La tribu del mamut blanc

L’aire fred del gener bufa amb força des dels Alps, arrossegant una boirina densa que s’arrapa a la conca fluvial de la plana del Po. En Tàsies, un veterà legionari de la Legio XIII Gemina d’origen celta i descendent de la tribu del mamut blanc, prem els dits entumits a sobre del llom de fusta del seu escut semicilíndric. Davant seu, un corrent d’aigua tèrbola i poc profunda flueix sota el cel de plom: és el riu Rubicó, la petita frontera natural que separa la Gàl·lia Cisalpina de la Itàlia de dret romà. La llei del Senat és clara i d’una duresa extrema: qualsevol general que creui aquest corrent amb tropes armades serà declarat enemic públic i traïdor.

A pocs passos d’en Tàsies, muntat sobre un magnífic cavall blanc, el general Juli Cèsar manté la mirada fixa en la riba oposada. La seva capa vermella batega al vent. En Tàsies sap perfectament que si fan un sol pas endavant, encendran una cruentíssima guerra civil. Després de deu anys de campanyes ferotges per les selves de la Gàl·lia, sotmetent tribus a cops de llança, els soldats no pensen en les lleis de la República ni en els privilegis dels senadors patricis de Roma: pensen en Cèsar, el cabdill que els ha donat botí, esclaus barats i promeses de terres de secà on retirar-se. En Tàsies sospira; la seva fidelitat ja no pertany a un Senat llunyà que mai no ha trepitjat el fang dels campaments militars, sinó al general que ara crida: «Alea iacta est!».

Mentre la tretzena legió comença a creuar netament les aigües fredes de la riera, en Tàsies treu el seu punxó de ferro d’armes de la beina. A sobre de la placa de bronze de la seva sivella del cinturó militar (cingulum), allà on els soldats solen gravar símbols de victòria de Roma, ell hi dibuixa amb traços ferms la figura secreta del Mamut Blanc. En veure la silueta gravada sobre el metall, s’evadeix per un instant de les trompetes de guerra. Recorda les històries que el seu avi li contava vora el foc, en els temps en què la terra no estava dividida per fronteres legals de duresa romana, ni sotmesa al destí militar dels dictadors de torn, sinó lliure sota les estrelles de la plana.

La República de Roma, des dels seus orígens mítics de Ròmul i Rem fins a l’hegemonia absoluta sobre la conca de la Mediterrània després de les Guerres Púniques, va aixecar un imperi militar i comercial d’una magnitud inigualable. L’organització de les seves legions, la construcció de calçades de pedra que unien províncies i la creació d’un sistema de dret escrit van establir els eixos de l’administració de l’Estat antic peninsular.

No obstant això, aquest creixement colossal va esquerdar les bases del règim. La conquesta de la Gàl·lia i d’Hispània va concentrar riqueses immenses en mans d’uns quants senadors patricis, convertint les assemblees populars en joguines sota xantatge de duresa fiscal, i expandint l’explotació forçosa d’esclaus. La fallida de la petita propietat pagesa en favor dels latifundis i la creació d’exèrcits privats fidels a generals rics (com Cèsar o Pompeu) van obrir les comportes de guerres civils de no retorn.

La transformació de la República en l’Imperi sota la màscara institucional d’Octavi August ens ensenya com els sistemes constitucionals es poden buidar de forma pacífica sense necessitat de violència visible. L’Estat de Dret, la laïcitat dels serveis de govern, el respecte als drets civils i el deure de pau de la ciutadania exigeixen una vigilància constant de la divisió de poders, assegurant que les lleis i la llibertat de consciència es mantinguin com a eixos de la pau cívica per sobre dels privilegis de qualsevol governant.