La casa que ja tenia foc

L’Elisenda portava dos cordills a la faixa. Un era nou, de cànem, i hi feia un nus cada matí des que la galera havia sortit de Barcelona: en tenia set. L’altre era vell, gris, gairebé tou de tant de portar-lo, i tenia tres-cents seixanta-sis nusos que ningú no havia de tocar. Era de l’avi Arnau, que havia comptat amb ell un any i un dia dins de les muralles de Barcelona, quan era jove i fugia d’un mas. L’avi ja no hi era. El cordill, sí.

La mare seia a la seva vora, entre els sacs i una gàbia amb dues gallines, i mirava la costa que anava creixent: turons pelats, una torre, una vila blanca arrapada a una punta de terra.

—És aquí? —va preguntar l’Elisenda.

—És l’Alguer. Ens hi donen una casa.

Feia mesos que a Barcelona només es parlava d’això. El rei havia assetjat aquella vila de Sardenya, l’havia presa i n’havia fet marxar la gent que hi vivia, que s’havia revoltat contra ell. Ara volia gent seva a dins, i a qui hi anés li donava casa i hort. El pare, que era teixidor i tenia més fills que feina, havia dit que sí abans que la mare pogués dir res. A la galera hi anaven quaranta famílies com la seva, i totes miraven la mateixa vila.

La casa era al carrer de darrere la muralla, a tocar del mar. Tenia una porta baixa, dues habitacions i un pati amb un forn. Un home del rei els hi va portar, va llegir el nom del pare en un paper i els va deixar la clau, que no calia, perquè la porta no tenia pany.

Va ser l’Elisenda qui va entrar primera. A la cuina hi havia una olla a la llar, amb cendra a sota encara grisa, no negra. A la paret, un ganxo amb un davantal de lli. Al racó, sobre un banc, un cistell de canya amb tres cebes i una nina feta d’un drap enrotllat, amb dos punts de carbó per ulls.

La mare va entrar darrere seu, va mirar la cuina i es va posar a treure les coses dels sacs sense dir res. El pare va sortir a veure l’hort.

L’Elisenda va agafar la nina i va sortir al pati. El pare hi era, mirant una figuera que algú havia podat aquell hivern.

—Pare, on han anat?

—Qui?

—Els de la casa.

El pare va estar una estona sense contestar. Va tocar la figuera.

—Cap a dins de l’illa. Amb els seus.

—I tornaran?

—El rei diu que no.

Va tornar a entrar sense mirar-la. L’Elisenda es va quedar al pati amb la nina a la mà. Des d’allà se sentia el mar, que feia el mateix soroll que a Barcelona, i les veus de les altres famílies que entraven a les altres cases del carrer, i un nen que plorava, i algú que ja clavava un pany.

Aquella nit va dormir a terra, sobre el sac de llana, perquè el llit encara no existia. Abans d’adormir-se va agafar els dos cordills. Al nou hi va fer el nus del dia: vuit. Després va agafar el vell, el de l’avi, i va passar els dits pels tres-cents seixanta-sis nusos fins a l’últim, el que l’avi havia fet el dia que Barcelona el va fer seu. Se’l va quedar una estona entre els dits.

Llavors va fer un nus més, ben estret, a continuació. No era per cap dia seu. Va deixar la nina de drap al costat del sac, amb la cara cap a la porta, i es va adormir.