El paper del director

La Roser va entrar a l’oficina darrere del pare perquè el pare no sabia llegir, i el director ho sabia. Era un despatx amb una finestra que donava a la fàbrica, i des d’allà se sentia la remor de les selfactines, que no paraven mai, ni de nit, ni per un enterrament. Al damunt de la taula hi havia un paper amb dues signatures ja fetes.

—Vila —va dir el director, sense aixecar-se—. El seu noi fa dos anys que és aquí, oi? Dos anys complerts.

—Des del setembre del noranta-u, senyor director. Vam venir quan es van morir els ceps.

—Ho sé. —El director va girar el paper cap a ells—. Això és el certificat de residència per a la caixa de reclutes. Amb dos anys a la finca, si li toca la sort, va a la segona reserva. No va enlloc. Es queda aquí, a la seva feina.

El pare va mirar el paper com qui mira una cosa que crema. La Roser va llegir-lo de cap per avall: hi deia el nom del germà, Joaquim Vila i Oller, i «resident a la colònia industrial de Sedó des del 15 de setembre de 1891», i a sota hi havia un espai en blanc.

—Signi aquí —va dir el director—. I recordi que el certificat el fem nosaltres. Cada any.

—Gràcies, senyor director.

La Roser va veure que al pare li tremolava la mà quan va fer la creu. El director va assecar la tinta amb el paper secant i el va guardar en un calaix, i no els va acompanyar a la porta.

A la nit, al pis de la filera de dalt, la mare comptava amb el dit la llibreta de l’economat: dues pessetes i mitja de deute d’aquella setmana, com l’anterior. En Quim s’havia rentat les mans i els braços fins als colzes, com feia sempre, i seia a la finestra amb la camisa oberta, mirant la xemeneia del vapor, que a l’octubre, amb el riu baix, tornava a fumar.

—A la Maquinista paguen quatre pessetes —va dir, sense mirar ningú—. Quatre. I no els deus res a ningú.

—A la Maquinista no hi ha casa —va dir la mare.

—A Barcelona hi ha cases.

—De pagar.

La Roser sabia de què parlaven i sabia que no en parlaven. Feia tres setmanes que als diaris que arribaven a l’economat només hi havia Melilla: els moros, el general mort, els reservistes que cridaven a files. Els de la colònia, no; els de la colònia tenien el paper del director. El pare va posar el tabac damunt la taula i va tardar a parlar.

—El director m’ha dit que el certificat el fan ells. Cada any.

—Ja ho sé què t’ha dit.

—Doncs ja està.

En Quim va tancar la camisa. La Roser va pensar que allò era que sí, que es quedava. Va pensar que el germà era com el pare, que sempre acabava dient que sí. No va veure que en Quim havia mirat, mentre el pare parlava, el prestatge on hi havia el farcell de quan van arribar, i que la mare també l’havia vist mirar-lo, i que la mare havia callat.

Diumenge, després de missa, la Roser va baixar sola fins a la resclosa. Li agradava mirar com l’aigua del Llobregat s’aturava, mansa, i entrava al canal per anar a caure damunt de la turbina, i pensar que aquella aigua, que no era de ningú, movia les selfactines i els telers i el rellotge de la fàbrica, i que era l’única cosa de la colònia que no era del senyor Sedó. Els seus, abans, tenien vinya a rabassa morta a la Bisbal del Penedès, i la vinya tampoc no era seva, però els ceps sí, i els ceps eren morts. La fil·loxera no es veia. Això era el que la Roser no perdonava: que fos una cosa que no es veia.

Quan va tornar, en Quim no hi era. La mare feia el dinar i va dir que havia anat a Olesa a veure un company. Va dir-ho girada cap al foc.

—Tornarà per sopar?

—Tornarà.

La Roser va parar taula per a quatre. A la tarda, des de la finestra, va sentir el xiulet del tren que passa per l’altra banda del riu, el de les cinc, el que va a Barcelona, i va pensar que en Quim, des d’Olesa, també el devia sentir. Va deixar el seu plat a taula fins que la mare, sense dir res, el va tornar a l’armari.