El terç

El batlle va arribar al mas un matí de novembre, amb el notari darrere i un mul buit. La Guillema el va veure des de l’era, i va saber a què venia. Tothom ho sabia, aquella tardor.

—El vostre home va morir sense testament —va dir, sense baixar del cavall—. El senyor pren el terç.

La mare no va contestar. El pare havia mort a l’agost, en tres dies, com mig poble; no hi havia hagut temps de cridar cap notari. Ara el notari apuntava el que el batlle assenyalava: dues de les sis ovelles, la caldera gran, el matalàs bo, la mula. Era un dels mals usos, i la Guillema ho sabia des que sabia parlar: eren remences, homes propis del senyor, lligats al mas per la servitud, i quan un moria sense escriure-ho, el senyor es quedava una part del que deixava. Ningú no ho discutia. Era com la pluja.

Mentre el batlle carregava la caldera al mul, va mirar cap a la vall, cap al mas de la Coma, que tenia la porta oberta al vent des de l’estiu.

—Els de la Coma no hi són tots? —va preguntar, com qui no vol la cosa.

—Tots —va dir la mare.

El batlle va fer un gest amb la boca i no va dir res més. La Guillema, que tenia dotze anys i s’ho mirava tot, va veure que el batlle no mirava el mas de la Coma com qui mira una casa buida. El mirava com qui mira un camp que ningú no segarà.

Va tornar al juny, sense notari i sense mul. Venia a buscar braços per a la sega del senyor, i havia passat per tres masos abans d’arribar al seu: la Guillema l’havia vist des de la feixa alta: en dos ningú no li obria, perquè eren masos rònecs, i al tercer li havien dit que no.

—El jornal de sempre —va dir a la mare—. Pa, vi i tres diners.

La mare va deixar la falç a terra a poc a poc, com si li pesés.

—Sis —va dir—. I la meva filla, quatre.

La Guillema va aguantar la respiració. El batlle va obrir la boca, la va tancar, va mirar la vall. El blat del senyor era groc fins al riu, i a la vall hi havia la meitat de la gent que l’any abans. Les rendes del senyor venien d’aquells camps, i aquells camps no es segaven sols.

—Sis —va dir el batlle.

—I el mas de la Coma —va afegir la mare, com si continués la mateixa frase—. Les terres. Les treballem nosaltres, i el senyor cobra el que cobrava dels de la Coma. Millor que res.

Aquesta vegada el batlle va trigar més. Va dir que ho diria al senyor. La Guillema va entendre, per com ho va dir, que el senyor diria que sí.

Van segar deu dies. El vespre de l’últim, el batlle va pagar a l’era, comptant les monedes damunt d’un sac: diners menuts, negres, i un croat de plata per a la mare, perquè no en tenia prou de menuts. La Guillema no n’havia tingut mai cap a la mà. Pesava més del que semblava: un rei d’un costat, una creu de l’altre, i un forat vora la vora, d’algú que l’havia dut penjat.

La mare el va guardar a la faixa. Aquella nit, quan la mare dormia, la Guillema el va treure i el va mirar a la llum del caliu. No pensava gastar-lo. Pensava en el mas de la Coma, que ara seria seu i que abans era d’una família que ja no hi era, i en el batlle mirant la vall, i en la seva mare dient «sis» amb la falç a terra.

Va passar un fil de cànem pel forat, se’l va lligar al coll, sota la camisa, i va tornar a dormir. Al matí, la mare no va preguntar res.