La pàgina que no va cremar

L’Andreu va saber que havien arribat pel soroll dels tambors, encara lluny, baixant pel carrer Ample.

Feia tres anys que treballava de caixista al taller del mestre Roca, component lletra a lletra els fulls que sortien de la premsa: la Constitució, els pamflets, els diaris que parlaven de drets i de llibertat. Tres anys que havien semblat l’inici d’un món nou. I ara, en una nit, aquell món s’acabava. El rei tornava a manar sol, els francesos havien fet la feina, i pels carrers ja es deia qui havien agafat i qui havia desaparegut.

El mestre Roca ja havia fugit dos dies abans, de matinada, sense dir on. Abans de marxar li havia donat una ordre clara: crema-ho tot. Tot el que pogués delatar qui havien estat, què havien imprès, per a qui. Els llibres de comptes, les llistes de subscriptors, les caixes de text encara muntades.

L’Andreu havia obeït gairebé del tot. Havia passat la nit alimentant l’estufa amb papers que es cargolaven i es tornaven cendra. Mirava com les paraules s’enfosquien i desapareixien, i pensava que cremar paraules era una cosa que feia mal de mans i de dins.

Però hi havia un full que no havia estat capaç de tirar al foc.

Era una prova d’impremta de la Constitució, una de les primeres que havien tret, amb una taca de tinta a la cantonada perquè aquell dia la premsa anava forta. Hi havia l’article que deia que la sobirania era de la Nació. L’Andreu l’havia compost ell mateix, lletra per lletra, quan tenia setze anys i les mans encara li tremolaven amb la caixa.

El va mirar a la llum de l’estufa. Després el va plegar en quatre, ben petit, i se’l va ficar a la butxaca de dins de l’abric, contra el pit.

No sabia explicar per què. No el faria més ric ni més segur; ben al contrari, si el trobaven amb allò a sobre, era la presó o pitjor. Però hi havia coses que un no podia llançar al foc, encara que cremar-les fos més assenyat.

Va sortir abans de l’alba per la porta de darrere, cap als camins que pujaven a la frontera. Aniria a França, com tants altres; potser després a Anglaterra. Diuen que, aquells anys, bona part de l’Espanya que pensava va acabar marxant a l’exili.

Mentre caminava sota les estrelles, amb el fred mossegant-li la cara, l’Andreu va tocar el full plegat a través de l’abric, només per saber que encara hi era. Podien cremar els tallers, tancar els diaris, afusellar els homes. Però aquella idea ja era a massa caps i a massa butxaques per cremar-la del tot.

L’Andreu no podia saber-ho, aquella nit, però tenia raó. La idea tornaria. Tornaria abans del que ningú no esperava, una vegada i una altra, com un pèndol que sempre torna a passar pel mateix punt. I el dia que tornés, encara hi hauria algú amb un full plegat a la butxaca, esperant per tornar-lo a compondre, lletra per lletra.

Pujava cap a la frontera quan va sortir el sol. Darrere seu, Barcelona es despertava sota una bandera vella. Però l’Andreu ja no es va girar a mirar.