Lletres del revés

En Pere Posa va entrar al taller amb els fulls a la mà i sense treure’s la capa.

—Deixa el que facis. Això va davant de tot.

El Bernat va deixar el saltiri a mitges i va agafar el componedor. Feia dos anys que era al taller, i ja sabia que quan l’amo tenia pressa era perquè algú pagava. Els fulls eren una còpia, feta de pressa, d’una carta: l’havia escrit l’Almirall de les illes noves, aquell genovès de qui parlava tothom des que havia entrat a la ciutat, i era per a l’escrivà de ració del rei. Ara la volien impresa. Molta gent la volia llegir, i cadascú no podia tenir-ne una còpia a mà.

—«Senyor, perquè sé que us plaurà la gran victòria que Nostre Senyor m’ha donat en el meu viatge…» —va llegir en Posa, a poc a poc—. Castellà. Vigila les lletres que no tenim.

El Bernat va començar. La feina de caixista era la mateixa fos quin fos el text: agafar cada lletra de la caixa, de plom i del revés, posar-la al componedor, línia a línia, fins a omplir la galera. No es llegia: es comptava. Trenta-tres dies, illes, indis, or, un riu, espècies. Les lletres passaven pels dits sense dir res. Cap al vespre, en Posa li va llegir una frase que el va fer aturar la mà un moment: que els reis podrien tenir tants esclaus com manessin carregar. La va compondre igual, del revés, i la va tancar a la galera amb la resta. Va ser l’endemà, quan va treure la primera prova de la premsa i la va veure del dret, negra i neta, que la va llegir de debò. Semblava que ho hagués dit sempre algú que no era ell.

Sota la camisa, el Bernat portava un croat de plata amb un forat vora la vora, lligat amb un fil de cànem. A casa deien que venia d’una àvia d’Amer, i que abans l’havia dut una altra, i que passava de mare a filla; a ell li havia tocat perquè aquella generació no havia tingut cap filla. No valia gaire. Se’l tocava quan comptava lletres.

Uns dies més tard, els van deixar sortir per veure-ho. La plaça davant del palau del rei era plena, i la gent s’enfilava als pedrissos. Va passar l’Almirall a cavall, amb els reis esperant-lo a dalt; van passar homes amb gàbies de lloros verds i vermells que cridaven; van passar sis homes de pell fosca, descalços, amb uns collarets de vidre al coll que lluïen al sol.

—Són els indis —va dir el que tenia al costat—. Diuen que no tenen res.

Un dels sis va passar a dos passos d’ell. Mirava les cases, les finestres, la gent enfilada, amb la cara d’algú que compta. Al coll hi duia els collarets: boletes de vidre de colors, verdes i blaves, com les que el Bernat havia vist vendre a un sou la grapa a la fira. Eren de les coses que la carta deia que els havien donat, i ell les havia compost lletra a lletra: coses de poc valor, per les quals ho donaven tot.

L’home el va mirar. No va mirar la seva cara: va mirar el fil de cànem que li sortia del coll de la camisa, i el que hi penjava.

El Bernat es va posar la mà damunt del croat, sense saber per què, i la va deixar allà fins que els sis homes van tombar la cantonada. Després va tornar al taller. Hi havia un saltiri a mig compondre, i la carta de l’Almirall, ja impresa, assecant-se penjada de cordills, del dret, a totes les cordes del sostre.