La tela que va pujar a la muntanya

La Fil·lis escombra el tresor dels massaliotes des que és prou alta per arribar al llindar. És una caseta de pedra amb dues columnes, al santuari de baix de Delfos, i a dins hi ha el que la gent de Massàlia i de les seves colònies ha regalat al déu: copes, un casc, trípodes de bronze, teles plegades en un prestatge que ella no pot tocar. La Fil·lis és esclava del santuari: és d’Apol·lo, que és una manera de dir que és de tots els sacerdots.

Aquest matí ha arribat un home de lluny. Diu que ve d’Empòrion, una polis de l’altra punta de la mar, més enllà de Massàlia i tot. Ha pujat el camí amb un sac. El sacerdot l’espera a la porta del tresor amb la tauleta de cera i el punxó.

—Ofrena de la dona d’Aristó d’Empòrion, per un fill que ha nascut viu —diu l’home, i treu del sac una tela plegada.

El sacerdot ho escriu a la cera. La Fil·lis, amb l’escombra quieta, mira la tela. No és llana. Quan l’home la desplega perquè el sacerdot la vegi sencera, la tela agafa la llum de la porta com l’aigua d’una font. El sacerdot fa que sí amb el cap i li diu a la Fil·lis que la plegui i la posi al prestatge.

La Fil·lis la plega. És lleugera com res que hagi tocat mai. I a la vora, allà on el fil es gira, hi ha un tros d’un dit d’amplada amb un dibuix teixit d’un fil més fosc: quatre potes, una esquena corbada, una cosa llarga que surt del cap. Ella coneix les cabres i els bous dels sacrificis, i les serps de les pintures. Aquest no és cap. Ningú no li ha dit què és, i ningú no l’hi dirà.

—Això és un defecte —diu l’home d’Empòrion, quan veu on mira—. Ja ho era quan la vam comprar.

La Fil·lis plega la tela amb la vora cap a dins i la posa al fons del prestatge, on hi ha les coses que ningú no torna a mirar. El sacerdot se’n va amb l’home cap al temple gran, on la Pítia respon les preguntes i on una esclava d’escombra no entra.

Quan es queda sola, agafa el punxó que el sacerdot ha deixat damunt de la tauleta. A la cera no s’hi atreveix: la cera es llegeix. Però la tauleta és de fusta, i per sota, a la vora, hi ha un tros llis on no arriba cap lletra. Hi grata quatre potes, una esquena corbada i una cosa llarga que surt del cap. Ho fa petit, de pressa, amb l’orella a la porta. Torna a deixar el punxó on era. A la tarda el sacerdot passa el dit per la cera per esborrar el que ha escrit, com cada dia, i la tauleta torna a quedar llisa. Per sota, no.