Sota la Mule

La Peggy comptava els fils, no els minuts. Els minuts no li servien de res: el rellotge de la fàbrica era del capatàs, no seu. Però els fils, sí que els podia comptar, i per això ho feia: quatre-cents fusos avançant, quatre-cents fils que s’estiraven cap a ella com si la sala sencera respirés a l’uníson.

Tenia deu anys i era «peça petita»: el seu ofici consistia a ficar-se sota el carro de la Mule quan aquest tornava enrere, arreplegar els fils que s’havien trencat i lligar-los abans que la màquina tornés a avançar. Feia aquell gest des de feia dos anys. La mare la va portar a la porta de la fàbrica un matí d’hivern com aquest i li va dir: «Aquí dins, almenys, hi ha pa.»

El minaire, en Josiah, era qui manava sobre les Mules d’aquella nau: ell decidia quan calia parar, quan calia accelerar, i quan la Peggy i les altres peces petites havien de ficar-s’hi a sota. No era mal home, però tampoc no era el seu amo del tot. Per sobre d’ell hi havia el capatàs, i per sobre del capatàs, un propietari que la Peggy no havia vist mai, que vivia en una casa amb jardí a l’altra punta de la ciutat.

Aquell matí, un dels fusos del final es va encallar amb un soroll sec que la Peggy coneixia bé. Es va ajupir de seguida, es va ficar sota el carro just quan començava a retrocedir. Va notar, com sempre, l’aire calent i espès que pujava del terra, ple de borrissol de cotó que s’enganxava a la gola.

Va trobar el fil trencat, el va agafar amb dos dits i el va tornar a lligar amb un nus que li havien ensenyat a fer sense mirar, només tocant. El carro ja tornava a avançar. Va sortir de sota just a temps, com sempre, encara que aquell «just a temps» cada vegada li semblava una mica més just que l’anterior.

La setmana passada, a la nau del costat, una peça petita no havia sortit prou de pressa. Ningú en parlava gaire, allà dins. No calia: totes sabien exactament què volia dir aquell silenci.

A l’hora de dinar, mentre mastegava un tros de pa sec assegut a terra, la Peggy va mirar cap a la finestra alta de la nau. Des d’allà s’hi veia un tros de cel gris i, més enllà, la punta d’una xemeneia d’una altra fàbrica, i una altra, i una altra. El fum es confonia amb els núvols, i ja no es distingia on començava un i acabava l’altre.

No sabia, la Peggy, que un home alemany passejava aquells dies pels carrers de fora, anotant en un quadern el que veia. No sabia que un periodista havia escrit, feia poc, sobre nens com ella davant d’un comitè de Londres. No sabia res de sis condicions angleses ni de convertidors que feien volcans de guspires. Sabia comptar fils, lligar nusos sense mirar, i sortir de sota el carro just a temps. I potser, es deia de vegades, això també era una manera de saber coses.

El carro va tornar a avançar. La Peggy es va aixecar, es va espolsar el borrissol dels genolls, i va tornar a la seva feina.