La moneda que no valia

En Joan Roca tenia setze anys i una moneda que no valia res.

Era un croat de plata, prim i gastat, amb una creu al revers que gairebé no es veia, lligat al coll amb un fil de cànem. Li havia donat l’àvia a Barcelona, el dia que va marxar, i li havia dit que venia de molt enrere, d’un taller d’impressor i abans d’una vall, i que no el gastés. A Sevilla no l’hauria pogut gastar: els croats no hi corrien. Corrien els reals, els reals de vuit de plata d’Amèrica amb les dues columnes, i els maravedís de coure, i ningú no volia una moneda amb una creu vella d’un regne que no era el seu.

Era l’abril del 1580 i l’Arenal de Sevilla era un formiguer. La flota de Nova Espanya sortia al maig, quaranta naus, i tothom hi volia anar: soldats sense sou, frares, mercaders, nois com ell. Feia tres setmanes que dormia sota un porxo i cada matí anava a la Casa de Contractació, on un escrivà apuntava en un llibre qui podia passar a les Índies i qui no. Els de la Corona d’Aragó, no. Ho sabia des de Barcelona, i per això havia decidit, abans de sortir de casa, què diria quan li preguntessin.

—D’on ets? —va dir l’escrivà, sense aixecar el cap.

—De Sevilla —va dir en Joan—. De Triana.

L’escrivà va aixecar el cap i el va mirar una estona. En Joan va pensar en el croat sota la camisa i en l’accent. L’escrivà va tornar a abaixar el cap i va escriure «Juan Roca, natural de Sevilla, grumete». I ja està. En Joan va sortir al carrer amb un altre nom i la mateixa moneda.

---

El port es deia San Juan de Ulúa i era una illa de pedra davant d’una costa verda que fumejava. Feia set mesos que en Joan no tocava terra ferma, i la primera cosa que va veure a Veracruz va ser una noia que venia coques de blat de moro en una cistella, a la vora del moll. Devia tenir la seva edat, i duia els cabells lligats amb una cinta vermella.

En Joan tenia gana i no tenia diners. Els grumets cobraven en arribar, i encara no havien arribat del tot. Es va treure el fil de cànem del coll i li va ensenyar el croat al palmell de la mà.

La noia el va agafar, el va girar, va mirar la creu. Va dir alguna cosa en la seva llengua, que sonava a pregunta. En Joan va entendre que li preguntava si allò era diners, i que no sabia què contestar, perquè no ho era, i alhora era l’única cosa que tenia que fos seva de debò.

—Val —va dir, en castellà, i va assentir amb el cap.

Ella se’l va quedar, i li va donar dues coques, i en Joan les va menjar dret, mirant com la noia es lligava el fil de cànem al coll, per sobre de la cinta vermella, amb la creu cap enfora. Davant seu, cap a l’interior, hi havia un país que es deia Nova Espanya, amb una ciutat al mig d’un llac, mines de plata que omplien les flotes de tornada, i pobles com el d’aquella noia que pagaven tribut a un rei que no havien vist mai.

Es va acabar la segona coca. No sabia com es deia el poble de la noia, ni si tornaria mai a Barcelona, ni què hauria dit l’àvia. Sabia que el croat havia arribat més lluny que cap dels que l’havien portat, i que ara el duia algú que no sabia què era, i que potser era la primera persona en dos-cents trenta anys que se’l posava perquè li agradava.