Càpsula 1 · QUI VA DECIDIR QUI MANA AL MÓN? · #HMC
L'eclosió post-1945. Bandung (1955) i el moviment de no alineats. Algèria, l'Índia, Indoxina. Independències formals, dependències reals. (La descolonització dins la bipolaritat de la Guerra Freda es reprèn a la càpsula 5.)
⏱ 50 min · classe completa CE1CE6CE3
Abans de començar, pensa-hi un moment. No cal saber les respostes — només despertar el cap:
Al final de la sessió hauràs de saber fer tres coses:
Aquest reportatge de la BBC explica la crisi de Suez de 1956: Egipte nacionalitza el canal, Gran Bretanya i França hi envien tropes i han de retirar-se humiliades. Mentre el mires, fixa't en una idea que treballarem: la independència gairebé mai va ser un regal, sinó una cosa que els pobles van haver de conquerir. Suez ho mostra en directe, i quatre anys després arribarà la Resolució 1514 de l'ONU que llegiràs a L'Arxiu.
L’any 1945, els imperis colonials semblaven sòlids com mai. Vint anys després, la major part havien desaparegut. Entre finals dels anys quaranta i mitjan dels seixanta, desenes de països d’Àsia i Àfrica van accedir a la independència, i el mapa del món es va transformar gairebé tant com s’havia transformat durant el repartiment. Aquest procés és el que anomenem descolonització. No va ser un fet únic ni sobtat, sinó una successió d’independències, cadascuna amb la seva història, que en conjunt van desmuntar l’ordre colonial.
Per què justament aleshores? Hi van confluir diverses causes. La Segona Guerra MundialSegona Guerra MundialLa Segona Guerra Mundial (1939-1945). Va deixar les potències europees exhaustes econòmicament i militarment, i va afeblir el seu domini sobre les colònies. havia deixat les potències europees arruïnades i esgotades: els costava molt mantenir exèrcits a l’altra punta del món. A més, havien lluitat contra el nazisme en nom de la llibertat i contra la idea de «raça superior», i resultava cada cop més difícil justificar que, alhora, tinguessin pobles sencers sotmesos. Les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, per raons diferents, tampoc no veien amb bons ulls els vells imperis europeus. I, sobretot, els pobles colonitzats ja no acceptaven esperar: les resistències que vas veure a la sessió anterior havien madurat en moviments d’independència amb líders, partits i milions de persones al darrere.
Hi ha un factor especialment revelador. Durant les dues guerres mundials, milions de soldats de les colònies (indis, africans, magrebins, indoxinesos) havien lluitat i mort als exèrcits europeus, sovint en nom de la llibertat i contra la tirania. Quan tornaven a casa i comprovaven que aquella llibertat no era per a ells, la contradicció es feia insuportable. Havien vist de prop que els europeus no eren invencibles, i havien sentit de primera mà els discursos sobre els drets dels pobles. Molts d’aquells veterans van acabar engrossint les files dels moviments d’independència: havien defensat la llibertat d’altri i ara la reclamaven, amb tota la raó, per a ells mateixos.
Aquest nou clima va quedar recollit en documents com el que llegiràs a L’Arxiu. El 1960, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la Resolució 1514, que proclamava que «tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminacióautodeterminacióDret d'un poble a decidir per si mateix el seu estatus polític, inclosa la independència. La Resolució 1514 de l'ONU (1960) el va reconèixer per a tots els pobles colonitzats.» i que el domini d’uns pobles sobre altres era una violació dels drets humans. És important entendre bé aquest text: l’ONU no «regalava» la llibertat, sinó que reconeixia, ja tard, un principi que els pobles colonitzats reclamaven des de feia dècades, sovint amb les armes a la mà.
Un moment simbòlic d’aquest despertar va ser la Conferència de Bandung, celebrada a Indonèsia el 1955. Hi van participar líders de països asiàtics i africans, molts recentment independitzats, com Nehru (Índia), Sukarno (Indonèsia), Nasser (Egipte) o Zhou Enlai (Xina). Per primera vegada, l’antic món colonitzat parlava en nom propi, sense Europa a la sala. D’aquella trobada en va sorgir la idea del moviment de no alineatsmoviment de no alineatsGrup de països que, durant la Guerra Freda, van decidir no alinear-se ni amb el bloc dels Estats Units ni amb el de la Unió Soviètica. També se'ls anomena «Tercer Món»., o «Tercer Món»: nacions que no volien sotmetre’s ni al bloc nord-americà ni al soviètic.
