La casa de les figueres

La Sança feia nusos al cordill cada vespre, un per dia, des que havien sortit de Vic. En tenia cent quaranta-dos. La mare li havia ensenyat a comptar així, perquè a casa les lletres eren cosa de capellans, i a la Sança li agradava passar-hi els dits abans de dormir i notar on s’acabava el viatge i on començava la casa.

La casa era de pedra i tàpia, amb un pati al mig i dues figueres. El pare l’havia rebuda del comte al repartiment, escrita en un llibre gros que un escrivà del Temple guardava a Gardeny: casa, hort i tres feixes de la Catalunya Nova, per a un home d’Osona que havia vingut amb la carta de poblament a la mà. Feia dos anys que Lleida era del comte. A la Sança li havien dit que a la casa hi havia viscut una família sarraïna, i prou.

Els matins, la Sança anava a buscar aigua a la séquia i hi trobava les dones mudèjars que baixaven de la moreria a regar l’horta dels cavallers. Una nena de la seva edat portava el càntir com ella, amb el braç estirat i el cos tort. Es miraven. Callaven totes dues, perquè l’una parlava català i l’altra àrab, i perquè a la séquia les dones grans tenien per costum callar amb les altres.

Va ser un migdia d’agost, quan tothom dormia. La Sança es va despertar per un soroll sec al pati, com de pedra contra pedra, i va sortir descalça sota les figueres.

La nena del càntir era de genolls a terra, sota la figuera gran, i cavava amb un tros de teula. Tenia les mans plenes de terra fins als canells. Quan va veure la Sança es va quedar quieta, amb la teula a l’aire, i va dir una paraula que la Sança no va entendre.

La Sança va pensar que havia de cridar el pare. Ho va pensar amb tota claredat: el pare dormia a dins, la casa era seva, hi havia una sarraïna cavant al pati com un lladre. Va obrir la boca.

—Què hi busques? —va dir, en veu baixa.

La nena va assenyalar el forat, després la casa, després ella mateixa. Es va posar la mà al pit.

—Casa —va dir, en català, amb la veu que fa la gent quan diu una paraula manllevada—. Casa.

Van estar una estona callades. Se sentien les cigales i el pare que roncava. Després la Sança va fer una cosa que no havia decidit: es va ajupir i va apartar la terra amb les mans, al costat de l’altra.

A un pam de fondària hi havia un drap lligat amb un cordill. La nena el va agafar sense obrir-lo, se’l va posar dins del vestit, i va omplir el forat amb el peu. Abans de sortir per la porta del pati es va girar.

—Maryam —va dir, i va assenyalar-se.

—Sança.

Aquell vespre el pare va dir que algú havia remenat la terra de sota la figuera, que devien ser els gossos. La mare va dir que ja ho arreglaria l’endemà. La Sança no va dir res.

Quan es va ficar al llit va agafar el cordill i va comptar els nusos amb els dits, fins al cent quaranta-tres. Després en va fer un altre, ben estret, una mica separat dels altres. No era per cap dia.

Al matí, a la séquia, la Maryam va omplir el càntir al seu costat i no la va mirar. La Sança tampoc. Van pujar el marge juntes, amb el braç estirat i el cos tort, i a dalt cadascuna va anar cap a la seva banda: l’una cap a l’horta dels cavallers, l’altra cap a la casa de les figueres.