El full que ja estava escrit

En Cándido tenia vint-i-cinc anys i feia dos hiverns que treballava a la via. La línia de Zafra a Huelva l’havia fet una companyia anglesa, i encara hi havia anglesos: un capatàs de bigoti que tothom anomenava el Míster i que passava revista als rails amb un martellet, com si els sentís. En Cándido no sabia llegir les lletres gravades al ferro, però sabia que eren angleses i que aquells rails havien vingut per mar. La feina la hi havia trobat el senyor Eugenio, l’administrador de les terres del cacic, un dia de fam de l’hivern anterior, i en Cándido ho sabia, i el senyor Eugenio sabia que ho sabia.

La setmana abans de les eleccions el senyor Eugenio va passar per casa seva amb un sac de llavors.

—De regal, per bon veí —va dir, i el va deixar a la porta—. Aquest any t’hi hauràs de posar, a l’hort. La terra del comunal ja no hi és, i el latifundi del marquès és del marquès.

En Cándido va dir que sí. El senyor Eugenio va mirar la casa, la dona, el nen que jugava amb una pedra.

—Diumenge voteu, ja ho saps. Ara vota tothom, sufragi universal en diuen, fins i tot els que no tenen res —va somriure—. Tu passa per la mesa i que et vegin. Don Fulgencio té bona memòria per als que hi passen.

No va dir res més. No calia. Tothom al poble sabia que el fill del ferrer no havia anat a les quintes de l’any passat perquè don Fulgencio havia parlat amb qui calia, i que el forner que havia votat el candidat de Badajoz feia tres anys que pagava els consumos fins a l’últim cèntim.

Diumenge al matí es va posar la camisa neta i va anar a l’escola, on hi havia la mesa. A la porta hi havia dos homes de la Guàrdia Civil amb el tricorni, i a dins, darrere d’una taula amb una urna de llauna, el mestre, el secretari de l’ajuntament i un home que en Cándido no coneixia. El secretari tenia un paper llarg i hi anava passant el dit.

—Cándido Gallardo —va dir en Cándido.

El secretari va baixar el dit fins a trobar-lo, i en Cándido va veure que al costat del seu nom ja hi havia una creu.

—Ja has votat —va dir el secretari, sense aixecar el cap.

En Cándido va mirar l’urna. Va mirar el mestre, que mirava la finestra. Va pensar en el sac de llavors, i en el fill del ferrer, i en el forner.

—Sí —va dir.

L’home que no coneixia li va allargar un paper doblegat, la credencial, i li va dir que la guardés, que era el comprovant. En Cándido el va agafar. Era un paper petit, amb lletres impreses i una signatura a tinta. Se’l va posar a la butxaca de la camisa neta i va sortir. A la porta, un dels guàrdies li va dir bon dia.

Dilluns a la via feia fred. El Míster passava revista amb el martellet, i quan va arribar a l’alçada d’en Cándido es va aturar a encendre la pipa.

—Diumenge, eleccions —va dir, en el castellà de tres anys que tenia—. Aquí, tots vota el mateix. A Manchester, això no passa.

En Cándido va continuar picant. Va pensar que a Manchester, fos on fos, hi devia haver algú com don Fulgencio, i que si no hi era, hi devia haver alguna altra cosa. Però no ho va dir, perquè el Míster era el Míster i perquè no en sabia res, de Manchester. Només sabia que els rails que picava havien vingut d’allà o de prop d’allà, i que tenien lletres que ell no podia llegir, com la credencial que duia a la butxaca des de diumenge.

Al migdia, mentre menjava el pa a l’ombra del terraplè, va treure el paper i el va mirar una estona. Sabia quin era el seu nom perquè el mestre l’hi havia ensenyat de petit, abans que el seu pare el tragués de l’escola per anar al camp; les altres lletres no. Va pensar que era estrany tenir a la mà la prova d’una cosa que no havia fet. Va doblegar el paper pels mateixos plecs i se’l va tornar a guardar.

El Míster va tocar el xiulet. En Cándido es va aixecar, va agafar el pic i va tornar a la via, que anava cap a Huelva i cap al mar, on carregaven el mineral en vaixells que portaven els rails d’anada i el coure de tornada.