El germà que va fugir

La remor del riu Llobregat ressonava entre les gorges del Berguedà, barrejada amb el toc rítmic de la maça d’un picapedrer. Dins de la petita església de Sant Quirze de Pedret, la penombra protegia en Berenguer del sol del migdia. Era un jove aprenent de pintor, dalt d’una bastida de fusta, barrejant pigments de roig amb aigua clara. Pintava el fresc de l’absis sota la mirada severa del seu mestre.

En Berenguer coneixia bé el preu de viure en aquelles valls. El seu germà gran, en Guillem, encara conreava un mas sota el jou del baró de Portella, lligat a la terra com a pagès de remença. Ell s’havia salvat d’aquell destí per ben poc: entrar al monestir com a ajudant de pintor havia estat l’únic camí per esquivar les corvees i els mals usos del senyor.

A dalt de l’absis prenia forma el Pantocràtor, el Crist que ho mira tot. «La teva pinzellada ha d’expressar el temor i la submissió que tot fidel deu a Déu», li repetia el mestre. La pintura mateixa predicava que l’ordre del món era voluntat divina i no es podia tocar: a dalt, Déu; al mig, els senyors; i, al capdavall de tot, la pagesia, que pagava el delme i obeïa.

Però aquella tarda, mentre el mestre descansava al claustre, en Guillem va arribar d’amagat, desesperat. El senyor li exigia una taxa pel casament de la seva filla i, si no pagava, li prendria la meitat del bestiar. En Berenguer va abraçar el seu germà en silenci: no tenia ni una moneda de plata per ajudar-lo.

—No puc més —va dir en Guillem, en veu baixa—. Me’n vaig.

—On? —va preguntar en Berenguer, espantat—. Un serf no pot marxar.

—A Barcelona. Diuen que, si hi vius un any i un dia sense que el senyor et reclami, et fas home lliure. L’aire de la ciutat fa lliure.

L’endemà al matí, en Guillem havia desaparegut, camí de la ciutat. En Berenguer va tornar a la bastida i va mirar el Pantocràtor que pintava, l’ordre etern i immutable de Déu damunt dels homes. Per primera vegada, va pensar que potser no era tan immutable.

Aquella era la pregunta que el feudalisme no volia que ningú es fes: per què hem de treballar per un senyor? El seu germà, fugint de nit cap a una ciutat, acabava de respondre-la a la seva manera. I no seria l’últim.