La tribu del mamut blanc

La Kaya està de genolls a terra, damunt del fang batut de la casa nova. Empeny endavant i enrere una pedra rodona de granit contra una llosa buidada, i els grans de blat s’hi van trencant. Se n’aixeca una pols fina i blanca que li resseca la gola i se li enganxa a les pestanyes. Els braços li cremen. Fa dos hiverns que mol cada matí i encara no ha après a fer-ho sense que li cremin.

El fum del foc puja mandrós cap a la trapa del sostre pla. És l’únic tros de cel que es veu des de dins d’aquestes parets de tova.

Fa anys que la seva gent no desmunta les tendes de pell per anar darrere de cap ramat. Quan el gel es va retirar, l’estepa freda va desaparèixer i els animals grossos se’n van anar cap al nord o es van acabar. Els va tocar quedar-se aquí, vora l’estany, on la terra és bona. Ara tenen blat per a tot l’hivern, tancat en gerres de ceràmica perquè no hi entrin els ratolins. Ningú no passa gana al gener.

I tot i així la Kaya recorda els anys en què caminaven. No hi havia tanques, ni fites de pedra, ni parets. Es llevaven i decidien cap on anaven.

Gira el cap cap al racó fosc. Sota el banc de fang on dormen els seus fills hi ha enterrats la seva mare i el seu avi, allà mateix, sota el terra de casa. La Kaya hi pensa sovint: els ossos dels avis són com unes arrels que no es veuen i que et lliguen a la casa. Marxar d’aquí voldria dir deixar-los sols.

A fora, des del terrat de la veïna, arriben les veus dels homes que guarden el graner. Discuteixen quants sacs toquen a cada família d’aquest excedent que ningú no sap ben bé de qui és. Abans, quan es caçava, la carn es repartia i s’acabava el mateix dia. Ara hi ha un magatzem, i qui té la clau del magatzem decideix. Aquesta és la novetat: hi ha coses que tenen amo. Ha aparegut la propietat privada dels camps, i amb ella les fites que els marquen i els homes amb llances que les vigilen.

La Kaya s’atura. Té el dit blanc de farina. S’acosta a la paret, busca un racó on gairebé no arribi la llum i hi dibuixa una silueta petita: un llom arquejat i dos ullals llargs.

És el mamut blanc de les planes fredes, que ella no ha vist mai. L’hi va explicar la seva àvia, que tampoc no l’havia vist.

Torna a la llosa, agafa la pedra i continua molent.