La tribu del mamut blanc

El sol de la tardor es pon sobre els turons esglaonats de Tàrraco, tenyint de color vermell encès les fulles de les vinyes que s’estenen fins a fregar la línia de la Mediterrània. En Tàsies, un colon descendent de la tribu del mamut blanc que treballa com a cultivador de vinyes en una immensa pars rustica d’un antic senador patrici, recolza el seu pes sobre la falç de ferro de podar. Sent l’esquena fatigada pel fred humit que bufa de la platja. Des de la part alta de la ciutat de Tàrraco, les restes del fòrum provincial i del circ es retallen com gegants de pedra grisa contra el cel. A la part baixa de la vil·la rústica, els mossos i pagesos debaten en veu baixa uns rumors que han arribat amb una nau comercial procedent dels ports d’Òstia: a Roma, el jove nen emperador Ròmul Augústul ha estat deposat pel cap germànic Odoacre, i les insígnies imperials han volat cap a l’Orient de Constantinoble. L’Imperi d’Occident s’ha dissolt per sempre.

A pocs metres d’en Tàsies, el capataz de la vil·la —un llibert de duresa extrema— crida a les files de colons i esclaus perquè accelerin la recollida de les darreres àmfores de vi de secà. Però avui la seva veu té un tremolor inusual de por. Els rics patricis de la pars urbana de pedra de marbre s’han tancat a la residència o negocien a corre-cuita amb un cap visigot que patrulla la calçada de pedra propera sota un foedus formal. En Tàsies somriu lleugerament per sota el casc de fang. Per a les famílies de colons que han suportat durant generacions els impostos de càstig, els fuets de les legions Manipulars i la manca absoluta de veu a sobre del Senat, la fi de l’emperador no canvia la terra. Les vinyes s’hauran de podar igualment quan arribi el gener, i la terra continuarà donant raïm. L’Imperi de ferro ha caigut pel pes de les seves pròpies desigualtats, però els qui treballen el fang de la terra continuen en peus.

Al capvespre, en Tàsies es refugia de les pluges sota el sostre fràgil d’una cabana de pedra seca que serveix per guardar les eines de ferro. Amb la punta afilada d’una pedra de granit, grava de forma discreta a sobre d’una biga de fusta la silueta inconfusible del Mamut Blanc. En resseguir el gravat manual amb la punta dels dits, sent una profunda pau interior. Pensa que els emperadors passen, els palaus de pedra s’ensorren de duresa habitacional i les legions es dissolen en el vent, però el record de la llibertat de la prehistòria, el deure de la terra lliure d’amos i la senzilla dignitat del treball resisteixen per sobre de qualsevol imperi.

El col·lapse de l’Imperi romà d’Occident l’any 476 dC, provocat per la inestabilitat militar de la Crisi del Segle III, la pressió de les migracions germàniques i la ruralització econòmica, va cloure una de les eres més colossals i complexes de la història de la humanitat. La dissolució de la cort imperial de Roma no va representar, però, la destrucció total de la seva herència cívica.

Els regnes germànics medievals, com el visigot d’Hispània, van recollir el llegat dels vençuts. L’idioma llatí es va convertir en la mare de les nostres llengües romàniques, les ciutats de planta ortogonal van continuar sent els eixos de comerç, i el dret escrit romà va continuar actuant com a base del deure civil i la justícia de l’Estat.

La lliçó dels antics romans i dels pobles germànics que els van succeir ens convida a reflexionar sobre els valors de la nostra pròpia societat. L’Estat de Dret i el deure actiu de la ciutadania lliure han de defensar la laïcitat dels serveis de govern, el respecte absolut als drets humans i la divisió de poders de la constitució, garantint que els camins de la cooperació cívica i el pluralisme de consciència evitin qualsevol retorn de la dominació o de la desigualtat de classes, alçant una pau vertadera de consciència i respecte mutu.