La tribu del mamut blanc

El sol de la tardor cau de costat sobre les grans lloses de pedra de l’Àgora de Corint, dibuixant ombres allargades de les columnes dòriques. En Tàsies, un descendent de la tribu del mamut blanc que s’ha vist abocat a allistar-se com a mercenari al Peloponès a causa de les incursions i disputes del seu territori d’origen, es recolza sobre la seva llança d’hoplita pesant. Sota el pes del seu casc de bronze i de la cuirassa, sent la suor garlar-li per l’esquena fatigada. Al seu voltant, la plaça és un anar i venir de ciutadans rics amb túniques fines de lli que debaten acaloradament sobre noves lleis fiscals, deutes d’impostos i preus del blat de subsistència.

A pocs metres d’en Tàsies, dos esclaus porten a coll una enorme gerra de vi sota la mirada vigilant d’un metec mercader. Un d’ells ensopega i és assotat de forma ràpida amb un flagell de cuir per un capità de la polis. En Tàsies apreta les dents en silenci. Els ciutadans grecs que fan grans discursos sobre l’isegoria i el govern lliure de l’Assemblea no giren ni un sol cop el cap per veure l’escena: per a ells, la llibertat és un dret tancat de naixement que exigeix de duresa extrema que uns altres treballin i pateixin sense veu per mantenir el seu temps lliure de debats.

Al capvespre, durant el seu torn de guàrdia vora les muralles ciclòpies que protegeixen l’Acròpolis fortificada de la ciutat, en Tàsies agafa un fragment de teula trencada de ceràmica vermella —un ostrakon de rebuig d’un sorteig polític. Amb la punta afilada d’un punxó de ferro d’armes, grava de forma discreta i silenciosa el perfil secret del Mamut Blanc. En mirar la silueta tallada en argila, recorda el relat de la seva família sobre el temps daurat de la prehistòria, quan la seva tribu no tenia amos, ni divisions de classe de l’Edat del Ferro, ni oracles profètics de Delfos, sinó un dret de pastura lliure sota les estrelles de la terra.

El món clàssic de l’antiga Grècia, des dels orígens minoics i micènics fins a les campanyes imperials d’Alexandre Magne, va dissenyar els fonaments de la nostra pròpia civilització. La invenció de la polis, el debat democràtic de l’Ecclesia, la filosofia racional de Sòcrates o Aristòtil i els ordres arquitectònics de l’art van canviar per sempre el camí intel·lectual de la humanitat.

Tot i així, la llibertat de l’Hèl·lada es va construir sobre la base de la dominació. L’hegemonia de les elits ciutadanes de la conca marítima, l’agoge militar totalitària d’Esparta i l’espoli dels fons de la Lliga de Delos per alçar els palaus de pedra de l’Acròpolis expressen com la democràcia clàssica va conviure amb l’esclavatge de guerra de milers de persones sense dret civil.

El camí dels antics grecs ens convida a valorar de forma crítica els pilars de les nostres pròpies societats. L’Estat de Dret i el deure moral dels ciutadans han de protegir una democràcia real, inclusiva i pacífica, assegurant que el dret a la paraula i a la igualtat cívica s’estengui sense cap mena d’exclusió geogràfica o social, defensant el pluralisme de consciència de totes les persones enfront de les dureses de la força militar.