Les mans que faltaven
La sega de l'any que tot va canviar
L’Agnès tenia onze anys l’estiu que la pesta es va endur la seva mare, el seu pare i els seus dos germans petits, tots en menys d’una setmana. Ella no va agafar el mal, i ningú no va saber mai per què. Es va quedar sola en una casa de cop massa gran i massa silenciosa.
D’allò ja feia quatre anys. El poble, que abans bullia de gent, s’havia quedat mig buit. Hi havia masos tancats amb les portes que batien al vent, i camps sencers que ningú no segava perquè no quedava ningú per fer-ho.
Aquell matí de juliol, l’Agnès esmolava la falç a la porta de casa quan va veure arribar el batlle del senyor, el mateix home sec de sempre.
—Et necessitem per a la sega —va dir ell, sense ni saludar—. El jornal de sempre: pa, una mica de vi i tres diners.
Abans de la pesta, l’Agnès hauria abaixat el cap i hauria dit que sí. Tothom deia que sí. Hi havia tanta gent buscant feina que qui es queixava es quedava sense res. Però aquell estiu era diferent.
L’Agnès va mirar al seu voltant. Va mirar els camps daurats del senyor, plens de blat a punt de caure, esperant unes mans que ja no hi eren. Va mirar el poble buit. I es va adonar, de cop, d’una cosa que la va deixar gairebé sense alè: aquell any, el senyor la necessitava a ella més que no pas ella a ell.
—Sis diners —va dir, amb una veu que li va sortir més ferma del que esperava—. I el doble de pa.
El batlle es va quedar de pedra. Va obrir la boca per renyar-la, per recordar-li qui manava. Però després va mirar el blat que es perdia al sol, va pensar en els altres pobles on tampoc no trobaria ningú, i la va tornar a tancar.
—Cinc —va remugar, finalment—. I el pa.
—Cinc i el doble de pa —va repetir l’Agnès, sense moure’s.
El batlle va respirar fondo, va escopir a terra i va fer que sí amb el cap.
Mentre el veia allunyar-se camí del castell, l’Agnès va notar una cosa estranya a dins, una barreja que no sabia ben bé com anomenar. Encara trobava a faltar la seva mare cada dia. La casa continuava massa silenciosa. Res del que havia perdut no tornaria mai.
I, tanmateix, aquell matí havia passat una cosa que al poble no s’havia vist mai: una pagesa òrfena havia dit un preu, i el senyor l’havia hagut d’acceptar.
Va tornar a esmolar la falç, a poc a poc. El sol pujava i el blat esperava.
El mateix mal que havia buidat el seu món, sense voler-ho, també havia afluixat una mica les cadenes de tots els qui havien quedat. L’Agnès no ho hauria triat mai. Però, ara que hi era, pensava aprofitar-ho.
Per pensar
- L'Agnès no demana res estrany: demana un jornal just per la seva feina. Per què, de cop, després de tanta mort, va poder fer-ho, i abans no?
- La pesta va matar la família de l'Agnès, però també va afluixar les seves cadenes. Com pot ser que una mateixa desgràcia tingui dues cares tan diferents?
- Avui, quan en un ofici falta personal, els treballadors poden negociar millors condicions. Què comparteix això amb el matí de sega de l'Agnès?