Un any i un dia
El pagès que va comptar els dies
L’Arnau feia un nus en un cordill cada matí, abans que sortís el sol. Un nus per cada dia viscut a la ciutat. Quan en tingués tres-cents seixanta-sis, que són un any i un dia, deia la llei, ja no seria de ningú.
Feia gairebé un any que dormia al magatzem d’un blanquer, entre piles de pells que pudien tant que els primers dies no podia ni menjar. Carregava i descarregava de sol a sol, i tenia les mans igual de clivellades que al camp. Però hi havia una diferència que ho valia tot: aquí, el seu treball era seu. Ningú no el podia vendre amb un tros de terra, com qui ven un bou o un noguer vell.
Encara recordava la nit de la fugida. Havia esperat que la lluna s’amagués i havia travessat els camps del senyor sense mirar enrere, amb el cor com un tambor. Sabia el que deia el costum: si l’amo l’atrapava abans d’un any, el tornaria a la terra i el castigaria sense pietat. Però si arribava a la ciutat i hi aguantava un any i un dia sense ser reclamat, l’aire d’aquells carrers el faria home lliure.
Va arribar a la porta de la muralla a trenc d’alba, esgotat, amb els peus en carn viva. El guaita el va mirar de dalt a baix, va veure un pagès prim i espantat com tants altres, i el va deixar passar amb un gest cansat. L’Arnau no ho sabia encara, però aquell gest era la frontera entre dos móns.
El dia tres-cents seixanta-sis va caure en un matí de mercat. Mentre feia el darrer nus, va notar una mà pesada al clatell. Es va girar i va veure una cara que coneixia massa bé: el batlle del seu antic senyor, que el buscava des de feia setmanes.
—Ets tu —va dir l’home, amb un mig somriure—. Recull les teves coses. Tornes a casa amb mi.
A l’Arnau li van tremolar les cames. Però, abans que pogués dir res, el blanquer i dos veïns més ja s’havien plantat al seu costat.
—Aquest home fa un any i un dia que viu entre aquestes muralles —va dir el blanquer, sense aixecar la veu—. Ho pot jurar tota la confraria. Aquí la llei és la llei: ja no és teu.
El batlle va mirar els tres homes, després la gent del mercat que s’havia girat a escoltar, i va entendre que no se l’enduria. Va escopir a terra, va girar cua i se’n va anar pel mateix camí per on havia vingut.
L’Arnau es va quedar dret enmig de la plaça, amb el cordill de nusos a la mà. No havia canviat de roba ni de feina. Continuaria fent olor de pells adobades i tindria les mans clivellades fins al dia que es morís.
Però alguna cosa havia canviat per sempre. Per primera vegada a la seva vida, era l’amo del seu propi treball.
Va respirar fondo. L’aire de la plaça feia olor de fum, de peix i de fang. Era l’aire més net que havia respirat mai.
Per pensar
- L'Arnau no fuig buscant riquesa, sinó una cosa més difícil de tocar: la llibertat. Per què, per a un serf, viure un any i un dia a la ciutat valia més que tota la terra que deixava enrere?
- La ciutat de la història és bruta, atapeïda i plena de perills, i tot i així l'Arnau s'hi vol quedar. Quina cosa li ofereix la ciutat que el camp no li podia donar?
- Avui molta gent deixa el seu poble o el seu país buscant una vida millor en una gran ciutat. Què comparteix amb l'Arnau? En què és diferent?