fixés, perquè no ho veuria cada dia.
A dalt, la plaça era un bosc de bastides. Feia tres anys que hi treballaven, i encara faltava molt: el fòrum provincial havia de ser més gran que qualsevol plaça que la Fúlvia hagués vist, i al capdamunt, dins del seu recinte, el temple de l’emperador August blanquejava al sol. El pare era llibert: havia estat esclau d’un picapedrer, havia comprat la llibertat amb deu anys de feina i ara tallava carreus per al governador, que li pagava en denaris de plata. Els carreus nous eren quadrats, llisos, tots iguals.
La Fúlvia va deixar les gerres i va mirar cap avall, on la muralla vella baixava pel pendent. La de baix no s’assemblava a la nova: eren pedres enormes, sense escairar, posades l’una damunt de l’altra com si les hagués deixat allà un gegant. El pare li havia explicat que les havien posat els ibers, feia tres-cents anys, quan els Escipions van arribar amb les naus i van fer el primer campament, i que els vells picapedrers marcaven les pedres amb un senyal a la cara que quedava tapada, perquè ningú no el veiés i la pedra sabés de qui era.
—I encara hi són, els senyals? —va preguntar.
El pare va arronsar les espatlles i va tornar a la feina. Un carreu nou esperava al costat de la bastida, amb la cara de fora polida i la de dins basta, la que aniria contra el reble i no veuria mai més el sol. La Fúlvia va agafar la punta de ferro que el pare feia servir per marcar les mides i, a la cara basta, a baix de tot, hi va gravar el seu senyal: una gerra, amb dues nanses. Va bufar la pols. Després va tornar a agafar les gerres i va baixar a buscar més aigua, mentre els homes amb toga entraven al recinte del temple i el sol pujava damunt de la muralla dels gegants.
Per pensar
- La Fúlvia grava el seu senyal a la cara del carreu que quedarà tapada, com el seu pare li ha dit que feien els vells picapedrers. Per què no el fa a la cara que es veurà? Què hauries fet tu?
- El relat no diu què hi ha gravat a les pedres velles de baix, ni si el pare ho sap del cert. Què saps tu, de la càpsula 7, que la Fúlvia no sap?
- La muralla de baix la van fer els ibers per als romans; la de dalt la fan lliberts per a l'emperador. Qui és l'amo d'una pedra: qui la mana, qui la talla o qui la troba?