La pedra d'ara
Bloc C, l'últim de tres: el mateix lloc, tres vegades. Aquí és avui, al turó de Tarragona, un dimecres de setembre. A la càpsula 7 hi vam veure arribar la conquesta; a la 8, la capital de província; ara algú hi troba una marca i no sap què és
L’Aina té dotze anys i aquest dimecres no té classe: és Santa Tecla i la mare treballa igual. La mare és paleta en una empresa que restaura pedra vella, i fa un mes que té l’obra al capdamunt del turó de Tarragona, en un mur del fòrum provincial de Tàrraco, darrere d’una tanca amb un cartell que diu patrimoni mundial. L’Aina hi va amb ella, amb un casc groc que li balla.
Pels carrers passa gent que baixa cap als castells de la plaça de la Font, i darrere de la tanca hi ha silenci. El mur té tres carreus grossos, quadrats, llisos, que l’aigua de segles ha anat desfent per darrere, i que avui s’han de treure, netejar i tornar a posar. Hi ha una arqueòloga que ho apunta tot en una tauleta abans que ningú toqui res, perquè cada pedra és una capa, diu, i les capes no es poden barrejar. L’Aina s’ho mira des d’un munt de sacs, i des d’allà veu, avall, la muralla de baix: les pedres enormes, sense escairar, que a l’escola en diuen dels gegants i que van posar els ibers.
La grua petita aixeca el primer carreu. Se sent el grinyol de les cordes i el bloc gira a poc a poc en l’aire, i la cara que estava contra el reble, la que no havia vist el sol des que la van posar, queda de cara a l’Aina. És aspra, groguenca, plena de terra. I a baix de tot, prima com un fil, hi ha una ratlla que fa una panxa i dues nanses.
L’Aina baixa dels sacs i s’hi acosta, amb el casc a la mà.
—No toquis —diu la mare, sense girar-se.
No la toca. Mira. És un dibuix petit, de la mida d’un dit, fet amb una punta: una gerra, potser, o una olla amb dues orelles. No hi ha cap lletra. L’arqueòloga s’hi acosta amb la tauleta, fa una foto, hi acosta un regle de plàstic groc i en fa una altra. Diu que és una marca, que els picapedrers en feien, que ho apuntarà per als del museu, i que gairebé mai no se sap de qui són. Ho diu com qui diu que plourà.
L’Aina es queda mirant la gerra mentre la grua deixa el carreu a terra, damunt d’uns tacs de fusta, amb la cara del dibuix cap amunt. Pensa que algú va fer aquella ratlla sabent que quedaria tapada. Pensa que va quedar tapada dos mil anys i que avui, el dia de Santa Tecla, l’ha vista ella, i que demà la tornaran a posar contra la paret i no la veurà ningú més. Pensa que ella és l’única que la coneix, i no sap què és.
Treu el mòbil i fa una foto. Al fons de la foto, avall, fora de focus, hi ha la muralla dels gegants. Llavors s’apaga la pantalla, i a la plaça, a l’altra banda de la tanca, comença la gralla.
Per pensar
- L'Aina troba la gerra i no sap què és. Tu sí: has llegit la càpsula 8. Què li diries, i què no li podries demostrar?
- El relat no diu què hi ha a les pedres grosses de baix, les dels gegants, que l'Aina mira des de dalt. Què saps tu, de la càpsula 7, que ningú del relat no sap?
- La muralla de baix la van fer els ibers per als romans; la de dalt, lliberts per a l'emperador; la d'avui la restaura una paleta amb diners de tothom. De qui és, ara, la pedra? De qui la mana, de qui la talla, de qui la troba, o de qui la paga?