La porta del servei

La casa era al passeig de Gràcia, al costat de les que estaven en obres, i tenia dues portes: la del davant, amb un vidre de colors i un ferro que semblava una planta, i la del carrer de darrere, que era la de la Roser. Feia dos anys que hi servia. Havia baixat de Sedó el mes que en Quim havia tornat, amb una carta de la mestra de la colònia per a una senyora de Barcelona que necessitava una noia que sabés llegir, i el director no havia dit res, perquè una noia no comptava.

El novembre del 1899 a la casa es parlava dels impostos. El senyor Balcells tenia una fàbrica de teixits a Sants i un magatzem al port, i fins a l’estiu de l’any abans havia venut a Cuba la meitat del que feia. Ara no venia a Cuba, i el govern volia que pagués més per la guerra que havia perdut. Els botiguers de la Rambla havien tancat les caixes i no pagaven, i a la taula, mentre la Roser servia la sopa, el senyor deia que ell tampoc, que allò era una qüestió de dignitat.

—Els de Madrid ens han fet perdre l’illa i ara volen que la paguem —va dir—. Els botiguers no paguen per dignitat.

—I els que van anar a la guerra? —va preguntar el fill, que estudiava per arquitecte i tenia un llibre obert al costat del plat.

—Van tornar perquè van perdre. Si haguessin guanyat, no hauria calgut tot això.

La Roser va posar la sopera al mig i va tornar a la cuina. En Quim, repatriat, havia tornat amb quaranta-vuit quilos, sense paga, i el bitllet fins a Olesa encara el tenia, sense fer servir. Treballava al port, descarregant, quan hi havia feina. La Roser no va dir res, perquè no li tocava, i perquè el que sabia no cabia en una frase que es pogués dir a la taula.

El maig del 1901 la ciutat tenia cartells a totes les cantonades. El senyor Balcells havia deixat de dir «els de Madrid» i deia «els nostres»: eren quatre homes que no eren polítics, un metge, un fabricant, un arquitecte, un comerciant, i es presentaven amb la Lliga contra els partits de sempre. El senyor hi havia anat a sopar, a casa d’un d’ells. Aquell diumenge, el dia del vot, se’n va anar al matí amb barret i va tornar a dinar content, i va dir que aquella vegada les eleccions no les havien fet els cacics.

—Ara ho farem nosaltres, i ho farem com a Europa —va dir—. Rebost i escola. Aquest país el que necessita és fàbriques i mestres, no generals.

—I qui vota? —va preguntar el fill, sense aixecar el cap del llibre.

—Qui ha de votar. Els que tenen alguna cosa a perdre.

La senyora va fer un gest a la Roser perquè servís el segon. Després, a la cuina, mentre la Roser rentava, la senyora va entrar, que no ho feia mai, i va dir que si el seu germà, el que havia estat a Cuba, buscava feina, que el senyor potser necessitaria gent al magatzem, ara que tornarien a vendre.

—Que vingui dijous —va dir—. Però que no entri per davant.

La Roser va dir que sí, senyora. Va entendre que era una bona notícia, i va entendre que la senyora ho havia dit per ella, i que ho havia dit a la cuina, i que la porta del servei era la que ja feia servir cada dia i no calia dir-ho.

El dijous al vespre en Quim no va venir. Va venir un noi del port amb un sobre, i la Roser el va rebre a la porta de darrere. A dins hi havia una lletra que no era d’en Quim, perquè en Quim escrivia com el pare, i que deia que en Quim estava bé i que aquella setmana havia trobat feina en un vaixell que anava a Buenos Aires, de fogoner, i que li escriuria des d’allà, i que li havia dit que li digués que no volia entrar per cap porta.

La Roser va llegir-ho dues vegades a l’escala del servei, amb el llum de gas que la senyora feia apagar a les deu. Al menjador, el senyor explicava a algú que els quatre presidents havien guanyat perquè Barcelona s’havia despertat, i que ara vindria tot: la ciutat, el país, Europa. La Roser va plegar el paper i se’l va posar a la butxaca del davantal. Encara tenia a la mà el sobre, obert, i no sabia si l’endemà, quan la senyora li preguntés pel germà, diria que no havia vingut o diria on era. Va pensar que totes dues coses eren veritat, i que només una es podia dir a la cuina.