Les fulles grogues

En Jaume tenia dinou anys i coneixia cada solc de la vinya del seu avi com coneixia les línies del seu propi palmell. Hi havia après a caminar, entre ceps que li arribaven al pit; hi havia après a podar, a lligar els sarments, a triar el moment exacte de la verema. La vinya donava raïm, i el raïm donava vi, i el vi es destil·lava en aiguardent que baixava fins a Vilafranca i, d’allà, fins al món.

Aquell setembre, però, les fulles s’havien tornat grogues massa aviat. No era la tardor: era una altra cosa. Les arrels, quan en Jaume les va desenterrar amb les mans per mirar-se-les, ja no eren blanques i fermes, sinó primes i rosegades, com si algú les hagués xuclat per dins.

El seu pare ho havia sentit dir feia mesos: primer a l’Empordà, després al Vallès, i ara la plaga havia arribat, comarca a comarca, fins aquí. «És la fil·loxera», li va dir un veí que havia assistit a una xerrada a la plaça del poble. «Un cuc que ve d’Amèrica i mata l’arrel. No hi ha remei, diuen, tret d’arrencar-ho tot i tornar a plantar amb un altre peu, un d’americà, que hi resisteix.»

En Jaume no s’ho creia del tot. Cada matí baixava a la vinya i tocava les fulles grogues, com si el fet de tocar-les pogués tornar-les verdes. La seva mare parlava, en veu baixa, d’un cosí que havia marxat a Algèria feia dos anys, on deien que hi havia terra bona i barata per a qui volgués tornar a plantar vinya des de zero. El seu pare no en volia sentir a parlar: aquella terra era de la família des de feia tres generacions, i no pensava abandonar-la per una plaga, per petita que fos.

Va ser en Jaume, no el seu pare, qui finalment va decidir arrencar la primera filera de ceps morts. Ho va fer sol, un diumenge a la tarda, amb l’aixada que havia estat del seu avi. No plorava, però li tremolaven les mans cada vegada que una soca queia a terra amb l’arrel rosegada enlaire.

Aquell hivern, el pare i el fill van anar junts fins a Vilafranca a comprar els primers peus americans que algú havia començat a distribuir per empeltar-hi les varietats de sempre. No sabien si funcionaria. No sabien quants anys trigaria la vinya nova a donar fruit, ni si arribarien a veure’n la primera collita. Però van tornar a plantar, filera rere filera, en el mateix tros de terra on el pare del pare del pare d’en Jaume ja hi havia plantat abans.