Un any i un dia

L’Arnau feia un nus en un cordill cada matí, abans que sortís el sol. Un nus per cada dia viscut dins les muralles de Barcelona. Quan en tingués tres-cents seixanta-sis, que són un any i un dia, els prohoms de la ciutat dirien que era ciutadà, i el senyor del mas ja no el podria demanar.

Feia gairebé un any que dormia al magatzem d’un blanquer, a la vora del Rec, entre piles de pells que pudien tant que els primers dies no podia ni menjar. Carregava i descarregava de sol a sol, i tenia les mans igual de clivellades que al camp. Cobrava en diners, poc, cada dissabte. Els guardava en un drap, lligat amb el mateix cordill.

Encara recordava la nit de la fugida. Havia esperat que la lluna s’amagués i havia travessat els camps del senyor sense mirar enrere, amb el cor com un tambor. Un serf que fugia era un lladre: robava al senyor els seus braços. Si l’atrapaven abans de l’any, el tornarien a la terra lligat, i el batlle del castell tenia fama de no oblidar cares. Però a la ciutat, deien els traginers que passaven pel mas, un home que hi aguantés un any i un dia ja no era de ningú.

Va arribar al portal a trenc d’alba, esgotat, amb els peus en carn viva. La muralla nova encara tenia bastides, i darrere seu, al raval, els carreters ja cridaven. El guaita el va mirar de dalt a baix, va veure un pagès prim i espantat com tants altres, i el va deixar passar amb un gest cansat, sense preguntar-li ni el nom.

El dia tres-cents seixanta-sis va caure en dia de mercat. L’Arnau va fer el darrer nus dret a la plaça, entre les parades de peix, i llavors va notar una mà pesada al clatell. Es va girar i va veure una cara que coneixia massa bé: el batlle del seu antic senyor, que el buscava des de feia setmanes i que havia baixat a la ciutat amb dos homes i una mula.

—Ets tu —va dir el batlle, amb un mig somriure—. Recull les teves coses. Tornes a casa amb mi.

A l’Arnau li van tremolar les cames. Però, abans que pogués dir res, el blanquer i dos veïns més ja s’havien plantat al seu costat, amb els davantals encara molls.

—Aquest home fa un any i un dia que viu entre aquestes muralles —va dir el blanquer, sense aixecar la veu—. Ho poden jurar tots els blanquers del Rec, i el conseller si cal. El privilegi del rei diu que ja és ciutadà.

—El privilegi del rei —va repetir el batlle, com qui mastega una pedra.

Va mirar els tres homes, després la gent del mercat que s’havia girat a escoltar, burgesos i pagesos, i després la mula. Va escopir a terra, va girar cua i se’n va anar pel mateix camí per on havia vingut. Ningú no el va seguir.

L’Arnau es va quedar dret enmig de la plaça, amb el cordill de nusos a la mà. No havia canviat de roba ni de feina. Aquella tarda l’esperaven quaranta sacs de pells al magatzem, i l’endemà, quaranta més.

Va començar a desfer el primer nus. Després el segon. Al tercer va parar, va mirar el cordill una estona i se’l va guardar a la faixa, amb tots els nusos que li quedaven. El blanquer ja caminava cap al Rec. L’Arnau va recollir el drap dels diners de terra, on li havia caigut, i el va seguir.