La trotxa

En Quim Vila tenia febre des de feia tres dies, però la febre no era la mala, la del vòmit negre, que se t’enduia en una setmana; era l’altra, la que anava i venia, i el sergent Ferrer li havia dit que amb la quinina i el sol s’apanyaria. El fortí era una torre de fusta i planxa, amb sis homes i un canó que no havien disparat mai, plantada cada pocs centenars de metres al llarg de la trotxa: una franja de terra pelada de mar a mar, amb filferro, rails i fortins, que tallava l’illa pel mig per impedir que els mambisos de l’est passessin a l’oest. Feia vuit mesos que era allà. Al davant, la manigua, un verd espès on no s’hi veia a tres passos; al darrere, la mateixa manigua. La guerra era això: guardar una ratlla.

El correu havia arribat amb el tren de Morón. La carta era de la Roser, però la lletra era la de la Roser i les frases eren de la mare: que estaven bé, que el pare tenia la tos de sempre, que al director no li havien dit res, que si necessitava res. Al final, amb una tinta diferent, la Roser hi havia afegit una ratlla ella sola: «Jo treballo a la nau de baix. El teu plat encara hi és.» En Quim la va llegir dues vegades i la va plegar molt petita.

—Notícies? —va dir el sergent, sense girar-se.

—Que estan bé.

—Això s’acaba aviat, Vila. Tu fes el que et dic i tornaràs a casa.

—Sí, sergent.

En Quim no va preguntar com s’acabava. Ferrer feia tres anys que era a l’illa i ho deia cada mes, i cada mes arribaven més quintes al port de l’Havana, nois de divuit anys que baixaven del vaixell amb la cara blanca i que al cap de sis setmanes ja tenien la cara groga. Els de casa bona no venien: dues mil pessetes i s’hi quedava un altre. El pare no en tenia dues mil; en Quim ho sabia el dia que va pujar al tren, i havia pensat que a Barcelona trobaria la manera. No l’havia trobada.

El poblat era a dues hores de fortí, a la banda de dins de la trotxa, i ho anomenaven poblat perquè no tenia un altre nom: dues fileres de barraques de fulla de palma, un pou, una tanca. El general havia manat que tota la gent del camp entrés a les viles i als poblats vigilats, perquè ningú no pogués donar menjar ni notícies als de la manigua; en deien reconcentrats, i eren els que en Quim veia cada dissabte quan hi portava la ració del destacament. Aquell dissabte hi havia una dona asseguda a l’ombra de la tanca amb una criatura al braç, tapada amb un drap. No demanava res. Mirava el sac.

En Quim va treure una galeta de la ració i l’hi va donar. La dona la va agafar sense mirar-lo, i no la va donar a la criatura: se la va guardar dins la roba. El drap no es movia. En Quim ho va veure i va continuar caminant cap al pou amb el sac, i va decidir, mentre caminava, que no ho havia vist.

A la nit, des del fortí, van sentir la manigua: un crit llarg, i després una veu que cantava alguna cosa en castellà de l’illa, lluny. Ferrer va dir que era per fer-los por. En Quim no dormia igualment. Pensava en la galeta, que ell havia comptat com a donada i que la dona devia haver comptat com a guardada, i en què hi havia sota el drap, i en el plat de l’armari.

Setze mesos després, el desembre del 1898, el vaixell va entrar al port de Barcelona a mig matí, i en Quim, a coberta amb els altres repatriats, va veure Montjuïc primer i després la ciutat. Pesava quaranta-vuit quilos. La guerra s’havia acabat a l’estiu, en pocs mesos, contra uns altres que no eren els mambisos, i ell no havia disparat mai el canó. Al moll hi havia dones amb mocador que miraven els que baixaven; cap no era la Roser, perquè ningú no sabia el dia.

Tenia el bitllet de tren fins a Olesa a la butxaca, que el donaven a tots, i tenia l’altra cosa, la que no era un bitllet: la certesa que si pujava a Sedó el director sabria l’endemà que en Quim Vila havia tornat, i que el paper de cada any tornaria a ser damunt la taula del pare. Va baixar la passarel·la a poc a poc. A baix, un home amb gorra li va preguntar on anava, i en Quim, amb el bitllet a la mà, va dir que encara no ho sabia.