Ara bé, la descolonització no va seguir un únic camí. En alguns casos va ser relativament negociada, com a l’Índia, que va assolir la independència el 1947; però fins i tot allà, la particióparticióDivisió d'un territori en dos estats. La de l'Índia britànica (1947), en l'Índia i el Pakistan, va desfermar migracions massives i una violència religiosa que va costar centenars de milers de vides. entre l’Índia i el Pakistan va provocar migracions massives i una violència que va costar centenars de milers de vides. En altres casos va caldre una guerra llarga i cruenta. A l’Algèria, la lluita contra França (1954-1962) va ser especialment sagnant. I a Indoxina, la derrota francesa a Dien Bien PhuDien Bien PhuBatalla de 1954 en què les forces vietnamites van derrotar l'exèrcit francès. Va marcar el final del domini colonial francès a Indoxina. (1954) va anunciar el final del domini francès a la regió. A l’Àfrica, el ritme es va accelerar tant que només el 1960, conegut com «l’any de l’Àfrica», disset països van accedir a la independència en qüestió de mesos. La independència, doncs, gairebé mai va ser un regal: es va negociar sota pressió o es va guanyar lluitant.
I aquí apareix la gran trampa que estudiarem a la propera sessió. Aconseguir la bandera pròpia, l’himne i un seient a l’ONU no sempre volia dir ser realment independent. Molts països nous van heretar les fronteres absurdes traçades a Berlín, economies dissenyades per servir la metròpoli i deutes que els encadenaven. La independència política era real i importantíssima, però sovint convivia amb una dependència econòmica que continuava lligant les antigues colònies als seus antics amos. A aquesta situació l’anomenarem neocolonialisme.
Malgrat tot, la descolonització va ser una de les transformacions més grans del segle XX. En poques dècades, centenars de milions de persones van deixar de ser súbditessúbditesPersona sotmesa a l'autoritat d'un rei o un imperi, sense els drets d'un ciutadà. La descolonització va convertir milions de súbdits colonials en ciutadans d'estats propis. d’un imperi per convertir-se, almenys sobre el paper, en ciutadans de països propis. El món que Europa havia construït començava, finalment, a ser desmuntat pels mateixos que l’havien patit. Quedava, però, una feina més difícil que arriar una bandera: aconseguir que la independència del paper es convertís en independència de debò.
Llegeix la Resolució 1514 a L'Arxiu. A la llibreta (60-90 paraules): (1) copia la frase on es proclama el dret dels pobles; (2) explica amb paraules teves quin dret és; (3) digues per què l'ONU «no el regala», sinó que el reconeix tard.
La frase copiada i els tres punts resolts (60-90 paraules).
💡 Pista: Comença el pas 2 així: «La Resolució 1514 proclama que…». Fes servir el terme autodeterminació.
Representa en un fris de procés (una tira de caixes amb fletxes) les etapes generals per les quals solia passar una colònia fins a ser independent: domini colonial → aparició d'un moviment nacional → pressió o guerra → negociació o victòria → independència. Explica cada etapa en una frase (60-90 paraules en total).
Un fris de cinc caixes amb fletxes, cada etapa explicada en una frase (60-90 paraules).
💡 Pista: No posis dates: aquí es tracta d'ordenar els passos que es repeteixen en molts casos, no d'un país concret.
Dibuixa un eix a escala (una línia graduada) dels anys 1945 a 1965 i marca-hi quatre fites: 1947 (Índia), 1954 (Dien Bien Phu), 1955 (Bandung) i 1960 («any de l'Àfrica», 17 països en mesos). Sota l'eix, escriu una frase (60-90 paraules amb les dues parts) sobre què et diu la concentració de fites al voltant de 1960.
Un eix graduat del 1945 al 1965 amb les quatre fites i una frase a sota (60-90 paraules).
💡 Pista: Reparteix els anys de manera proporcional. Comença la frase: «El fet que tantes independències es concentrin cap a 1960 indica que…».
Contrasta en una taula de dues columnes (Índia | Algèria) els dos camins cap a la independència; a la llibreta (90-125 paraules) hi han de constar 2 SEMBLANCES (coses comunes) i 2 DIFERÈNCIES (en el camí seguit), i a sota, un CONTEXT breu que expliqui per què un procés va ser més negociat i l'altre una guerra llarga. Fes servir dos termes de la Fitxa de dades.
