La cacera del mamut blanc

Feia dies que bufava el vent del nord. A la plana no hi havia boscos. Herba dura, pedra, i neu a les carenes. Dins de l’abric rocós, la banda es va apinyar al voltant del foc. La llum del greix cremant era l’única cosa que separava la gent de la nit.

Havien caminat tot el dia darrere d’un ramat, i el ramat sempre anava més endavant. Portaven carn de dos dies abans, poca, i el germà gran de la Kaya coixejava d’una torçada que no se li curava. Ningú no en va dir res, però li van deixar el lloc de més a prop del foc. Un home va seure a lligar de nou la punta d’una llança, que se li havia descordat.

Al costat de les flames, algú picava un nucli de sílex i n’anava desprenent làmines, una darrere l’altra, amb un cop sec i repetit.

La Kaya no mirava el foc. Mirava el fons de l’abric, allà on la claror hi arribava justa. Les ombres hi passaven amunt i avall segons com es movia la flama, i en un tros de roca que sortia enfora, arrodonit, hi va veure una cosa que ja hi era: un llom. Va sucar el dit a la cendra i, sense pensar-hi gaire, va resseguir el bony amb una ratlla. Després va baixar per fer la trompa i va afegir dos ullals.

El mamut no el va dibuixar ella: el va acabar.

L’ancià es va atansar amb un tros de carbó i un grapat d’ocre mòlt fins a fer-ne pols. No li va prendre el lloc. Va anar fent el contorn per damunt de la ratlla de cendra, prement més on el foc feia més ombra, i va empastifar el llom perquè agafés color. La gent gran mirava, i les criatures també.

La Kaya li va preguntar per a què servia. L’ancià va trigar a contestar, i quan ho va fer no li va respondre la pregunta: li va dir que s’apartés un pas cap a l’esquerra i que aixequés la torxa. Des d’allà, el bony de la roca feia el llom sencer i l’animal semblava girar-se.

Quan va ser fosc del tot, la mare de la Kaya va tornar a atiar el foc i la bèstia va reaparèixer a la paret, com si acabés d’entrar a l’abric. Van menjar allà sota. Algú va explicar per quart cop la història del ramat que havien perdut al pas del riu, i tothom va fer veure que no l’havia sentida mai.

De matinada la banda va marxar. Van carregar les pells, els paquets de carn, els fardells i les criatures de braços, van xafar les brases perquè el foc no s’escampés i van sortir cap al sud, darrere del ramat. No hi van deixar cap senyal a fora.

El mamut es va quedar a dins, a les fosques, amb el llom fet d’un bony de pedra i el contorn de carbó. Perquè es tornés a veure, algú havia de tornar amb foc.