ideorum

Cerca a Ideorum

Prem Esc per tancar.

Microhistòria 1492

Les cases sobre l'aigua

El matí que va arribar l'altre món

per Redacció Ideorum 5 min de lectura

La Yari es despertava sempre abans que ningú, quan el cel encara era gris i la mar feia aquell soroll baix i constant de cada matí.

Baixava a la platja a buscar petxines mentre els altres dormien. Coneixia aquella sorra com es coneix el palmell de la pròpia mà: cada roca, cada bassa que deixava la marea, cada niu de cranc. Per això, aquell matí, va saber de seguida que alguna cosa no encaixava.

A la línia on l’aigua tocava el cel hi havia tres coses enormes que el dia abans no hi eren. Semblaven illes, però es movien. Semblaven ocells, per les ales blanques desplegades, però eren grans com turons. La Yari es va quedar quieta, amb les petxines a la mà, mirant.

Va córrer a avisar la seva àvia, i l’àvia va avisar tot el poblat. Quan el sol ja era alt, de les cases sobre l’aigua en van baixar unes barques petites, i de les barques, uns homes.

Eren pàl·lids com el ventre d’un peix. Portaven el cos cobert de pèls i de robes pesades, com si no sentissin la calor, i unes coses dures i brillants que els tapaven el pit. Alguns duien pals que acabaven en una fulla esmolada.

La gent del poblat es va acostar, primer amb por i després amb curiositat. Els forasters somreien. Van oferir unes gorres d’un vermell que la Yari no havia vist mai i unes boletes de vidre que brillaven com gotes de pluja al sol. La seva germana petita en va rebre una i la va estrènyer com si fos un tresor.

La Yari, però, no mirava els regals. Mirava un dels homes, el que els altres semblaven obeir. Aquell home no oferia res. Havia clavat a la sorra un pal alt amb una tela de colors al capdamunt i parlava molt seriós, en una llengua plena de sons durs, alçant els ulls al cel i estenent els braços cap a la platja, cap als arbres, cap a la gent. Com si tot allò, de cop, passés a ser seu.

A la nit, asseguda vora el foc, la Yari no es treia del cap aquell gest. La seva germana dormia amb la boleta de vidre encara a la mà. L’àvia deia que potser eren visitants, que potser se n’anirien amb la lluna nova.

Però la Yari havia vist la cara d’aquell home mentre clavava el pal, i alguna cosa molt endins li deia que no se n’anirien. No tenia paraules per a allò que sentia, perquè a la seva llengua no existien: ni «conquesta», ni «imperi», ni «descobriment».

Només sabia una cosa, mirant la mar fosca on les tres cases blanques esperaven, immòbils. El món que aquell matí havia conegut de tota la vida, el de les petxines i els crancs i la sorra coneguda, ja no tornaria a ser ben bé el mateix. I el que arribava no era, per a ella, cap món nou: era la fi del seu.

Per pensar

  1. La història de 1492 quasi sempre l'expliquen els qui van arribar. Per què costa tant trobar la veu de gent com la Yari, que ja vivia a les illes?
  2. Per a la Yari, aquell matí no s'inventava cap «món nou»: era el seu món de sempre. Per a qui era nou, doncs, aquell món?
  3. Els nouvinguts ofereixen regals i somriuen, però alhora claven un pal amb una tela i prenen possessió de la terra. Què t'anuncia, aquesta barreja, sobre el que vindria després?