El que quedava

La Manon havia esperat tot l’any aquell dia, i va durar el que dura una llum d’agost: poc.

Havien segat des de bon matí. El blat era una muntanya daurada al mig de l’era, més alt que ella, i feia olor de sol i de pols. No era una gran collita —el juliol havia caigut una pedregada que en mitja hora havia deixat pelats els camps de tota la comarca—, però els seus eren en una fondalada arrecerada i la pedra hi havia passat de llarg. A l’aldea, aquell any, hi havia famílies que no havien entrat res a casa. El pare no ho deia en veu alta, però caminava per l’era amb el pit una mica més alt del que li tocava.

La Manon va pensar que aquell hivern, per fi, no passarien gana.

Llavors van començar a arribar.

Primer, l’home del rector. Va comptar les garbes i en va apartar una de cada deu sense dir gairebé res. El delme, va murmurar el pare. Per a l’Església.

Després, l’administrador del senyor. Aquell sí que va parlar, i molt, mentre els seus homes carregaven el carro: una part per la terra, que era del senyor; una altra pel molí, perquè només es podia moldre al seu molí; una altra pel forn, perquè només s’hi podia coure. Eren els drets senyorials, i venien de tan lluny que ningú no recordava qui els havia posat. La Manon va deixar de comptar.

L’últim va ser el recaptador del rei. Aquell ni va mirar ningú: va escriure en un paper, va assenyalar i va marxar amb la seva part. La taille, l’impost del rei, que els altres dos estaments —la noblesa i el clergat— no pagaven. Tenien privilegis, i un privilegi és exactament això: una llei que val per a uns i no per als altres.

Quan tots se’n van haver anat, la muntanya daurada s’havia tornat un munt petit, arraulit en un racó de l’era. La Manon s’hi va acostar i va estendre els braços al voltant. Hi cabia. Tota la feina d’un any cabia entre els seus dos braços prims.

—Per què? —va preguntar—. Per què els ho donem gairebé tot?

El pare va trigar a respondre. Es va eixugar el front, va mirar el munt petit i després va mirar cap al camí per on havien marxat els carros.

—Perquè sempre s’ha fet així —va dir—. Així ho ha volgut Déu.

La Manon va rumiar aquella resposta mentre entraven el blat. «Sempre s’ha fet així.» Però aquella frase no li omplia l’estómac, ni el dels seus germans petits.

Va pensar en l’home del rector, ben alimentat sota la sotana. Va pensar en l’administrador, amb les mans toves de qui no ha segat mai. En el recaptador, que escrivia en lloc de treballar. Cap d’ells no havia tocat una falç en tot el dia, i tots tres se n’havien anat amb més blat que la seva família.

No va veure, aquell vespre, que el rector sopava sol una escudella de farinetes al costat d’una finestra sense vidre, i que del delme que havia comptat aquell home només se’n quedava una part petita: la resta pujava, com el blat de tothom, cap a algú altre. El baix clergat de les aldees no vivia gaire més bé que els seus feligresos. Però això no es veia des de l’era, i la Manon tenia dotze anys i comptava el que tenia al davant.

A la fira de la tardor, un home venia fulls impresos cridant una notícia damunt d’una caixa. El rei havia convocat els Estats Generals per a la primavera vinent. Feia gairebé dos-cents anys que no es reunien.

—Què són? —va preguntar la Manon.

—Coses de senyors —va dir el pare, sense aturar-se—. A nosaltres no ens toca.

Ningú no el va contradir. A l’aldea, aquell hivern, el pa va pujar tres vegades i la gent va començar a barrejar la farina amb el que trobava. Ja n’hi havia hagut, d’anys així: una crisi de subsistència cada poques collites, i sempre se n’havien sortit d’una manera o altra.

La Manon va tornar cap a casa comptant garbes que ja no hi eren, amb una pregunta que ningú de l’era no li havia sabut respondre.

Faltaven vuit mesos per al mes de maig.