Desperta ferro

En Berenguer feia tants anys que vivia a Grècia que ja no recordava ben bé el so del mar de casa.

S’havia fet vell sense adonar-se’n, en aquella terra de turons secs i oliveres que, de lluny, s’assemblaven tant als de la seva infància que de vegades el cor li feia un salt. Però no eren els seus. Aquí el sol picava diferent, la gent parlava grec i el vi tenia gust de resina.

Havia arribat de jove, amb la barba tot just apuntant, quan la guerra de Sicília es va acabar i milers d’ells van quedar sense feina ni pa. Va seguir en Roger de Flor fins a Constantinoble perquè li van prometre una bona soldada, i va cridar «Desperta ferro!» picant l’espasa contra la pedra fins a treure’n espurnes, com tots. Després va venir la traïció, la mort d’en Roger i aquells anys de venjança que encara, de nit, li tornaven en somnis que feia mal recordar. I al final, sense que ningú no ho hagués planejat mai, s’havien trobat sent amos d’un tros de Grècia.

Aquella tarda, el seu nét (fill d’una mare grega i d’un pare que parlava català amb accent de soldat) se li va acostar amb una branca a la mà, fent veure que era una espasa.

—Avi, ensenya’m el crit. El crit de quan éreu joves.

En Berenguer va somriure. Va agafar una pedra del marge i, amb un gest que les mans recordaven millor que el cap, hi va fer petar un ganivet vell. Una espurna. Dues.

—Desperta ferro! —va dir, però fluix, gairebé un murmuri.

El nen ho va repetir cridant, content, i va sortir corrent a perseguir les gallines.

En Berenguer es va quedar mirant la mar, allà al fons, daurada per la tarda. En algun lloc, molt lluny, a l’altra punta d’aquell mateix mar, hi havia la costa on havia nascut. Mai més no la veuria, i ho sabia.

Va pensar en tots els mapes que havia vist dibuixar als notaris, amb illes i regnes i banderes, com si tot allò hagués estat un gran pla pensat per reis savis. Ell sabia que no. Tot plegat havia estat un grapat d’homes com ell, sense amo i amb gana, que havien anat massa lluny i ja no havien sabut tornar.

A l’altra banda del pati, el nét encara cridava: «Desperta ferro! Desperta ferro!». A la seva boca, aquelles paraules dures ja no eren cap crit de guerra. Eren només el joc d’un nen grec en una tarda tranquil·la.

I a en Berenguer, per primera vegada en molts anys, allò li va semblar una bona manera d’acabar la història. Que el seu crit de guerra s’hagués tornat la rialla d’una criatura.