Les lletres de la columna

El 10 de desembre del 1123 va fer sol a la Vall de Boí, i en Berenguer va pensar que era mala sort: amb sol, el bisbe voldria entrar aviat i ell encara tenia mitja columna per pintar. El mestre li havia deixat la feina més senzilla, les lletres, i s’havia quedat el Pantocràtor de l’absis per a ell. Ara el Crist ja era acabat, blau i enorme, i en Berenguer escrivia a la columna el que el bisbe havia manat que hi constés: l’any, el dia, el seu nom.

Per al vermell de les lletres havia fet servir la recepta del llibre de les plantes. Era un llibre gros, en llatí, que el mestre guardava embolicat en un drap: deia que l’havien traduït a Ripoll d’un altre que venia de Còrdova, i que allà l’havien fet uns homes que ni eren cristians. En Berenguer no s’ho acabava de creure, però la recepta funcionava.

A mig matí va sentir el seu nom des de la porta. Era en Guillem, el seu germà gran, amb un sac a l’espatlla. Portava el delme de l’any: la desena part del gra del mas de baix, el que la família treballava per al senyor de la vall des que hi havia memòria. En Berenguer va baixar de la bastida i es van abraçar amb la pols dels pigments entremig.

—Ho has vist? —li va dir, assenyalant el Crist.

En Guillem el va mirar una bona estona, amb el sac encara a l’espatlla.

—Mira com et mira —va dir.

Al vespre, després de la consagració, l’església era plena de fum d’espelmes i de gent que no hi cabia. El bisbe Ramon havia posat les relíquies a l’altar i ja dormia a la casa del rector. En Berenguer va trobar el seu germà assegut a fora, a la pedra freda, mirant el poble de baix amb els llums encesos.

—Me’n vaig —va dir en Guillem, sense girar-se.

En Berenguer va seure al seu costat. Sabia què volia dir. Un pagès de remença no marxava: si marxava, ho perdia tot, la casa i els camps, i el senyor el podia reclamar allà on fos.

—A la primavera es casa la Maria —va continuar en Guillem—. El senyor vol la seva part del casament, com vol la seva part de tot. Els mals usos, en diuen. Aquest any ja he fet la jova dues vegades i el graner del senyor és ple del nostre gra. Diuen que a Barcelona, si hi vius un any i un dia sense que ningú et reclami, ets lliure.

—Qui ho diu?

—Un traginer. Que ell coneix homes que ho han fet.

Van callar. A dins, algú cantava encara. En Berenguer va pensar en el llibre de les plantes, que havia viatjat de Còrdova a Ripoll i de Ripoll fins allà, passant de mà en mà sense demanar permís a ningú, i no va saber per què hi pensava.

—Quan?

—Aquesta nit. Amb el bisbe a la vall, ningú no vigila els camins.

En Berenguer va voler dir-li que s’esperés, que l’endemà parlarien, que potser el rector podia fer alguna cosa. No va dir res. Va treure de la bossa la mica de plata que tenia, tres monedes, i les hi va posar a la mà. En Guillem les va tancar al puny sense mirar-les.

L’endemà al matí en Berenguer va pujar a la bastida i va acabar la columna. Va escriure el nom del bisbe, i que havia posat relíquies a l’altar de sant Corneli. Les lletres van quedar dretes i vermelles, ben fetes. No hi deia qui havia pintat el Crist, ni qui havia portat el gra, ni qui havia marxat aquella nit pel camí de baix. Només el que havia de constar.