El nus que es fa sense mirar

L’Agnes va sortir de casa a les cinc, amb l’estendard enrotllat sota el braç com un tub d’estovalles, i la Peggy encara era a la cuina. Feia dos anys que la Peggy no baixava del pis si no era per anar a l’església, i l’Agnes va pensar que devia haver-se llevat abans que ella, o que no s’havia arribat a ficar al llit.

—El cordill —va dir la Peggy.

L’Agnes va mirar el cordill que tancava el rotllo. El nus era d’ella, fet a les fosques, i cedia.

La Peggy va allargar les mans. Eren unes mans que l’Agnes coneixia de tota la vida: petites, tortes, amb les puntes dels dits aplanades com si les haguessin premut contra alguna cosa durant anys. La Peggy no va mirar el cordill. Va mirar la finestra, on encara no hi havia res a mirar, i els dits van fer el nus sols, dues voltes i el cap per dins, en menys temps del que l’Agnes tardava a pensar-hi.

—Amb això no es desfà —va dir la Peggy—. Vés, que el tren no espera.

L’Agnes va voler dir alguna cosa sobre el tren, o sobre les altres vint-i-tres teixidores del Consell que ja devien ser a l’estació amb l’esmorzar embolicat en paper de diari. Va dir:

—Tornaré tard.

—Ja ho sé —va dir la Peggy, i va tornar a la finestra.

A Londres feia sol, i l’Agnes no s’ho esperava: a Manchester, quan el sol sortia, era notícia. Les van fer formar al costat del riu, en una filera que no s’acabava, i l’Agnes va anar a parar entre una senyora amb barret de flors que portava un estendard amb un nom de dona que ella no coneixia, «Lucy Stone», i una noia de la seva edat amb la cara plena de pigues que aguantava el de «Joan of Arc» i que li va preguntar d’on venia.

—De Manchester. Teixidores.

—Ah —va dir la noia, i va mirar l’estendard de l’Agnes, que deia MANCHESTER, SALFORD AND DISTRICT WOMEN’S TRADE AND LABOUR COUNCIL en lletres que la Betsy Ashworth havia brodat durant tres setmanes de nits—. Nosaltres som de Kensington.

L’Agnes no sabia on era Kensington ni què feien les dones de Kensington en un dia feiner, però la noia tenia les ungles netes i l’Agnes no. Va agafar el pal amb les dues mans i va mirar endavant.

Van caminar dues hores. L’Agnes no va veure la gent de les voreres perquè anava mirant la punta del pal, que no es torcés, i el nus del cordill que ara aguantava l’estendard a la barra de dalt, que la Peggy havia fet a les cinc del matí i que no s’havia mogut. A la senyora del barret de flors, quan van passar per davant d’un edifici gran amb columnes, li van caure dues llàgrimes que no es va eixugar, i l’Agnes no va entendre per què, i no ho va preguntar.

Al final, en una sala tan gran que hi cabia tot Ancoats, una dona va parlar des d’un escenari i va dir que la reivindicació era justa, i que era de totes, i l’Agnes va pensar en la Betsy Ashworth brodant a les nits i va pensar que sí, que era de totes, però que el brodat l’havia fet la Betsy.

Va arribar a Ancoats passades les onze. La Peggy era a la cuina, a la mateixa cadira, i l’Agnes va pensar per segona vegada aquell dia que no s’havia mogut.

—Ha aguantat? —va dir la Peggy.

—El nus? Sí.

—No, el nus ja ho sabia. Dic si ha aguantat, la cosa.

L’Agnes va desenrotllar l’estendard sobre la taula, entre el pa i la llàntia, i les lletres brodades van omplir la cuina. La Peggy s’hi va acostar amb la llàntia i va passar el dit per damunt de les lletres grosses, una per una, a poc a poc, com qui compta.

—Digue’m què hi diu —va dir.

L’Agnes ho va llegir. La Peggy va assentir, com si ja ho sabés, i va tornar a passar el dit, aquesta vegada per damunt d’una paraula del mig, i s’hi va aturar.

—Aquesta —va dir—. Aquesta és la que costa.

L’Agnes es va quedar mirant la paraula. Era «Women’s». No va entendre per què costava més que les altres, i ho va estar rumiant fins que la Peggy va apagar la llàntia. Al matí, quan es va llevar per anar a la fàbrica, encara no ho havia entès, però es va adonar que l’estendard tornava a estar enrotllat, amb el nus fet, i que no havia sentit la Peggy fer-lo.