ideorum

Cerca a Ideorum

Prem Esc per tancar.

Microhistòria 1939

El camí blanc

Prop de la Jonquera, febrer de 1939

per Redacció Ideorum 5 min de lectura

La Pilar portava les sabates del seu germà gran, folrades per dins amb un tros de mitja vella perquè no li ballessin tant. Li anaven dos números grans, i cada pas per la neu li costava una mica més que l’anterior, com si la muntanya li anés prenent, a poc a poc, les poques forces que li quedaven.

El seu germà ja no les necessitava. Feia sis mesos que era a l’Ebre, i des del setembre no en sabien res.

La mare no havia dit ni una paraula des que havien deixat enrere el poble. Caminava amb el cap cot, els ulls fixos als talons de la dona que tenien al davant, com si mirar més lluny pogués fer-la caure. A l’esquena hi duia un farcell fet amb un llençol, lligat amb una corda que ja li havia deixat un solc vermell a l’espatlla.

Memorial als refugiats a la platja d'Argelers, França
Memorial actual als refugiats de la Retirada, a Argelers (Rosselló), a pocs quilòmetres del mateix pas de muntanya que va travessar la Pilar. Claudefà, Wikimedia Commons · CC BY-SA 4.0 · Wikimedia Commons

Van parar just abans d’un revolt, on el camí s’estrenyia entre dues roques cobertes de gebre. Hi havia gent aturada, més gent de la que la Pilar havia vist junta mai, tota en silenci o gairebé, com si cridar gastés una energia que ningú no es podia permetre.

—És aquí —va dir algú, més endavant, sense aixecar gaire la veu.

La Pilar no va entendre què volia dir «aquí». No hi havia cap paret, cap porta, cap ratlla pintada a terra. Només neu, i més neu, i els mateixos pins prims que ja havien vist durant hores.

Va mirar la mare, esperant que li ho expliqués, però la mare tenia els ulls clavats en un punt fix més enllà del revolt, com si allà hi hagués alguna cosa que només ella podia veure.

Es va ajupir, li va treure una sabata (la dreta, la que li feia més mal) i li va estirar la mitja fins que li va tapar el taló nu. Després la hi va tornar a posar, més fluixa, i li va fer un nus doble.

—Camina bé, ara —va dir. Van ser les primeres paraules que li adreçava des de feia hores.

La Pilar va assentir. No va preguntar per què just allà, i no just uns metres més enrere, calia caminar bé. Va tornar a agafar la mà de la mare, freda com la seva, i totes dues es van posar altre cop en marxa cap al revolt, amb les sabates massa grosses deixant, a la neu fresca, unes petjades que ni ella ni ningú tornaria mai a seguir cap enrere.

Al cap d’una estona, algú al darrere va començar a repetir un nom d’home, fluixet, com una pregunta que ja sabia que ningú no podia respondre-li. La Pilar no es va girar. Tenia els ulls posats a terra, comptant les petjades de la dona del davant, una i una altra, fins que el camí va deixar de ser blanc i es va tornar, sense que ella ho notés del tot, un camí qualsevol.

Per pensar

  1. La Pilar no sap on és França ni què significa una frontera dibuixada en un mapa. Com sap, doncs, que aquell pas concret entre els arbres és diferent de tots els que ha travessat abans?
  2. Al llarg d'aquesta càpsula has llegit discursos, decrets i xifres que expliquen la Guerra Civil des de dalt. Com canvia la mateixa guerra quan es mira des de les sabates massa grosses d'una nena de nou anys?
  3. El relat no diu què els passarà a la Pilar i a la seva mare a l'altra banda. Per què creus que s'atura just abans de saber-ho?