El full que ja estava escrit

En Cándido tenia vint-i-cinc anys i, per primera vegada a la vida, podia votar. Ho havia après al camp, d’un company de feina que sabia llegir el diari: des de fa tres anys, la llei ja no distingia entre rics i pobres per donar el vot, només calia ser home i major d’edat. Aquell matí es va posar la camisa que guardava per als casaments, es va rentar les mans amb cura, com si el que anava a fer fos massa important per fer-ho amb les mans encara brutes de terra.

El senyor Eugenio, l’administrador de les terres on en Cándido llogava els seus dies de feina, l’havia visitat la setmana abans. Li havia portat un sac de llavors per a l’hortet de casa seva, «de regal, per bon veí», i li havia preguntat, com de passada, si ja sabia per qui pensava votar. En Cándido havia dit que encara no ho havia decidit. El senyor Eugenio havia somrigut i li havia dit el nom d’un candidat, «perquè no li faltés cap consell».

A la casa consistorial hi havia una fila curta. El secretari, un home que en Cándido coneixia de vista, anava marcant noms en un llibre gruixut amb un llapis ja gastat. Quan li va tocar el torn, va agafar la papereta que li van donar, la va doblegar amb cura i la va deixar caure dins la caixa de fusta. Li va semblar un gest petit per ser tan important. En sortir, va rebre un paperet: la seva credencial d’elector, la primera de la seva vida. Se la va guardar a la butxaca de la camisa bona, contra el pit, com si fos un document sagrat.

Aquella nit, al celler on els jornalers es reunien a beure un vas després de la feina, en Cándido va explicar, orgullós, que havia votat. Un home més gran, el tiet Marcelino, li va donar un cop a l’esquena i va riure, no amb mala bava, sinó amb la rialla cansada de qui ja ho ha vist massa vegades. «El teu vot ja el sabien de memòria abans que sortissis de casa, xicot. El diputat d’aquest districte el va triar Madrid fa mesos; aquí només calia comptar les paperetes de manera que hi coincidís.» En Cándido va preguntar, incrèdul, per què llavors feien votar ningú. El tiet Marcelino es va arronsar d’espatlles. «Perquè quedi bé. Perquè es pugui dir que Espanya té eleccions.»

En Cándido no va poder dormir aquella nit, no de ràbia, sinó donant voltes a una pregunta senzilla que no sabia respondre: si el resultat ja estava decidit, què havia fet ell, exactament, aquell matí? Va pensar en el senyor Eugenio i el sac de llavors, en el llapis gastat del secretari, en la caixa de fusta que s’havia empassat la seva papereta sense fer soroll.

L’endemà, com sempre, va sortir abans de l’alba cap al camp del senyor Eugenio. Va treballar les mateixes dotze hores, va cobrar el mateix jornal minso. Però aquell vespre, en penjar la camisa bona a l’armari, va desar la credencial d’elector en una capsa de fusta on guardava les poques coses que li importaven de debò. No sabia si mai li serviria de res. Però no pensava llençar-la.