Una taula Índia | Algèria amb 2 semblances i 2 diferències, més el context a sota (90-125 paraules).
💡 Pista: Bastida completa. Semblances: «Tots dos van assolir…». Diferències: «Mentre l'Índia…, Algèria…». Context: «Aquesta diferència s'explica perquè…». A la PAU es compten les 2+2: ni tres ni una.
Observeu la fotografia de la Conferència de Bandung que encapçala la sessió i, amb la lectura, digueu si cada afirmació és vertadera o falsa i justifiqueu-ho en una frase (90-125 paraules en total): (a) «A Bandung hi havia potències europees dirigint la reunió». (b) «Bandung va reunir països d'Àsia i Àfrica acabats d'independitzar-se». (c) «D'aquella trobada en va sorgir la idea del moviment de no alineats». (d) «Bandung es va celebrar abans de la Segona Guerra Mundial».
Cada afirmació qualificada de vertadera o falsa i justificada en una frase (90-125 paraules).
💡 Pista: Dues afirmacions són falses. Mireu bé la imatge per a la (a) i les dates per a la (d). Cada justificació ha de dir per què, no només «sí» o «no».
Torna al bloc Desmuntant Tòpics. Redacta a la llibreta (90-125 paraules) una refutació estructurada del tòpic «Europa va concedir generosament la independència»: (1) enuncia el tòpic i d'on ve; (2) aporta dos arguments de la lectura que el contradiguin; (3) tanca amb el que la idea d'estar «preparats» amagava en realitat.
La refutació en tres parts sobre la independència «concedida» (90-125 paraules).
💡 Pista: Pensa en les guerres d'independència (Algèria, Indoxina) i en com l'excusa d'estar «preparats» servia per allargar la dominació.
Escriu a la llibreta un text argumentat (mínim 125 paraules) que respongui: «Un país amb bandera, himne i seient a l'ONU, però amb l'economia controlada des de fora, és realment independent?». Ha d'incloure la teva tesi, dos arguments que la sostinguin i el contraargument més fort de qui pensa el contrari, amb la teva resposta.
Tesi, dos arguments, el contraargument més fort i la teva rèplica (mínim 125 paraules).
💡 Pista: Un bon text no evita l'objecció: algú et pot dir que la independència política ja és una conquesta enorme. Posa aquest contraargument i respon-hi.
Posa't en la pell d'un líder independentista cap al 1950. Pren una decisió raonada (mínim 125 paraules): buscar la independència negociant amb la metròpoli, amb el risc que s'allargui i es quedi a mitges, o llançar-se a una guerra d'alliberament, amb el cost humà que comporta? Exposa els riscos de cada opció i justifica la teva tria.
La decisió presa, amb els riscos de les dues vies exposats (mínim 125 paraules).
💡 Pista: Una bona decisió raonada reconeix que totes dues opcions tenen un cost alt: la negociació pot ser lenta i incompleta; la guerra, molt sagnant. Argumenta, no cridis.
Completa i raona a la llibreta (mínim 125 paraules): «La Resolució 1514 va proclamar el 1960 el dret de tots els pobles a l'autodeterminació. Tanmateix, encara avui hi ha territoris que no l'han pogut exercir, com [exemple, per exemple el Sàhara Occidental]. Que aquest dret no s'apliqui a tothom em fa pensar que [reflexió], perquè [raó].»
El text completat i raonat sobre els pobles que encara esperen (mínim 125 paraules).
💡 Pista: Recorda el cas del Sàhara Occidental de la primera sessió: un referèndum promès i mai celebrat. El dret proclamat i el dret aplicat no sempre coincideixen.
📌 Per emportar-se
Després de 1945, en poques dècades, la major part dels imperis colonials es van desfer, empesos per l'afebliment europeu, la pressió de les superpotències, el principi d'autodeterminació i, sobretot, la lluita dels mateixos pobles colonitzats. Però la independència formal no sempre va significar independència real.
Tres preguntes per verificar
Tria una resposta. No es guarda res — només per a tu.
1. Quina de les causes següents va afavorir la descolonització després de 1945?
2. Què va representar la Conferència de Bandung (1955)?
3. Què vol dir que molts països van tenir independència «formal» però no «real»?
💭 Per pensar fins demà
Si el dret a l'autodeterminació és universal des de 1960, per què encara avui hi ha pobles que no el poden exercir?
