El que quedava

La Manon havia esperat tot l’any aquell dia, i va durar el que dura una llum d’agost: poc.

Havien segat des de bon matí. El blat era una muntanya daurada al mig de l’era, més alt que ella, que feia olor de sol i de pols. El pare havia dit que era la millor collita en cinc anys. La Manon va pensar que aquell hivern, per fi, no passarien gana.

Llavors van començar a arribar.

Primer, l’home del rector. Va comptar les garbes i en va apartar una de cada deu sense dir gairebé res. El delme, va murmurar el pare. Per a l’Església.

Després, l’administrador del senyor. Aquell sí que va parlar, i molt, mentre els seus homes carregaven el carro: una part de la collita per la terra, que era del senyor; una altra pel molí, perquè només es podia moldre al seu molí; una altra pel forn, perquè només es podia coure al seu forn. La Manon va deixar de comptar.

L’últim va ser el recaptador del rei. Aquell ni va mirar ningú. Va escriure en un paper, va assenyalar i va marxar amb la seva part. La taille, l’impost del rei, que els nobles i els capellans no pagaven.

Quan tots se’n van haver anat, la muntanya daurada s’havia tornat un munt petit, arraulit en un racó de l’era. La Manon s’hi va acostar i va estendre els braços al voltant. Hi cabia. Tota la feina d’un any cabia entre els seus dos braços prims.

—Per què? —va preguntar—. Per què els ho donem gairebé tot?

El pare va trigar a respondre. Es va eixugar el front, va mirar el munt petit i després va mirar cap al camí per on havien marxat els carros.

—Perquè sempre s’ha fet així —va dir—. Així ho ha volgut Déu.

La Manon va rumiar aquella resposta mentre ajudava a entrar el blat. «Sempre s’ha fet així.» Però aquella frase no li omplia l’estómac, ni el dels seus germans petits, que ja dormien amb gana abans de l’hivern.

Va pensar en l’home del rector, ben alimentat sota la sotana. En l’administrador del senyor, amb les mans toves de qui no ha segat mai. En el recaptador del rei, que escrivia en lloc de treballar. Cap d’ells havia tocat una falç en tot el dia, i tots tres se n’havien anat amb més blat que la seva família.

No sabia dir què hi havia de mal en tot allò. No tenia les paraules. Ningú a la seva aldea les tenia. Però sabia comptar, i els números no quadraven amb la frase del pare.

A ciutat, en aquells mateixos mesos, hi havia homes que escrivien llibres on començaven a dir, amb paraules difícils, exactament el que la Manon sentia mirant aquell munt petit: que ningú no neix amb dret a quedar-se el blat d’un altre.

La Manon no llegiria mai cap d’aquells llibres. Però l’any que venia era el 1789, i el vent que arribava de París aviat ho remouria tot.

De moment, però, només era una nena en una era, comptant garbes a la llum que s’apagava, amb una pregunta que encara no tenia resposta.