Vuit mesos de mar

El Mateu portava tres anys copiant cartes al palau de l’Escorial, i encara no s’havia acostumat a una cosa: a la quantitat de papers.

N’arribaven cada dia, lligats amb cordills, dins de sacs de cuir gastat: cartes de Flandes, de Nàpols, de Sevilla, de l’altra punta del món. El rei Felip ho volia llegir tot. Es passava hores i hores en aquella sala silenciosa, amb la ploma a la mà, escrivint notes als marges amb una lletra menuda i pacient. Deien que des d’allà governava mig planeta sense aixecar-se de la cadira.

Aquell matí, el Mateu va obrir un sac que venia del Perú. A dins hi havia una carta llarga, escrita per un funcionari d’una ciutat de muntanya el nom de la qual no havia sentit mai. Abans de copiar-la, com sempre, va mirar la data.

Es va quedar quiet.

La carta estava escrita feia gairebé vuit mesos.

Vuit mesos creuant l’oceà dins d’un vaixell, esperant vents, esquivant tempestes i pirates. El funcionari demanava al rei què havia de fer davant d’un problema greu, i esperava una resposta. El Mateu va fer un càlcul senzill, amb els dits, com qui no vol. El rei la llegiria d’aquí a uns dies. Hi pensaria, la consultaria, firmaria una ordre. I aquella ordre tornaria a creuar el mar, vuit mesos més, fins a aquella ciutat de muntanya.

Més d’un any sencer perquè una pregunta tingués resposta.

Quan l’ordre del rei hi arribés, el problema que la carta descrivia ja faria mesos que s’havia resolt sol, o que havia empitjorat tant que ja no tindria remei.

El Mateu va deixar la ploma. Va mirar el gran mapa que penjava a la paret, amb totes les terres del rei pintades del mateix color: Europa, Àfrica, Amèrica, les illes llunyanes d’Àsia. De lluny semblava una sola cosa, ben unida, fàcil de manar amb un dit.

Però ell tenia la veritat a les mans, en forma de carta groga amb una data de feia vuit mesos. El rei creia que governava el món des d’aquella taula. El Mateu, en canvi, havia entès una cosa que potser el rei no s’atrevia a pensar: que el món era massa gran i el mar massa lent, i que des d’un despatx, per molt poderós que en fos l’amo, no es pot estar de debò a tot arreu alhora.

Va sucar la ploma a la tinta i va començar a copiar, lletra a lletra, una pregunta que tardaria un any a trobar resposta.