El cartell que no es podia plegar

L’Agnes va cosir les lletres a mà, la nit abans, a la llum d’un sol ciri perquè la mestressa no es despertés i li preguntés per què encara era desperta. VOT PER A LES DONES. Set lletres grosses, blanques, sobre un tros de llençol vell que ja no servia per a res més.

Treballava de cosidora en un taller del centre d’Edimburg, dotze hores al dia, sis dies a la setmana. No havia llegit mai res de Mary Wollstonecraft ni de cap sufragista famosa. Havia sentit parlar de la manifestació per una companya de taller, en veu baixa, mentre embastaven una vora, i havia decidit que hi aniria sense dir-ho a ningú de casa.

El diumenge al matí, l’Agnes va sortir de casa amb el cartell plegat sota l’abric, com si dugués la compra. Pel carrer ja hi havia dones que s’hi dirigien, algunes soles com ella, altres en grups de quatre o cinc, riallers i nervioses alhora. Ningú els havia dit que fossin valentes; ho eren, sense adonar-se’n, pel simple fet de caminar.

A Princes Street l’esperava una fila que no s’acabava mai: mestresses de casa, infermeres, mestres, i moltes com ella, cosidores i filadores amb les mans encara vermelles de l’agulla. Va desplegar el cartell just quan la processó es va posar en marxa, i el va aguantar amb els dos braços ben estesos perquè es veiés bé, encara que li tremolessin una mica.

Un home, vora la vorera, va escopir a terra i va dir alguna cosa que ella va preferir no sentir. Una altra dona, més gran, li va posar la mà a l’espatlla sense dir res, i van seguir caminant juntes.

L’Agnes no sabia si aquell dia canviaria res. No sabia que faltaven encara nou anys perquè algunes dones britàniques poguessin votar, i gairebé vint perquè hi poguessin votar totes. No sabia res de comitès parlamentaris, ni de manifestos, ni de teories sobre l’autonomia i el poder.

Sabia que el cartell pesava més del que semblava, que els braços li feien mal al cap d’una hora, i que no pensava plegar-lo fins que arribessin al final del carrer.

Quan la processó es va dissoldre, ja de tarda, l’Agnes va tornar cap a casa amb el cartell altre cop plegat sota l’abric, com si no hagués passat res. L’endemà tornaria al taller, a cosir dotze hores, sis dies a la setmana. Però alguna cosa, per petita que fos, ja no seria exactament igual.