Un número baix

En Martí Puig tenia vint anys i un número: el 14, tret d’una bossa de fusta a l’ajuntament del poble, davant l’alcalde i el capellà. Un número baix volia dir soldat. Un número alt, tornar a casa a dinar. El seu amic Pau n’havia tret un de 280 i ja feia broma que li quedaven encara set anys de sort abans no li tornés a tocar fer cua davant la mateixa bossa. En Martí no va tenir aquesta sort.

Son pare ho havia calculat abans que sortís el número: mil cinc-centes pessetes per pagar-se un substitut, la mateixa quantitat que costava, deien al poble, una casa petita amb hort. La família Puig no tenia mil cinc-centes pessetes ni en tindria mai. El fill del terratinent del poble del costat, que havia tret un número tan baix com el d’en Martí, sí que en tenia, i per això aquell mateix hivern encara es podia veure passejant per la plaça cada diumenge.

El seu germà gran, l’Andreu, havia tret número alt tres anys abans i s’havia quedat a Barcelona, on picava pedra en la façana d’un edifici nou al Passeig de Gràcia. Els mateixos senyors que finançaven els mosaics i les columnes tallades a mà del seu edifici eren, segons havia sentit dir l’Andreu a un capatàs, els que també posaven diners al catalanisme que els diaris del vespre havien començat a anomenar «polític». A ell, tant li feia si en deien polític o no. El que sabia era que picava pedra de sol a sol per un jornal que no li arribava ni per pagar mig any del substitut del seu germà.

La nit abans que en Martí marxés cap al port, els dos germans van sopar junts per última vegada en molt de temps. L’Andreu li va explicar, per distreure’l, que aquell edifici seu tindria un balcó amb forma d’ona i una teulada que semblava l’esquena d’un drac. En Martí va escoltar-lo sense gaire atenció: pensava en el vaixell, en el nom de la ciutat on l’enviaven, Santiago de Cuba, que fins feia una setmana no sabia ni situar en un mapa.

Al matí, l’Andreu el va acompanyar fins al moll. Hi havia centenars de mares, dones i germans com ells, i una banda de música que tocava una marxa que ningú no havia demanat. En Martí duia una maleta petita, un rosari de la seva mare i, cosida a l’interior de l’americana, una nota amb l’adreça d’un cosí llunyà a l’Havana, per si de cas. Quan el vaixell va xiular per primer cop, l’Andreu li va donar una abraçada curta, incòmoda, de les que no saben com acabar.

En Martí va pujar per la passarel·la sense girar-se, no perquè no volgués mirar el seu germà una última vegada, sinó perquè tenia por que, si ho feia, les cames no li responguessin. L’Andreu es va quedar al moll fins que el vaixell va ser un punt petit i després res, i tot seguit va tornar a peu cap a l’obra, on el capatàs ja el cridava perquè s’havia fet tard i encara quedaven pedres per tallar aquell dia.