El dia que la terra va parlar
La tribu del mamut blanc · II
El tremolor va arribar de nit, com les pitjors coses.
La Kaya dormia amb la galta enganxada a la roca quan la terra va dir alguna cosa. No en paraules —la terra no tenia paraules— sinó en aquell brunzit profund que pujava des del baix del món i et vibrava a les dents. Va durar el que dura un alè. Però va ser suficient per despertar tothom.
L’home gran es va posar dret i va escrutar el cel del nord. Allà, molt lluny, una llum vermellosa pujava per sobre de les muntanyes de gel com si el sol sortís per lloc equivocat. No era el sol. Era alguna cosa que cremava sota la pedra, que s’havia obert pas cap amunt com sap fer la terra quan vol parlar.
Van caminar tres dies en direcció sud, allunyant-se de la llum vermellosa. Els nens no plorava. A la tribu dels mamuts no es plorava per la por; es plorava per la pèrdua, i encara no havien perdut res. Però tots anaven més a prop de l’altre del que solien, com si la distància entre els cossos fos una altra cosa que la terra pogués empassar-se.
La Kaya portava la pedra al petec de cuir, la pedra amb el mapa de la primera jornada. La treia de tant en tant i la mirava. El riu, el bosc, les muntanyes, el barranc dels pollancres grisos. Tots aquells llocs eren ara a l’esquena, al nord, sota la llum que cremava. Un mapa que ja no servia. Un territori que havia canviat mentre ella dormia.
Va entendre, de cop, que la terra no era fixa. Que la forma del terreny que ella havia ratllat a la pedra no era permanent com creia. Era tan canviant com el temps, com la neu, com el nivell del riu a la primavera. La pedra recordava un món que potser ja no existia.
Va guardar-la igualment. Perquè recordar un món que s’ha perdut també és una forma de no perdre’l del tot.
El sisè dia, van trobar el rastre del mamut blanc.
Eren unes petjades fresques, dirigides cap al sud-est, cap als boscos temperats on els pins se substituïen per roures i on els rius baixaven lents i amples. El mamut blanc no fugia de la llum vermellosa. Caminava com sempre: pausat, inexorable, com si hagués sab ut des del principi on anava.
La Kaya va agafar un tros de carbó i va buscar una nova pedra plana. Va tornar a ratllar: la nova ruta, el nou riu, els nous arbres. Mentre ratllava, va comprendre una cosa que no sabia posar en paraules però que sentia als dits: un mapa no és el territori. És la memòria del camí fins ara i la hipòtesi del camí fins demà.
Sempre provisional. Sempre necessari.
Quan va acabar, la va mostrar a l’home gran. Ell la va mirar, va mirar l’horitzó, va mirar la pedra.
—On va el mamut? —va preguntar.
—Cap allà —va respondre la Kaya, assenyalant el sud-est.
Va doblar la nova pedra a la palma, la va pesar un moment amb els dits, i per primer cop des del tremolor, va fer el gest de seguir endavant.
Per pensar
- La Kaya interpreta el tremolor de la terra com una «veu». Els científics del segle XXI l'interpreten com el moviment de plaques tectòniques. Les dues explicacions satisfan la mateixa necessitat humana? Quina diferència hi ha entre totes dues?
- El volcà llunyà ha empès la tribu a moure's cap a un territori desconegut. Pots pensar en tres exemples actuals —de qualsevol part del món— en què un fenomen geològic o climàtic hagi forçat pobles sencers a abandonar la seva terra?
- La Kaya agafa la pedra amb el mapa de la primera jornada. Però el mapa ja no serveix: el territori ha canviat. Com s'actualitzen els mapes quan canvia la realitat que representen? (Pensa en Google Maps, en els atlacs escolars, en els mapes de fronteres.)