Un home que tenia fred

Feia un fred que tallava la cara, i la Margot havia arribat de les primeres a la plaça.

No sabia ben bé per què hi havia anat. Tenia vint anys, els dits clivellats de cosir tot l’hivern, i aquell matí podia haver-se quedat al taller. Però tothom hi anava, i ella també. Volia veure-ho amb els seus propis ulls: el dia que un poble jutjava el seu rei.

De petita, la seva mare l’havia aixecat en braços perquè veiés passar la carrossa daurada del rei. «Mira’l bé —li havia dit a cau d’orella—, que aquest home l’ha triat Déu.» La Margot recordava l’or, els cavalls, la gent que s’agenollava. El rei ni tan sols els havia mirat. Era com mirar el sol: una cosa que estava allà dalt i que no et podia veure.

Ara el tornava a tenir davant. Però ja no hi havia ni carrossa ni or.

Pujava les escales d’un cadafal de fusta, lligat, amb una camisa blanca i els cabells tallats arran de clatell. Des d’on era, la Margot li veia la cara. I el que va veure no s’ho esperava. No era el sol. Era un home gras i cansat, d’uns quaranta anys, que tremolava. Potser de fred. Potser de por. Tremolava igual que tremolava ella, igual que tremolava tothom aquell matí de gener.

Va voler dir alguna cosa a la gent. Va aixecar la veu —«Poble, sóc innocent…»—, però els tambors van començar a redoblar tots alhora i se la van empassar. La Margot va pensar, sense voler, que era una manera covarda de fer callar un home. Encara que fos un rei. Encara que ho mereixés.

Després va ser tot molt ràpid.

El van estirar damunt de la taula. La fulla va caure amb un soroll sec, com el d’una porta que es tanca de cop en una casa buida. I llavors va passar la cosa que la Margot no oblidaria mai.

Va arribar el silenci.

Ella havia anat a la plaça esperant sentir un rugit, una alegria salvatge, el crit d’un poble que per fi era lliure. I sí, al cap d’un instant algú va alçar el barret i va cridar, i molts el van seguir, i van fer voleiar mocadors vermells. Però aquell primer instant, just després de la fulla, ningú no havia dit res. Milers de persones, totes juntes, mudes. Com si entre tots acabessin d’entendre, de cop, què havien fet.

Havien matat un rei. No en una batalla, no en una revolta a cegues: amb un judici, amb papers, amb arguments, en nom de la raó. I si la raó podia fer caure aquell cap, podia fer-ne caure d’altres. La Margot no ho hauria sabut dir amb aquestes paraules, però ho va sentir a la boca de l’estómac, com es noten les coses de veritat.

Va tornar a casa amb les mans glaçades dins les mànigues.

Pel camí, ningú no parlava gaire. Una dona venia castanyes calentes en una cantonada, com si fos un matí qualsevol. Un nen plorava perquè tenia gana. El món continuava, tossut, igual que sempre.

I tanmateix, alguna cosa havia canviat per sempre, i la Margot ho sabia. Aquell matí, a la plaça, el poder havia deixat de venir del cel. Ara venia d’allà baix, de la gent mateixa, de la mateixa multitud que havia callat i després havia cridat. Era una idea enorme i una mica terrible, perquè un poder que ve de la gent també el pot prendre la gent, una vegada i una altra, fins on faci falta.

La Margot no podia saber-ho, però aquella idea que havia sentit a l’estómac no s’aturaria a París. Travessaria fronteres i oceans, faria caure altres trons i n’aixecaria de nous, tornaria en onades durant tot el segle que tot just començava.

De moment, però, només tenia fred i ganes d’arribar a casa. Es va pujar el coll de l’abric i va accelerar el pas, sense saber que acabava de veure néixer el seu segle.