La línia recta

N’Otto Bremer tenia vint-i-quatre anys i una lletra tan neta que el cap de secció l’havia triat, d’entre tots els escrivents del Ministeri d’Afers Exteriors, per passar a net els mapes de les noves possessions africanes. No havia sortit mai d’Alemanya. El més lluny que havia arribat era Königsberg, a casa de la seva tia, un estiu que encara recordava per la pluja.

Aquella nit d’hivern, amb el despatx buit i l’estufa gairebé apagada, tenia damunt la taula un full gran de paper vitel·la, un regle de fusta i les instruccions del seu superior: la frontera entre les possessions alemanyes i les britàniques a l’Àfrica oriental havia de seguir, sempre que fos possible, una línia recta entre dos punts que algú havia fixat en una negociació a què ell no havia assistit.

Va posar el regle sobre el mapa i va començar a resseguir-lo amb el llapis, des d’un llac fins a un turó que un explorador havia dibuixat, mesos abans, en un croquis fet de pressa. La línia travessava una zona en blanc, sense cap poble ni riu marcats, perquè ningú del despatx havia estat mai allà per dibuixar-los. Només al marge del croquis original, en una lletra menuda i apressada, l’explorador havia escrit una paraula: «poblat».

N’Otto va aturar el llapis un instant, just al punt on la línia recta passava per sobre d’aquella paraula. Es va preguntar, per una fracció de segon, qui viuria en aquell poblat i què en pensaria de despertar-se, un dia, a banda i banda d’una frontera que mai no havia demanat. Però era tard, tenia els dits freds, i la seva feina no era preguntar-se coses així: era dibuixar la línia que li havien dit que dibuixés, amb la lletra més neta possible.

Va acabar la línia una mica abans de les nou. La va repassar amb tinta, va bufar sobre el paper perquè s’eixugués, i va endreçar el regle al calaix. A l’esborrany, la paraula «poblat» va quedar tallada exactament pel mig, una meitat a cada costat de la ratlla negra.

Es va posar l’abric i va sortir al carrer, on ja havia començat a nevar. A casa, la seva dona li tenia guardat el sopar calent. N’Otto no va tornar a pensar en aquell mapa fins a l’endemà, quan el cap de secció el va felicitar per la netedat de la línia i li’n va encarregar una altra, aquest cop entre dos rius que tampoc no havia vist mai ningú del despatx.