El rastre en la pedra

La Kaya va saber que el mamut blanc havia passat per allà tres dies abans.

Ho va saber per les petjades. Quatre dobles rodones entre la neu, cada una tan gran que, si t’hi posaves a dins amb els dos peus junts, et cabien. La neu nova havia enterrat la meitat del rastre, però la meitat que quedava es veia clara com en ple dia.

El problema era que ningú més de la tribu podia veure el que ella veia.

Havia intentat explicar-ho a l’home gran —el que dirigia les caceres— però ell mirava cap al nord amb els ulls entretancats i gronxava el cap. A dalt d’aquell pujol hi havia tres barrancs, i cap dels tres tenia cap senyal visible que el distingís dels altres. Sense la Kaya, la tribu aniria cap al barranc del mig, que era el que tenien davant. Però el mamut blanc havia girat a l’esquerra, cap al barranc estret on creixien els pollancres grisos.

Aquella nit, asseguda vora el foc mentre els altres dormien, la Kaya va agafar el tros de carbó que guardava per marcar els ossos del compte i va buscar una pedra plana. Del color de la plata bruta, llisa com l’ull d’un riu.

Va començar a ratllar.

Una línia corba: el riu de baix. Tres ratlles verticals juntes: el bosc de pins. Dos bonys, com dos dits d’una mà: les dues muntanyes de l’est. I entre els bonys, a l’esquerra, una línia estreta que baixava: el barranc dels pollancres grisos.

Quan va acabar, va aixecar la pedra a la llum del foc i la va mirar.

El camí sencer cabia a la pedra. No el bosc de veritat, ni el fred, ni el perill: només les ratlles que calien per no perdre’s. Tot un territori dins el palmell de la mà.

Al matí, va posar la pedra davant de l’home gran sense dir res. Ell la va agafar. Va trigar una bona estona a mirar-la, i després mirava cap al nord. El mateix moviment d’ulls tres, quatre, cinc vegades: la pedra, l’horitzó, la pedra, l’horitzó.

—El barranc de l’esquerra —va dir, per fi.

—El barranc de l’esquerra —va confirmar la Kaya.

Van trobar les petjades del mamut blanc unes hores després. Fresques per primer cop en dies. Eren entre uns arbusts gelats, i eren tan nítides i tan grans que fins els nens s’hi van enfilar a dins per saber com es sentia ser gegants.

La Kaya va guardar la pedra a la bossa de cuir. No era un trofeu ni un ornament. Era una cosa nova que no tenia nom en cap llengua de la tribu: la forma del camí, que ara es podia portar a la mà i no depenia de cap ull que l’hagués vist.

Molts anys després —molts, molts anys; tants que la Kaya ja seria pols i la pedra seguiria sencera— algú donaria un nom a allò que ella havia fet aquella nit. Ho anomenarien mapa.

Però el mamut blanc no esperava noms. El mamut blanc ja tornava a caminar cap al nord, sense aturar-se, com si portés al cap una ruta que cap humà no podria entendre del tot.

Sota el cuir de son, aquella nit, la Kaya va sentir un breu tremolor a la roca de sota. Tan curt i tan profund que va pensar que era un somni.

Però la terra, com el mamut, sempre sap on vol anar.