Pedra a pedra

L’aigua del torrent baixava clara entre les pedres, en una vall on feia generacions que no hi vivia ningú. Massa al sud per als comtes cristians, massa al nord per a l’exèrcit de Còrdova: era terra de ningú, una franja perillosa que les ràtzies havien deixat buida.

En Bernat tenia catorze anys el dia que el seu pare hi va plantar l’aixada per primera vegada. Havien baixat de les muntanyes, com tantes altres famílies, fugint d’unes valls on ja no hi cabia tothom. Portaven el que tenien: dues cabres, un sac de llavors, unes quantes eines i les mans.

—Aquesta terra no és de cap senyor —li va dir el pare, mirant el bosc que havien de tombar—. Si la roturem i la treballem, un dia serà nostra. Ho diu la llei dels comtes: qui posa en conreu una terra erma i la fa rendir uns quants anys, n’esdevé l’amo lliure. Sense pagar a ningú.

Va ser un treball dur i sense treva. Van talar arbres, van cremar matolls, van arrencar pedres i van obrir el primer camp. Van aixecar, pedra sobre pedra, les parets d’un mas. De nit dormien amb l’orella alerta, perquè a la frontera ningú no estava mai del tot segur: una ràtzia podia endur-se en una sola matinada el treball de tot un any.

Però una tarda, en Bernat es va aturar al mig del camp que ells havien arrencat al bosc i va mirar al voltant. El blat verdejava on abans hi havia bardisses. El fum de la llar sortia per la xemeneia del mas. No hi havia cap castell que els vigilés des de dalt d’un turó, cap baró a qui pagar el delme, cap jornada de treball gratuït per a la reserva d’un senyor.

«Som lliures», va pensar. «Aquesta terra, l’hem feta nosaltres».

I tenia raó, més del que ell mateix sabia. Perquè Catalunya no la va fundar cap rei en un sol dia, ni va néixer d’un sol jurament. La van anar fent, a poc a poc, milers de famílies com la d’en Bernat, baixant a la frontera amb una aixada i el coratge de viure sense senyor. Pedra a pedra, camp a camp, vall a vall.